[· 2 ·]

EL DIÀLEG AMB LA TEORIA FEMINISTA

Marçal estigué fortament vinculada al moviment feminista, una preocupació que queda ben palesa en les seves proses i que deixà una clara empremta en l’obra poètica. A Catalunya, el feminisme dels anys setanta s’inscrigué dins el moviment d’oposició al franquisme i, després de la mort del dictador, lluità especialment per acabar amb la discriminació legal i les pràctiques sexistes i repressives que s’havien generalitzat durant el règim. L’associacionisme femení fou, segons Mary Nash, «un moviment social punter en la democratització de la societat» (2005, 355). Les feministes organitzaren tota mena d’actes reivindicatius, sovint de caràcter festiu, i anaren generant nous espais en els quals debatre i difondre les seves preocupacions.

L’any 1977 es va fundar a Barcelona la Llibreria de les Dones al carrer Lledó, i pocs mesos després es va crear el bar biblioteca laSal al carrer Riereta. Es tractava d’un espai en el qual es servien infusions i copes, s’assessorava jurídicament les dones, es presentaven llibres, s’hi feien espectacles i s’impartien cursos (Cases 1998, 278). D’allà sorgí la iniciativa de fundar la primera editorial feminista catalana, laSal, edicions de les dones, que a través de la col·lecció «Clàssiques Catalanes» va dur a terme una important labor de recuperació d’escriptores com Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Caterina Albert, Anna Murià o Mercè Rodoreda. Així mateix, durant la transició democràtica van proliferar revistes com Vindicación Feminista, Dones en lluita, Dones de la mar i Opinión. Revista de la mujer liberada, en les quals es difonia l’obra de teòriques feministes (Nash 2005, 362).

Cal destacar la figura cabdal de Maria Aurèlia Capmany, que fou qui introduí la teoria feminista a Catalunya. Amb les seves obres, Capmany «proporcionava unes eines discursives feministes en català fonamentals» (Bartrina 2012, 152) i preparà el terreny perquè les noves generacions, entre les quals hi ha Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal, hi fessin les seves pròpies aportacions. En aquell moment, el feminisme català estava escindit entre el «feminisme de la igualtat», que negava l’existència de valors femenins i aspirava que homes i dones participessin en les estructures socials en condicions d’igualtat, i «el feminisme de la diferència» que advocava per identificar i defensar els trets característics de les dones. Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal s’iniciaren en el feminisme a través de Capmany, qui subscrivia els pressupòsits del feminisme de la igualtat, però se n’allunyaren per adoptar una visió més afí al feminisme de la diferència.

Maria-Mercè Marçal es mostrà receptiva a les diferents actuacions i línies de recerca del feminisme internacional dels anys setanta i vuitanta, moment en què es desenvoluparen la ginocrítica angloamericana i el feminisme de la diferència francès i italià. Es tractava d’enfocaments diferents i, en ocasions, antagònics, ja que partien de concepcions discrepants de «dona» i «femení». No obstant això, Marçal, que llegia en francès i italià, i que sovint accedia a teòriques anglosaxones a través de les traduccions al francès, s’interessà per aspectes d’ambdues tradicions i tingué l’habilitat de ferles conviure harmònicament en la poesia. En els seus versos incorpora els debats que tenen lloc al si del feminisme, que passen a formar part de l’obra marçaliana, de manera que podríem considerar la teoria feminista com un altre intertext. L’autora trasllada les inquietuds teòriques a l’obra poètica i les fusiona amb el seu propi projecte, fet que li permet investigar, explorar i col·laborar en el debat.

2.1 La crítica nord-americana

Al llarg dels anys setanta es desperta a Estats Units l’interès pels personatges literaris femenins, a través dels quals (o de la seva absència) es pretén desemmascarar la política sexual que s’exerceix a través de la literatura. Les imatges estereotipades de la dona ofereixen un ventall limitat de models que responen a les expectatives del discurs patriarcal i que, segons les teòriques nord-americanes, formen part de les estratègies destinades a legitimar el domini sexual. Una de les fites d’aquesta recerca és Images of Women in Fiction: Feminist perspectives, editat per Susan Koppelman l’any 1972, una compilació d’articles que analitzen com han estat tractats determinats personatges femenins en obres escrites per homes.

Per aquestes feministes, la literatura conté una forta càrrega ideològica de la qual no som conscients i que treballa insidiosament per mantenir un sistema en què les dones estan subordinades als homes, i per això creuen que cal que fer front als textos literaris amb suspicàcia i recel. Segons Judith Fetterley: «El primer acte de la crítica feminista ha de ser la d’esdevenir un/a lector/a resistent en lloc d’un/a que consent i, amb aquest rebuig a assentir, ha de començar el procés d’exorcitzar la ment masculina que se’ns ha implantat» (1978, 22).

Ara bé, algunes teòriques consideren que estudiar la imatge de les dones que s’ha ofert des de l’escriptura dels grans patriarques no aporta informació sobre les dones, sinó sobre com els homes les representen literàriament, i insten a abandonar l’estudi d’obres d’autors masculins per treballar sobre literatura d’autoria femenina. Es tracta d’una segona fase, que Elaine Showalter bateja com a «ginocrítica»:

En contrast amb aquesta fixació amb la literatura d’autoria masculina, ja sigui per mostrar descontentament o bé atracció, el programa de la ginocrítica no adapta models i teories dels homes, sinó que construeix un marc femení per a l’anàlisi de la literatura escrita per dones i desenvolupa nous models basats en l’estudi de l’experiència femenina. La ginocrítica comença en el moment en què ens alliberem dels absoluts linears de la història literària masculina i, en lloc d’intentar encabir les dones entre les línies de la tradició masculina, ens centrem en el món de la cultura femenina visibilitzat recentment. (Showalter 1986, 131)

Dins d’aquesta prolífica línia d’investigació apareixen tota una sèrie d’estudis que teoritzen l’estètica femenina des de l’anàlisi de textos de dones, dels qual destaquen The Female Imagination de Patricia Meyer Spacks de 1975, Literary Women d’Ellen Moers de 1976, A Literature of their Own d’Elaine Showalter de 1977, Silences de Tillie Olsen de 1978 o The Madwoman in the Attic de Sandra Gilbert i Susan Gubar de 1979. A través d’aquests estudis es busquen les formes textuals de resistència incrustades en el text, es critica l’exclusió sistemàtica d’obres d’autoria femenina del cànon literari i s’elabora un contracànon d’escriptores.

Marçal està familiaritzada amb aquesta tradició i en els seus textos teòrics es refereix en diverses ocasions a Tillie Olsen i al seu concepte de l’escriptora com a supervivent. També al·ludeix a escriptores reivindicades per les teòriques nord-americanes com Jane Austen, Elisabeth Barret Browning i Emily Dickinson i, de fet, se suma a l’orientació històrica de la ginocrítica, que trasllada a la realitat catalana. La recuperació de les mares literàries i l’establiment de la genealogia femenina desenvolupada en el capítol anterior són una mostra d’aquesta aproximació, que pretén analitzar obres d’autoria femenina i definir-ne els trets diferencials. Marçal advoca per aquesta forma de crítica feminista, com explicita en la següent afirmació en un article sobre Rosa Leveroni: «Només el pes de l’obra i una anàlisi a fons d’aquesta, des d’una perspectiva ginocrítica, aconseguiran, sens dubte, desterrar definitivament aquest tipus de clixé que no fa cap favor ni a les dones ni a la literatura (2004c, 54)».

Per entendre l’evolució de la teoria feminista nord-americana cal analitzar també l’aportació del Black feminism i el Lesbian feminism. Les comunitats de dones negres i lesbianes se senten ignorades pel feminisme blanc i heterosexual, i consideren que dins el moviment feminista es reprodueixen les estratègies utilitzades pel discurs patriarcal per tal d’excloure’n les dones. En el Congrés sobre el Segon Sexe (Nova York, 1979), Audre Lorde, negra, feminista i mare d’un fill i una filla, denuncia la marginació en el programa de dones negres, de lesbianes i de dones del Tercer Món, fet que extrapola al moviment feminista en general.

La seva intervenció, «The Master’s Tools Will Never Dismatle the Master’s House», farà replantejar molts dels pressupòsits del feminisme. Lorde afirma: «Ara se’ns diu que les dones de color hem d’educar les dones blanques —les quals oposen una gran resistència— sobre el fet que existim, sobre les nostres diferències, i sobre els respectius rols a l’hora de garantir-nos conjuntament la supervivència. Aquest esforç implica una pèrdua d’energies i una tràgica repetició del pensament racista i patriarcal (Lorde 1998, 113)». Aquest discurs està recollit, amb altres articles que reflexionen al voltant de la seva condició de lesbiana i de com ha educat els seus fills, en un llibre titulat Sister Outsider que sortí a la llum el 1984, un any abans que Marçal publiqués La germana, l’estrangera, de títol anàleg, en què tracta precisament l’amor entre dones i l’experiència de la maternitat.

Una altra de les escriptores que canvia el curs de la teoria feminista nord-americana és Adrienne Rich, qui qüestiona el tractament donat a l’orientació sexual dins el feminisme. L’any 1980 publica un article titulat «Heterosexualidad obligatoria y existencia lesbiana» recollit a Sangre, pan y poesía (1986), en què, tal com ella explica en un prefaci escrit per un dels fullets feministes impresos per Antelope Publications dos anys després, pretén: «animar les feministes a analitzar l’heterosexualitat com a institució política que arrabassa el poder a les dones —i a canviar-la» (1986a, 41). En aquest text, Rich desenvolupa el concepte de «contínuum lèsbic», que considera dins el lesbianisme qualsevol experiència entre dones sense que impliqui necessàriament una relació sexual:

El terme de contínuum lèsbic inclou una gamma d’experiències identificades amb dones —a la vida de cada dona i al llarg de la història— i no simplement el fet que una dona hagi mantingut o desitjat conscientment una experiència sexual genital amb una altra dona. (1986, 66)

Aquest és un article de referència per a Marçal en el moment en què es planteja el paper que la seva condició de lesbiana té en la seva identitat i en la seva escriptura. En unes anotacions manuscrites que es troben al Fons Maria-Mercè Marçal, l’autora comenta el nou concepte de Rich, que coincideix plenament amb la noció de sororitat de Marçal i amb l’embaulament d’escriptores que duu a terme:

Rich, davant d’aquests límits imprecisos, combativament, va posar el nom de lèsbica a tota relació afectiva important i de suport que les dones han viscut entre si. (…) Estimar les altres dones, amb amor o amistat, és autoestimar-nos, és autovalorar-nos, és apostar també per nosaltres mateixes. («Les relacions entre dones», Caixa 14/4, 8, p. 2)

Simultàniament a la crítica feminista nord-americana, es desenvolupa a França i Itàlia l’anomenat feminisme de la diferència, un moviment que se centra en la representació de la diferència sexual i les seves conseqüències textuals. Mentre que la crítica nord-americana té com a objectiu recuperar les experiències de les lectores i escriptores al llarg de la història, el feminisme de la diferència, molt influït per les aportacions de Lacan i Derrida, s’interroga al voltant de la representació del femení dins el sistema simbòlic del llenguatge^[010].

2.2 El feminisme francès

Les teòriques del feminisme de la diferència són hereves d’una tradició psicoanalítica que, tanmateix, acullen amb esperit crític. El debat contemporani sobre la feminitat troba un punt d’inflexió important l’any 1932 amb la conferència que Sigmund Freud adreça a un auditori de barons en què planteja que la dona és un «enigma» (Freud 1973, 3165). Des de la crítica psicoanalítica feminista de seguida es posa de manifest que tota la concepció freudiana està centrada en el masculí i que, en ser ella mateixa la pregunta, la dona no està en situació d’enunciar-la. Però, malgrat que la visió freudiana de la dona xoca frontalment amb alguns dels pressupòsits feministes, les seves reflexions sobre l’inconscient i la diferència sexual obren una nova línia de recerca i són el punt d’arrencada de psicoanalistes contemporànies de Freud com Hélène Deutsch, Karen Horney o Melanie Klein i, més endavant, després de la reescriptura dels conceptes fonamentals de Freud per part de Jacques Lacan, de les autores de l’anomenat «feminisme francès». Aquesta és una etiqueta sota la qual es coneixen les aportacions d’Hélène Cixous, Luce Irigaray i Julia Kristeva (tot i les grans divergències entre elles i el fet que, malgrat que s’expressessin en francès, no procedissin de França) que va cristal·litzar quan Toril Moi s’hi referí d’aquesta manera a Sexual/Textual Politics: Feminist Literary Theory per diferenciar-les de les teòriques nord-americanes.

Des del feminisme de la diferència es qualifica el discurs hegemònic de fal·logocèntric —un terme encunyat per Derrida que significa que el discurs està centrat en la raó (logos) i en el masculí (fal·lus)—, una terminologia que Marçal coneixia, ja que ella mateixa s’hi refereix en l’entrevista que Anna Montero li féu a la revista Daina el 1988. Quan Montero li pregunta fins a quin punt creu que el feminisme ha influït en la lluita contra el «fal·logocentrisme» derridià i que quin ha estat el seu paper en el desprestigi del logos com a mitjà d’explicació de la realitat, Marçal respon:

La cultura, oposada a la natura, i tota aquesta tradició racionalista, està força en crisi des de diversos punts. No sé si el feminisme hi ha contribuït o hi ha coincidit, és difícil de saber quin és el desencadenant. Com a mínim, té molt a veure amb aquesta crisi d’una certa imatge del jo racionalista. Com a mínim, és un dels moviments que qüestiona aquest fal·logocentrisme. (Marçal a Montero 2004, 274)

Servint-se d’alguns dels conceptes de la deconstrucció derridiana, les autores de l’anomenat feminisme de la diferència (Luce Irigaray, Carla Lonzi, Luisa Muraro, etc.) denuncien que el patriarcat suprimeix la dona en definir-la en tant que l’altre de l’home, allò contraposat a ell però necessari perquè l’home sigui el que és, i consideren que es resta així en una lògica hegeliana, una dialèctica en què l’altre és colonitzat i retorna al subjecte per reforçar-lo. Aquesta és una lògica que Rosi Braidotti sintetitza en la següent formulació: «Penso, per tant, ella existeix» (1991, 209).

Luce Irigaray, autora de capçalera de Marçal, vincula la indiferència sexual del discurs filosòfic occidental, que segons l’autora parteix d’un subjecte sexuat en masculí, amb l’ocultació del desig femení per part de la psicoanàlisi. L’autora es proposa demostrar que la psicoanàlisi no és una ciència descriptiva sinó preceptiva, que participa i reafirma la societat patriarcal, i considera que cal repensar tota la filosofia occidental, especialment Freud i Plató, des d’una perspectiva de gènere. Irigaray partí de Lacan per elaborar la seva teoria, que exposà inicialment a la seva tesi doctoral, titulada Speculum de l’autre femme (1974), però com que els plantejaments d’Irigaray qüestionaven els fonaments de la psicoanàlisi tal com l’entén Lacan, fou expulsada de l’escola lacaniana.

Segons Irigaray, el jo i l’altre (el masculí i el femení) no són simètrics, sinó que porten tots dos la marca del masculí. Irigaray considera que l’economia significant masculina està formada tant pel subjecte com per l’altre, que li és consubstancial. Així, l’autora sosté que les dones no són l’altre del mateix, sinó l’altre de l’altre i que allò femení queda relegat a l’impensable, l’irrepresentable. Irigaray defensa que «descriure rigorosament el ser de la dona és irrealitzable» (1974, 20) i que «la pregunta “Què és…?” és la pregunta —metafísica— a la qual el femení no es deixa sotmetre» (1977, 121).

La irrepresentabilitat de la dona és un punt que també tracta una altra de les teòriques que combina psicoanàlisi i feminisme, Julia Kristeva, que defensa una posició molt semblant: «Jo entenc per “dona” el que no es pot representar, el que no pot ser dit (Kristeva 1977, 519)». Ambdues autores coincideixen en la idea que l’esquema identitari que inclou tant el subjecte com el seu altre representa les dones de forma fal·laciosa, considerant-les en tant que l’altre de l’home i que, fora d’aquesta estructura, les dones són indesignables.

Una altra de les autores, Hélène Cixous, considera que l’organització conceptual a base d’oposicions binàries jerarquitzades opera en termes d’analogia i contraposició i suprimeix qualsevol altre tipus de diferència. A «La joven nacida», Cixous il·lustra aquesta relació de dominació en què l’un es construeix apropiant-se i anul·lant l’altre amb l’exemple de la identitat nacional. Cixous explica que el seu país de procedència, Algèria, està lligat a França per una relació de falsa exclusió, ja que tot i no formar part integrant de França, les colònies són necessàries perquè un imperi es reconegui com a tal: «L’altre només hi és per tal de ser reapropiat, reprès, destruït quant a altre. No tan sols l’exclusió és una exclusió. Algèria no era França però era “francesa”» (1995, 25).

2.3 El feminisme italià

A més de l’escola francesa, Marçal també seguí amb atenció les aportacions que es feren des de la «Rivolta femminile» italiana, en què es denuncia la mateixa qüestió. El manifest del moviment, escrit l’any 1970 i penjat per les parets de Roma, fou publicat l’any següent a Escupamos sobre Hegel de Carla Lonzi, fundadora del grup. El títol del llibre, força illustratiu, condensa la virulència del sentiment que li provoca el fet que la dona es trobi atrapada en un sistema de significació que privilegia el masculí i la suprimeix com a subjecte:

Les recerques vinculades a la llibreria de dones de Milà i a la comunitat filosòfica Diotima de la Universitat de Verona, fundada per Luisa Muraro i Adriana Cavarero, també se centren en la diferència sexual i exploren la possibilitat de crear un simbòlic femení. Dins aquesta línia destaca El orden simbólico de la madre del 1991, escrit per Luisa Muraro, autora a qui Marçal coneixia personalment, i que presentava sovint els seus llibres a Barcelona i participava en seminaris organitzats a la ciutat. En aquest assaig, Muraro assenyala la importància de donar respostes a les necessitats simbòliques. L’autora sosté que la metafísica ha estat segrestada pel discurs patriarcal, que la relació filla-mare no ha estat articulada en paraules, i que, malgrat la dificultat d’expressar l’experiència en si, gran part de la història ha estat construïda sobre l’amor femení cap a la mare.

Ideològicament, Marçal es nodreix, al costat de l’anàlisi de la imatge de la dona en la literatura i de la ginocrítica, de les aportacions teòriques del feminisme de la diferència, que adapta i desenvolupa en els seus articles. La restitució de l’autoritat de la mare, de la real i de les simbòliques, és una de les qüestions que preocupa l’autora i que travessa tota la seva obra, com també ho és la irrepresentabilitat de la dona en el discurs hegemònic i la possibilitat de trobar una via alternativa de representació dins el discurs poètic. Un exemple de l’arranjament que fa Marçal d’una de les idees bàsiques del feminisme francès i italià, l’exclusió de la dona del contracte significant, el trobem en l’article «Elogi del drac», una xerrada a l’Ateneu Barcelonès amb motiu del Dia del Llibre l’any 1996. A través de la llegenda de sant Jordi, la poeta exposa la seva versió de la lògica significant masculina. Marçal sosté que Sant Jordi es reafirma salvant la donzella, l’altre del mateix, una representació del femení instrumentalitzada per tal que funcioni com a contraposició del masculí. La poeta, no obstant això, no se sent identificada amb la donzella, sinó amb el drac, l’exclòs, l’abjecte, l’altre de l’altre, que es resisteix a l’anihilació:

El drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. L’escriptor, l’escriptora, s’hi encara, sovint de forma esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant els confins d’allò que pot ser dit. (Marçal 2004c, 37)

Es tracta d’un drac que ressuscita cíclicament (cada any amb la Diada), com ho fan també les forces del mal que se li associen i que retornen sota la forma d’amenaça. Allò reprimit brama i piafa malgrat les eficaces estratègies del discurs hegemònic, ja que a tot poder li és inherent la resistència. Segons Marçal, l’oposició del drac es vehicula a través del seu cos convertit en paraula: «És en la sang del drac on beu la paraula viva de qui escriu» (2004c, 36). D’aquesta manera, Marçal coincideix amb la resta de teòriques en considerar el cos com un reducte d’identitat femenina que ha resistit a la supressió total i que es rebel·la transformat en llenguatge.