Abans

Ja no hi havia cues quan va pujar a la carretera per anar a votar. Per ell no hi hauria anat però volia fer la sensació que tot anava bé, que aguantava i ho portava tot prou bé.

—Hi ’via cua per ’nar a votar ’questa tarda, Cairo —li va dir el pare, content com feia anys que no el veia—. Mai n’he vist re semblant. Una cua que sortia per la porta.

L’endemà al matí havia d’anar a treballar. La feina havia estat força irregular des que havien acabat a l’escorxador però en Tony volia que l’Alan i ell anessin a descarregar un camió en un dipòsit de Wednesbury. El recollirien a Burnt Tree a les set, a ell ja li anava bé. Intentava no pensar en res.

A la cabina de votacions va mirar el paper, va tancar els punys, va pensar que podria deixar-se anar allà a la cabina, perdre el cap, es va imaginar aixecant aquells envans de nyigui-nyogui, llançant-los a l’altra banda de la sala. Va pensar que tant de bo tingués un encenedor, el posaria a sota del paper, i ficaria la papereta encesa a l’urna, a veure què hi podien fer tots aquells, els membres de la mesa, asseguts amb els genolls aixafats a sota de les taules de criatura de l’aula. L’olor de l’escola mai no havia canviat al llarg de tots aquells anys. Va mirar la papereta, hi va posar la creu, va plegar el paper amb compte, el va posar a l’urna i se’n va anar. Va respirar més fàcilment, a fora. Hi havia música procedent dels pisos, un gos va bordar i algú va cridar. Va pensar en tots els ossos que omplien la muntanya. L’helicòpter ja era allà, més d’hora que de costum, perseguint malfactors.