Vam arribar a l’illa en vint-i-tres minuts. Ens vam dirigir a Ciutadella, on vivia ell, amb motocicleta. Jo volia anar-hi amb moto perquè era el mitjà de transport perfecte per retrobar-me amb ell. En Troy va anar de paquet i em va abraçar fort durant tot el trajecte; desitjava complir la seva promesa.

L’home vivia en una casa blanca al centre del poble. Era semblant a la casa on havia viscut reclosa; es veu que tenia gustos semblants encara que haguessin passat els anys. Els nostres mons només tenen petites variacions.

Vaig trucar a la porta. Havia decidit prendre la iniciativa. Ell estava al meu costat tal com havia promès que faria i notava com em protegia. Segurament, si aquell home era ell, reconeixeria en Troy com el seu fill. No sé si en l’anciana veuria la jove de la qual va abusar.

Havia esperat aquella trobada durant molts anys. No sabia què sentiria quan el veiés, però, si més no, tots dos estaríem desperts i mirant-nos a la cara. Seria un combat just.

Pocs segons més tard va obrir la porta. Era ell, el vaig reconèixer per les fotos que m’havia ensenyat la policia. Estava molt envellit, tot i que es notava que era una mica més jove que jo.

Va mirar en Troy i va veure en Henry a l’instant. No l’havia oblidat. Em va observar i també va saber que jo era aquella noia a qui havia causat tant de mal. Va saber de seguida que el karma artificial havia trucat a la seva porta.

Tots dos ens vam quedar muts davant d’aquell passat vivent envellit. Jo volia obtenir més explicacions. Necessitava alguna cosa més que aquella carta egòlatra que m’havia enviat.

Però no em sortien les paraules. Em vaig adonar que als seus ulls no hi havia cap emoció, suposo que els anys extreuen tota l’energia, sigui bona o dolenta. Sempre em vaig imaginar que la seva mirada seria terrible i plena de desig o de maldat. Però allà no hi havia res.

Va començar a repetir la paraula «perdó» sense parar. Escoltar-lo era llastimós.

La veritat és que no sabia si tota la meva teoria sobre perdonar-me a mi mateixa se sustentaria davant la seva presència. Suposo que fins que no m’enfrontés a ell no podria perdonar-me. Dins meu encara hi havia odi que reclamava venjança. El meu bateig d’odi clamava justícia. Vaig ser la seva joguina durant tretze anys i allò era difícil de digerir.

Sabia que, si l’hi demanava, en Troy li rebentaria el cap a l’instant, o qualsevol cosa similar.

—Perdó, perdona’m, era jove, no volia… T’ho vaig dir a la carta… Em sentia sol… —va començar a balbotejar.

Ell seguia mussitant paraules però jo no l’escoltava. Tants anys al món m’han fet veure que la desesperació i la por fan que qualsevol ésser humà intenti salvar la pell.

—Et vaig salvar la vida, podria haver-te deixat en aquell bosc… Et vaig cuidar durant molts anys, va ser un amor de debò… Et vaig donar un fill… —va seguir dient aquell vell.

Aquell individu havia passat de sol·licitar clemència a negociar. Les fases del dol que tan bé coneixia i amb les quals havia hagut de bregar tota la vida.

Em vaig adonar que aquell era el setzè dia clau de la meva vida. Recordeu que totes les vides tenen disset dies clau? Doncs jo em trobava de cara amb el penúltim. Si decidia que el matessin, em convertiria en algú semblant a ell. Si el perdonava, no sabia si podria perdonar-me a mi mateixa.

Vaig determinar que en Troy decidís. Era com donar veu a en Henry.

Ell coneixia tota la meva història de la meva pròpia mà. De vegades cal la distància per prendre la decisió correcta.

—Què faries, Henry? —vaig preguntar-li utilitzant el nom del meu fill. No desitjava que aquell porc sabés que havia mort.

Vaig notar que en Troy es quedava sorprès. Crec que mai li havien donat una responsabilitat tan important. El cabró es va cagar de por, sabia que aquell no era en Henry, però segurament el seu cap no era capaç d’assimilar bé tot allò.

—El mataria —va dir amb molta seguretat—. Si no saps conviure, no hauries de viure.

El vell es va espantar i de sobte va confessar el que mai no hauria pensat que pogués dir. La vida et sorprèn, crec que ja us ho havia dit. La vida sempre et sorprèn i sempre et colpeja. I en aquell instant em va sorprendre i em va colpejar d’una manera brutal.

—No ho facis, si us plau…, Rosana, tens una filla. També vas donar a llum una filla. Quan en Henry em va trucar i em va dir que t’havies despertat, era amb ella al cotxe i no sé per què me la vaig emportar.

El món se’m va esfondrar. El dolor se’m va incrementar fins a límits que mai no hauria imaginat que poguessin existir. Tenir una filla implicava haver-la perdut durant anys i també significava més dolor i més abusos per part d’aquell ésser. Més mentides i molta manipulació.

—Viu a prop d’aquí, t’hi puc portar. No vaig fer-li res, t’ho prometo. Deixa’m que te la presenti, li parlaré de tu, li diré el que vaig fer. Ho confessaré tot. Ella no en sap res, de tu. Li vaig explicar que la seva mare estava en coma i s’havia mort, i que el seu germà s’havia posat malalt… Si us plau, si us plau… Perdona’m… Perdona’m.

Allò va trencar el meu món, em va rebentar del tot.

* * *

Es va quedar sense paraules. Jo també. Em sentia molt unit a ella i em va fer tant de mal com si també jo hagués recuperat la meva pròpia germana.

Vaig marcar aquell home amb la piga blava. D’allò no se’n deslliuraria. I esperava que la meva mare em donés permís per rebentar-li el cap. L’odiava, allò era el meu bateig d’odi.

Vam anar sols a la casa de la seva filla, que es trobava a pocs metres d’aquell ésser immund. No vam deixar que ens hi acompanyés.

Ella tenia por. Jo també.

Aquella noia era el segon fill que ella recuperava aquell dia, i jo sentia que per a mi seria com retrobar-me amb una germana.

Ella tremolava. Vaig agafar-li la mà durant tot el camí.

La Rosana no va poder trucar a la porta. Vaig fer-ho jo.

La seva filla va obrir.

Es van abraçar a l’instant. La seva filla mai no l’havia oblidat. Tenia set anys quan va deixar de veure la seva mama, però la imatge de la seva mare, igual que la meva, mai no van fugir-li de la memòria.

Quan em va veure em va fer un petó i em va ensumar tota la cara. Em vaig sentir molt estimat.

Era el fet més preciós que havia viscut en tota la vida.

Per primera vegada vaig veure la meva mare feliç. Amb la meva germana i amb mi per fi estava completa.

La meva mare se sentia tan pletòrica que semblava una persona diferent.

Volia que el primer que féssim fos anar junts a celebrar el seu aniversari a Barcelona. Imagino que gaudir d’un Sant Jordi amb la seva família havia estat el somni de tota la seva vida i, per fi, als cent anys, el podria complir.

* * *