I érem allà, pujant per les Rambles tots tres, entre tota la multitud. Estava segur que a vista d’ocell semblàvem un bell camp de roses vermelles acabat de conrear.

Vam estar hores caminant per Barcelona, gaudint d’aquell dia. Vam pujar i baixar per les Rambles un munt de vegades. Vam mirar parades de llibres, vam comprar roses i vam recordar altres temps en què els seus avantpassats havien trepitjat aquells mateixos carrers.

La mare estava pletòrica. La vaig veure gaudir tant aquell dia… Realment Sant Jordi era un dia preciós dedicat a l’amor. Mai no havia vist tanta gent gaudir i estimar-se. La ciutat destil·lava emoció.

Hi havia roses metàl·liques, per si es volien regalar als robots, però ella em va obsequiar amb una rosa vermella brillant que feia olor de mar. Jo també en vaig oferir una a la meva mare i una altra a la meva germana.

Abans que toquessin les dotze havia de fer-li la pregunta. Tot i que no m’importava la resposta. Ella se’n va adonar i em va portar a prop del port, no volia que la meva germana ens sentís. Sabia què em diria, però havia de consultar-l’hi; vaig triar les paraules que més s’assemblaven a la seva essència.

—Qui vols que mati? —vaig preguntar-li amb l’estàtua de Colom com a testimoni.

No em va contestar, tan sols va negar amb el cap, ja havia pres la seva decisió al vaixell. S’havia perdonat, i si et perdones a tu mateix no necessites ningú més en aquest món. Crec que va acceptar que els lleons del passat no la tornarien a amoïnar, encara que seguissin en llibertat.

Em va donar tanta pau… La vaig mirar amb molt d’amor i li vaig preguntar una cosa que desitjava demanar-li durant totes aquelles hores passades a Barcelona.

—Puc viure amb tu durant els dies que et queden de vida?

—Vols estar amb nosaltres? —em va preguntar sorpresa.

—Si em tens al teu costat, tindràs tot el que vas perdre. Tota la família unida al teu costat. Sé que no soc en Henry, ho sé, però m’agradaria estar amb vosaltres el temps que et quedi de vida.

S’ho va pensar, però vaig saber que ho acceptaria. Per a mi aquelles serien les primeres vacances en trenta-dos anys i estaria en la millor companyia.

—Serà un honor tenir-te al nostre costat —va respondre—. Però vull demanar-te dos favors a canvi, espero que me’ls puguis fer.

No tenia la més mínima idea del que em volia demanar. Estava totalment descol·locat.

—El primer que vull demanar-te és que m’agradaria penjar de tu quan me’n vagi.

Vaig notar que s’emocionava. Jo em vaig emocionar amb ella.

—La teva mort convertida en diamant, vols que la porti jo al coll? —vaig preguntar sorprès.

—Sí.

—I ella no et voldrà? —vaig fer assenyalant la meva germana, que es mantenia a una distància prudencial de nosaltres. Com si sabés que una energia especial ens unia.

—Ella em tindrà aquests divuit dies, bé, més aviat disset. Ha de gaudir-me en vida, o seré una càrrega quan mori. No tindrà temps per suportar la meva pèrdua si em porta al damunt. I el seu avi sempre deia que tot es podia superar si tenies el temps a favor teu.

»A més, a ella li regalaré un coixí molt especial que l’ajudarà a agafar el son quan jo me’n vagi.

Em vaig ruboritzar quan em vaig adonar del que significava portar la vida d’una altra persona. Desconeixia que tingués la capacitat de posar-me vermell.

—Troy, tu ets únic, vull que ho tinguis sempre present —va afegir quan em va veure les galtes enrogides—. Estar al teu costat m’ha tornat les ganes de viure, m’he tornat a sentir escoltada i he sentit novament amor per aquesta vida. A més, m’has fet recordar una frase que el meu fill repetia sovint a l’hospital: «Ahir és encara avui…». L’havia oblidat del tot. Tothom se n’oblida, però ahir és encara avui si no tenim por de perdonar-nos.

Tenia raó. Ahir és encara avui, jo també intentaria no oblidar-la la resta de la meva vida.

—I el segon favor que em volies demanar? —vaig preguntar.

—Estava escrivint un llibre, reflexions sobre el karma artificial i sobre la meva vida, però no puc continuar-lo…

»Des que he vist la meva filla no he pogut escriure ni una sola paraula més, només vull sentir i viure.

»M’agradaria que fossis tu qui acabés aquest llibre, escriu-hi el que vulguis, omple els meus buits, dona la teva versió dels fets. El que desitgis.

»Crec que sense la teva visió d’aquest dia, el llibre estaria incomplet.

»Quin dia millor que el de Sant Jordi per fer-te aquesta proposta, no et sembla? Ho faràs?

Ho vaig acceptar. Era un honor increïble, no sabia si podria fer-ho, consistia a crear el meu primer món i ajuntar-lo amb el seu. Ara mateix estic escrivint i no sé si ho faig bé, però us puc assegurar que gaudeixo molt.

Just abans que acabés aquell dia, vaig comprar un pastís d’aniversari. Va plorar tant davant d’aquelles cent espelmes que vaig pensar que les apagaria amb les llàgrimes.

Feia molt de temps que ella no bufava. No va demanar res, va dir que tot el que desitjava li havia estat retornat aquell dia. Només va somriure i va pronunciar una frase que recordaré sempre, serà la meva brúixola vital: «El millor d’anar és tornar…».

Aquella mateixa nit vam tornar a Ischia, ella volia morir allà. Recuperar aquell lloc per a nosaltres. Va ser un moment únic quan la meva germana va treure la clau de l’olivera.

I en aquella illa vam passar els seus darrers disset dies tots tres junts.

En aquells disset dies vaig rebre més d’ella que de qualsevol altra persona en tota la vida. Em vaig sentir molt estimat.

Es pot, en tant pocs dies, viure tot el que no has viscut? Ja us dic jo que la resposta es sí.

Ella actuava com la meva mare. No he tingut mai una mare. Però us puc assegurar que em tractava com el seu Henry però sabent que era el seu Troy. Mai no ho va oblidar.

Va afegir la meva germana al quadre que m’havia pintat i després el va penjar a la seva casa d’Ischia. Era la primera pintura que habitava entre aquelles parets que durant aquells dies es van convertir en una llar de debò.

Al cap de disset dies exactes, com havia predit el gen, va morir a la seva platja de Sant’Angelo.

Estàvem els seus dos fills al seu costat quan va decidir ficar-se en aquelles aigües a nedar amb el seu altre fill. Vaig saber que no la tornaríem a veure sortir amb vida. Havia estat en aquest món cent anys i disset dies, una xifra molt bonica.

Al tanatori d’aquella preciosa illa la vam incinerar amb els seus llibres favorits perquè es fusionessin eternament aquelles lletres tan maques amb el seu preciós cos. La vam convertir en un diamant que semblava una de les roses que tant estimava del millor dia de la seva ciutat.

La meva germana va acceptar que me’l quedés. No va haver-hi discussions consanguínies. Vaig demanar-li que m’acompanyés en el moment del traspàs. Vaig plorar molt quan me la va penjar al coll, però em vaig adonar que, com deia el meu avi, «la vida et colpeja contínuament, però no et noqueja mai». Tenia energia per continuar.

Crec que aquell va ser l’instant en què vaig deixar de ser un d’ells i em vaig convertir en un de vosaltres. Ja ho deia la meva mare: quan moren els pares, cadascú es reconverteix.

La meva germana es va quedar a viure a Ischia. I jo estava segur que allà refaria la seva vida i trobaria el seu camí. El coixí amb els escrits triturats de l’avi que la mare li havia regalat l’ajudaria a agafar el son.

Quan ens vam acomiadar vaig saber que mai no podria tornar a ser el mateix que havia estat. No sé si perquè portava aquell diamant de vida penjat al coll o perquè simplement havia canviat a través del dolor i l’amor d’una altra persona.

Vaig tenir clara la primera cosa que faria. Ella no havia volgut exercir el karma artificial. Els havia perdonat tots tres. Jo sentia que havia de començar a prendre les meves pròpies decisions i el meu camí si volia ser un d’aquells caminants.

Volia lluitar contra les injustícies. Em sentia com l’homenet dels seus quadres, algú que observava aquells lleons que abusaven dels altres i havia d’impartir justícia immediata.

Vaig matar els tres homes que havia proposat la meva mare.

Cap d’ells mereixia viure en aquest món. Tots tres havien ferit la vida de la meva mare, digués el que digués el karma artificial. Si no saps conviure, no has de viure.

Volia netejar aquest món de tots els indesitjables que abusaven de la gent.

Vaig assassinar el metge al seu hospital, vaig clavar-li cinc punyalades després de tocar-li la bata.

L’individu que havia robat el seu art, el vaig ofegar en un pot de pintura vermella. Mai no va arribar a conèixer un altre món.

I el segrestador el vaig enterrar viu sota terra en un d’aquells taüts romboides, però sense cap tipus d’objecte ni carta. No el vaig matar, vaig desitjar que la seva mort fos lenta, que s’asfixiés a poc a poc sense poder moure ni un sol múscul.

Ara detecto injustícies flagrants i les corregeixo a l’instant. Soc aquell que la meva mare va desitjar que existís, un ésser humà just però implacable. Qualsevol abusador té el seu càstig merescut i els seus abusos ja no queden impunes. Ara, amb el meu criteri, netejo aquest món perquè ningú s’extralimiti amb una altra persona.

Suposo que el dissetè dia important de la seva vida el vaig heretar jo. I quan heretes la mort d’una altra persona, aquesta et canvia, és el seu darrer regal.

Ara sí que el karma artificial compensa el món. Per què els que reben abusos haurien d’esperar tota una vida per impartir justícia si es pot fer al moment?

Vaig saber que ja no era en Troy. El meu nom ja no em definia.

Henry Troy era millor. Al cap i a la fi, jo era una barreja o un híbrid de tots dos. M’agradava el meu nom: Henry Troy.

No sé què més afegir en aquest llibre perquè ella senti que he complert la meva promesa. En realitat aquesta novel·la no em pertany, és seva, és el seu món. Jo he intentat lluir-me, però sento que la meva aportació és tan sols una comparsa entre les belles paraules de la meva mare. No destruiré aquests escrits com ella volia que fes ni els afegiré al coixí, penso que seria un delicte greu.

Crec que a en Henry li agradaria que acabés amb el seu poema preferit. Seria una bona cloenda, ara que finalment em sento un caminant d’aquest món, un de diferent, malgrat que, al cap i a la fi, tots ho som…

* * *