INTROIT

Cada any, pels volts del meu aniversari, els padrins em regalaven un llibre de poesia i un cistell de pomes acabades de collir dels camps de Torroella de Montgrí. Un d’aquells libres fou Bruixa de dol i, pocs anys després, Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva. Fou durant la meva adolescència en què, assaborint pomes i paraules amb la curiositat desobedient d’una Eva entre tantes, vaig descobrir Maria-Mercè Marçal, i li vaig clavar les dents tal com ella havia fet amb Anna Akhmàtova, Sylvia Plath, o Clementina Arderiu. Jo vaig mossegar, doncs, una obra ben vitaminada, ja que ella s’havia assegurat d’alimentar-se amb el bo i millor.

Maria-Mercè Marçal va llegar tota una manera d’entendre la literatura en què aquesta es construeix a la vegada amb la tradició i contra la tradició: recuperant-la per distanciar-se’n. La capacitat de Marçal de revisitar i actualitzar altres textos és admirable en quantitat i qualitat, però sobretot m’ha fascinat el poder que té l’obra marçaliana de generar nous significats a cada lectura. Aquest llibre sorgeix de la meva admiració per l’autora, i la pretensió d’aquest estudi és la d’aportar la meva experiència de lectura de l’obra de Marçal, parcial i subjectiva, amb el propòsit de contribuir als estudis crítics des de la intersecció entre els estudis de gènere i la literatura comparada.