Ell! Potser era al teatre i m’ha esperat aquí fora… No li devia fer gràcia d’anar-me a trobar al camerino. Millor!… Jo tampoc no vull que torni a barrejar-se amb aquelles… Ve directament a mi. Faig com si no me n’adonés i marxo carrer amunt. Ja m’atraparà si vol… Doncs, m’atrapa; és a dues passes només… Ja és aquí.

—Fanny!

—Què… Ah, és vostè, Jordi.

—He rebut la teva carta.

Em tuteja; encara em tuteja. Es veu que va adquirir bé el costum…

—Sí. Perdoni que l’hagi fet venir…, necessitava parlar cinc minuts amb vostè.

—Ni que siguin deu.

—Enllestiré de seguida.

Realment no sé com començar. Per què l’he fet venir! Estic anguniosa. Si pogués tornar enrere…

—Vols que entrem en un cafè?

—No, gràcies. Hi ha massa gent. Val més que caminem una estona carrer amunt per sortir dels voltants dels teatres. Aviat perdrem de vista els testimonis.

No té esma de dir res; està tan neguitós com jo, una mica trèmul i tot. És una pena haver de parlar! De bon grat seguiria caminant al seu costat, silenciosa, amb la il·lusió que els nostres passos acostats poden explicar-ho tot millor que les paraules. Déu meu! Sembla mentida que hàgim de tractar un tema tan greu i que una falsedat ens hagi separat tant de temps… El veig de cua d’ull; els llavis juraria que fan un esforç per no somriure’m com abans i sento que em mira amb una mena d’expectació afectuosa. He de parlar! Aquest silenci no pot durar un moment més. És injustificable.

—Jordi, a vostè li han dit que jo…

No puc seguir. No puc! Creia que era més fàcil de fer una pregunta com aquesta.

—No s’esforci a continuar. Efectivament, m’han dit que vostè era molt diferent del que jo l’havia jutjada. Després de la revelació, vaig dubtar si li escrivia dues ratlles…, però al capdavall em va semblar que la meva desaparició deia tot el que em calia dir.

Ara tinc coratge de mirar-lo de fit a fit. La seva declaració m’ha tret un pes de sobre. Ha parlat amb una mica de rancúnia… Sembla que comencem un duel i que el meu instint de conservació es revifa.

—I mai no li va passar pel cap la idea que tant vostè com jo érem víctimes d’una calúmnia?

Em mira sense respondre. Sorpresa? Recel?

—No, Fanny.

—Ah!

—Què vols dir? Parla!

Quina violència en els seus ulls! Tanmateix, li interessa d’haver-se equivocat? Deixem-ho! No vull caure en un parany. Ara és el moment de recitar aquell paràgraf que he elaborat amb tanta de cautela…

—Està bé, Jordi. Ja li deia a la meva carta que no el citava per fer-li cap retret, ni menys per provar de recobrar una amistat… Cridant-lo he obeït un impuls que potser trobarà pueril, però que jo, després de pensar-hi molt, he jutjat digne i respectable… Passo per tot, em resigno a tot…, sens dubte és un bé que les nostres relacions no hagin seguit endavant; sí, sí, li ho he dit des del primer dia…, però no sé avenir-me a passar per una perduda que ha volgut enganyar-lo… No ho sóc…

—M’ho juraries, Fanny?

M’ha agafat el braç i l’estreny amb força. Jo hauria de protestar, de rebel·lar-me…

—Sí, t’ho juro, perquè el desig de persuadir-te de la meva innocència és més fort que el meu orgull… Però no t’ha calgut pas cap jurament per a creure els altres…

—És veritat… He estat boig… Perdona’m… Et demanava el jurament pel gust de refermar uns pressentiments que tinc d’ençà que he rebut la teva carta… Perdona’m. La penitència que he fet durant aquests mesos ha estat ben dura… Davant la gent potser semblava el de sempre, però a soles en el meu llit m’he desesperat i t’he maleït amb una ràbia… No pots imaginar…

—Què és el que no puc imaginar? Per grans que hagin estat les teves amargors, t’asseguro que no es poden comparar amb les meves…

Aquest plany no l’havia d’haver deixat anar.

—Tens raó. Com deus haver patit, pobreta meva!…

Ara m’agafa els dos braços; això és absurd. L’entrevista no és el que volia que fos. No tenim prou serenitat; no puntualitzem.

—Però, Jordi, pensa que som al mig del carrer!

—Al mig del cel!

—Prou, prou, no em besis més.

—N’hi ha tants d’endarrerits!

Ai, gràcies a Déu que em deixa. No, no; això no va.

—Parlem formalment. Mira que passada aquesta rauxa, quedarem pitjor que no abans. Em creus de debò? No tens ni un raconet de dubte?

—Res; t’ho juro.

—Vas de pressa a prendre i a deixar conviccions…

—Fa aquest efecte… Sóc un impulsiu. Però estic segur que si no hagués tingut a cop calent l’estúpida idea de fugir de tu, hauria bastat la teva presència per a no creure una sola paraula del que m’havien dit…

—Qui?

—Elvira.

—Elvira! Ho sospitava… Totes les meves sospites es confirmen!

És estrany: no sento delit d’insultar Elvira. No pronuncio en veu alta cap de les frases violentes que li he dedicat interiorment quan la suposava culpable. Sembla que tingui por de separar-me del tema apassionant… Jordi em mira sense parlar; marxem de bracet com la parella més feliç del món. Deu fer set minuts o potser només cinc que ens hem trobat…, i quin canvi! Massa. No hi estic conforme. Jo volia destruir els seus dubtes d’un a un, amb raonaments; si calia, amb juraments… Si no bastava, amb proves. Aquesta sobtada conversació m’afalaga, em commou, em fa delirar d’alegria… Però no hi estic conforme. Sento una mena d’esglai.

—En què penses?

—Tantes coses!

—Digues quines!

—Em sembla que ens esgarriem, Jordi. Jo no pretenia tornar-te a sentir enamorat. M’acontentava de saber que tornaves a creure’m una dona sincera…

—D’això et queixes? No emmetzinis la vida amb més dubtes i amb més subtilitats… T’estimo!

—Jordi, per l’amor de Déu! Deixa’m. Som al mig del carrer. Pot comparèixer un guàrdia i donar-nos un disgust…

—Prenguem un taxi.

—No, el que cal és que ens separem.

Protesta. Diu que no em deixarà fins a la matinada i encara!… Parla, parla. Quina resclosa s’ha esfondrat, Déu meu? Ha obrat precipitadament; no va poder dominar la primera reacció; s’ha esforçat inútilment per oblidar-me… Fa bo d’escoltar-lo; a estones perdo el sentit de les frases i només en recullo la música… Què més té! Una mena de fluir acosta les nostres ànimes i els nostres cossos. Caminem espatlla contra espatlla, formant un angle que els fanals projecten a les parets de les cases, a les soques dels arbres, a terra…, pertot… Pertot el signe de la nostra felicitat… Durarà? És una follia esperar-ho… Tot el fluir del món no és prou per a fondre certs obstacles… Jo crec que és la desesperança secreta que tots dos duem al fons del cor el que dóna al nostre sentiment aquest punt de desvari.

—Jordi, t’estimo!

És una ximpleria de pronunciar aquests mots en veu alta. Ho sé. Però no podia més! Adéu, precaucions i reserves; adéu ironies i sarcasmes… He patit tant i hauré de patir tant encara!… Bé tinc dret a ser dèbil uns minuts… Què fa? És tossut. Hem d’anar en taxi si us plau per força. No he sentit quina adreça ha donat… I no vull demanar-li-ho. Tant se val.

—Ha hagut de ser la teva.

—Em fa pena d’obligar-te a caminar més. Ja fas prou exercici des de la una de la tarda a la una de la nit…

—Ara rai que no em toca ballar tantes vegades…

—Ah, tens raó. Encara no hem parlat dels teus progressos. Ja t’adones, Fanny, que vas camí de ser una celebritat? Ah, el dia que vas sortir retratada al Gràfic!… Va ser horrorós… Et veia pertot… Semblava una al·lucinació.

—La fantasma del remordiment!…

—Calla, no em recordis la meva imbecil·litat. No m’explico… Abandonar un tresor com tu! Baldament m’haguessin dit que tu eres el mateix infern, el meu deure era de llançar-m’hi de cap…

—No blasfemis… I estigues quiet d’una vegada… De la douceur, de la douceur… Així.

No podem parlar seguit. Jo crec que si no féssim aquestes pauses de silenci i d’esllanguiment ens asfixiaríem; el cor no té prou força per a resistir una tensió tan alta. Quan llisquem sobre l’asfalt, em sembla que no som nosaltres els qui correm, sinó els llums, els arbres, les cases, la gent… Som ben bé a Barcelona? No la reconec. Fa l’efecte que hem arribat en una població desconeguda, i que tot plegat té una vida inexplicable com si ballés al so d’una música que nosaltres no podem sentir…, però que no ens interessa perquè la nostra és millor que totes les músiques del món. És ben misteriós el que passa amb els besos. Tots diries que són idèntics i, no obstant, cadascun té un regust diferent. Diferent i inesgotable… Encara no sé si prefereixo els llargs, llargs que arriben a fer com un desmai…, o els curts i seguits, que semblen una agressió… I ara? Aquí ens aturem?

—Jordi: de veres? En aquest restaurant vols que entrem?

—No t’agrada?

—Pots trobar algun conegut; no veus que és massa cèntric?

—Millor; així m’envejaran.

El grandíssim trapella em mira amb els ulls riallers, segur de l’efecte. Que és criatura, en el fons! I el que fa gràcia és que jo em sento tan criatura com ell… Ui, quanta gent!… Sort que allí hi ha una taula buida. Aquest senyor calb que em mira amb tanta curiositat em sembla que el conec del teatre…, qui sap si és algun dels candidats de l’aviosa… Fa cara d’home ric; la companyia que duu no és cap premi de bellesa, evidentment. No es pot tenir tot… Hem causat una miqueta de sensació. Mirin-ho com vulguin, formem una parella que no necessita propaganda. Jordi no és un atleta, però té unes proporcions molt estimables. No li cal un carregament de buata per a simular unes espatlles ben deixades. L’encesor de la pell, tota colrada de sol i de mar, l’afavoreix molt. Duu una galta afaitada fins més amunt que l’altra; però això és un detall que no desfà l’harmonia del conjunt. La seva mà sobre la tovalla és d’un vermell assalmonat, i aquest borrissol negrós al mig de les falanges encara li afina els dits…, dits senyors…, això no falla… I jo? Jo sí que dec fallar! Hagués sabut que havíem de venir a raure aquí, m’hauria posat el vestit de crespó negre… No és que aquest estigui malament, però a aquesta hora, en un restaurant hauria estat millor l’altre. Amb aquesta sessió de besades, on deu haver anat a parar la pintura?… Sort que fora d’escena l’uso amb moderació, si no, pobre Jordi!

—Què voldràs prendre, Fanny?

—Poca cosa… Un vas de llet.

—No, no; avui hem de sopar com una parella que es respecta.

—Si no tinc gana.

—Ho penses. De seguida que comencis ja veuràs com creix el teu apetit… Treballes molt i de més a més, avui has tingut moltes emocions… Apa… Aquí tens el maître.

—Què prendran els senyors?

—Digues, Fanny.

—Ja he dit…

—El vas de llet?… Fuig, dona. Un menú sòlid.

—Aleshores, tu mateix… Tot m’és igual.

Crec que si m’entossudeixo a no acceptar sinó el vas de llet, s’ofendria. Quin capritx! Es veu ben clar que li feia il·lusió d’obsequiar-me en públic. Examina la carta atentament i parla al maître amb una mica miqueta d’afectació, com si tractés un afer d’Estat. De bona gana el pessigaria per sota la taula… No pas amb ràbia, sinó amb delícia. Em fa l’efecte que debutem tots dos en un paper que sols coneixem per referències. Tant de bo fos veritat! Tan veritat per a ell com ho és per a mi! Però ell… Val més no pensar-hi. Seria tremendament ridícul que uns minuts després d’haver-lo recobrat, ja comencés a engelosir-me… Sóc un cas ben curiós, jo. Per primera vegada sec al costat d’un home en un restaurant de nit. He sortit a escena si fa no fa nua; m’he sentit grosserament admirada per milers d’espectadors, però només fa deu minuts que he dit a algú: t’estimo.

—Et sembla bé el menú que he encarregat?

—Meravellosament…, però no he sentit res.

—No?… En què diantre pensaves?

—Et mirava tant, que no em quedava esma per a res més. Què has encarregat?

—Doncs, ara no te’l diré. Endevina! El que t’anuncio des d’ara és que no serà com aquell ressopó que vàrem fer mesos enrere en aquell bar infecte. Te’n recordes?

De tan vivament que el recordo, amb prou feines em puc tenir el riure. Els treballs que hi va passar el meu Jordi!

—De què rius?

—No t’indignaràs si t’ho dic?

—No, dona. Vinga!

—Aquella nit…, aquella nit tu estaves inquiet, amoïnat… I jo en vaig endevinar el perquè…

—Jo que em pensava haver dissimulat tan bé!

—Vaig patir molt… Si hagués pogut frenar la fam d’aquella mala pècora, creu-me que ho hauria fet. Però aquella no veia sinó les ensaïmades.

—Doncs, aquesta nit no patiràs. No diré que pugui fer de milionari. Però pagaré sense entrebancs tot el que he encarregat… Què et penses!

No penso gairebé res. Mengem cara a cara i ens somriem entre bocí i bocí. No fem res més… El fet que Jordi em prengui un peu entre els seus genolls i l’estrenyi de tant en tant, no compta, perquè ningú no ho veu. Som salvatgement feliços. Aquests restaurants estan fets a moltes coses, però a una felicitat així ja es veu que no. Tothom ens mira amb una mica d’esglai. No m’estranyaria que ens vinguessin a dir que és prohibit de fer aquesta cara d’embadaliment… És clar; tots els parroquians fan un posat de tedi i de fatiga… Sembla que hi hagin vingut per complir una obligació… Dispensin, senyores i senyors! És la nostra hora; amb el temps qui sap si arribarem a aquest magnífic desmenjament que respiren tots vostès, però encara no hi som… El que m’agrada de Jordi és l’aire de «company de classe» que té sovint, quan s’oblida del públic, com ara… Al seu costat em sembla que retrobo el meu tarannà optimista, el bo, el que tenia abans de conèixer-lo.

—Digues, digues…

Creu que no l’escolto perquè m’embadaleixo sovint i fins m’oblido de menjar. No comprèn que el meu magí té molta feina en aquests moments; està com una mestressa de casa en dia de canvi de pis… «Això va aquí»… «La figura va al saló»… Tot el que em diu dels seus projectes per exercir la seva carrera amb profit em sembla admirable. Però per què em comunica tots aquests detalls? Endevino la seva intenció. Vol dar-me entenent que em lliga al seu avenir, que no sóc l’aventura d’una nit… Gràcies. Però no parlem d’ahir, ni de demà…, sinó d’avui. D’ara… Aquesta llagosta, per exemple, és fresquíssima. Ja gairebé no em recordava del gust d’aquest marisc… Tanmateix, és un marisc?

—Jordi, la llagosta és un marisc?

—Crec que no. Però si vols una opinió autoritzada, puc telefonar a un amic meu que és naturalista.

—No cal que el molestis. Em fa l’efecte que els naturalistes han d’anar al llit d’hora…

—Això depèn. Hi ha els que es dediquen a bestioles nocturnes…

—Tu en deus ser un…

Sembla mentida que de bescanviar aquestes puerilitats ens trobem tan feliços i ens sentim tan envejables. Jo, almenys, canvio paraules amb ell amb el mateix enjogassament amb què quan era petita canviava estampes o agulles de colors… No és ben bé això. Aquella alegria no tenia ressonància; ens hi lliuràvem esbojarradament. Ara, en canvi, sembla que cada mot em circula per tots els nervis com una esgarrifança, au relenti.

—T’agrada aquest Sauternes?

—Infinitament. En bec poc perquè el vi no és indicat per a les ballarines… I a més a més, perquè fa molt de temps que no el tasto i tinc por que no em reprengui.

—No siguis aprensiva: ni una copeta ni dues no poden fer-te cap mal.

Decididament, em fa els honors de la taula amb molta sol·licitud. Potser és que hi té molta pràctica? Ara sí que li ho demano.

—Escolta, Jordi: quantes dones has invitat a sopar abans d’invitar-me a mi?

—Cap ni una! Per què t’he de dir una cosa per altra? Faig el paperot, perquè sóc molt intel·ligent…, no sé si te n’has adonat… Però és la primera vegada que convido una dona a sopar.

—Hum!

—No em creus? És la pura veritat Si encara que ho hagués volgut fer, no podia… Tot sembla providencial avui… T’he retrobat quan feia poques hores que havia cobrat una de les poques feines útils que he fet en aquest món…

Gairebé el crec. Cansa tant això de malfiar-se de tot! Ell s’adona de la meva feblesa. Ara, per què m’agafa la mà? Fan un contrast les dues mans damunt les tovalles! Un bon primer terme de pel·lícula… Com m’estreny els dits! Estic convençuda que hi ha una mena d’electricitat en nosaltres. Així que s’estableix el contacte no salta cap espurna, ni cap llampec; però se sent el corrent que passa deliciosament…, d’ell a mi…, o de mi a ell…, això sí que no ho puc precisar… I en el fons m’és ben igual…

—Deixa’m; tothom ens mira.

—Tothom et mira, diràs… Els tiraria una ampolla entre cap i coll… Són impertinents… Només els excusa que cada minut que passa tu et tornes més bonica.

—Gràcies.

Sóc ximple. Sento perfectament que m’he enrojolat tota. Ara, ves, per què? Com si mai no hagués sentit una galanteria; no és precisament això el que m’ha fet falta. Sort que ell no se n’ha adonat. M’hauria sabut greu que hagués començat a comentar els meus rubors… Jo que estic tan contenta de portar al dia el registre dels seus! Ara ja tinc una certa frisança per tornar-me a trobar al carrer amb ell. Aquesta atmosfera no és gaire simpàtica, ben mirat. L’aire de la nit em farà bé.

—Si ens en anéssim?

—Tu manes… Vol fer el favor?… La nota… Fanny, fes el favor… No m’examinis així quan actuo, que em fallarà la veu… Trobes que no estic bé?

—Sí, home, sí. Estàs admirable.

Ara és ell que s’ha ruboritzat. Això són els nervis. No té res a veure ni amb la poquesa d’esperit ni amb la innocència… I, tanmateix, m’estimo més que es ruboritzi amb aquesta facilitat, que no que tingui una epidermis inalterable… Li costarà moltes pessetes aquest petit sopar… Els plats eren alguna cosa, però el vinet farà la balançada. El papà ho deia sempre: un dinar sense vins de marca, mai no és car. I el pobre, entre els dinars sense vins i els vins sense dinar, ens va deixar a l’escapça… De totes maneres, jo crec que la catàstrofe no va venir per aquesta banda… El cop de gràcia l’hi va donar la baixa dels cotons, si no… Ah, si em pogués veure a les dues de la matinada sortint d’un restaurant en companyia d’un jovencell ben vestit… «On vas, Fanny?», em demanaria amb aquella cara ampla i aquells ulls petits… «Què sé jo, papà!», li respondria…

—Quan vulguis, Fanny.

—Anem.