XXI

Uns quants anys després, a Gènova, quan feia el soldat, havia trobat una noia que s’assemblava a la Silvia, bruna com ella, més grassoneta i múrria, de l’edat de la Irene i la Silvia quan jo havia entrat a la Mora. Jo feia d’assistent del meu coronel que tenia una torre al mar i m’havia posat a fer-li el jardí. Polia el jardí, encenia les estufes, escalfava l’aigua del bany, feia una passada per la cuina. La Teresa era la cambrera i es reia de mi per les paraules que deia. Per això m’havia posat d’assistent, per no tenir sempre els sergents a sobre prenent-me el pèl quan parlava. Jo me la mirava. Parava atenció a allò que la gent deia, parlava poc i cada dia aprenia alguna cosa.

La Teresa reia i em preguntava si no tenia una xicota que em rentés la camisa.

—A Gènova no —vaig dir.

Llavors volia saber si quan me n’anava amb llicència al poble m’emportava farcell.

—Jo no torno al poble —vaig dir—. Vull quedar-me a Gènova.

—I la xicota?

—Què importa —vaig dir—. També n’hi ha a Gènova.

Ella reia i volia saber qui, per exemple. Llavors reia jo i li deia:

—No se sap.

Quan va ser la meva xicota i de nits pujava a trobar-la al seu catre i ens estimàvem, ella em preguntava què volia fer a Gènova sense un ofici i per què no volia tornar a casa. Ho deia la meitat en broma la meitat seriosament. «Perquè aquí hi ets tu», podia dir-li, però era inútil, ja érem abraçats dins el llit. O bé dir-li també que Gènova no em bastava, que a Gènova en Nuto també hi havia anat, tots hi venien —ja n’estava cuit de Gènova, volia anar més lluny— però, si li hagués dit això, ella s’hauria enrabiat, m’hauria agafat les mans i hauria començat a maleir, que jo també era com els altres. «En canvi els altres», li havia explicat, «es queden a Gènova de grat, hi vénen per quedar-s’hi. Jo, un ofici, el tinc, però a Gènova no el vol ningú. Cal que me’n vagi en un lloc on el meu ofici rendeixi. Però que sigui lluny, que ningú del meu país no hi hagi estat mai».

La Teresa sabia que era un bord i em preguntava per què no feia recerques, si no tenia curiositat de conèixer almenys la meva mare. «Potser», deia ella, «la teva sang és d’aquesta mena. Ets fill de gitanos, tens el cabell arrissat…».

L’Emilia, que m’havia posat el mal nom d’«Anguila», deia sempre que devia ser fill d’uns saltimbanquis i d’una cabra de l’alta Langa. Jo deia rient que era fill d’un capellà. I en Nuto, ja llavors, m’havia preguntat: «Per què dius això?». «Perquè és un dropo», havia dit l’Emilia. Llavors en Nuto s’havia posat a cridar que ningú no neix dropo, ni dolent, ni delinqüent; la gent neix tota igual, i són només els altres que tractant-te malament et corrompen la sang. «Mira en Ganola», el contradeia jo, «no hi toca, ha nascut beneit». «Que no hi toqui no vol dir dolent», deia en Nuto, «són els ignorants que li van al darrere cridant que el fan enrabiar».

Jo aquestes coses només les pensava quan tenia una dona als braços. Uns quants anys més tard —ja era a Amèrica— em vaig adonar que per a mi aquella gent era tota borda. A Fresno, on vivia, em vaig ficar al llit amb moltes dones, amb una gairebé m’hi caso, i mai no vaig saber on tenia el pare i la mare i la seva terra. Vivien soles, qui a la fàbrica de conserves, qui a les oficines. Rosanne era una mestra que havia vingut de qui sap on, d’un estat agrícola, amb una carta per a un diari de cinema, i mai no va voler contar-me quina vida havia fet a la costa. Deia només que havia estat dura —a hell of a time. Li n’havia quedat una veu una mica ronca, de cap. És cert que hi havia famílies i famílies, i especialment sobre el turó, a les cases noves, davant les propietats i les fàbriques de la fruita, els vespres d’estiu se sentia gatzara i olor de vinya i de figues, a l’aire, i colles de xicots i de criatures corrien pels carrerons i sota les avingudes, però aquella gent eren armenis, mexicans, italians, semblaven sempre acabats d’arribar, treballaven la terra de la mateixa manera que a la ciutat els escombriaires netegen les voreres i dormien, es divertien a ciutat. D’on venia un d’aquests, qui era el seu pare o el seu avi, mai no se t’acudia de preguntar-ho a ningú. I de nois de pagès no n’hi havia. Fins els de la vall alta no sabien pas què era una cabra, una feixa. Anaven amb moto, amb bicicleta, amb tren a treballar com els de les fàbriques. Ho feien tot per equips, a la ciutat, fins i tot els carros al·legòrics de la festa del raïm.

Durant els mesos que Rosanne va ser la meva xicota, vaig comprendre que devia ser borda, que les cames que estirava al llit eren tota la seva força, que podia tenir els seus vells a l’estat agrícola o qui sap on, però per a ella una sola cosa comptava: decidir-me a tornar amb ella a la costa i obrir un local italià amb una pèrgola emparrada —a fancy place, you know— i allí atrapar l’ocasió que algú la veiés i li fes una foto, per a estampar-la després en els diaris amb colors —only gimme a break, baby. Sempre estava a punt de fer-se fotografiar fins i tot nua, fins amb les seves llargues cames dalt l’escala d’uns bombers, per tal de fer-se conèixer. Com s’havia ficat al cap que jo podia servir-li no ho sé; quan li preguntava per què es ficava al llit amb mi, reia i deia que després de tot era un home (Put it the other way round, you come with me because I’m a girl). I no era una estúpida, sabia allò que volia; només que volia coses impossibles. No tocava una gota de licor (your looks, you know, are your only free advertising agent) i va ser ella que, quan van abolir la llei, em va aconsellar de fabricar el prohibition-time gin, el licor del temps clandestí, per qui en tingués ganes —i van ser molts.

Era rossa, alta, i sempre s’estava allisant les arrugues i pentinant-se els cabells. Qui no l’hagués coneguda hauria dit, veient-la sortir amb aquell pas de l’escola, que era una magnífica estudiant. Què devia ensenyar, no ho sé; els seus nois la saludaven llançant enlaire el barret i xiulant. Als primers temps, en parlar-li jo, amagava les mans i abaixava la veu. Em va preguntar de sobte per què no em feia americà. «Perquè no ho sóc», vaig murmurar —because I’m a wop—, i ella reia i em va dir que eren els dòlars i el cervell allò que feien un americà. Which of them you lack? Quin dels dos et manca?

He pensat sovint quina mena de fill n’hauria sortit de nosaltres dos: d’aquells seus flancs llisos i durs, d’aquell ventre ros alimentat de llet i de suc de taronja, i de mi, de la meva sang espessa. Veníem tots dos de qui sap on, i l’única manera de saber qui érem, què teníem realment a la sang era aquesta. Seria bona, pensava, si el meu fill s’assemblava al meu pare o al meu avi, i així em trobés al davant finalment qui sóc jo. Rosanne ja me l’hauria donat, un fill, si hagués acceptat d’anar a la costa. Però jo no vaig cedir, no volia —amb aquella mare i jo hauria estat un altre bord— un xicotot americà. Ja llavors sabia que havia de tornar.

Rosanne, mentre va ser amb mi, no va resoldre res. Alguns diumenges del bon temps anàvem a la costa amb l’automòbil i ens banyàvem; ella es passejava per la platja amb sandàlies i xals de colors, xuclava el refresc amb pantalons curts a la piscina, i s’ajeia a la gandula com si fos al meu llit. Jo reia no sé ben bé de qui. Però m’agradava aquella dona, m’agradava com el gust de l’aire alguns matins, com tocar la fruita acabada de collir a les parades dels italians al carrer.

Després, un vespre em va dir que se’n tornava a casa. Em vaig quedar parat perquè mai no l’hauria creguda capaç de fer-ho. Estava per preguntar-li quant temps seria fora, però ella, mirant-se els genolls —seia al meu costat al cotxe—, em va dir que no havia de dir res, que ja estava tot decidit, que se n’anava per sempre a casa. Li vaig preguntar quan se n’aniria.

—Un dia d’aquests. Any time.

En tornar-la a la pensió li vaig dir que ens hi podríem pensar, casar-nos. Em va deixar parlar amb un mig somriure, mirant-se els genolls, arrugant el front.

—Hi he pensat —va dir amb aquella veu ronca—. No serveix de res. He perdut. I’ve lost my battle.

Però no se’n va anar a casa, sinó que va tornar a la costa. Però mai no va sortir en un diari de colors. Em va escriure mesos més tard una postal des de Santa Monica demanant-me diners. Els hi vaig enviar i no em va contestar. No en vaig saber res més.