9
«Menorca Rotonda de la Biosfera. M.V.». La pintada empastifava l’enfront emblancat amb calç i granereta d’una casa del llogaret de s’Ullestrar. Estava escrita amb esprai negre i una cal·ligrafia tosca, d’alumne de costura.
La primera vegada que havia llegit la pintada, tot just feia cinc minuts, li havia fet gràcia el joc de paraules entre la realitat i el desig ambientalista, d’alè publicitari, de la declaració de Menorca Reserva de Biosfera.
La pintada posava en evidència l’eterna contradicció entre el dit i el fet que semblava ser el destí ineludible de Menorca. L’illa estava condemnada a pagar amb noves llepasses cadascun dels estralls que hi provocaven tots aquells que hi prenien el seu nom en va. Com més gent se sentia engrescada pels atractius de l’illa, més osques rebia la seva pell.
El joc de paraules entre rotonda i reserva de Biosfera li havia cridat l’atenció. Però en haver-ho vist escrit tres vegades en només cinc minuts es va començar a fartar del tal M.V., que no podia ser altre que Menorca Verda.
La tercera pintada que va trobar tenia el mateix missatge que la resta i la cal·ligrafia era idèntica, però d’una mida molt més gran que les altres. L’havien feta en el mur que circumval·la l’hipòdrom, en el tros que tanca la corba de la pista més propera a Sant Lluís, a quatre passes de la caserna de la Guàrdia Civil. «Vol coratge —va mastegar— venir a pintar justament aquí».
Menorca Verda s’havia adjudicat el segrest de n’Avel·lina Vergés sense haver-se molestat, ni tan sols, a explicar per què ho havia fet. Havien reivindicat l’autoria del segrest a través d’una nota breu i eixuta en el web del Diari. L’havien desada digitalment a l’apartat de comentaris dels lectors d’una notícia sobre l’alta taxa de suïcidis que havia estat publicada aquell mateix dia. El breu escrit l’havia signat algú que s’havia registrat amb un nom fals. El nom no s’havia fet públic de manera oficial, però tothom sabia que es tractava d’un tal Joan Pons Pons, cosa que feia que, d’haver estat autèntic, el nom hauria pogut correspondre a un caramull de menorquins.
Les dades de registre també eren falses. El domicili era un camí inexistent de la caòtica urbanització rural de Trebelúger. El domini Menorca Verda del correu electrònic no pertanyia a ningú i la resta de dades també eren figurades. El fals Joan Pons Pons havia signat públicament la nota amb l’àlies Francesc Macaret i hi feia saber que era el Secretari General de Menorca Verda. Segons havia informat la redacció del Diari, la nota de reivindicació havia estat esborrada del web per un puntual suggeriment de la policia.
L’elecció, per a deixar la nota, d’una notícia on s’informava que Menorca gairebé duplicava la taxa estatal i balear de suïcidis, semblava un altre indici de què qui dirigia les operacions de Menorca Verda estava dotat d’una clara propensió a la ironia. En Jaume Pons va pensar que aquella malaltissa inclinació a l’exhibicionisme intel·lectual acabaria forçant el seu imaginatiu però cruel autor a cometre algun error fatal.
Emparats en l’anonimat, que la direcció del Diari solia tolerar —sempre que les escatològiques invectives no afectassin la curial vocació de l’empresa—, una caterva d’energumens morals havien deixat les seves deposicions mentals entre els comentaris de la notícia.
Segons s’informava en el diari digital, l’any 2014 catorze menorquins havien pres la decisió de plegar de viure, cosa que no feia més que corroborar una cosa que se sabia d’antic: alguns indígenes eren partidaris de resoldre els seus problemes vitals motu proprio, sense donar destorb a ningú més que l’enterrador.
La tradició manava que les causes de tanta deserció fatal eren les esquifides dimensions del territori de l’illa i l’escassa gent que, de sempre, hi vivia. Açò havia provocat una barreja inevitable de sangs, una letal confusió genètica que havia estat provocada per generacions consecutives de parents que s’havien hagut de creuar entre ells per tal de reproduir-se. I, és clar, no hi podien faltar les al·lusions als demolidors estralls provocats per la tramuntana en les bastides psicològiques dels menorquins. Tot i que, segons era lloc comú entre les conviccions domèstiques de l’illa, la tramuntana —com tantes altres coses— ja no era ni l’ombra d’allò que per temps havia estat.
Més enllà de la nota escarida i les pintades, Menorca Verda no havia donat senyals de vida. Semblava que no tenien pressa, va pensar en Jaume Pons. Tal vegada ja tenien na Vergés a un lloc segur fora de l’illa. Qui sap si no l’havien treta per la mar, en un iot o un llaüt. Treure-la de l’illa era molt arriscat. Però voler ocultar-la en algun racó de Menorca en aquell somort mes d’abril encara ho era més. Els hotels no havien obert i els treballadors de temporada esperaven la cridada dels empresaris tot apurant les regastalles del subsidi d’atur i dels esquifits guanys de la temporada anterior en els seus llocs d’origen. Per no perdre el seu costum, la indústria turística aquell any també allargava la hibernació tant com podia. I l’illa, cada vegada més agombolada i conformada al ritme del turisme, s’atracava a l’estiu amb la seva proverbial parsimònia. Els estols de turistes necessitats d’alliberar les presses compulsives acumulades durant el llarg hivern laboral no es torbarien gaire a arribar amb el seu frenètic concepte del relax. Per tant, no era cosa d’atabalar-se abans d’hora. Ja hi hauria prou temps de suar a l’escarada durant l’agost.
El fet de viure en una illa de terra resseca i gasiva, diminuta, al bell mig del Mediterrani, havia empeltat, amb el pas dels segles, un corrosiu escepticisme en el comú dels menorquins. Havien arribar a aprendre, a còpia de capçanades, que, atès que —com ens ensenya la història— tot el que ve de fora prest o tard s’encomana, convenia vacunar-se amb una bona xeringada d’incredulitat quan encara s’hi era a temps. I és que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb el mateix passat. Sobre la frustrada crucifixió d’en Mateu Prats, Menorca Verda no n’havia dit res. Potser era a causa d’haver fracassat en l’intent de fer-li fer la pell. Tal vegada la crucifixió només havia estat un primer toc d’avís i, al segrest de na Vergés, hi seguiria una altra acció més contundent per anar provocant, així, una alarma cada vegada més gran a mesura que l’escalada d’esdeveniments anés pujant de to. O, com afirmava en Larrauri, tot açò eren romanços, res més que un mer muntatge. Qui sap si, en aquells moments, na Vergés no s’estava ventant amb un pai-pai en alguna platja tropical, tota xalesta.
En Jaume Pons havia decidit que amb un Panda en tenia més que prou. La factura del lloguer la pagava la gent d’en Joan Larrauri i no era cosa d’abusar. La clatellada ja la rebria amb la minuta, que haurien de pagar-li en negre. No volia ni pensar en haver de tornar-se a donar d’alta com a detectiu privat, car segur que no passava ni la primera prova d’aptitud.
L’encarregat de la modesta casa de lloguer de vehicles li havia dit que en cinc minuts tindria el cotxe a disposició. Per tant, en tenia per mitja hora. Era millor prendre’s les coses amb tranquil·litat.
Des d’un altaveu que semblava estar penjat de la paret gràcies a una teranyina, una veu nocturna parlava lentament d’Alfred Hitchcock. El locutor arrossegava les paraules com si hagués d’omplir de ràdio tota la nit, però només eren les dotze del migdia. Segons va afirmar, tenia el plaer de tenir a l’emissora la veu més autoritzada de l’illa a l’hora de parlar de cinema negre clàssic. Llavors es va animar prou, per un moment, com per demanar al seu interlocutor què era un McGuffin.
L’expert va explicar, amb la veu esquerdada pels anys i els danys del tabac, que, vet aquí que, segons Hitchcock, una vegada dos individus viatjaven en un tren. Un li va demanar a l’altre: «Podria dir-me què és aquest paquet que hi ha al prestatge que té damunt del cap?». I l’altre li va respondre: «Ah, açò és un mcguffin!». Llavors el primer va voler saber què era un mcguffin. I l’altre li ho va explicar: «Un mcguffin és un enginy per a matar lleons a Escòcia». «Però si a Escòcia no hi ha lleons», va objectar el primer. «Idò així açò d’aquí no és un mcguffin», va respondre l’altre.
Llavors l’expert es va enfilar per l’aclaparadora filmografia de Hitchcock i el seu habitual i hàbil ús dels mcguffin, dels quals n’era l’inventor. Però llavors el galifardeu de la casa de lloguer de cotxes ja havia entregat les claus del Panda a en Jaume Pons, tot comminant-lo a tornar-lo sense ni una sola retxa en la pintura i amb el dipòsit de benzina ben ple.
En Jaume Pons es va encabir en l’habitacle del vehicle i va partir cap a l’aeroport tot meditant sobre els mcguffin i Menorca Verda.
En Nofre Arguimbau rajava suor per tots els porus del seu cos esquifit i menut, de poca talla, massa petit per poder contenir el sac de nervis que semblava contenir. Era de carcassa escarransida i trencadissa, d’aparença fràgil i esmaperduda. Tenia el posat fugisser de qui sempre estaria més a gust en qualsevol altre lloc. La seva mirada, però, era inquisidora i trepant, analítica i freda, pròpia d’un home que reconeix els coixos asseguts. Els ulls, enfonyats però encesos com dues llànties, eren gairebé tan ràpids, quan escodrinyaven, com ho era la boca per parlar. Just semblava un brollador de mots. Estava impulsada, la boca, per un cervell tan deixondit i inquiet com el de l’infant que aprèn a comprendre el món entre els braços de la seva mare, delerós però confiat. Per més que reconeixia els coixos tot i que estiguessin asseguts, tenia una insaciable golafreria de coneixements, una set de saber el perquè de les coses que sabia que mai no aconseguiria assadollar.
—Perdona, però ara així no hi caic, qui ets, per més que me sones molt. Te tenc vist de qualque banda, açò és segur, ja me vindrà… Jaume Pons, m’has dit que te noms. Tenc només deu minuts. Per sort, així com vénen se’n van. Hem de carregar el xàrter 737 de Thompson que acabam de buidar just ara. Dit i fet. No tenim aturall. I açò que ara encara només arriben quatre jans, encara no han començat a atacar les manades de nyus afamats.
Mentre parlava, es va treure, maldestre, amb dificultat, l’enorme guant que duia posat a la mà dreta. La pell dura i basta del guant estava desgastada pels milenars de maletes que havia ajudat a carregar i descarregar de les bodegues dels avions.
La gana de comprendre d’en Nofre Arguimbau havia estat tardana però insaciable. La seva única universitat havien estat els carrers sense asfaltar de les urbs més llunyanes, com més exòtiques i pobres millor. S’havia alimentat, d’una manera especial, en els mercats populars, on els coneixements solen estar tenyits per les espècies de colors més vius.
L’intrigava, què volia d’ell aquell tal Jaume Pons. Li era desconegut, tot i la fesomia, que recordava no sabia ben bé de què. Açò enutjava la seva mentalitat analítica i avergonyia la seva poderosa i àgil memòria, acostumada a treballar amb la diligència i precisió d’un processador informàtic. Afectat com estava per una compulsiva necessitat de conèixer, de donar cap i raó a tot, l’intrigava que algú hagués tingut la paciència, per tal de parlar amb ell, d’esperar que acabés de descarregar la bodega d’un avió Boeing 737 caramulla de maletes feixugues a més no poder, com només ho són les de les primeres i últimes remeses anuals de turistes.
Va allargar la mà dreta, tota suorosa, a en Jaume Pons després d’haver-se-la refregat pel costat de la camisa de l’uniforme de maleter. Llavors es va decidir, a la fi, a treure’s el guant esquerre.
Les successives indicacions dels treballadors de l’aeroport que havia anat trobant pels passadissos havien menat en Jaume Pons fins a la sucursal aeroportuària de l’estructura sindical de l’administració pública. A mesura que havia anat abandonant les zones públiques de l’aeroport per endinsar-se en les dependències vedades als passatgers, tots els rastres de confort i d’afabilitat destinats a agradar als visitants havien anat desapareixent de manera progressiva.
La qualitat tronada i la deixadesa irreversible, que semblen ineludibles en els espais destinats de manera exclusiva als funcionaris, s’havien acabat per fer presents. Els mobles semblaven contemporanis dels vols dels germans Wright. Les parets estaven adornades amb pòsters amb iconografies paregudes a les de l’oficina sindical de l’hospital. Tot i que, aquí, allò que es reclamava era el manteniment de la titularitat pública de l’aeroport, que el govern havia malvenut parcialment a pesar dels notables beneficis que aportava al calaix públic.
—Vénc a demanar-te ajuda en un tema molt delicat, molt complicat —va començar a entrar en la qüestió en Jaume Pons—, però m’han dit que tu ets qui millor me pot ajudar. L’únic, de fet…
—Perdona —el va tallar molt ràpid en Nofre Arguimbau—, però no sé de què et conec, tot i que la teva cara me sona, sí que me sona, d’açò no en tenc cap dubte.
—De quan vas caure de dalt baix de la bodega d’un avió i te vas rompre una cama en tres trossos, deu fer devers sis anys. Som zelador del Mateu Orfila, endemés de detectiu privat. És clar que vestit així, de civil, és normal que no me recordis. Però quan venies a rehabilitació de vegades xerràvem, i sempre deies que t’agradava seguir rastres per Internet, encalçar dominis i protocols per la xarxa. Bravejaves de ser un atxa en tot açò.
—La veritat és que se me dóna molt bé, la informàtica i sobretot Internet, tenc una mentalitat molt ordenada i disciplinada i som capaç de pensar d’una manera binària, no tot ha de ser carregar i descarregar maletes…
—M’han dit que ets tot un hacker. I un autèntic explorador, com un xeiene d’Internet —va seguir pilota en Jaume Pons—. Que ets capaç de seguir qualsevol rastre per la xarxa, per més complex que sigui. Diuen que fins i tot la policia t’ha demanat ajuda més d’una vegada…
—M’agrada furgar per la xarxa, és cert. I la veritat és que se me dóna molt bé —va treure el poc pit que tenia en Nofre Arguimbau—. Prenc gust de seguir itineraris per la jungla de servidors i dominis i subdominis d’Internet. Ara, m’estim més que me comparin amb un xerpa que no un xeiene. De fet, els xeienes no ho eren gaire, de bons exploradors. No es dedicaven gaire a seguir rastres. Durant molts anys es van dedicar només a l’agricultura i al bestiar… Per qualque cosa m’han tret el malnom de Xerpa. Tot i que de malnom, per jo, no en té res, Xerpa, me’n sent ben orgullós… Els xerpes tenen paciència, són minuciosos i són capaços d’aguantar les altures com ningú. Me diuen Xerpa, però si hagués pogut triar me diria Pasang, que és divendres en el seu dialecte. Els xerpes tenen el costum de posar de nom, als infants, el dia de la setmana en què neixen. I jo vaig néixer en divendres… I seria com l’amic de Robinson Crusoe, al qual ell va decidir anomenar Divendres perquè el va conèixer en divendres, en Robinson Crusoe, i no s’entenien… D’idioma, vull dir. Divendres era esclau. I la gent es pensa que l’illa on ells eren era una illa deserta. Però en realitat estava habitada per una tribu de caníbals. Així va la novel·la. Dafoe. Boni ningú no l’ha llegida, Robinson Crusoe, però tothom en xerra com si fossin parents… Com de tantes coses com la gent xerra i no en sap res de res. Jo també m’hi sent, aquí, com a solitari. I a la vegada com un esclau durant vuit o nou hores traginant maletes, no te pensis… Fins i tot qualque estona me sent rodejat de caníbals, tu ja m’entens… Però tu no has vingut a xerrar de novel·les ni d’exploradors, sinó que vols que trobi qualcú per Internet, que rastregi la xarxa per tu… Esper que no me demanis res que no sigui legal… Bé, que jo consideri que no és legal, perquè les lleis i jo tenim conceptes ben diferents sobre la moralitat. Hi ha coses que la llei accepta i que jo no faria mai i, en canvi, jo faig coses que la llei no permet. I les faig sense cap càrrec de consciència. La llei que regula tot açò està molt antiquada, com boni totes. Quan surten, les lleis ja solen ser velles.
Quan va aconseguir frenar el devessall de mots d’en Nofre Arguimbau, en Jaume Pons li va explicar fil per randa què volia. Es tractava de seguir el rastre del comunicat de Menorca Verda on reivindicaven el segrest de n’Avel·lina Vergés. Havia de tornar enrere des del web del diari fins a l’ordinador on havia estat escrit, a veure quin era l’origen, d’on havia partit. I igual havia de fer amb els centenars de comentaris de lectors que tractaven sobre el tema d’una manera o d’una altra, per defensar feblement, sense arguments plausibles, el moviment ecologista o per acusar-lo amb acarnissament però amb idèntica mancança de raons.
No hi havia problema, va considerar en Nofre Arguimbau. En Jaume Pons podia estar tranquil. Per més que el comunicat havia estat esborrat del web del diari, qui ho havia fet hauria deixat prou petjades digitals com per a poder seguir-li la pista sense gaire problemes. Segur que no era cap hacker de l’altre món. Era qüestió de paciència, només. I ell, en Nofre Arguimbau, tot i que era un nirvi, quan s’asseia a l’ordinador es transformava en un predador metòdic i pacient que és capaç de seguir el rastre de la peça hores i més hores i sense ser descobert. O que sap esperar, camuflat entre la complexa i espessa malesa d’Internet, que l’objectiu es confiï i faci una passa en fals. I els informàtics del diari, tot i que eren competents, no tenien els coneixements necessaris per netejar totes les petjades digitals quan esborraven codi de la xarxa. Per més esma que hagués posat l’autor a amagar l’origen del seu escrit, difícilment seria prou bo com per no deixar cap mica de pa digital en el camí. Per més que l’autor s’hi hagués esmirat, segur que prest o tard li trobaria el punt flac. I si no ho sabia resoldre ell, sabia qui era capaç de fer-ho, l’invencible Nemesi, un hacker que ningú havia aconseguit descobrir mai. Si més no, Nemesi era del nivell dels hackers d’Anonimus. De tant en tant, ell i Nemesi es saludaven discretament a la xarxa i conversaven una mica, car compartien gustos i interessos. Si li explicava el motiu, segur que l’ajudaria. Ara, ja podia comptar en Jaume Pons que la nota de reivindicació del segrest estava escrita en un ordinador públic, d’açò en podia fer un acte. O, si més no, hi estava enrutada, l’hi hauran desviada per fer veure que venia d’allà. «Ho dic així perquè m’entenguis» —hi va afegir sense voler semblar condescendent.
Per burlar el tallafoc del diari sí que no havia de mester ajuda. Açò ho tenia clar. Ho havia fet prou vegades, per entretenir-se i xafardejar, sobretot. I açò era el més important. Primer havia d’entrar, remenar entre els fems digitals de la xarxa i llavors, un cop trobada la primera mica, es tractava de seguir amb paciència i estratègia el fil, el camí digital invers al que havia recorregut la nota del segrest. Segur que es trobaria amb bifurcacions i laberints binaris, amb rotondes plenes de derivacions de dades més grans que la que estava a mig fer a Biniai. Però es tractava de seguir sempre la traça amb paciència, de fer i desfer el camí tantes vegades com fos necessari.
Ell mateix s’havia entretingut de vegades a cercar l’origen de comentaris maliciosos del diari. El treien de punt els integristes de dretes que infestaven la xarxa de noms ofensius i expressions grolleres contra els ecologistes i l’esquerra. Ell no era res de res, no militava enlloc, però es considerava progressista i ecologista, per qualque cosa li deien Xerpa. I sí, si açò ajudava la gent d’Aire i els qui s’oposaven a les rotondes, ho faria encantat, de molt bon grat. «Té tindré al corrent. I ara t’he de deixar, que el Boeing m’espera. I no és cosa de fer esperar un ocell de ferro, que diria un comantxe».