10. Mateu-me algú… home o dona

Mitja hora després, quan vaig abandonar l’edifici, Dinah Brand seia al volant d’un Marmon petit, blau pàl·lid, parlant amb Max Thaler, que era al mig del carrer.

La barbeta decidida de la noia estava enlaire. La boca, grossa i vermella, se li enlletgia amb les paraulotes que engegava i les arrugues de les comissures s’havien solcat profundament.

El jugador semblava tan disgustat com ella. El seu bell rostre era dur i groc com el roure. Els llavis se li aprimaven en parlar.

Semblava una festeta familiar. Jo no m’hi hauria ficat si la noia no m’hagués vist i cridat:

—Home de Déu, em semblava que no vindríeu mai.

Vaig acostar-me al cotxe. Thaler em dirigí una mirada hostil des de l’altra banda del capó.

—Anit us vaig aconsellar que us en tornéssiu a Frisco —el seu xiuxiueig era més fort que un crit potent—. I ara us ho mano.

—Gràcies, de totes maneres —vaig dir, entrant al cotxe.

Mentre ella engegava el motor, ell va dir-li:

—Aquesta no és la primera vegada que m’has traït. És la darrera.

Ella posà el cotxe en marxa, girà el cap i li cantà:

—Al diable, carallot meu!

Vam entrar ràpidament a la ciutat.

—És mort, Bush? —preguntà mentre menava el cotxe cap a Broadway.

—Del tot. Quan l’han girat li sortia la punta del ganivet per la gorja.

—Hauria d’haver-se aguantat les ganes de fer-los aquesta jugada. Anem a menjar alguna cosa. He fet una bona picossada avui, i si al meu amic no li agrada, pitjor per a ell. I vós, com us ha anat?

—No he apostat. De manera que, a Max, no li agrada?

—Que no heu apostat? —cridà—. Però quina mena de ruc sou, vós? On s’és vist no apostar quan es té la seguretat del resultat?

—La seguretat no la tenia. De manera que, a Max, no li ha fet peça la forma com han anat les coses?

—Ho vau encertar. Ha perdut qui-sap-lo. I després se m’empipa perquè jo he tingut prou closca per a canviar de direcció i apostar al guanyador.

Parà el cotxe violentament davant un restaurant xinès.

—Al diable, el nano!

Li brillaven els ulls perquè eren humits. S’hi aplicà un mocador mentre baixàvem del cotxe.

—Déu, que feliç que sóc! —va dir, arrossegant-me per la vorera—. Em voleu convidar a una carretada de Chow mein?

Una carretada no se la va menjar, però Déu n’hi doret; engolí tot un plat curull i la meitat del meu. Després vam tornar al Marmon i anàrem a casa seva.

Al menjador hi havia Dan Rolff. A la taula, al davant, hi tenia un got d’aigua i una ampolla fosca sense etiqueta. Seia erecte, a la cadira, mirant l’ampolla. La cambra feia olor de làudanum.

Dinah Brand es desprengué de l’abric, mig en una cadira, mig a terra, i féu petar els dits en direcció del tísic, preguntant:

—La pasta, la tens?

Sense alçar els ulls de l’ampolla, ell va treure’s un feix de bitllets de la butxaca interior i el llançà a la taula. La noia el garfí, el comptà dos cops, féu petar la llengua contra els llavis i embotí els diners a la bossa.

Anà a la cuina a preparar gel. Jo em vaig asseure i vaig encendre un cigarret. Rolff continuava mirant l’ampolla. Mai no havíem tingut gran cosa a dir-nos l’un a l’altre. Ara entrà la noia, amb ginebra, suc de llimona, sifó i gel.

Vam beure i ella digué a Rolff:

—Max està com una fera. Ha sabut que a darrera hora has anat a apostar per Bush, i el mico es creu que jo l’he traït. I jo què he fet, total? El que tota persona intel·ligent hauria fet… decantar-me pel guanyador. Total, el que hauria fet un nen, no us sembla? —em preguntà.

—D’acord.

—I tant. I què, si els altres pensen que ell també entrava al negoci i que Dan apostava el seu diner junt amb el meu. Mira, veuràs, és la mala sort que avui ha tingut. Per mi, ja pot, si vol, enfilar-se per les parets, el mico filós. Vinga, un altre got.

Se serví i em serví. Rolff no havia tocat el seu primer. Va dir, encara amb els ulls clavats a l’ampolla fosca:

—No voldràs que ell es faci un tip de riure.

La noia va fer cara llarga i digué, brutalment:

—Vull el que em vingui de gust. I ell no té cap dret a parlar-me d’aquella manera. No sóc propietat seva, jo. Potser ell es pensa que sí, però jo li demostraré que no.

Engolí el contingut del got, el deixà de patac a la taula i es regirà a la cadira per mirar-me.

—És veritat que teniu deu mil dòlars d’Elihu Willson per a netejar la ciutat?

—Sí.

Els seus ulls injectats en sang brillaren, afamats:

—I si us ajudo em donareu una part dels deu…?

—Això no pots fer-ho, Dinah —la veu de Rolff havia sonat ferma, però mesurada, com si estigués parlant a un infant—. Això seria una brutícia inqualificable.

La noia girà el rostre lentament, a mirar-lo. La boca se li posà com quan parlava amb Thaler.

—Ho faré —va declarar—. I per això sóc una brutícia inqualificable?

Ell no va dir res, no aixecà els ulls de l’ampolla. Ella anà posant una cara vermella, aspra, cruel. La veu li sortia blana, parrupejant:

—Quina llàstima que un cavaller de la teva integritat, ni que sigui una mica tuberculós, s’hagi d’associar amb una perduda i una porca com jo.

—Això té remei —va dir ell, a poc a poc, aixecant-se. Portava làudanum fins a la closca.

Dinah Brand féu un bot des de la cadira i voltà la taula fins a encalçar-lo. Ell se la mirava amb ulls inexpressius, morts. Ella li acostà la cara i demanà:

—Així, digues, ara sóc inqualificablement porca, oi?

Ell va respondre, amb calma:

—He dit que trair els teus amics per aquest individu seria brutícia inqualificable i ho crec.

Ella li prengué un dels canells flacs i l’hi retorcé fins que ell caigué agenollat. Amb l’altra mà li pegà al rostre magre, sis vegades per cada banda, fent-li brandar el cap a dreta i esquerra. Ell s’hauria pogut protegir la cara amb la mà lliure, però no ho va fer.

Ella el deixà anar, li girà l’esquena i tornà a la ginebra i el sifó. Somreia. Un somriure que em repel·lia.

Ell va posar-se dret fent guerxines. El puny de la mà era roig, la cara tota tumefacta. Es redreçà del tot i em mirà amb ulls somorts.

Sense canviar d’expressió rostres ni ulls, ficà mà sota la jaqueta, tragué una automàtica negra i em disparà.

Però trontollava massa per a aconseguir velocitat ni punteria. Vaig tenir temps de tirar-li un got. El got li tocà l’espatlla. La bala es desvià enlaire.

Vaig fer un bot abans que no hagués pogut tornar a disparar-me, li vaig abraonar tan a prop que vaig poder-li desviar el canó. La segona bala s’incrustà a terra.

Una pinya a les barres. Va caure endarrera i quedà estirada a terra. Em vaig girar.

Dinah Brand en aquell moment anava a atacar-me amb el sifó, una maça pesant que m’hauria fet escudella el crani.

—No! —vaig udolar.

—No l’havies d’haver tustat com ho has fet! —roncà ella.

—Bé, ja ho he fet. Valdrà més que el fiquis al llit.

Va deixar el sifó i jo vaig ajudar-la a traginar el xicot cap al seu dormitori. Quan ell començà a moure els ulls, jo vaig deixar-la que acabés l’operació i vaig baixar al menjador altre cop. Un quart després ella se’m reuní.

—Ja s’ha refet —explicà—. Però també et podies haver estalviat el pinyac.

—Oh, ho he fet pel seu bé. Tu saps per què m’ha disparat?

—Per què jo no tingués ningú amb qui trair Max?

—No. Perquè jo t’havia vist com li pegaves.

—Això no té sentit —féu ella—. Li he pegat jo sola.

—I per això l’he allisat, per tornar-li una mica de dignitat. Entens? L’he tractat com correspon a un home en lloc d’un ninot que les dones poden estovar.

—Com tu vulguis —va sospirar—. Em dono. Hauríem de beure.

Ho vam fer, i jo vaig dir:

—Abans has dit que col·laboraries amb mi, si hi havia una part del diner de Willson per a tu. Conforme.

—Quant?

—Tot el que et guanyis. Valor, equivalent a tot el que facis.

—Això és no dir res.

—Tampoc no és res el teu ajut, fins ara.

—Que no? Puc fer-te a mans un bon dossier, minyó, i no parlo perquè sí. Sóc una noia que coneix bé el seu Poisonville.

Observà els genolls, brandà una cama cap a mi i exclamà indignada:

—Mira això! Una altra carrera. Has vist mai cosa semblant! Per Déu que aniré descalça.

—Tens les cames massa gruixudes —li vaig dir—. Tiben massa el teixit.

—Això no és per a tu. Quin pla tens per a purificar la ciutat?

—Si no m’han enganyat, Thaler, Pete el Finlandès, Lew Yard i Noonan són els homes que han fet de Poisonville la corralina perfumada que és. El vell Elihu no està fora de blasme, amb tot, però potser no en té ell tota la culpa. A més a més, és el meu client, ni que no ho vulgui, i per això no vull ser rude amb ell. El que més s’acosta a un pla és investigar tota la indecència que pugui implicar els altres i publicar-la. Potser posaré un anunci «Mateu-me algú… home o dona». Si estan tan enfangats com em sembla no tindré molta feina a carregar-los un penjament o dos.

—Això és el que buscaves quan has desbaratat el combat?

—Allò només era un experiment… tan sols per veure què passava.

—Ah, aquesta és la manera de treballar que teniu els detectius científics. Déu del cel! Per ser un boterut obstinat i dur de pelar, tens la manera més imprecisa de fer coses que he vist mai.

—A vegades els plans surten bé —vaig dir—. I a vegades dóna resultat remenar les coses… si tens prou resistència per a sobreviure i mantens els ulls oberts per vigilar que la cosa no se surti de mare.

—Això em sembla que mereix un altre traguet —féu ella.