—No diguis més ximpleries.

—Et parlo amb el cor a la mà.

—Doncs, fica-te’l a la butxaca, que se’t pot fer malbé. No t’he dit vint vegades que l’amor és impossible entre nosaltres?

Em fa gràcia el seu posat quan em sent dir aquestes coses. No sap per on sortir. És quan demostra millor la seva joventut. Vint-i-tres anys! Ell vint-i-tres i jo vint-i-un. Però la més vella sóc jo.

—Aleshores, per què m’acceptes? Per què deixes que t’acompanyi?

—Perquè som amics i perquè ningú no ens priva de passejar plegats una estona…

—Però, no veus, Fanny, que tothom pensa el que tu no vols deixar-me pensar a mi?

—Què?

—Que estem enamorats.

—Ui, pensar… La gent que ens volta no s’entreté a pensar aquestes delicadeses… Enamorats!… Al teatre deuen creure simplement que ens entenem…

—No.

—No? Demana informes.

—I ho dius en aquest to de tant se me’n dóna… No et revolta saber que et calumnien?

—Des del moment que faig aquest ofici ja sé que la meva virtut no és article de fe per a ningú… I no creguis que sóc l’única que es conserva intacta. Allí dins n’hi ha més d’una dotzena que són unes bones noies a carta cabal. Però la fama pot més que no els fets. I, comptat i debatut, què més té? Són la gent del teu món, els qui donen importància a aquestes minúcies; però nosaltres…

—M’indigna de sentir-te parlar així… Tot això és el pessimisme que et rosega…

I s’indigna de debò; com m’estreny les mans! N’hi hauria per a creure’l.

—Doncs, no…, seré una optimista, si et sembla.

—Ho series si volguessis.

—A base de què?

—A base de mi.

—Fuig, home, fuig.

Si vol començar un altre cop a descriure’m els seus honorables propòsits, l’aturo a l’acte. No el vull tornar a sentir. No; l’home medita. Fa aquell gest tan seu d’oprimir-se el mentó amb els dits, com si volgués accentuar el clotet que se li hi forma… És un tic… Quina tarda tan clara! Es veu que anem de cara a la primavera.

—És que en el fons n’ets d’optimista.

—M’ho dius a mi?

—Sí, Fanny. L’embranzida amb què balles, el delit amb què rius, l’abundor amb què parles de vegades, quan no et recordes de les teves cabòries…, tot això, què és, sinó optimisme? Precisament el que m’enamora més és de descobrir aquesta vitalitat que portes a dins i que surt a la superfície a penes et descuides…

Apa, apa. Quarta o cinquena declaració d’amor… No sé quantes n’hauré de suportar aquesta tarda. Les recita bé… És l’únic que el disculpa.

—Sí, oi? El meu optimisme!… L’altre dia em vas dir que allò que et seduïa més era la meva tristesa.

—També era veritat!

—Això mateix… Embolica que fa fort!

Té! Ja anem de bracet. No sé qui li ha donat permís per a arribar a aquesta familiaritat. Jo, no. Li hauré de dir algun estirabot per tornar a marcar les distàncies… Però, qui gosa? Sembla mentida que una actitud tan insignificant li produeixi aquest efecte màgic. Està radiant… Massa i tot. Jo en tinc la culpa. Passeigs per dins de ciutat, bé; no són perillosos. Però aquest cantó de Pedralbes és gairebé solitari. No hi tornarem. La llàstima és que m’hi hagi deixat dur. Sols puc provar de desviar el perill parlant de banalitats.

—Escolta, i no em vas dir que coneixies les noies Brugada?

—Sí, força.

—La gran s’ha casat amb en Bacardí, oi?

—Fa pocs dies. Però l’Eulàlia és més gran que tu.

—Oh, i tant! Deu tenir vint-i-sis anys pel cap baix. Jo havia anat a les Concepcionistes amb la petita i en tornar de Bèlgica vàrem tornar-nos a trobar al tenis del Turó… Però entre la gran i la petita hi ha els tres nois.

—No t’ho havia dit… L’altre dia els vaig parlar de tu.

—Quina idea!

—No me’n vaig saber estar. Cercava un pretext per dir el teu nom en veu alta…, i no vaig parar fins que el vaig trobar.

—I què? Em recordaven?

—Perfectament. Et van descriure amb molta precisió. Però ningú no sabia on havies anat a raure després de la mort del teu pare… Suposaven que eres a Buenos Aires amb els teus germans…

—I tu els vas dir que era molt més a prop…, al Paral·lel…

—Jo?

—Naturalment… Hauries tingut un èxit. Els uns haurien dit que ja es veia venir. Els altres, que no semblava pas que jo hagués de fer una fi tan deplorable… Tard o d’hora, també se n’arribaran a informar. Qualsevol dia em faré unes targetes: «Fanny Comas, chorus girl». Fins trobo que així, en anglès, vesteix força.

—Vols abandonar aquest to? Com t’ho he de dir que em martiritzes? T’estimo de debò i amb totes les il·lusions possibles…

Ara sí que l’hem feta. M’abraça. És evident que m’està abraçant… Què diu?… Només comprenc que parla apassionadament. El seu alè té un deix de menta. S’ha ben raspallat les dents abans de venir-me a trobar… Li brillen… Ah, però estic badant… He de prendre un determini; si no cuito a reaccionar… Com estreny, el poca-vergonya! Sembla que em vulgui esmicolar… I em besa…, un…, dos…, tres… Qualsevol els compta. És una pluja.

—Jordi!… Deixa’m.

No tinc autoritat, es veu. Un altre xàfec!… Ai, crec que n’hi he tornat algun… Una es creu preparada per a resistir totes les proves…, però, no ho està… Per què he tancat els ulls?… És que protesto o és que m’abandono?… No sé res… El compàs esdevé més lent… Adagio. Fanny, un esforç per trencar l’encís… Ja està! Gràcies a Déu.

—Fanny!

—Jordi, això no està gens bé.

—Això està divinament; és la glòria mateixa.

Anem agafats de la mà, com uns promesos de poble. Estic molt trasbalsada; aquesta és la veritat. No sé com prendre-m’ho. Més m’estimo callar amb un posat pensarós… I ell, que n’està de content! Gairebé em fa enveja. Què m’explica de la nostra felicitat venidora? El deixo dir… Val més que parli. Sento la pressió dels dits…, per força hi ha d’intervenir l’electricitat en aquestes coses… Hi ha un corrent que passa a través dels dits, que s’enfila pel braç i que arriba al cor… Dic el cor per donar-li un terme. Potser no hi té res a veure el pobre… El cabell, se’l pentina amb una loció a base de Xipre; és el que més escau als cabells negres. Jordi… Es diu Jordi. És el meu tipus? Era així el que somniava quan tenia coratge per a somniar?… Tot eren cossos sense cap aleshores… Mai no he vist la cara dels meus somnis… Que de pressa caminen! Si, almenys, no acabéssim d’arribar mai!