ESCENA VI

LA GERTRUDIS, LA CANDIDA, SORTINT DE LA BOTIGA, I EL CITAT.

EL COMTE. —Doncs, què em diu, senyora? No em donarà pas un sentiment com el que m’acaba de dar aquella noia?

GERTRUDIS. —Oh!, La meva neboda té enteniment i seny.

EL COMTE. —I què diu, què diu?

GERTRUDIS. —Suposat que el senyor baró…

EL COMTE. —Suposat! Sempre em surt amb suposicions, vostè!

GERTRUDIS. —Vaja, doncs: donat, concedit, ja que així ho mana sa senyoria…

EL COMTE (entre dents). —Il·lustríssima…

GERTRUDIS (que no ho ha entès). —Què diu?

EL COMTE. —No re, no re, segueixi.

GERTRUDIS. —Deia que la meva neboda, segons les condicions i circumstancies, acceptarà gustosa la proposició.

EL COMTE (a la CANDIDA). —Molt bé, divinament. (Apart). Aquesta al menys m’haurà anat bé…

CANDIDA (apart). —Així me venjaré de l’Evarist. Dolent!

GERTRUDIS (al COMTE). —No em creia pas que hi consentís. Me temia que estigués interessada per un altre, però veig que m’he enganyat.