15. L’Hostal de Cedar Hill

Mickey Linehan va fer ús del telèfon per despertar-me poc després de migdia.

—Hem arribat —va dir—. On és el comitè de recepció?

—Probablement ocupat posant barreres als carrers. Consigneu les maletes i pugeu a l’hotel. Habitació 537. No anuncieu la vostra visita.

Ja m’havia vestit quan arribaren.

Mickey Linehan era un tipus gruixut, d’espatlles caigudes i cos deformat, que semblava desconjuntat. Les orelles li sortien com ales vermelles i la cara rodona solia exhibir el somriure estantís dels tocats de l’ala. Semblava un comediant, i ho era.

Dick Foley era un canadenc menut, amb un rostre agut i malcarat. Duia talons alts, per incrementar la seva estatura, es perfumava els mocadors i estalviava tantes paraules com podia.

Ambdós eren bons agents.

—Què et va dir el vell sobre la feina? —els vaig preguntar quan tots ens haguérem assegut.

El vell era el director de la sucursal de San Francisco de la Continental. També el coneixíem per Ponç Pilat, perquè somreia complagut quan ens enviava a la crucifixió o a tasques suïcides. Era una persona gran, amable, educada, amb la mateixa fredor que la soga del botxí. Els trempats de l’Agència deien que pel juliol escopia glaçons.

—No semblava saber gaire de què anava —digué Mickey— només que havies telegrafiat demanant ajut. Va dir que feia dos dies que no tenia informes teus.

—I probablement esperarà un parell de dies més. Sabeu res de Personville?

Dick mogué el cap. Mickey va dir:

—Només que he sentit gent que en diuen Poisonville i ho diuen de veritat.

Els vaig dir el que sabia i el que havia fet. El timbre del telèfon interrompé la meva narració quan ja l’acabava.

Era la veu peresosa de Dinah Brand:

—Hola! Com està el canell?

—És només una cremada. Què en penses, de l’explosió?

—No és cosa meva —va respondre—. Jo vaig fer el meu paper. Si Noonan no ha sabut retenir-lo, és una pena. Ara baixo a la ciutat a comprar-me un capell, aquesta tarda. He pensat passar-te a veure un parell de minuts, si és que no t’has de moure.

—A quina hora?

—Cap a les tres.

—Està bé, t’espero i et tindré preparats els dos-cents amb deu que et dec.

—Fes-ho —recomanà—. Per això passo a veure’t. Adéu.

Vaig tornar al seient i al meu relat.

En acabar, Mickey Linehan xiulà dient:

—No m’estranya que no enviïs informes. Al vell segur que no li plauria de veure on t’has ficat, no et sembla?

—Si tot surt com em proposo, no hauré d’enviar informes dels detalls desagradables —vaig dir—. Està molt bé que l’Agència tingui reglaments i normes, però quan surts a fer una feina, cal que la facis de la millor manera que puguis. I qui sigui que vingui a Poisonville carregat d’ètica no aconseguirà sinó que se li rovelli. Un informe no és lloc on consignar detalls bruts, i no vull que vosaltres, colomins, envieu res escrit a San Francisco sense que jo ho vegi primer.

—Quins delictes vols que perseguim? —demanà Mickey.

—Vull que tu atrapis Pete el Finlandès. Dick detindrà Lew Yard. Haureu de seguir la tàctica que jo he seguit… fer el que pugueu quan pugueu. Tinc la sospita que aquests dos que he esmentat voldran obligar Noonan a deixar lliure Whisper. No sé què farà, ell. És un dimoni d’home i vol venjar la mort del seu germà.

—Quan acabi amb aquest cavaller finlandès —va dir Mickey—, què n’haig de fer, d’ell? No vull presumir de les meves debilitats, però aquesta tasca és tan senzilla com l’astronomia, per a mi. Ho entenc tot excepte el que tu has fet i per què, què vols fer i com.

—Pots començar seguint-li el traç. Em convé de tenir un tascó que pugui aplicar entre Pete i Yard, Yard i Noonan, Pete i Noonan, Pete i Thaler o Yard i Thaler. Si podem allisar les coses (desfer el negoci), s’apunyalaran l’un a l’altre per l’esquena i ens faran la feina ells. La ruptura entre Thaler i Noonan és el detonant. Però es girarà contra nosaltres si no ens afanyem.

»Podria comprar a Dinah Brand més informació sobre tot l’afer. Però no té sentit de portar ningú al tribunal, per moltes proves que tinguis. Tenen els tribunals a la butxaca, i a més a més, els tribunals són massa lents per la pressa que nosaltres tenim. Em trobaria embolicat de valent tan bon punt el vell ho sabés… San Francisco no és prou lluny per a no olorar-ho, i ell no es mouria del telèfon demanant explicacions. Haig d’aconseguir resultats per a amagar els detalls. De manera que una acusació no ens serviria de res. El que ens cal és dinamita.

—I què hi ha del nostre respectable client, el senyor Elihu Willson? —digué Mickey—. Què planeges de fer amb ell, o contra ell?

—Potser enfonsar-lo, potser empènyer-lo perquè ens ajudi. Tant se val. Tu, Mickey, hauries de posar a l’Hotel Person i Dick pot anar al National. Manteniu-vos separats, i si voleu evitar que em despatxin, acabeu la feina abans que el vell es posi en moviment. Preneu nota, ara.

Els vaig donar noms, descripcions i adreces d’Elihu Willson; Stanley Lewis, el seu secretari; Dinah Brand; Dan Rolff; Noonan; Max Thaler, alies Whisper; el seu home de confiança, el desbarbat Jerry; El senyor Donald Willson; la filla de Lewis, que havia estat secretària de Donald Willson; i Bill Quint, l’ex-amic radical de Dinah.

—Ara, en marxa —vaig ordenar—. I no us feu il·lusions que hi hagi a Poisonville altra llei que la que us feu vosaltres mateixos.

Mickey va dir que em meravellaria de la quantitat de lleis que podia saltar-se. Dick va dir:

—A reveure.

Se’n van anar tots dos.

Després d’esmorzar me’n vaig anar cap a la comissaria.

Els ulls verdosos de Noonan estaven entelats, com si no hagués dormit, i el rostre havia perdut part del seu color. Em va estrènyer la mà amb el mateix entusiasme de sempre, i posà en la veu i en els gestos la mateixa càrrega de cordialitat.

—Alguna pista de Whisper? —vaig preguntar quan vam haver acabat l’estreta.

—Em sembla que tinc alguna cosa.

Mirà el rellotge de la paret i després el telèfon.

—Espero una trucada d’un moment a l’altre. Seieu.

—Qui més va escapar-se?

—Jerry Hooper i Tony Agosti són els únics que encara hem d’atrapar. Els altres, els hem caçats. Jerry és el guardaespatlles de Whisper, i l’altre és de la banda. És el qui va col·locar el punyal al coll d’Ike Bush la nit del combat.

—Hi ha més gent de la banda de Whisper, engarjolada?

—No. Tenim aquests tres, fora de Buck Wallace, el qui vau ferir. És a l’hospital.

El comissari tornà a mirar el rellotge de la paret, i el que duia al puny de la mà. Eren exactament les dues. Es girà cap al telèfon. Aquest sonà. Va agafar-lo, i comença:

—Aquí Noonan… sí, ssí… sí… Molt bé.

Apartà el telèfon i interpretà una mena de concert d’orgue amb tots els botons que tenia a l’escriptori. El despatx es va omplir de polis.

—L’Hostal de Cedar Hill —va anunciar ell—. Tu, Bates, em segueixes amb la teva secció. Terry, recorre Broadway i surt pel darrera. Pel camí vas arreplegant tots els xicots que estiguin regulant el tràfic. Em sembla que necessitarem tothom. Duffy, posa els teus a Union Street i per la carretera de la Mina Vella. McGraw es quedarà aquí, a comissaria. Mobilitzeu tothom que pugueu i envieu-nos-els. Som-hi!

S’encastà el barret d’un cop i sortí al darrera dels homes, cridant-me per damunt de l’espatlla:

—Veniu, vós, que ara ve l’estossinada!

Vaig seguir-lo cap a la secció dels automòbils, on roncaven ja els motors de dotze vehicles. El comissari s’assegué al costat del seu xofer. Jo, al darrera, amb quatre detectius.

Els homes saltaren als altres cotxes. Tothom desenfundava les metralletes, i eren distribuïts sarpats de rifles i pistoles llargues, i paquets de munició.

El cotxe del comissari sortí el primer, amb un bot que ens feu espetegar la dentadura a tots. Per mig pam no esgratinyem el bastiment de la porta del garatge; vam escombrar un parell de vianants, vam saltar un tros de vorera, vam llepar un camió, com havíem llepat la porta, i vam entrar a King Street amb la sirena a tot volum.

Els automòbils, amb moviments esglaiats, anaven de dreta a esquerra, sense observar les regles de la circulació, per deixar-nos pas. Era d’allò més divertit.

Vaig mirar endarrere, vaig veure un altre cotxe policíac que ens seguia, un tercer que entrava a Broadway. Noonan mastegava un cigar apagat i va ordenar al xofer:

—Fot-li més gas, Pat.

Pat ens va fer fregar el coupé d’una dona esglaiada, ens va fer passar com per una ranura entre un tramvia i una camioneta de repartiment; una ranura que no hauríem passat més llisament si haguéssim dut el cotxe ensabonat, i va dir:

—Està bé, però tinc els frens malament.

—Això m’agrada —comentà el perdiguer de la meva esquerra, un tipus de bigoti blanc. Però es veia que no era sincer.

Fora del centre de la ciutat no hi havia gaire trànsit, però el paviment era més dolent. Això durà una bona mitja hora, i tots podíem en un moment donat asseure’ns a la falda del veí. Els últims deu minuts, ja els vam passar sobre una carretera desigual amb prou bonys per a fer-nos oblidar el que Pat havia dit dels frens.

Vam tombar davant una tanca amb un rètol lluminós que devia dir Hostal de Cedar Hill, abans de perdre les bombetes. La casa, uns set metres més endins de la tanca, era un edifici de fusta, baix, pintat de verd fosc i voltat d’escombraries. La porta i finestres es veien tancades, desertes.

Vam seguir Noonan fora del cotxe. El vehicle que ens havia seguit aparegué en un tombant de la carretera, arribà vora el nostre i descarregà el seu contingut d’homes i armes.

Noonan ordenà dues o tres coses.

Dos trios de polis es posaren a voltar la casa per ambdós costats. Tres més, incloent-n’hi un que duia metralleta, s’estigueren a la tanca. Tots els altres ens vam obrir pas entre pots de conserva, ampolles i diaris vells fins a l’entrada de l’edifici.

El detectiu del bigoti blanc que havia estat al meu costat al cotxe portava una destral. Vam pujar al porxo.

Un espetec i una flama de foc van saludar-nos des de sota l’ampit d’una finestra.

El detectiu de la destral caigué, amb la destral sota el cos.

Els altres vam arrencar a córrer.

Jo anava amb Noonan. Ens vam amagar a la cuneta en arribar a la carretera. Era prou fonda, i prou peraltada, per a permetre’ns d’estar-hi gairebé drets sense fer de blanc.

El comissari estava excitat.

—Quina sort! —deia, tot feliç—. El tenim aquí, Déu meu, és aquí!

—Aquest tret ha sortit de sota l’ampit —vaig dir—. No és mala idea.

—Amb tot, els haurem —va dir tot animós—. Garbellarem el lloc. A hores d’ara Duffy deu estar arribant per l’altra carretera i Terry Shane no trigarà gaire a unir-se-li.

—Hei, Donner —cridà a un home que espiava darrera una roca—. Fes el tomb i digues a Duffy i Shane que es vagin acostant amb els homes desplegats, tan bon punt arribin. On és Kimble?

El que espiava indicà un arbre al seu darrera. Podíem veure’n només la part superior des del vall on érem.

—Que tregui la maquineta i comenci a afaitar —ordenà Noonan—. Rasat. Tota la façana, com si tallés formatge.

L’espieta desaparegué.

Noonan anà amunt i avall de la trinxera, traient el cap ara i adés per donar una ullada circular, cridant de tant en tant o donant ordres per gestos als seus homes.

Retornà, s’assegué sobre els talons al meu costat, em donà un cigar i n’encengué un altre.

—Ens en sortirem —va dir complagut—. Whisper no podrà fer res. Està cuit.

La metralleta de vora l’arbre començà a disparar, a batzegades, experimentalment, vuit o deu bales. Noonan somrigué i expel·lí una anella de fum per la boca. La metralleta es posà a treballar de ferm, escopint metall, fent honor a la petita fàbrica de mort que era. Noonan bufà una altra anella de fum i comentà:

—Aquí està precisament la gràcia.

Jo vaig dir que probablement sí. Ens repenjàrem contra la paret d’argila i vam fumar, mentre, lluny, una altra metralleta engegà, i després una tercera. Irregularment, rifles, pistoles, pistoles llargues, entraren al concert. Noonan aprovà amb un gest del cap. Digué:

—Cinc minuts de música el convenceran que anem per feina.

Quan van haver passat els cinc minuts, vaig suggerir que examinessin les restes de la casa. Vaig ajudar-lo a enfilar-se i vaig arrossegar-me enfora després d’ell.

La casa era tan llòbrega i deserta com abans, però més feta malbé. No en sortiren trets. Però n’hi continuaven entrant, i a raig.

—Què en penseu? —demanà Noonan.

—Si hi ha soterranis, potser hi ha algun mosquit, encara.

—Bé, el liquidarem més tard.

Es va treure un xiulet de la butxaca i començà a bufar. Va brandar els braços grassonets i el foc començà a decréixer. Hagueren d’esperar que l’ordre arribés a tota la força.

Després vam esbotzar la porta.

La planta baixa estava inundada de licor que encara brollava dels forats de bala fets a les caixes i barrils que emplenaven bona part de la casa.

Mig marejats per la bravada del whisky escampat, vam xipollejar per les cambres fins que trobàrem quatre morts, però cap viu. Els quatre eren morenos, d’aspecte estranger, vestits de treballadors. Dos d’ells estaven pràcticament esbocinats.

Noonan digué:

—Deixeu-los aquí i sortiu.

Feia una veu animada, però a la lluor d’una llanterna mostrava els ulls encerclats de blanc, pel terror.

Vam sortir alleujats, tot i que jo vaig atardar-me el temps suficient per a embutxacar-me una ampolla sencera amb l’etiqueta Dewar.

Un motorista vestit de caqui saltava d’una moto a la tanca exterior. Ens cridà:

—Han atracat el First National.

Noonan engegà un salvatge renec, bramulà:

—Ens ha fugit, maleït siga! Tothom cap a ciutat!

Tothom, excepte els qui havíem vingut amb ell, saltà als cotxes. Dos dels homes recolliren el detectiu mort.

Noonan em mirà de reüll, i digué:

—Aquest és un home dur, no hi valen miraments.

Jo vaig dir:

—Està bé.

Vaig arronsar les espatlles, i vaig saltar al cotxe, on el conductor ocupava el volant. Vaig romandre d’esquena a la casa, parlant amb Pat. No recordo de què parlàvem. Aleshores Noonan i els altres detectius se’ns uniren.

Quan entràrem al retomb, abans de perdre de vista la casa, vaig veure per la porta, oberta, una flameta, començament d’incendi.