ESCENA XI

L’EVARIST, VENINT DEL CARRER, L’ESCOPETA A L’ESPATLLA; EN MAGÍ AMB LA SEVA A LA MÀ, UN SARRÓ PLE DE PERDIUS I EL GOS LLIGAT, I LA CITADA; DESPRÉS EN LLUCIÀ.

EVARIST. —Té: emporta-te’n l’escopeta a casa amb el gos i guarda’m la cacera fins que jo en disposi. (S’asseu davant del cafè i treu el tabac).

MAGÍ. —Descansi. (A la JANETA). Ja tens el dinar a punt?

JANETA (malhumorada). —A punt està.

MAGÍ. —Què dimoni tens? Sempre amb aquesta cara de tres déus, i després encara dius de mi.

JANETA. —Sí, tens raó. Ets mon germà: no em puc plànyer.

MAGÍ. —Vaja, anem, anem a dinar, que ja és hora.

JANETA. —Comença a passar: ja vinc.

MAGÍ. —Si véns, véns; sinó, dinaré jo sol. (Se fica a casa).

JANETA (apart). —Si ara mengés me faria mal.

EVARIST (id.). —Al terrat no hi ha ningú. Deuen dinar. Valdrà més que me’n vagi a l’hostal. (S’alça). El baró deu esperar-m’hi. (Veient la JANETA). Hola, Janeta! M’has de dir re?

JANETA (amb brusquedat). —Sí, senyor, que tinc de dir-li.

EVARIST. —Has entregat el vano?

JANETA. —Maleit ventall! Tingui, aquí el té.

EVARIST. —Què vols dir? No l’has pogut entregar?

JANETA. —Què? Que per ell m’han insultat, m’han afrontat, m’han tret de casa com un drap brut.

EVARIST. —Us deu haver atrapat donya Gertrudis!

JANETA. —Ca! No ha sigut solament aquesta, no. Qui més m’ha insultat ha sigut l’altra.

EVARIST. —Per què? Què li has fet?

JANETA. —Res no li he fet. Sent?

EVARIST. —I li has dit que tenies un vano per ella?

JANETA. —Com vol que li digués, si no m’ha dat temps i m’han tret de casa com si les anés a robar?

EVARIST. —Algun motiu tindrien, sinó…

JANETA. —Quin vol que tinguin? No, senyor, no; estic certa, ben segura, que tots aquells maltractes han sigut per causa de vostè.

EVARIST. —Per causa meva? Quan la Candida m’estima tant?

JANETA (amb ironia). —Ui, si se l’estima!

EVARIST. —No en dubtis. N’estic segur.

JANETA (encara irònica). —Oh! Sí: fins jo li asseguro que l’estima molt, molt, remolt.

EVARIST. —Encara em faràs enfadar!

JANETA (irònica). —Vagi, vagi-la a trobar, a la seva prenda estimada.

EVARIST. —Per què no hi haig d’anar?

JANETA. —Perquè li han birlat la plaça.

EVARIST (agitat). —Què dius? Qui?

JANETA. —El senyor baró.

EVARIST (estranyat). —El baró és a casa d’elles?

JANETA. —Què d’estrany tindrà, si és el promès de la senyoreta?

EVARIST. —Somnies, Janeta, tu delires. No diguis ximpleries.

JANETA. —Ah! No em creu? Doncs vagi-ho a veure i sabrà si dic veritat.

EVARIST. —A casa donya Gertrudis…

JANETA. —I de la senyoreta Candida.

EVARIST. —Hi ha el baró?

JANETA. —Del Cedre.

EVARIST. —Promès de la noia?

JANETA. —Aquests ho han vist (pels ulls) i aquestes (per les orelles) ho han sentit.

EVARIST. —No pot ser, no pot ser, dius bogeries.

JANETA (com cantant). —Vagi, vegi, escolti, i sabrà quines bestieses dic.

EVARIST. —Corrent, tot seguit. (Corre al casal i hi truca).

JANETA. —Ai infeliç! Se fia de l’amor d’una ciutadana! No ho són, no, com naltres, les de ciutat. (L’Evarist torna a trucar).

(En LLUCIÀ obre i es planta al llindar).

EVARIST. —Hi són les senyores?

LLUCIÀ. —Perdoni: no el puc deixar passar.

EVARIST. —No ha dit que era jo?

LLUCIÀ. —Sí, senyor.

EVARIST. —A la senyora?

LLUCIÀ. —Sí, senyor, i a la senyoreta.

EVARIST. —I donya Gertrudis, la seva senyora tia, no vol que jo entri?

LLUCIÀ. —No: la senyora no s’hi oposava pas: és la senyoreta que no ho vol.

EVARIST. —Ella no ho vol? Oh! Qui ho diu? Entraré. (Tracta de forçar el pas, però en LLUCIÀ li rebat la porta).

JANETA. —Ho veu, ara, el que jo li deia?

EVARIST. —Oh, ràbia! No sé en quina paret toco. Rebatre’m la porta així!

JANETA. —No se n’admiri, igual han fet amb mi, igual.

EVARIST. —Com és possible que la Candida m’hagi pogut enganyar?

JANETA. —Davant del fet, dubti’n encara.

EVARIST. —Encara no ho crec, no ho puc creure, no ho creuré mai.

JANETA. —Que no ho creu?

EVARIST. —No. Hi ha d’haver un malentès, algun misteri. Conec el cor d’ella: no és capaç de fer això.

JANETA. —Alça, conhorti’s així, doncs. Vagi esperant i bon profit li faci.

EVARIST. —Jo vull parlar amb ella, costí el que costi.

JANETA. —No havent-lo volgut rebre?

EVARIST. —No importa. Alguna raó hi haurà. Des de l’hort del cafè espiaré. Me bastarà veure-la, sentir-li una paraula, sorprendre-li un gest per saber si haig de viure o bé morir.

JANETA. —Tingui.