3

Quan sortia de l’hospital en haver acabat la feina solia emproar sempre cap al bar Nou. Qui nit passa, any empeny, era l’argument que regia la seva vida. Es passava les vetllades tot debatent entre cerveses sobre la circular realitat de l’illa per, en sol demà, empènyer el dia i la ressaca tot transportant cadires de rodes a l’hospital.

Però en Larrauri havia sacsejat la seva indolència calcària i se sentia trasbalsat. S’havia compromès a mirar com el podia encaminar. I prou. Havia d’anar viu. Una cosa era ajudar un vell amic i una altra, ben diferent, engrescar-se i acabar acceptant d’investigar la frustrada execució sense sumari del fantotxe d’en Mateu Prats.

Va fer lentament, com sempre, el llarg passadís fins l’aparcament de l’hospital. La inhòspita negror de la nit li va recordar que la seva vida no era més que una cadena de rutines prescindibles amb les baules de plàstic, sense valor. Com si les haguessin aprofitat del mostrari arnat d’un dels molts tallers de bijuteria que havien tancat a Menorca per sempre més. Qui sap si no eren de la fàbrica de l’empresari bijuter Miquel Taltavull, que havia mort assassinat feia una pila d’anys per un franc tirador mentre baixava del vaixell correu de Barcelona. Contra tot pronòstic, en Jaume Pons havia estat capaç de resoldre el cas i sortir-ne amb salvament.

La competència de les fàbriques asiàtiques, combinada amb la incompetència de les segones generacions d’empresaris locals, havia fet matx en la indústria bijutera. L’empenta i les mans artesanes que havien aixecat les petites industries de l’illa havien acabat per haver de cedir el pas, amb el temps, a les foradades mans dels seus fills. Ben armats amb vistosos diplomes pagats a pes, els hereus de la pròspera bijuteria menorquina havien esbrellat els sacrificis dels seus pares en un tres i no res. I havien condemnat, de rebot, a dedicar-se a la construcció o a feines turístiques de temporada centenars de treballadors que no coneixien altre ofici que el que havien après en els tallers clausurats. Els sobrevinguts manobres, cambrers i ajudants de cuina havien hagut de mester fer mil vegades més esforç per aixecar la indústria bijutera menorquina que el que aquella caterva de galifardeus prims de cap havia necessitat per esfondrar-la.

Els guanys dels anys de prosperitat havien acabat en el pou negre de la insensatesa econòmica i empresarial. Açò, quan no s’havien destinat a una frenètica especulació immobiliària amb l’excusa, de mal pagador, d’haver de pujar al carro de l’inapel·lable progrés turístic.

—Fel? —va dir en Jaume Pons massa fort, com sempre que parlava per telèfon. Com si vingués de molt lluny, li arribava des del bar Nou la veu esquerdada de Tom Waits tot cantant Tom Traubert’s Blues—. Som en Pons —va informar a través del telèfon davant el silenci del seu company de cerveses Rafel Sanz, un dels esforçats correctors de les endemeses idiomàtiques que cometien els menorquins en les cartes al director de l’únic diari que encara sobrevivia a l’illa.

—Digues —va dir a la fi, lacònic, com solia, en Rafel Sanz.

En Jaume Pons va decidir entrar a tot drap a la qüestió:

—Què saps d’en Mateu Prats?

—Que és un cap d’ase —va afirmar en Rafel Sanz i, després d’una llarga pausa, hi va afegir—: Però açò ho sap tothom.

—Ja.

—I que és un feixista i un reaccionari de set soles. Però açò també ho sap tothom. I un pervertit com unes cases. Ara, també és cert que no sé de quina fotuda perversió.

—Qui se’l pot estimar tant per haver-lo volgut crucificar? —va tallar la digressió en Jaume Pons.

—D’entrada només caic en un milenar o dos de persones —va respondre, àgil, en Rafel Sanz—. Sense comptar-me a jo, que no hauria fallat com el babau qui ho hagi fet.

—T’hauria de demanar un favor… —va començar a plantejar la qüestió.

—Vine a fer una cervesa i en xerram.

—No puc. El cas és que m’he compromès amb una cosa amb en Larrauri, el biòleg, ja el deus conèixer… Mira què en treus, dels teus companys de la redacció del Diari, sobre en Mateu Prats. Els periodistes sempre solen saber més coses que les que expliquen… Tota aquesta tropa de polítics i empresaris qui perden el cul per sortir per la premsa tal vegada es dediqui a pregar a Déu, però quan es confessen ho fan amb un redactor. Per qualque cosa ha estat a punt de deixar-hi la pell, en Mateu Prats. Si no ha estat per les seves idees ha d’haver estat per les seves accions, que no dius que és un pervertit?

—No has vist quina pinta fa de viciós escrancat, com d’escolanet mel·liflu? És d’aquests qui es pensen que tot es resol combregant.

La veu esquerdada de Tom Waits va ser l’únic so perceptible durant un llarg moment. Fins que en Jaume Pons, inquiet i impacient, va decidir tornar a la càrrega.

—Que ho hagin fet, justament, a la rotonda a mig fer de Biniai, deu voler dir qualque cosa. És massa exposat, l’haver-ho fet al costat de la carretera. Per més pocs cotxos que hi passin de nit…

—Sabies que qui el va trobar va ser en Blai Mir? —va interrompre en Rafel Sanz.

—No fotis! —va exclamar, sorprès, en Jaume Pons.

—Sembla que venia de fotre un clau amb na Sissí Prohens, aquella mestra mallorquina rabassuda que fa feina a Aire, el grup ecologista, i té tanta mala llet…

—De Sissí només en conec una i no era rabassuda, precisament —el va tallar en Jaume Pons.

—Sol venir pel Nou de tant en tant, l’has de tenir ullada… En realitat es diu Sílvia. Fa una mica d’embuts. Es veu que de filleta no hi havia manera que digués el seu nom tot de tira. A escola li van treure Sissí i Sissí li ha quedat.

—Mira d’afinar tot el que puguis d’en Mateu Prats —va decidir tornar a la qüestió en Jaume Pons.

—Així que tornes a fer de Sherlock! —va exclamar en Rafel Sanz en reparar en la insistència d’en Jaume Pons—. Vés viu que no paguis els plats romputs. La versió oficial diu que ha estat cosa d’ecologistes radicals que estan en contra de la carretera. Els redactors del web del diari no poden desfer-se de tants de comentaris com els arriben. I les xarxes socials en van plenes. Facebook treu fum.

—En Larrauri no s’ho creu —va respondre en Jaume Pons—. Diu que a les xarxes socials se n’aprofiten de la venjança contra en Mateu Prats, sigui qui sigui qui ho hagi fet… I que fins i tot se n’aprofita en Mateu Prats mateix, qui no deixa mai res per verd. Tot val per tal de fer passar per culpables els ecologistes i desprestigiar la protesta contra la carretera general. Açò diu en Larrauri. Jo no ho tenc gens clar.

—Que ho hagin fet a la carretera bé deu voler dir qualque cosa —va qüestionar l’argument en Rafel Sanz—. Sembla un missatge.

—Per açò m’ha demanat que l’ajudi a cercar els culpables. O, millor dit, que l’ajudi a exculpar els que tothom pensa que són els culpables. Començant per en Mateu Prats.

En Jaume Pons va penjar. Llavors va marcar el nombre d’una pizzeria que repartia a domicili i va encarregar sis cerveses de llauna i una quatre estacions. Va donar l’aparcament del poliesportiu de Son Perruquet per tota adreça. A la pizzeria el coneixien a bastament, car era l’únic client itinerant que tenien.

Havia fet milers de vegades el camí que menava a Sant Lluís i a les urbanitzacions turístiques del llevant de Menorca. Des de ben infant havia anat molt a Binissafúller, a l’antic xalet d’estiueig familiar. Però d’ençà que l’havia hagut de malvendre, no havia passat de la rotonda que marcava el final urbà de Sant Lluís cap a la costa. Hi havia viscut molts d’anys amb la sola companyia de set moixos i enmig d’un complet desordre de casa, de vida i de records. Per açò ara evitava sempre, fort i no et moguis, la contemplació feridora de les escenografies d’aquell petit món esbucat. Se sabia un covard que fuig de la memòria, per més que l’aparició inesperada d’en Larrauri li l’havia plantada davant el nas.

Va enfilar la llarga recta que mena a Sant Lluís com si empaités l’excessiva renglera de fanals d’esmorteïda llum groguenca que acompanyen el camí. L’amarava una cansada melangia, com si de cop hagués de carregar amb el feix feixuc dels seus errors. La carretera li semblava la metàfora de tot el temps que havia malbaratat. Però sabia que cadascú havia de carregar amb el seu gavell. I la carretera tenia una veu pròpia i una pròpia nostàlgia.

La petita presó que se li mostrava a mà dreta havia nascut amb una voluntat sostenible. Les plaques solars del sostre alimentaven la poca energia que necessitaven els pocs menorquins que hi havia a l’ombra de les reixes. I és que els menorquins són pocs i són poc amants dels excessos, fins i tot a l’hora de delinquir. Endemés, si la sang no vessa d’una manera extremada, solen preferir de resoldre els conflictes i els delictes en privat, discretament, com si d’afers de banyes es tractassin.

Els records l’atropellaven, com si conduís delerós cap al passat. Quan era infant, el petit camp d’aviació que hi havia al costat de la carretera era l’únic aeroport. Ara, en aquell petit i polit camp d’aviació només hi aterrava la desídia governamental. Gairebé només s’hi enlairava, de tant en tant, el vol gallinaci i de curt radi, l’ambició low cost de la tan pregonada identitat turística de l’illa.

En Jaume Pons recordava de manera vaporosa les seves visites dominicals, d’adolescent, a l’hipòdrom, tot empaitant una al·lota fugissera. Havia estat construït a cavall entre els termes de Maó i Sant Lluís. D’ençà de la seva inauguració, els cavalls només hi tenien autoritzat el trotar.

El trot era de sempre la marxa preferida dels menorquins, al·lèrgics congènits a la pressa. A les curses de l’hipòdrom es penalitzava els cavalls que perdien el trot i es posaven a córrer. Arreu de Menorca es castigava de manera moral, però severa, totes aquelles persones qui volien avançar massa deveres, que tenien la gosadia de viure la vida al galop.

A l’altra banda de la carretera, ben per davant de l’hipòdrom, hi havia l’antiga bòbila d’on havia sortit bona part del material amb què s’havia aixecat la primera onada de construccions de la indústria turística de l’illa. Els locals de l’antiga fábrica es dedicaven ara a la venda a la menuda de material sanitari destinat a les pròsperes evacuacions dels propietaris de les residències turístiques de costa. Feia temps que aquesta higiènica ocupació comercial havia substituït les màquines de fer blocs. Com abans les bòbiles havien ocupat el lloc de les màquines punxonadores de la bijuteria en la voracitat comptable dels menorquins d’empenta.

Al capdavall tot era, només, un lent procés de degradació. «Una degradació sostenible» —va mormolar, sarcàstic, per a ell mateix, en Jaume Pons.

A Menorca tot havia de dur, adossat, l’adjectiu sostenible. Com si la sostenibilitat del medi ambient i de la peculiar però rovellada manera de viure dels menorquins fos un sidecar necessari per avançar —açò sí, sense frissar mai, al trot— cap a ser cada vegada més iguals que els altres.

«A la recerca —va pensar— d’una uniformitat sostenible».

Ja havia salvat dues rotondes. Davant hi tenia la que permetia entrar al polígon industrial de Sant Lluís, on gairebé no hi quedava més indústria que la que construïa unes luxoses barques de passeig. Duien el nom de les modestes però marineres barques dels antics pescadors, els llaüts. Els fabricants havien aconseguit fer-les passar per tradicionals gràcies a la fàcil complaença dels seus encantats compradors, adulats per la capacitat mal·leable que demostrava la tradició, capaç d’adaptar-se als seus confortables gustos urbans. Potser per açò les poques drassanes que quedaven a Menorca eren als polígons industrials.

En els edificis portuaris on s’havien construït els vaixells dels armadors del segle XVIII, ara gairebé només hi havia comerços turístics, bars i restaurants. Com també estaven destinats al negoci turístic els antics magatzems vinculats al comerç per via marítima i els molts i diversos despatxos portuaris que tradicionalment s’havien dedicat a la gestió dels contractes administratius de les navilieres i dels nòlits sexuals de les tripulacions i els transeünts.

Els armadors i comerciants del segle XVIII havien fet fortuna emparats pel pavelló de Sa Majestat britànica, que els atorgava patent de cors. Qualsevol diria que molts dels actuals negocis del port tenien també llicència corsària sobre els seus incauts clients d’estiu.

Va agafar alè. Ja només li quedava superar la rotonda que dóna la benvinguda al poble de Sant Lluís en companyia de dues eres que s’havien salvat de l’última remodelació de la carretera.

Les eres, destinades antigament a batre el blat, ara formaven part del curiós museu etnogràfic a l’aire lliure que formava l’entrada del poble. A les eres s’hi afegien l’antic molí, reconvertit en botiga i centre d’oci juvenil, i un enorme edifici de color argilós i d’estructura metàl·lica que havia nascut per ser l’enveja de Menorca i que feia més de vint anys que estava a mig fer.

Mentre les autoritats maldaven d’enaltir i divulgar els valors megalítics de la cultura talaiòtica, arreu de l’illa apareixien carcasses inacabades d’edificacions megalòmanes. Com si als menorquins del present els hagués agafat una curiosa urgència històrica i volguessin gaudir en vida de les runes de la seva pròpia civilització.