XL

Contra aquest adversari de la raó es dreçà un dia, quasi a l’hora de nona, una forta visió dins de mi; em semblava veure aquesta gloriosa Beatriu amb aquella vestimenta de color sagnós amb la qual aparegué primerament als meus ulls, i semblava’m jove, de semblant edat a aquella, en què per primer cop la vegí. Llavors comencí a pensar en ella; i, segons l’ordre del temps passat, recordant-me’n, el meu cor començà dolorosament a penedir-se del desig, del qual tan vilment s’havia deixat ensenyorir uns quants dies contra la constància de la raó; i, llençat aquest aital malvat desig, es giraven tots els meus pensaments a llur gentilíssima Beatriu. I dic que de llavors en avant comencí a pensar en ella talment amb tot el cor vergonyós, que els sospirs manifestaven açò moltes vegades; per ço que quasi tots deien en llur eixida allò que en el cor s’enraonava, ço és, el nom d’aquella gentilíssima i com es departí de nosaltres. I moltes voltes esdevenia que tant dolor havia en si algun pensament, que jo l’oblidava a ell mateix, i allí on jo era. Per aquest revifament de sospirs es reencengué el llagrimeig talment, que els meus ulls semblaven dues coses que desitgessen solament plorar; i sovint esdevenia que per la llarga duració dels plors, a l’entorn llur es feia un color emporprat com aparèixer sol per qualque sofriment que qualsevulla senti: apar, doncs, que per llur vanitat foren dignament punits. Així que, d’eix punt en avant, no pogueren mirar ningú que els mirés amb intenció d’atraure’ls a culpable pensament. Volent jo, doncs, que aital desig malvat i vana temptació apareguessen destruïts, talment que cap dubte poguessen induir les rimades paraules, que jo havia dites abans, proposí fer un sonet en el qual jo enclogués la sentència d’aquesta raó. I diguí llavors: «Oh las!», etc.

Diguí «las» perquè m’avergonyia que els meus ulls haguessin estat talment lleugers. Aquest sonet no el divideixo, car son assumpte és prou clar.