ESCENA III

L’EVARIST, LA SUSAGNA I ELS CITATS.

(En LLUCIÀ, dalt de la terrassa, dóna el vano a les senyores, que se’l miren i el guarden).

EVARIST (apart). —Com me dol que aquell vano s’hagi trencat per culpa meva. A veure si ho adobo un xic. (Baixet a la SUSAGNA). Senyora Susagna!

SUSAGNA. —Què se li ofereix?

EVARIST. —Dues paraules. Si entréssim a la botiga …

SUSAGNA (alçant-se). —Serà servit. Vol fer el favor?

EVARIST. —Magí!

MAGÍ. —Senyor?

EVARIST. —Comença a caminar i espera’m a l’entrada del bosc. Tot seguit vinc. (Entra amb la SUSAGNA).

MAGÍ (anant-se’n). —Quina manera de perdre el temps! Prou menjarem més carbasses que perdius, prou!

JANETA. —Gràcies a Déu que el meu germà és fora! No em veia l’hora de poder parlar amb en Crispí. Però no voldria pas que hi fos aquell diable de Coronat. Sempre em ve al darrere i jo no el puc sofrir.

EL COMTE (llegint). —Oh! Oh! Que bé, que bonica! Donya Gertrudis!

CRISPÍ. —Que és això tan bonic que ha trobat, senyor comte?

EL COMTE. —Què n’heu de fer, vós? Ignorant com sou, tampoc ho entendríeu.

CRISPÍ (picant fort a la forma; apart). —Ja ho voldria veure qui sap més de tots dos.

GERTRUDIS. —Què mana, senyor comte?

EL COMTE. —Vostè, que té tant talent, si sentís el que estic llegint! Una obra mestra!

GERTRUDIS. —Alguna història?

EL COMTE (amb menyspreu). —Ca!

GERTRUDIS. —Un tractat de filosofia, potser?

EL COMTE (amb menyspreu). —Nooo!

GERTRUDIS. —Ah! Una bona poesia!

EL COMTE (com abans). —Tampoc.

GERTRUDIS. —Doncs què?

EL COMTE. —Una cosa estupenda, meravellosa, treta del francès; un contet, vulgarment faula.

CRISPÍ (picant fort; apart). —Tabernacle! Una faula! Estupenda! Meravellosa!

GERTRUDIS. —És d’Isop?

EL COMTE. —No, senyora.

GERTRUDIS. —Serà de La Fontaine.

EL COMTE. —L’autor no el sé; però no importa. Vol sentir-la?

GERTRUDIS. —Amb molt gust.

EL COMTE. —Esperi. (Cercant el senyal). Ai que he perdut el senyal! Ja el trobaré.

CANDIDA (a la GERTRUDIS). —A vostè que llegeix bons llibres, l’entretindrà sentir faules?

GERTRUDIS. —Per què no? Si estan escrites amb gràcia, ensenyen i diverteixen molt.

EL COMTE. —Aaaquí! Escolti.

CRISPÍ (repicant fort). —Tanoca! Llegeix faules!

EL COMTE (a en CRISPÍ). —Apa, comenceu a picar!

CRISPÍ (al COMTE, picant). —Que no vol que li adobi els talons?

(En TIMOTEU torna també a picar en el morter).

EL COMTE. —Alça, ara l’altre maleït, també! (A en TIMOTEU). Vol parar d’una vegada!

TIMOTEU (sense parar). —Faig la meva feina, senyor.

EL COMTE (a la GERTRUDIS). —Escolti: «Hi havia una donzella tan gentil…». (A en TIMOTEU). Però, pari, home, o vagi-se’n a moldre més lluny!

TIMOTEU (repicant i remenant). —Dispensi, senyor. Jo pago el meu lloguer i no tinc millor lloc que aquest per fer això.

EL COMTE. —No se n’irà al diable amb aqueix morter? No es pot llegir, no es pot aguantar! Entraré a casa de vostès, donya Gertrudis. Veurà quina exquisitat, que nou! (Pica a les cobertes del llibre i se fica al casal de DONYA GERTRUDIS).

GERTRUDIS. —Ja és ben impertinent aqueix especier! Anem (a la CANDIDA) a rebre el senyor comte.

CANDIDA. —Vagi-hi sola, que a mi les faules no em diverteixen.

GERTRUDIS. —No hi fa re. Vine, sinó s’ho prendria malament.

CANDIDA. —Oh! Aquest bon senyor sí que…

GERTRUDIS. —Filla, si vols que et respectin, respecta. Anem, anem.

CANDIDA (aixecant-se per a anar-se’n). —Ja vindré, però cregui que és ben bé per complaure-la a vostè, tia.