4. Hurricane Street

El meu destí era una mena de torre. Vaig trucar al timbre i va obrir la porta un home prim, amb rostre cansat i descolorit, fora d’una taca rosada bastant grossa a cada galta. «Aquest —vaig pensar— deu ser el tuberculós Dan Rolff».

—Voldria veure la senyoreta Brand —vaig dir-li.

—Quin nom haig d’anunciar?

La seva veu era la d’un home alhora malalt i culte.

—El nom no li diria res. Vull veure-la a propòsit de la mort de Willson.

Va mirar-me amb ulls fatigats i digué:

—Vinc de San Francisco. Oficina de la Continental Detective Agency. Estem interessats en l’assassinat.

—Molt amable de part vostra —declarà irònicament—. Entreu.

Vaig penetrar en una cambra a la planta baixa on, a una taula plena de papers, seia una dona jove. Alguns dels papers eren butlletins financers, previsions per a la borsa i les llotges. Un era una cartellera de curses de cavalls.

La cambra estava en desordre, enfarfegada. Hi havia massa mobles i cap no semblava ésser al lloc adequat.

—Dinah —el tísic va presentar-me—, aquest senyor ha vingut de San Francisco per encàrrec de la Continental Detective Agency per investigar la mort del senyor Donald Willson.

La dona va alçar-se, amb una puntada de peu escampà un parell de diaris del pas i vingué cap a mi allargant-me la mà.

Era uns cinc centímetres més alta que jo, un metre seixanta-cinc. Tenia un cos arrodonit, ample d’espatlles, alt de pit, i cames fortes, musculades. La mà que m’allargava era blana, càlida, forta. El seu rostre era el d’una fadrina de vint-i-cinc anys amb senyals del pas del temps. Unes ratlles fines s’insinuaven entorn de la boca carnosa. I línies encara més fines li començaven a fer un reixadet pels volts dels ulls. Ulls grossos, blaus i un punt sanguinis, amb pestanyes llargues.

El cabell, fort —castany—, demanava una pentinada i el tenia migpartit per una clenxa abandonada. Un dels costats del llavi el tenia més pintat que l’altre. El vestit que duia era d’un color de vi particularment desfavoridor, i ací i allà boquejava, on ella havia oblidat de subjectar-se els crecs o on s’havien descordat. Una carrera li recorria el davant de la mitja esquerra.

Aquesta era la Dinah Brand que feia el que volia dels homes de Poisonville, segons m’havien dit.

—És el seu pare qui us envia, segur —va dir mentre treia unes sabatilles de pell de cocodril i una tassa i platet d’una cadira, per fer-me lloc.

Tenia una veu baixa, peresosa.

Jo li vaig dir la veritat:

—Fou Donald Willson qui em va enviar a buscar. Esperava per veure’l quan ell era assassinat.

—No te’n vagis, Dan —cridà ella a Rolff.

Ell tornà a entrar. Ella retornà al seu lloc a la taula. Ell s’assegué a l’altre cap i repenjà el rostre prim sobre una mà prima, mirant-me sense interès.

Ella ajuntà les celles, deixant que se li fessin dues arrugues verticals i preguntà:

—Voleu dir que sabia que algú tenia intenció de matar-lo?

—No ho sé. No ho va dir, el que volia. Potser només col·laboració en la campanya de reforma.

—Però vejam: vós…?

Jo vaig formular una queixa:

—No és agradable fer de detectiu quan us trepitgen, quan d’altres fan les preguntes.

—M’agradaria de descobrir què és el que passa —va dir ella, amb una rialleta gorja endins.

—També jo. Per exemple, voldria saber per què li vau fer certificar aquell xec.

Amb molta dissimulació Dan Rolff es mogué a la cadira, enretirant-se un xic i abaixant la mà per sota el cantell de la taula.

—De manera que heu descobert això? —preguntà Dinah Brand. Encreuà la cama esquerra sobre la dreta i mirà avall. Els seus ulls enfocaren la carrera de la mitja.

—S’ha acabat, no les duré més —es lamentà—. Aniré descalça. Ahir mateix vaig comprar-les; cinc dòlars. Ara, mira-les. Cada dia igual, carreres, carreres, carreres!

—No és cap secret —vaig continuar—. El xec, vull dir, no la carrera. El té Noonan.

Ella mirà Rolff, el qual deixà de mirar-me al temps d’assentir.

—Si parléssiu el meu llenguatge —va fer ella amb un arrossegall de veu i fitant-me atentament— us podria ajudar una mica.

—Potser sí, si em dieu quin és.

—Diners —explicà ella—. Com més millor. M’agraden.

Jo vaig posar-me proverbial:

—Diners estalviats són diners guanyats. Us puc estalviar diners i maldecaps.

—Això no té sentit per a mi —replicà ella—, tot i que sembla que n’hauria de tenir.

—La policia no us ha preguntat res sobre el xec?

Ella va fer que no amb el cap.

Jo vaig dir:

—Noonan es fa la il·lusió que us carregarà les culpes, a vós i a Whisper.

—No m’espanteu —sil·labejà—. Sóc molt petiteta, no ho veieu?

—Noonan sap que Thaler tenia notícia del xec. Sap que Thaler va venir quan Willson hi era, però que no va entrar. Sap que Thaler rondava el veïnat quan Willson va ser mort. Sap que Thaler i una dona van ser vistos inclinant-se sobre el cadàver.

La dona agafà un llapis de la taula i, pensarosa, es gratà la galta amb ell. El llapis feia ratlles negres damunt el coloret.

Els ulls de Rolff havien perdut lassitud. Eren brillants, enfebrats, fits en els meus. Va inclinar-se endavant, però mantenint les mans ocultes sota la taula.

—Aquestes coses —advertí— concerneixen Thaler, no la senyoreta Brand.

—Thaler i la senyoreta Brand no són desconeguts —vaig insistir—. Willson va portar aquí un xec de cinc mil dòlars i en abandonar la casa va ser assassinat. Anant les coses així, la senyoreta Brand potser hauria tingut dificultats a cobrar-lo, si Willson no hagués tingut prou esma per a fer-lo certificar.

—Déu, Déu! —va protestar la noia—. Si jo l’hagués volgut matar, ho hauria fet on ningú no ho hagués pogut veure, o bé m’hauria esperat fins que hagués estat lluny de casa. Però que us penseu que sóc imbècil?

—No estic segur que vós el matéssiu —vaig dir—. Del que estic segur és que aquella boleta de comissari us vol acusar.

—Què voleu, doncs? —preguntà ella.

—Saber qui el va matar. No qui podia o podria haver-ho fet, sinó qui ho va fer.

—Us podria ajudar una mica —digué—, però hi hauria de guanyar alguna cosa.

—Seguretat —vaig recordar-li, però ella mogué el cap.

—Vull dir que hauria de representar algun guany monetari. Bé valdria la pena, per a vós, i vós hauríeu de pagar, tot i que no caldria que fos una fortuna.

—Impossible —li vaig dedicar un somriure—. Oblideu el compte corrent i feu-ho per caritat. Imagineu-vos que sóc Bill Quint.

Dan Rolff començà a alçar-se de la cadira, llavis i rostre blancs. Va tornar-se a asseure quan la noia rigué… una rialla mandrosa, sana.

—Es pensa que no en vaig treure res de Bill, Dan.

Va inclinar-se endavant i em posà una mà al genoll.

—Penseu per un moment que sabeu amb prou antelació que els empleats d’una empresa aniran a la vaga, i el moment precís; i després, també amb prou antelació, que anul·laran la vaga. No podríeu anar amb aquesta informació i algun capitalet al mercat de valors i jugar a guanyar amb el paper de la companyia? I tant, si podríeu! —conclogué, triomfant—. De manera que no aneu pensant que Bill no pagà el que li tocava!

—Esteu malmenada —li vaig dir.

—Però per quins set sous us poseu tan tibat? —va demanar—. No és pas el mateix que si us ho haguessin tret de la vostra butxaca. Teniu un compte de despeses, eh?

Jo no vaig dir res. Ella arrufà les celles mirant-me a mi; mirant després la carrera de les mitges, i Rolff. Després va dir-li:

—Potser afluixaria una mica si li donàvem un traguet.

L’home prim es va alçar i sortí de la cambra.

Ella em va fer un morret, em donà un cop al séc de la cama amb el dit gros del peu i comentà:

—No és tot per diners. És el principi de la cosa. Si una noia té una cosa que és de valor per a algú, és una badoca si no s’ho fa pagar.

Jo vaig somriure.

—Per què no sou bon minyó? —suplicà.

Dan Rolff entrà amb un sifó, una ampolla de ginebra, llimones i un bol de gel. Vam beure tots. El tuberculós se’n va anar. La noia i jo vam discutir la qüestió del diner mentre anàvem bevent. Jo vaig provar de centrar la conversa en Thaler i Willson. Ella la feia desviar cap als diners que es mereixia. Així vam estar fins que es buidà l’ampolla de ginebra. El rellotge marcava un quart de dues.

Ella mastegava un tros de pell de llimona i deia per enèsima vegada:

—No serà pas diner vostre. Què us importa?

—No ho és tot, el diner —vaig dir—. El principi de la cosa, és…

Ella em va fer una ganyota i deixà el got on es pensava que hi havia la taula. La va fallar d’un pam. No sé si el got es va trencar en arribar a terra o què va passar. Però sí que recordo que aquella fallada va encoratjar-me.

—… una altra cosa —vaig iniciar una nova línia argumental—. No estic del tot segur que necessiti el que em podeu dir. Si me n’haig de passar, crec que podré.

—Esplèndid, si podeu, però no oblideu que jo sóc la darrera persona que l’ha vist viu, fora de qui el va matar.

—Fals —vaig dir—. La seva dona el va veure sortir, allunyar-se i caure.

—La seva dona!

—Prou. Era al carrer dins un cotxe.

—I com sabia que ell era aquí?

—Ella diu que Thaler li va telefonar que el seu marit havia vingut aquí amb el xec.

—El que voleu és engalipar-me —va dir—. Max no ho podia saber.

—Us dic el que la senyora Willson ens va contar, a Noonan i a mi.

La noia va escopir a terra les deixes de la pela de llimona, després s’acabà de despentinar passant-se els dits pel cabell, s’eixugà la boca amb el dors de la mà i donà un cop de puny a la taula.

—Molt bé, senyor Tot-ho-sé —va exclamar—. Us faré el joc. Potser us pensareu que no us costarà ni cinc, però jo tindré la meva part abans que no us penseu. No us ho creieu? —em desafià, mirant-me com si jo fos cent metres lluny.

No era el moment de reviscolar la discussió monetària, de manera que vaig dir:

—Sí, que m’ho crec.

Em sembla que ho vaig dir emfàticament tres o quatre vegades.

—I tant, si la tindré. Ara, escolteu-me. Esteu begut, i jo estic beguda, prou beguda per a dir-vos el que vulgueu saber. Jo sóc així. Si una persona m’agrada, li dic el que vol saber. Només cal que em pregunteu. Apa, a preguntar.

Jo ho vaig fer:

—Per què us va donar Willson cinc mil dòlars?

—Perquè sí —va fer-se enrera per riure. Després—: Mireu. Ell volia escàndol. Jo en tenia una mica, algunes proves i altres cosetes que em semblava que algun dia podria fer valer. Sóc una noia, jo, que li agrada d’arreplegar tot el que pot comprometre a d’altres. I tot això que dic ho havia anat guardant. Quan Donald va començar a buscar evidències, li vaig donar entenent que jo tenia aquelles proves, i que estaven en venda. Les hi vaig deixar espiar una mica, just només perquè veiés que s’ho valien. I prou, que s’ho valien. Després vam discutir el preu. No era tan difícil com vós (això, ningú), però encara es mostrava una mica durot. I així va anar durant el regateig fins ahir.

»Li vaig donar, tot d’una, pressa, li vaig telefonar dient-li que tenia un altre client interessat a comprar-ho i que si ell ho volia m’havia de venir a veure amb cinc mil dels bons en efectiu o xec certificat. Això era fals, però ell no estava massa alertat i hi va caure.

—Per què a les deu?

—I per què no? És una hora com una altra. La cosa important en un tracte així és marcar un temps determinat. Ara, voleu saber per què havia de ser metàl·lic o bé xec certificat? Molt bé, us ho conto. Us diré tot el que vulgueu saber. Jo sóc així. Sempre ho he estat.

Va continuar així uns cinc minuts contant-me amb tot detall quina mena de noia era i havia estat sempre, i per què. Jo vaig anar fent que sí, que sí, fins que vaig trobar una oportunitat d’intervenir amb:

—Molt bé, i ara per què havia de ser un xec certificat?

Ella tancà un ull, mogué un dit cap a mi i respongué:

—Per tal que no pogués evitar el pagament. Perquè el material que li vaig vendre, ell no el podia fer servir. Era bon material, això sí. Però era massa bo. Capaç d’enviar el vell a la presó amb tota la trepa. El papà Elihu hauria estat el més collat de tots.

Jo vaig riure amb ella mentre m’esforçava a superar els vapors de la ginebra.

—I qui més hauria resultat perjudicat? —vaig preguntar.

—Tota la colla, tot el ramat.

Onejà una mà.

—Max, Lew Yard, Pete, Noonan i Elihu Willson… tot el ramat. La llopada.

—Max Thaler sabia el que fèieu?

—Naturalment que no… ningú, fora de Donald Willson.

—Segur?

—Segur que n’estic segura. No us pensareu que m’havia precipitat, oi?

—I qui us penseu que ho sap a hores d’ara, eh?

—Tant me fa —féu ella—. Només era una facècia que li gastava a ell. Del material, no en podia fer res, ell.

—I us penseu que els pollastres els secrets dels quals veneu ho trobaran divertit? Noonan us vol carregar el mort, a vós i a Thaler. Això vol dir que va trobar el material a la butxaca de Donald Willson. Tots es pensen que el vell Elihu es valia del seu fill per arruïnar-los, oi?

—Que sí, senyor —digué ella—. I jo també ho crec.

—Potser us equivoqueu, però això tant se val. Si Noonan va trobar les coses que vau vendre a Donald Willson i sap que les hi vau vendre vós; per què no ha d’afegir això al fet que vós i el vostre amic Thaler havíeu fet costat al vell Elihu?

—S’adonarà que el vell Elihu rebia com tots els altres.

—I què va ser el que li vau vendre?

—Van edificar ara fa tres anys un nou Ajuntament —explicà— i cap d’ells no hi va perdre diners. Si Noonan va trobar els papers, ben aviat descobrirà que inculpen el vell Elihu tant o més que qualsevol altre.

—Això no hi fa massa diferència. Donarà per segur que el vell trobarà una coartada. Us ho garanteixo, minyona. Noonan i els seus amics pensen que vós i Thaler i Elihu els esteu embolicant.

—Me’n fum, del que pensin —digué obstinadament—. Només era una facècia. Jo, per això ho tenia. És així.

—Molt bé —vaig grunyir—. Podeu anar a presidi amb la consciència neta. Heu vist Thaler des de l’assassinat?

—No, però Max no el va matar, si és el que penseu. No, ni que fos per aquells volts.

—Per què?

—Per moltes raons. Primerament, Max no ho hauria fet en persona. Ho hauria fet fer per un altre i ell hauria estat ben lluny, amb una coartada irrebatible. Segonament, Max porta una 33, i qualsevol que hagués enviat a fer la feina hauria portat aquella arma o una de més grossa. Quin pistoler usarà una 32?

—Llavors, qui ho va fer?

—Us he dit tot el que sé —explicà—. Us he dit massa i tot.

Jo em vaig alçar i vaig dir:

—No. M’heu dit exactament el que calia.

—Voleu dir que ja sabeu qui el va matar?

—Sí, tot i que hi ha un parell de coses que haig d’investigar abans de procedir.

—Qui? Qui?

Es posà dreta, gairebé serena tot d’una, estirant-me per les solapes.

—Digueu-me qui ho va fer.

—No pas ara.

—Sigueu bon minyó.

—No pas ara.

Em deixà anar, es posà les mans al darrera i va riure descaradament.

—Molt bé. Amagueu-vos-ho… i proveu d’endevinar què hi ha de veritat en el que us he dit.

Jo vaig replicar:

—Gràcies per la part que sigui, tanmateix, i gràcies per la ginebra. I si Max Thaler significa res per a vós, l’hauríeu d’advertir que Noonan el vol engarjolar.