XXXII

No ho havia cregut. Fins a la fi no ho havia cregut. La va veure una vegada travessar el pont: venia de l’estació, s’havia posat una jaqueta de pell grisa i sabates apelfades, i tenia els ulls alegres del fred. Ella l’havia aturat.

—Com va el Salto? Encara toques…? Oh, Nuto, tenia por que tu també fossis a Alemanya… Deu ser horrible per aquelles terres… Us deixen tranquils?

En aquells temps travessar Canelli era sempre un risc. Hi havia les patrulles, els alemanys. I una noia com la Santa no hauria parlat pel carrer amb un Nuto, si no fos la guerra. Ell aquell dia no estava tranquil; li va dir només sí i no.

Després l’havia tornat a veure al cafè del Sport, ella també l’havia cridat sortint a la porta. En Nuto no perdia de vista les cares que entraven, però era un matí tranquil, un diumenge de sol en què la gent va a missa.

—Tu m’has vist quan era petita així —deia la Santa—, tu em creuràs. Hi ha gent dolenta a Canelli. Si poguessin em farien cremar… No volen que una noia faci una vida que no sigui desgraciada. Voldrien que jo també fes la fi de la Irene, que besés la mà que m’ha bufetejat. Però jo clavo les dents a la mà que m’ha bufetejat…, genteta que no són capaços ni de fer el brètol…

La Santa fumava cigarretes que a Canelli no se’n trobaven, li n’havia ofertes.

—Pren-ne —havia dit—, pren-les totes. Sou tants que heu de fumar allà dalt…

—Veus què passa —deia la Santa—, perquè alguna vegada he anat amb algú i he fet la boja, tu també et giraves rere els vidres quan jo passava. I en canvi, vas conèixer la mare, saps com sóc. Em portaves a la festa… Et creus que no els la guardo a aquells porcs d’abans…? Almenys aquests es defensen… Ara em toca viure i menjo el seu pa, perquè la meva feina l’he feta sempre, ningú no m’ha mantingut mai, però si hi volgués dir la meva…, si perdia la paciència…

La Santa deia aquestes coses a la tauleta de marbre, mirant en Nuto sense somriure, amb aquella boca delicada i desvergonyida i els ulls humits, ofesos, com les seves germanes. En Nuto va fer els impossibles de saber si mentia, li va dir a l’últim que són uns temps en què cal decidir-se, o aquí o allà, i que ell havia decidit, ell estava amb els desertors, amb els patriotes, amb els comunistes. Hauria hagut de demanar-li que fes d’espia per a ells, als comandos, però no havia gosat: la idea de ficar una dona en un perill com aquest, i de ficar-hi la Santa, no li podia venir.

En canvi, a la Santa la idea va venir-li i va donar a en Nuto moltes notícies dels moviments de les tropes, de les circulars dels comandos, sobre les converses que tenien els republicans. Un altre dia li va enviar a dir que no vingués a Canelli perquè hi havia perill, i, en efecte, els alemanys van fer una ràtzia a les places i als cafès. La Santa deia que ella no corria cap risc, que eren velles coneixences infectes que venien a trobar-la per desfogar-se, i se’ls hauria tret del davant si no fos per les notícies que podia donar als patriotes. El matí en què els brigades negres van afusellar els dos xicots sota el plàtan i van deixar-los com gossos, la Santa va venir amb bicicleta a la Mora i d’allí al Salto i va parlar amb la mare d’en Nuto, li va dir que si tenien un fusell o una pistola l’amaguessin a les feixes. Dos dies després la brigada negra va passar i va engegar tota la casa potes enlaire.

Va venir un dia que la Santa va agafar en Nuto de bracet i li va dir que no podia més. A la Mora no hi podia tornar perquè en Nicoletto era insuportable, i la col·locació a Canelli, després d’aquells morts, la cremava, li feia perdre la raó: si aquella vida no acabava aviat, agafaria una pistola i dispararia contra algú —ell sabia a qui— i potser contra ella mateixa.

—Voldria anar amb ells als turons —va dir— però no puc. Em dispararan així que em vegin. Sóc la de la Casa del Fascio.

Llavors en Nuto la va portar a la riera i la va fer trobar amb en Baracca. Va dir a en Baracca tot el que ella havia fet. En Baracca s’ho va escoltar mirant a terra. Quan va parlar va dir només:

—Torna a Canelli.

—Però no… —digué la Santa.

—Torna a Canelli i espera ordres. Te’n donarem.

Dos mesos després —a la fi de maig— la Santa es va escapar de Canelli perquè l’havien avisada que venien a agafar-la. L’amo del cinema va dir que havia entrat una patrulla d’alemanys a escorcollar-li la casa. A Canelli en parlaven tots. La Santa es va escapar als turons i es va quedar amb els partisans. En Nuto sabia noves seves de tant en tant, d’algú que passava a la nit a fer-li un encàrrec, i tots deien que anava armada i que es feia respectar. Si no hagués estat la mare vella i la casa, que li podien haver cremat, en Nuto també hauria anat amb la colla per a ajudar-la.

Però la Santa no ho necessitava. Quan hi va haver l’emboscada de juny i per aquells senderons en van morir tants, la Santa es va defensar tota una nit amb en Baracca en una masia rere Superga i va sortir ella a la porta a cridar els feixistes que els coneixia un per un, tots, i no li feien por. L’endemà ella i en Baracca van escapar-se.

En Nuto deia aquestes coses en veu baixa, s’aturava de tant en tant, mirant a l’entorn; es mirava els rostos, les vinyes ermes, el vessant que continuava pujant; va dir: «Anem cap aquí». El punt on havíem arribat ni tan sols es veia des del Belbo; tot era petit, emboirat, llunyà, ens voltaven només els penya-segats i els cims més alts, a distància.

—Ho sabies que Gaminella era tan llarga? —em va dir.

Ens vam aturar en una vinya, en un marge protegit per les acàcies. Era una casa enrunada, negra. En Nuto va dir de pressa:

—Hi van ser els partisans. La masia la van cremar els alemanys. Van venir dos xicots a buscar-me a la casa del Salto un vespre, armats; els coneixia. Vam fer aquest camí d’avui. Caminàvem que ja era nit, no sabien dir-me què volia de mi en Baracca. En passar per sota les masies, els gossos lladraven, però ningú no es movia, no hi havia llums; ja saps com anava en aquells temps. Jo no estava tranquil.

En Nuto havia vist llum sota el porxo. Va veure una moto a l’entrada, i mantes. Xicots, pocs; el campament el tenien en els boscos d’allà dalt.

En Baracca li va dir que l’havia enviat a buscar per donar-li una nova, lletja.

Hi havia proves que la seva Santa feia d’espia, que les requises de juny les havia dirigides ella, que el comitè de Niça l’havia fet caure ella, que per fi els presoners alemanys havien portat les seves cartes i indicat dipòsits a la Casa del Fascio. En Baracca era un comptable de Cuneo, un que sabia el que es feia, que fins havia estat a l’Àfrica i parlava poc… Després havia mort amb els de Ca’Nere. Va dir a en Nuto, però, que no entenia per què la Santa s’havia defensat amb ell aquella nit de la requisa.

—Devies fer-la feliç —va dir en Nuto, però estava desesperat, li tremolava la veu.

En Baracca va contestar que la Santa feia feliç, ella, a qui volia. També aquesta havia passat. Ensumant el perill, havia fet l’últim cop i se n’havia endut dos xicots dels millors. Ara l’havien d’atrapar a Canelli. L’ordre ja era escrita.

—En Baracca em va fer quedar tres dies aquí dalt, una mica per desfogar-se i parlar-me de la Santa, una mica per estar segur que no m’hi ficaria entremig. Un matí la Santa va tornar, acompanyada. Ja no duia la jaqueta i els pantalons que havia portat tots aquells mesos. Per sortir de Canelli s’havia tornat a posar un vestit de dona, un vestit clar d’estiu, i quan els partisans l’havien agafada i se l’havien endut amunt cap a Gaminella va semblar que hagués baixat dels núvols… Portava notícies de les circulars republicanes. No va servir de res. En Baracca, en presència nostra, li va passar els comptes de tots els que havien desertat per instigació seva, quants dipòsits havien perdut, quants xicots havia fet morir. La Santa s’ho escoltava, desarmada, asseguda en una cadira. Em mirava amb els ulls ofesos, tractant d’atrapar els meus… Llavors en Baracca li va llegir la sentència i va dir que dos la portessin a fora. Estaven més espantats els xicots que ella. L’havien vista sempre amb la jaqueta i la cartutxera, i no se’n sabien avenir de tenir-la davant d’ells vestida de blanc. La van portar a fora. Ella, a la porta, es va girar, em va mirar i va fer una ganyota com les criatures… Però a fora va intentar escapar. Vam sentir un crit, vam sentir córrer, i una descàrrega de metralla que no acabava mai més. Vam sortir nosaltres també; era estesa a l’herba, davant les acàcies.

Jo, més que en Nuto, veia en Baracca, aquell altre mort penjat. Vaig mirar la paret enrunada, negra, de la masia, vaig mirar al voltant, i li vaig preguntar si la Santa era enterrada allà.

—No penses que un dia la podrien trobar? Han trobat aquells dos…

En Nuto s’havia assegut en un tros de paret, i em va mirar amb els seus ulls tossuts. Va moure el cap.

—No, la Santa, no —va dir—, no la trobaran. Una dona com ella no es podia cobrir de terra i deixar-la així. N’hi havia massa que no se la podien treure del cap. Hi va pensar en Baracca. Va fer tallar sarments de la vinya i la vam cobrir fins que n’hi va haver prou. Després hi vam tirar benzina i vam calar foc. A migdia era tota cendres. L’any passat encara hi havia el senyal, com el llit d’una foguera.