XLI

Aprés aquesta tribulació esdevingué (en aquell temps quan molta gent anava a veure aquella Imatge beneita, la qual Jesucrist ens deixà per a record de la seva faç bellíssima, la qual veu la dona meva gloriosament)^[52] que uns quants pelegrins passaven per un carrer, que és quasi al mig de la ciutat, on nasqué, visqué i morí la gentilíssima dona, i caminaven, segons em semblà, molt consirosos. Pensant, doncs, en ells, diguí entre mi mateix: «Aquests pelegrins em semblen de llunyes terres i no crec que hagin mai sentit parlar d’aquesta dona, i no en saben res; ans llurs pensaments són d’altres coses que aquesta; i potser pensin en llurs amics llunyans, els quals no coneixem». Aprés deia entre mi mateix: «Si jo pogués aturar-los un quant temps, jo sol els faria plorar abans que ells eixissin d’aquesta ciutat, car jo diria paraules que farien plorar a qualsevulla les sentís». Allunyats, doncs, aquests de la meva vista, proposí fer un sonet en el qual manifestés ço que jo havia dit entre mi mateix; i per a què semblés més pietós proposí escriure’l com si jo els hagués parlat. I diguí aquest sonet, el qual comença: «Ah, pelegrins», etc.

Diguí «pelegrins» segons l’ampla significació del vocable; perquè pelegrins poden ser de dues maneres, ja en sentit ample, ja en estret. En l’ample, en quant és pelegrí qualsevol que sia fora de la seva Pàtria; en sentit estret no s’anomena «pelegrí» sinó aquell que va vers el Santuari de Sant Jaume o en torna. I per açò cal saber que de tres maneres s’apel·len pròpiament les gents que van al servei de l’Altíssim. S’apel·len «palmers», en quant van a ultramar, d’on molts en porten la palma; s’apel·len «pelegrins» en quant van al Santuari de Galícia, ja que la sepultura de Sant Jaume fou més llunyana de la seva Pàtria que la de cap altre Apòstol; s’apel·len «romeus» en quant van a Roma, on aquests que jo dic «pelegrins» anaven. Aquest sonet no es divideix perquè prou clar és son argument.