24

La cala Fonduco estava acostumada a rebre la tramuntana de cara. Havia suportat, flegmàtica i estoica, milenars de furiosos embats del poderós vent del nord que, en aquell petit racó oblidat pels déus del turisme, solia bufar amb més virulència que en qualsevol altre lloc del port de Maó.

Vell i cansat, abandonat a la seva pròpia sort i a la dels pocs maonesos que hi vivien, el Fonduco mostrava ara, en la seva pedra flonja, les ferides de guerra de la seva resistència callada i sorda. Arreu s’observaven les osques profundes que hi havien tallat els ferotges estralls del vent, les marques, com de verola, que hi havia gravat, arreu, el salobre que hi deixava la tramuntana quan perdia el seu ímpetu.

El Fonduco continuava essent, malgrat tot, als ulls d’en Jaume Pons, un racó molt bell en la seva corpòria sinceritat, en la seva nuesa de pretensions i en les seves humils vestes. Per açò hi anava de vegades a dormir en algunes nits d’hivern, quan la tramuntana bufava de valent i ell se sentia més sol i melangiós que no de costum.

El vent, llavors, bressolava l’autocaravana com una mare mouria el llitet del seu fill mal dormidor. Li agradava endormiscar-se tot escoltant l’udolar feréstec del vent, la fressa violenta de les branques dels arbres centenaris en ferir-se entre elles, els xiulets provocats per la tramuntana que exercien, sobre en Jaume Pons, una atracció tan irresistible com el cant de les sirenes. A partir d’aquella matinada, el Fonduco seria, també, el lloc on s’hauria deslliurat de les més persistents fantasmes del passat. Així ho esperava i així ho havia previst.

 La primera fase de l’estratègia havia acabat tal com ho havia calculat. N’Avel·lina Vergés havia hagut d’acceptar totes les condicions que li havia imposat a canvi d’ajudar-la a escenificar l’alliberament del segrest que l’havia d’elevar als altars del progrés sostenible. No li quedava altre remei que callar, sotjar i pagar el preu que li havia imposat en Jaume Pons, cent vint mil euros. Li havia fet un caramull de fotos amb el pijama de Hello Kitty posat, confortablement instal·lada dins aquella cambra on tants de menorquins havien satisfet les seves misèries carnals a preu fet. I li havia confiscat l’ordinador portàtil i l’iPad.

En Nofre Arguimbau no havia tingut gairebé cap dificultat per extreure del pc de n’Avel·lina Vergés les proves suficients per a demostrar que el segrest no era més que una mentida. En una partició teòricament esborrada hi havia trobat fins i tot l’esborrany de l’escrit signat per Menorca Verda on reivindicava l’autoria del mateix. I açò que hi havia pogut dedicar només dues hores. A les set del matí, en Nofre Arguimbau havia hagut d’anar a descarregar maletes a l’aeroport.

Gairebé confinada com estava en la casa d’en Nofre Arguimbau, na Marta Giralt havia lluitat de valent per conèixer les intencions d’en Jaume Pons. Però ell li havia fet saber, només, que el desenllaç era imminent i que aquella nit havia d’estar preparada per a fer una petita excursió a un lloc encara per determinar acompanyada del maleter xerpa. Allà tots s’enfrontarien amb la vertadera identitat dels malfactors, li havia dit.

Després va fer que na Marta Giralt ajudés en Nofre Arguimbau a interpretar la informació vinculada a en Josep Fàbregues que contenia l’ordinador de n’Avel·lina Vergés. Ella havia obeït de mala gana, tot protestant per l’olor de resclús de la cambra sense ventilació dels ordinadors. Quan en Jaume Pons va haver acabat els preparatius que tenia pendents, comprovat tots els detalls de la delicada operació que es disposava a emprendre i posat en ordre les seves idees, havia enviat na Marta Giralt al llit sense miraments. Eren un poc més de les sis del matí.

Sentia que per primera vegada dominava la situació, que ja no anava a remolc dels esdeveniments. Ja no transportava el seu propi passat a be coll, com un bastaix duria la somada. Havia aconseguit fer entendre a na Marta Giralt que qui duia la iniciativa era ell, que ell era el buli. Açò formava part de la segona fase del seu pla i era imprescindible per a l’èxit de la tercera.

No es podia ni atracar a l’autocaravana. Els assassins materials de na Cristina i d’en Josep Fàbregues encara devien pul·lular per l’illa i també qui els pagava, fos qui fos. Havia d’amagar-se fins que arribés l’hora d’executar la darrera part de l’estratègia.

Es va dutxar en el vestidor del personal masculí de l’Hospital Mateu Orfila, tal com ho havia fet tantes vegades quan es quedava sense aigo en el dipòsit de la caravana. Llavors es va vestir amb l’uniforme de zelador i es va posar a deambular pels passadissos i les dependències del centre.

Va maldar per seguir totes les rutines d’un dia qualsevol. Ningú no va notar que hi havia un zelador de més, com tampoc no haurien notat que n’hi hagués hagut un de manco. L’hospital seria l’últim lloc on els assassins l’haurien anat a cercar.

A les vuit na Sissí el va recollir a la porta d’urgències. S’havia passat dotze hores fent la pupoa amunt i avall i necessitava canviar d’aires. Havia begut massa cafè sense amorosir amb rom de sobre i se sentia desficiós. El moment decisiu s’apropava massa lentament.

Na Sissí havia estat encantada d’acudir en el seu auxili físic i espiritual. L’havia acollit en el seu bouer humit i sòrdid, li havia preparat un sopar a base de tombet i porcella —tot d’una marca de menjars preparats mallorquina, que tenia congelats—, i li havia fet l’amor amb una paciència franciscana i un ardor tropical.

Quan eren gairebé les dues de la matinada, na Sissí l’havia deixat a la rotonda d’entrada a la urbanització de Son Vilar, en la curta carretera que uneix Maó i Es Castell. En acomiadar-se li havia donat una besada tendra, gairebé maternal. Com si en Jaume Pons partís de bon matí cap a l’escola.

En Jaume Pons va encendre una cigarreta disposat a esperar que fossin les dues clavades. Llavors, com havien convingut, va telefonar a n’Avel·lina Vergés per a informar-la d’on escenificarien l’alliberament.

S’havia negat que el fals rescat fos al club Don Corleone amb l’argument que la policia tindria molt fàcil establir la connexió amb Biosfera Estates i en conseqüència amb en Josep Fàbregues. Li va dir que l’esperava en una hora en punt a la cala Fonduco, a la vella casa abandonada del viver de llagostes, ben al final de la cala. Després va cridar en Nofre Arguimbau per informar-lo que tot estava en ordre, que seguien endavant amb el pla convingut.

Va creuar la carretera i va agafar el camí vell de Maó, que menava cap al penyal als peus del qual hi havia la cala on havia quedat amb n’Avel·lina Vergés una hora més tard.

El casalot vermell convertit en hotel que hi havia a la vora del camí estava a les fosques. Aquella casa, d’una fesomia de pretensió britànica, era una de les possibles ubicacions on figura que els cèlebres amants Emma Hamilton i Horatio Nelson s’havien lliurat, desficiosos, a un amor apassionat, sense frens i en sessió contínua devers l’octubre de 1799.

L’hotel estava ara tan obscur com ho és l’origen de la crònica que diu que els dos notoris amants britànics van ser alguna vegada junts a Menorca. Però la veritat no ha d’entelar mai una bona història, sobretot si aquesta li va bé al negoci o a la ideologia. Endemés, com havia sentenciat sobre la qüestió un expert acadèmic en una xerrada d’estiu —tot fent gala del seu celebrat rigor metodològic—, de més verdes en maduren.

Les escales tallades en la pedra que baixaven al Fonduco semblaven deixades de la mà de Déu. Es diria que feia estona que ningú no hi davallava. Tothom preferia l’accés en cotxe per la vorera del mar. Però en Jaume Pons havia considerat que aquell camí, tot i ser molt empipador, era també molt més discret. Necessitava temps i calma per a preparar l’escenari de la representació que es disposava a dirigir i fer-se una composició de lloc. La lluna es mostrava menuda i no ajudava gens perquè el descens fos fàcil. Però la recompensa, considerava en Jaume Pons, bé valia l’esforç.

En el Fonduco hi havia hagut, per temps, dos dels primers hotels turístics del port de Maó i un reconegut restaurant. Ara, els enfronts encrostonats i les entrades i les finestres tapiades amb blocs dels dos edificis abandonats exhibien sense cap pudor la coherència i puixança de la indústria turística d’iniciativa local.

Les cases del Fonduco, gairebé totes tan modestes com la cala, també donaven la cara, honestes i dignes, a la tramuntana. Havien estat construïdes, la majoria, gràcies a la paciència i habilitat dels picapedrers amb el marès. Aquelles edificacions petites, irregulars i senzilles, s’havien alçat sense plànols, a coneguda dels mestres de cases. Els seus constructors havien après el seu ofici tot ajudant a alçar altres habitatges semblats a Sa Mesquida o Es Murtar, a Es Grao i sobretot en els humils ravals de la ciutat de Maó, on la gent feia feina i estimava a l’escarada mentre somniava en silenci amb la vinguda, sempre ajornada, de la república.

En Jaume Pons odiava la nostàlgia i renegava del passat. Però tampoc no li agradava allò que pensava que hi havia més enllà de l’horitzó, amagat darrere l’espessa mata del progrés sostenible de n’Avel·lina Vergés i en Mateu Prats.

Mentre caminava vers el final de la cala, cap allà on el camí no dóna més, pensava en la conversa que havia tingut amb en Joan Larrauri a la cantina de l’hospital. «És hora de comprometre’s», li havia insistit llavors el seu amic, defensor convençut de la Menorca que sap que és capaç de progressar per ella mateixa, sense necessitat d’ajudes externes ni empentes camuflades d’abraçada.

La nostàlgia resignada de «La balada d’en Lucas» li retronava en el cervell al mateix temps que les paraules dolgudes d’en Joan Larrauri. Com si es tractés de la música d’un disc ratllat, li revenien la renúncia interessada a la lluita i els braços caiguts, li retronava en la clepsa el conformisme nostàlgic i ploraner de qui tot ho té jugat i tot ho té perdut, de qui no sap resistir els cants falaguers de la gent del nord, de qualsevol nord de la geografia immoral de l’especulació.

L’oratge tot just movia les petites embarcacions de proa digna i navegar cabal que hi havia amarrades a la vorera. Encara hi quedaven barques marineres, a la cala. No tot estava perdut —va pensar en Jaume Pons—, per més que ja s’havia jugat gairebé tot.

El pany va cedir sense gaire resistència a les maniobres amb el rossinyol improvisat. En vint-i-quatre hores havia hagut d’enfrontar-se a dues tancadures i n’havia sortit cada vegada amb salvament.

Les autoritats havien fet alçar un mur de blocs pintat de blanc davant l’amenaça de runa oficial de la vella casa d’estiueig dels propietaris de l’antic viver de llagostes, que estava excavat en el tou penyal que quedava a l’esquena de l’edifici, ben de cara al nord.

Era una casa d’aires colonials d’una colònia incerta, qui sap si imaginada, cinematogràfica. A l’entrada hi tenia una terrassa coberta i exempta i una balustrada elegant que imposava respecte als nouvinguts. Els fosquets d’estiu, quan era viu, el propietari del viver solia treure un balancí amb el respatller de vímet a la terrassa i bevia llimonada casolana vestit amb una samarreta de tirants, una guaiabera oberta i un salacot per capell.

A l’època en què aquella casa vivia els seus millors temps, un vesí granat de la cala solia explicar als infants embadalits que, quan ell era un jovenot, havia vist una vegada com un lleó molt vell, carregat de reuma i afectat de cataractes, jeia en el peu de l’escala per on s’accedia a la magnífica terrassa.

Però ara ja no en quedava gairebé res, dels temps pròspers del viver de llagostes. Només les restes de la petita i polida casa i el laberint que formaven els molts de metres de túnels excavats en el penyal de roca flonja.

La terrassa on solia beure llimonada el senyor de les llagostes era una atalaia perfecta sobre el Fonduco. En Jaume Pons tenia, des d’allà estant, una visió de tot el que passava a la cala. Des d’aquell cul de sac sense rereguarda possible res no podia fugir del seu control. Ningú no podia arribar ni per terra ni per mar sense que ell ho veiés.

Res no va succeir ni ningú no va arribar al Fonduco fins les tres en punt, quan un taxi es va aturar davant ca la senyora Nena, una casa amb els peus dins el mar que estrangulava el camí just en el començament de la cala.

Com havia convingut amb en Jaume Pons, n’Avel·lina Vergés va fer partir el taxi de n’Omar Felipe Narvaiza. Llavors va començar a caminar, decidida, cap al viver de llagostes.

Duia unes sabatilles esportives, un pantalons cenyits negres de fer fúting, una jaqueta morada de xandall i una gorra de beisbol també morada, tot a joc. S’havia pentinat la melena, que tornava a ser rossa, amb una coa de cavall que li sortia de la gorra. Si algun veí l’hagués vista, hauria pensat que era una turista estrafolària i una mica refeta d’anques que feia exercici a una hora ben estranya. En Jaume Pons, però, sabia que havia triat la millor indumentària per a les fotografies que havien d’il·lustrar el feliç alliberament. N’Avel·lina Vergés ja estava en campanya electoral. Era un bon senyal.

En Jaume Pons va marcar el nombre de telèfon d’en Nofre Arguimbau, va esperar que sonés tres vegades i va penjar. Al cap d’un instant, el telèfon d’en Jaume Pons va vibrar tres vegades mentre la petita pantalla mostrava el nom del maleter xerpa.

Llavors en Jaume Pons va treure la vella pistola Luger, va repassar que tot estigués en ordre i se la va posar a l’esquena, dins els pantalons, amb el canó just fregant-li el naixement de la regana. Havia arribat l’hora de la veritat.

—Bona nit, Avel·lina —va dir en Jaume Pons mentre sortia de la penombra de la terrassa, just que ella va haver acabat de pujar l’escala.

—Anem per feina. No tenc temps per perdre, Pons, que ja m’he exposat massa. A quina casa ho feim?

Va dir imperativa n’Avel·lina Vergés, que en aquells moments semblava que havia nascut tot donant ordres. Tenia un caràcter polièdric, amb moltes cares i totes falses. Ningú no havia afinat encara quina era l’autèntica Avel·lina Vergés d’entre el repertori de rols que solia exhibir en societat. S’havien arribat a fer messions sobre si l’autèntica Avel·lina era la dèspota insofrible, la filleta aveciada i capritxosa o l’edulcorada encantadora de les distàncies curtes. Totes elles, és clar, amb multitud de variants i registres, sempre segons el moment, les circumstàncies i l’interlocutor. Però en Jaume Pons coneixia una quarta Avel·lina Vergés i sabia que ho havia de saber aprofitar. Es tractava de la dona espantada que han agafat en falta vestida amb un pijama de Hello Kitty en un antic antre de putiferi.

—La casa que fa cantonada, devora el transformador —va dir en Jaume Pons tot assenyalant una casa de façana ampla—. És d’un amic que viu a Carcassona i només ve l’agost. Jo en tenc clau. La solec obrir cada tant perquè exhali una mica. A dins la casa ho tenc tot a punt, que sembli que hi has estat. Només falta que omplis els mobles i l’escurada de ditades i llavors rebentaré la porta. Si la policia li ho demana, el meu amic dirà que no en sap res. I és cert. Semblarà que els de Menorca Verda li hauran pres la casa, com uns okupes.

—Idò anem —va respondre, ràpida, n’Avel·lina Vergés.

Una figura esvelta, de dona, va sortir amb el pas decidit de darrere ca la senyora Nena. En Nofre Arguimbau havia complert la seva part del pla a la perfecció, com un autèntic xerpa.

—Primer hauríem de deixar clares algunes coses —va dir amb molta parsimònia en Jaume Pons—. Convindria parlar dels suecs.

—Suecs? Quins suecs? No sé de què me ralles —va saltar n’Avel·lina Vergés, sorpresa, a una gran velocitat.

Na Marta Giralt avançava decidida pel camí de la cala. S’havia posat per a l’ocasió unes sabates amb una notable plataforma folrada d’espart, uns texans clars i cenyits i una camisa blanca amb volants que en la foscor tèbia i humida de la cala just semblava un fanal. Duia una enorme senalla de llata, amb les anses molt llargues, penjada de l’espatlla dreta.

Devers vint metres més enrere, avançava amb sigil la figura escassa d’en Nofre Arguimbau. Feia unes enormes passes, molt llargues, tot alçant molt els genolls i plantant a terra només la punta dels peus.

—De suecs de Suècia, estic parlant —va insistir en Jaume Pons per guanyar temps—. Per exemple, d’en Bertil Lundgren.

—No conec cap collons de Bertil Lundgren o com putes se digui —va escopir n’Avel·lina Vergés, que ara interpretava la versió malparlada del polièdric repertori d’Avel·lines.

—Ber-til Lund-gren.

Va repetir marcant molt les síl·labes en Jaume Pons mentre controlava, tan dissimuladament com podia, l’avançar decidit de na Marta Giralt i el caminar estrambòtic d’en Nofre Arguimbau cap al viver de llagostes, entre la foscor. Ella ja era a l’alçada de la casa al costat del transformador on, segons havien estipulat, en Jaume Pons havia d’alliberar n’Avel·lina Vergés.

—No me toquis més els collons, que no estic per orgues.

Va replicar cada vegada més encesa davant l’actitud empipadora d’en Jaume Pons. Se n’adonava que estava jugant amb ella, que la volia fer patir. Començava a pensar que els cent vint mil euros no serien més que una part del preu molt car que hauria de pagar pel seu fals alliberament.

—Idò diuen les males llengües que feis negocis junts, tu i aquest tal Bertil.

—Jo no faig negocis, hòstia! —va saltar enfurismada n’Avel·lina Vergés.

—Ara convindria que despertassis mitja cala —va replicar, amenaçador, en Jaume Pons.

—Només som una dona compromesa que vol que Menorca progressi —va seguir parlant, ara molt més fluix, gairebé sanglotant—, que vagi avant, que deixi d’estar paralitzada d’una puta vegada per culpa de tant de dir sempre que no.

—Ets una dona compromesa, cert, però amb els suecs —va continuar burxant en Jaume Pons amb una seguretat que el sorprenia—. Si no, ja me diràs d’on trauràs els cent vint mil euros que et costarà la broma.

—És que no ho sé, d’on els trauré. Però d’açò tu no n’has de fotre res. De moment, te duc la paga i senyal, com vam quedar. Dotze mil, un deu per cent.

Va dir més calmada n’Avel·lina Vergés i va fer un gest com d’obrir-se la cremallera de la jaqueta del xandall.

—Açò més tard —la va detenir en Jaume Pons—. Si no, no hi ha tracte. Abans de parlar de doblers i resoldre el segrest, hem d’aclarir el tema dels suecs que volien comprar els negocis d’en Fàbregues.

—T’he dit que no conec cap suec. Ni he tingut cap negoci mai amb en Josep Fàbregues.

—Negoci tal vegada no, però d’altres coses sí —va insistir en Jaume Pons—. Ja m’han explicat com li xiuxiuejaves les bondats de l’oferta d’en Bertil Lundgren mentres l’hi mamaves.

—Ets un fill de la gran puta!

—Bé, mentres l’hi mamaves tampoc no és cert. Tècnicament no és possible. Entre i entre, diguem.

—Ets un cabró. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Ves-te’n a la merda —va dir la pitjor Avel·lina del repertori, la que ha perdut els papers i ja no sap què diu ni què fa.

—Jo de tu no ho faria, Avel·lina. No tens escapatòria. Estàs en les meves mans.

—No sé qui putes són, aquests suecs —va dir llavors n’Avel·lina i va esclatar a plorar mentre desfeia el curt camí que havia fet cap a l’escala.

—No és a jo qui has de convèncer.

—Idò, a qui?

—Què hi fot, aquesta, aquí? —va exclamar de cop na Marta Giralt, que havia creuat la porta del mur blanc de blocs i gairebé havia acabat de pujar l’escala de la terrassa.

—Volia comprar llagosta —va respondre en Jaume Pons—. Però ja li he dit que està tancat, que ja no en venem, de llagosta. Es veu que demà té gent convidada a dinar en el club Don Corleone. Gent de compromís, persones importants. Peixots. Cosa de política. També m’ha parlat no sé què d’uns suecs…

—Jo no en sé res, de tot açò —va sanglotar n’Avel·lina Vergés—. Deixau-me partir…

—Tu no vas enlloc! —va ordenar na Marta Giralt.

—Refresca-li la memòria, Marta, explica-li com va fer matar na Cristina Llambies. Explica-li que tenia por que na Cristina me passés tota la informació de la venda de les empreses d’en Fàbregues als suecs.

En Jaume Pons va fer una pausa llarga. Havia de deixar que la por de n’Avel·lina Vergés i la sorpresa de na Marta Giralt anessin afeblint la molta energia i l’excessiu caràcter que tenien cadascuna, que rosegassin com un banyarriquer la fermesa inconscient de n’Avel·lina i la seguretat impenetrable de na Marta Giralt. Havia de desconcertar-les fins a vèncer la seva entrenada capacitat de resistència.

—O era a en Rolf Kahn, que n’Avel·lina les volia vendre? —va dir a la fi en Jaume Pons tot dirigint-se a na Marta Giralt. Llavors va fer una altra pausa i finalment va demanar de la manera més eixuta que va poder—: O era a ningú?

Llavors va encendre una cigarreta i en va fer dues calades ben fondes. Després va mirar un instant cap a les barques marineres amarrades a la cala. Estaven ballant el ball molt lent que els tocava el lleu oratge de llevant que bufava aquella nit. Després de comptar set capades d’una tèquina, en Jaume Pons va seguir:

—Tal vegada n’Avel·lina només l’hi mamava i prou, a en Fàbregues. Tal vegada mentres en Fàbregues li llepava la patata ella li contava les meravelles que faria amb el progrés sostenible quan fos presidenta.

En Jaume Pons no va poder evitar de mirar, llavors, cap a la penombra. Havia d’anar incrementant la pressió d’una manera gradual sobre les dues dones, sense fer llarg, sense voler córrer massa. Havia de fer que perdessin el control d’una manera progressiva. Si aconseguia menar a cadascuna d’elles fins el seu límit, l’animadversió i la ràbia que es tenien acabarien per esclatar. Seria molt més efectiu que no burxar en la guerra d’interessos que les enfrontava des de feia mesos. Si volia confirmar les seves sospites, descobrir la veritat sobre els assassinats i sobre Menorca Verda, havia d’esperonar-les amb habilitat i paciència, llençar-les l’una contra l’altra.

Va apagar amb parsimònia la cigarreta amb la punta de la sabata del peu dret. Mentre, de reüll va revisar les bigues que suportaven la coberta de la terrassa, on hi havia instal·lat les dues minúscules càmeres que li havia preparat en Nofre Arguimbau, qui les estava controlant a distància amb el seu ordinador portàtil.

—Explica-li a n’Avel·lina com els matons dels seus socis van liquidar en Fàbregues —va continuar llavors en Jaume Pons—. Com li van fer beure més d’un litro de xampany mesclat amb tanta coca que hauria tombat fins i tot un cavall. Explica-li, com ho van fer… I explica-li com el vas trobar mort, espaterrat damunt del llit. Explica-l’hi, Marta.

Na Marta Giralt mirava espantada en Jaume Pons sense ser capaç de replicar. Ara era una dona amb el rostre que corresponia a la seva edat, com si la tensió del moment hagués destensat de cop els muscles de la seva cara, tan entrenats durant tants d’anys per a resistir les calamitats del pas del temps i de la vida.

—O et pensaves que me vaig enviar el numeret de dona acorralada que me vas armar ahir a ca teva? Que et creus que som beneit? Només ho sabies tu, que en Fàbregues cridaria les putetes filipines. Sempre ho feia, quan estava excitat. I sabies que després del repàs que li farien, es dormiria satisfet, ben servit de baixos i fins dalt de tot de coca i de xampany. Al cap i a la fi, en Fàbregues no era res més que un vell que es negava a caducar. Però tot caduca, en aquesta vida, fins i tot la bona sort. Per no prendre’s una viagra s’inflava de coca, el molt babau! Aquella nit en Fàbregues devia estar molt excitat. Tenia motiu. T’havia enviat a pastar d’una vegada, Marta. I acabava de tancar la venda de les empreses per una milionada, tot i els problemes amb hisenda. A la fi ho havia aconseguit, després de tants de mesos d’estira i afluixa i contra la teva voluntat. Contra la voluntat de l’eterna hereva qui volia tallar d’una vegada per totes el bacallà.

—Jo no he fet res —va remugar na Marta Giralt.

—T’hi vas oposar des del primer dia, a la venta. I fins el darrer moment —va seguir furgant en la ferida en Jaume Pons—. Tenies por de perdre el control. Tu el vas matar.

—Jo? —es va escandalitzar na Marta Giralt.

—Sí, tu —va continuar implacable en Jaume Pons—. Tu sabies on era aquella nit en Fàbregues. També sabies on tenia la pistola. I fins i tot sabies que dormiria com un rabassot, després del sarau. Més fàcil, impossible. Sobretot per una persona amb els teus escrúpols de sangonera.

—Jo? —va dir cada cop més afeblida na Marta Giralt—. N’Avel·lina també ho sabia, que en Josep era al llaüt!

—Al cap i a la fi —va seguir en Jaume Pons sense fer cas de les paraules acusadores de na Marta Giralt—, si en Fàbregues va prosperar va ser perquè es va casar amb tu. Sense els doblers de ton pare no hauria estat res més que un advocat pelacanyes tota la vida, com n’hi ha tants. Tu no volies que vengués les empreses perquè sabies que els doblers no serien per tu. Quin interès podia tenir en Fàbregues per vendre si no tenia a qui deixar-li la milionada? Per què havia d’armar tot el sarau que ha muntat? Per a deixar-t’ho tot a tu? Per més papers que vàreu firmar quan el segrest, no hi tenies dret. I no podies dir res, i ho saps, ja que hi tenies tant o més a perdre que no ell. T’havies de conformar amb cobrar la pensió i callar, com has fet fins ara. La nit que el vas matar la qüestió estava així: en Fàbregues vendria les empreses a en Rolf Kahn, canviaria el testament i tu et quedaries amb un pam de nas. Havies de reaccionar, fer qualque cosa. Amb llevar d’enmig na Cristina no n’hi havia hagut prou. Ben al contrari. Quan vas veure que estava a punt de firmar la venda, vas decidir agafar la paella pel mànec i escatar-lo. Tu, en persona.

—Jo no hi tenc res a veure, amb tot açò que t’inventes —va protestar d’una manera cada vegada més dèbil na Marta Giralt.

—Si no hagués estat per la bleda de n’Avel·lina i el seu segrest d’opereta… I si no hagués estat pel cràpula d’en Mateu Prats, que de nit encalça jovenets per les rotondes a mig fer, tal vegada encara te n’hagueres sortit. Ara series encara molt més rica. I tindries dos cadàvers dins l’armari. Dins l’armari, sí, perquè de consciència on tenir-los no en tens ni n’has tingut mai. Però al final, ves per on, has tornat a tropissar amb el babau d’en Jaume Pons. I aquesta vegada no en sortiràs tan ben parada.

—Podem arribar a un acord, anem a… —va provar de mormolar na Marta Giralt.

—Ara ja només hi quedes tu, Marta, que conegui el secret d’en Fàbregues —va continuar impassible en Jaume Pons—. Tothom en té almanco un, de secret, en aquesta vida. I si qualcú te diu que no en té cap, és perquè en realitat en té massa. Tu ets de les que en tenen un caramull. En canvi, en Fàbregues tenia acumulats molts de vicis i corrupteles polítiques i morals, però només un secret. Gros, però només un. I ara ja només el saps tu.

En Jaume Pons va aturar en sec el seu discurs accelerat i després el va reprendre d’una manera molt més pausada, procurant semblar enigmàtic:

—A no ser que n’Avel·lina també n’estigui al corrent. Tal vegada en Fàbregues li va confiar el seu secret durant una de les seves entretingudes vetllades en el llaüt, quan es passaven tant de tot.

—Tenia una filla…

Va embocar n’Avel·lina Vergés, que es va donar per al·ludida. Li convenia col·laborar amb en Jaume Pons, a veure si l’hi tenia en consideració.

En Jaume Pons va haver de dissimular l’alè profund que va fer. La intuïció no l’havia traït. Havia envidat de farol i havia guanyat la partida.

—Una filla discapacitada… —va continuar n’Avel·lina Vergés com qui confessa els seus pecats—. Molt, com un vegetal… De na Cristina Llambies. Deu tenir vint-i-vuit anys… La té a una clínica molt bona, a Suïssa.

—Catalina. Nascuda el 1982 —va reblar l’envit en Jaume Pons.

Na Cristina Llambies era prou espavilada com per a camuflar els seus missatges a la manera de David Petraeus. Però era incapaç, com tanta gent, de tenir una contrasenya condreta i segura en el seu sistema informàtic.

—Ni la coneixia, en Josep! —es va delatar na Marta Giralt—. Ni la va voler veure! No consta enlloc, que en Josep sigui son pare. Ni a la clínica, ho saben! No l’ha reconeguda mai. És com si no existís.

—Però na Cristina sabia que en Fàbregues, després de tantes vegades de dir que no, es mirava amb bons ulls l’oferta d’en Rolf Kahn per les empreses. Era conscient que li quedava poc temps de vida, na Cristina. Per açò va lluitar perquè en Fàbregues li passés una pensió vitalícia a la filla i perquè la inclogués en el testament. I ho va aconseguir. En haver fet la venda, en Fàbregues reconeixeria la filla. Saps tan bé com jo que s’hi havia compromès i que la mort de na Cristina no va aconseguir res més que reforçar el compromís. Et va sortir el tir per la culata. Per açò el vas matar. No en tens prou mai, Marta. Ets insaciable. He viscut molts d’anys maldant d’imaginar fins on series capaç d’arribar per aconseguir allò que vols. Però ni en el pitjor malson, ni en les més insuportables nits d’insomni t’hauria fet una assassina. A la fi s’ha acabat. La d’avui és la darrera sorpresa que m’enduc. Aquest és el final del teu camí.

—Te donaré els cent vint mil euros, Pons, molts més si vols…! —va suplicar, de sobte, n’Avel·lina Vergés—. Direm que era ella qui me tenia segrestada. Per tot açò que tu has dit… Direm que jo donava suport a en Josep pel bé de Menorca i per la seva filla, que me volia quedar la custòdia… S’ho creuran, ja veuràs com s’ho creuran, que és ella qui m’ha segrestat. Si ja ho ha fet una vegada… Si Menorca Verda se la va inventar ella…

—A tu també se t’ha acabat el joc, Avel·lina. Al cap i a la fi, sou ben iguals, totes dues. Només us importa el poder. El poder a qualsevol preu. Avel·lina Vergés, la salvadora de la pàtria que no sap fer la o amb un got! —va dir en Jaume Pons amb un to solemne, emfàtic—. Et pensaves que perquè en Fàbregues va se capaç d’enganyar-me fa trenta anys, ara et seguiria el joc per quatre rals? No sé si el progrés que pregones serà sostenible o no, però la teva desvergonya és insofrible! Te penses que tot es resol amb blocs i més blocs de formigó…? Aquesta casa és de marès, Avel·lina, i encara aguanta, tot i que entre tots l’hem deixada morir de finor, abandonada. Com hem deixat morir tantes coses en nom del teu maleït progrés sostenible. El passat me put, Avel·lina, no l’enyor per res ni vull que torni. Però també me put la carretera amb les rotondes. I haver de veure com de cada vegada s’han de fer els femers més grossos. I que s’han de construir clavegueres més amples perquè puguin engolir tota la merda de cada vegada més i més gent. Diuen que de fam i feina tothom en fuig, però és el que ens espera. Fins que la cosa rebenti. I tot per poc més de no res, per haver de repartir misèria cada vegada entre més gent i perquè cada vegada toqui manco a repartir… Fins que tornem a anar tots a l’escarada, fent feina a la salut d’en Rolf Kahn i en Bertil Lundgren i la mare que els va matricular. Però la culpa, en el fons, haurà estat tota nostra, que ens ho haurem jugat tot i tot ho haurem perdut.

—Té els dotze mil euros, Pons, et pagaré el que vulguis.

Va suplicar plorosa n’Avel·lina mentre obria una mica la cremallera de la jaqueta de xandall i hi ficava la ma dreta a dins.

—Quieta!

Va cridar na Marta Giralt. Llavors va treure, ràpida, la Beretta de la senalla de llata.

—I tu també quiet, Pons. Quiet, te dic —va cridar na Marta Giralt mentre apuntava n’Avel·lina Vergés amb la pistola—. Que no veus que té una arma! Ni l’has registrada, cretí! —va insistir, mirant just un instant en Jaume Pons, tot referint-se a N’Avel·lina. Llavors hi va afegir, ara per a ella—: Com provis de treure la mà abans que jo no t’ho digui, te fot un tir. Que ho has entès?

N’Avel·lina va fer que sí amb el cap.

—Si només hi tenc els doblers que havia d’entregar a en Pons.

Va balbucejar la versió espantada de n’Avel·lina Vergés que tan bé coneixia en Jaume Pons del club Don Corleone. Després va fer un gest instintiu, inconscient, tot just insinuat, amb la mà que tenia dins la jaqueta del xandall. Com si volgués reforçar la seva afirmació d’innocència.

Na Marta Giralt va prémer el gallet de la pistola tres vegades. Les tres vegades el gallet va percudir sobre el culot del cartutx sense que el pistó fulminant fes ni menció de reaccionar. Es va mirar la pistola espaordida, sorpresa que una eina tan perfecta pogués arribar a fallar.

En Jaume Pons va treure la vella Luger i va apuntar el canó contra na Marta Giralt. S’hi va atracar molt lentament i li va prendre la pistola d’una estirada enèrgica, violenta. Llavors es va plantar davant les dues dones amb les cames ben obertes, com si açò l’ajudés a trepitjar més segur el trespol irregular de la terrassa. Va encendre amb parsimònia una cigarreta i va apuntar per un moment n’Avel·lina Vergés. Llavors va tornar a apuntar el canó cap a na Marta Giralt i va dir, sorneguer:

—Fa sempre tanta humitat, a Menorca, no ho trobau? Ni els cartutxos la poden resistir, tanta humitat. Sobretot si estan caducats. Els meus, en canvi, disparen la mar de bé. He fet, diguem, un intercanvi. Ara que l’economia col·laborativa està tant de moda… —va fer una pausa i llavors va continuar, fingint sorpresa—: No n’heu sentit parlar, de l’economia col·laborativa? Segur que sí, dues dones d’empenta com sou voltros, sempre impecables i tan implacables i sempre tan al dia… Dues… com ho diuen ara? Ah, sí! Dues autèntiques cracs de la política i la gestió empresarial.

Na Marta Giralt va fer con si volgués apropar-se a en Jaume Pons, tot mirant d’assajar el seu somriure més seductor. No va aconseguir forçar més que una ganyota.

—Si no vols comprovar com funcionen els cartutxos col·laboratius val més que estiguis quieta. No tot havia de ser per tu, estimada. Alguna cosa me n’havia de tocar, de l’herència d’en Fàbregues. Mitja dotzena de cartutxos Parabellum, no està gens malament.

—Podem arribar a un acord —va balbucejar n’Avel·lina Vergés—. Jo no diré res i ella que es quedi les…

—Tu aniràs a fer una llarga temporada a la pensió de la carretera de Sant Lluís, a una cel·la bessona de la d’ella, estimada. Na Marta ben segur que hi farà més estona que tu, allà dins. Però te puc garantir que quan en surtis no tindràs ganes ni de presentar-te de presidenta de l’escala de ca teva. Us podreu fer companyia. O armar un partit polític o un nou grup ecologista de pega. En tot cas, tu no et facis il·lusions, Marta, que quan surtis no t’estaré esperant. Tot en ordre, Nofre? —va dir llavors una mica més fort—. Pots avisar el comissari. Les senyores ja van prou servides.

El Fonduco va recuperar a poc a poc el silenci tebi de cada nit de primavera. La serena xopava les cobertes de les barques amb unes gotes denses, grosses com els grans d’un raïm perfecte per a fer un vi blanc novell, especial per a amants tendres i innocents. Els quarters immaculats que cobrien els vells llaüts de la cala reflectien l’escassa lluentor de la llum de la poca lluna, com si les gotes de banyadura fossin escates de peix blau. A en Jaume Pons li va semblar que el Fonduco i el port havien guanyat per un moment una estranya harmonia, com si el futur encara fos possible. Fins que les sirenes dels cotxes de la policia van trencar el son confiat dels vesins de la cala.

En Jaume Pons va pensar llavors en na Cristina i va comprendre que l’havia perdonada. Estava cansat, les cames li tremolaven i gairebé no es podia aguantar dret. Li havia entrat de cop una estranya buidor en reparar que acabava d’abandonar d’una vegada per totes l’insuportable embalum de tot el seu passat.

Llavors va recordar na Sissí, que devia estar esperant notícies, tota desficiosa, en el bouer. Va pensar que tal vegada li agradaria poder explicar-li algun dia tota aquella llarga història. Hauria de ser, si de cas, mentre contemplaven com les onades bressolaven dolçament una barca marinera. Després de fer l’amor, durant tot un fosquet, ben a poc a poc, en el llit humil i humit d’una caseta vora el mar.

—Què et va fer sospitar de na Giralt?

Va sentir que li demanava com de molt lluny en Jonathan Camprodon mentre posava les manilles a n’Avel·lina Vergés.

—A Menorca no hi ha lleons, Jonathan —va respondre amb melangia en Jaume Pons.