5

Aquella nit Nora no va poder dormir. Llegí les memòries de Txaliapin fins que jo vaig començar a pesar figues i aleshores em va despertar dient:

—Que dorms?

Vaig dir que sí. Va encendre un cigarret per a mi, i un altre per a ella.

—No has pensat mai que t’agradaria de tornar a fer de detectiu de tant en tant, només per esport? Vull dir en casos especials, com fou el de Lindb…

—Maca —vaig respondre—, tinc la intuïció que Wynant la va pelar, i que la policia l’atraparà sense ajut extern. A més, per a mi tant se val.

—No volia dir això exactament, sinó que…

—A més a més, no tinc temps: tinc massa feina mirant que no perdis el diner pel qual em vaig casar amb tu.

Vaig besar-la.

—No et sembla que potser un traguet t’ajudaria a dormir?

—No, gràcies.

—Potser si el prenia jo.

Quan vaig tornar amb el meu whisky amb soda, ella semblava meditar. Jo que dic:

—És astuta, però és un colomí. No voldria pas ser filla de qui és. No saps mai si el que diu és el que sent, ni si realment han passat moltes de les coses que pensa. És una noia que m’agrada, però em sembla que tu ara et deixes endur…

—No estic segura que li tingui simpatia —digué Nora pensarosa—. Probablement és una barrudeta, però si és veritat la quarta part del que ens va dir, li va el carro pel pedregar.

—No puc fer res per ajudar-la.

—Ella bé s’ho imagina.

—I tu també, i amb això demostrem que, pensis el que pensis, sempre trobaràs algú que coincideixi amb tu.

Nora sospirà.

—La llàstima és que no estàs prou sobri per a discutir.

Va inclinar-se per xarrupar un glopet del meu got.

—Et dono el teu regal de Nadal si em dónes el meu. Ara, ha de ser.

Jo vaig fer que no.

—A l’hora d’esmorzar.

—Però si ja és Nadal.

—A l’esmorzar.

—No sé quin és el teu regal —digué—, però espero que no m’agradarà.

—Te’ls hauràs de quedar, tanmateix, perquè l’home de l’Aquàrium va dir que de cap manera no volia readmetre monstres… Diu que ja han seccionat les cues de no sé quants…

—Oi que no et doldria de descobrir una manera d’ajudar-la? Et té tanta confiança, Nicky!

—Els grecs ens guanyem la confiança de tothom.

—Fes-ho.

—El que tu vols és ficar el nas en afers que…

—Et volia preguntar: la dona, sabia que la Wolf era l’amant d’ell?

—No ho sé. No li agradava, és segur.

—Com és… la dona.

—No sé… una dona.

—De bon mirar?

—Abans, almenys, sí, força.

—És gran?

—Quaranta, quaranta-dos. Deixem-ho, Nora. No t’hi fiquis. Deixa que els Charles se les heguin amb els problemes dels Charles i que els Wynants es desempalleguin dels problemes dels Wynants.

Nora féu cara llarga.

—Potser aquell trago m’aniria bé.

Jo vaig saltar del llit i vaig preparar-li un got. Quan l’hi portava cap al dormitori, el telèfon començà a trucar. Vaig donar una ullada al meu rellotge, a sobre la tauleta. Eren prop de les cinc.

Nora parlava per telèfon.

—Digueu… sí, és aquí.

Em mirà de través. Jo vaig fer que no amb el cap.

—Sí… no caldria si no… sí, sí.

Penjà el telèfon i em dedicà un somriure.

—Ets una perla —vaig dir—. Què passava?

—Dorothy ve ara. Em sembla que està al límit de les seves forces.

—Quina sort! —Vaig recollir el batí—. Em temia que no em quedaria altre remei que ficar-me al llit.

Ella acotava el cap buscant les sabatilles.

—No siguis carbassa. Pots dormir tot el dia.

Trobades les sabatilles se les posà i va redreçar-se.

—És veritat que té tanta por de la seva mare com diu?

—És ben natural, si ella és normal. Mimí és dinamita enverinada.

Nora em fità els seus ulls tan negres i preguntà lentament:

—Tu m’amagues alguna cosa. Què és?

—Maca, maca —vaig respondre—. Confiava que no hauria de contar-t’ho mai. En realitat, Dorothy és filla meva. Mira, no sabia el que em feia, Nora. Era a Venècia, a la primavera, jo era tan jove i la lluna lluïa…

—No saps dir res més graciós? Vols alguna cosa de menjar?

—Si tu menges. Què vols?

—Un entrepà de carn de bou mal tallada amb molta ceba i cafè.

Dorothy es presentà mentre jo telefonava a una mantegueria de servei permanent. Quan vaig entrar a la sala d’estar, es posà dempeus amb una mica de dificultat i digué:

—Ho lamento moltíssim. Nick, amoïnar-vos a vós i a Nora d’aquesta manera, però no puc tornar-me’n a casa aquesta nit de la manera que estic. No puc. Em fa basarda. No sé ni el que em farien ni el que jo faria. Per l’amor de Déu no m’hi obligueu.

Estava ben beguda. Asta li ensumava els turmells.

Ja vaig dir:

—Xut, xut. Aquí estàs bé. Seu. Dintre uns moments et duran cafè. On l’has agafada, la mona, noia?

Va asseure’s i mogué inexpressivament el cap.

—No ho sé. Des que us he deixat he estat en una munió de locals. He estat arreu, menys a casa, perquè així no puc presentar-m’hi. Mireu què tinc.

Altre cop es posà dreta i es tragué de la butxaca de l’abric una pistola automàtica de sisena mà.

—Eh, què us en sembla?

Em va apuntar, mentre Asta, remenant la cua, provava de saltar fins a l’arma.

Nora féu una bufada amb el nas. Jo sentia el clatell glaçat. Vaig apartar el gos i vaig prendre la pistola a Dorothy.

—No fem el pallasso. Seu.

La pistola anà a parar a la butxaca del batí, i vaig empènyer Dorothy a la seva cadira.

—No us enfadeu amb mi, Nick —gemegà—. Us la podeu quedar. Jo no vull causar problemes.

—On l’has obtinguda? —vaig preguntar.

—En un bar de la Desena Avinguda. Fou un bescanvi. Hi havia un home. Jo li vaig canviar la pistola pel meu braçalet… el de maragdes i diamants.

—I després, en una timba, l’has tornat a recuperar amb una ratxa de sort, no? —vaig retopar—. Perquè veig que el portes.

Se’l va mirar amb atenció.

—Doncs, em creia que havia estat així.

Vaig mirar Nora, movent el cap.

Nora digué:

—Oh, no la maregis, Nick. Que no veus…?

—No, no em mareja, Nora, de veritat —respongué Dorothy, apressada—. Ell és l’única persona en qui puc confiar en aquest món.

Vaig recordar que Nora no havia tocat el seu whisky amb soda, de manera que vaig entrar al dormitori i me’l vaig beure jo. En tornar, Nora s’havia assegut al braç de la butaca de Dorothy i li passava un braç per la cintura. Dorothy somicava. Nora deia:

—Però si Nick no s’ha enfadat amb tu. Si t’estima prou, dona.

Va alçar la vista per preguntar-me:

—No estàs enfadat, oi, Nick?

—No, només dolgut.

Vaig asseure’m al sofà.

—D’on has tret la pistola, Dorothy?

—Un home me la donà… ja us ho havia dit.

—I qui era aquest home?

—Ja us ho he dit… era en un bar.

—I li vas donar el braçalet.

—Bé m’ho pensava, però… mireu… encara tinc el braçalet.

—Sí, ja ens n’hem adonat.

Nora donà uns copets a l’espatlla de la noia.

—I és clar que tens el teu braçalet, dona.

Jo vaig anunciar:

—Quan arribi el mosso amb el cafè i els entrepans, el subornaré perquè es quedi. No vull estar sol amb un parell de…

Nora em fulminà amb la mirada, i digué a la noia:

—No li’n facis cas. Tota la nit que diu rucades.

La noia manifestà:

—Ell es pensa que jo sóc una ximpleta beguda.

Més copets a l’espatlla per part de Nora. I jo:

—Però, per què vols una pistola, vejam?

Dorothy s’incorporà enravenada al seient i em mirà amb ulls esbatanats per l’alcohol.

—Ell —va dir en un xiuxiueig excitat—; per si em marejava. Jo tenia por perquè estava beguda. Així va anar. I també tenia por d’ell, de manera que he vingut aquí.

—Et refereixes al teu pare? —preguntà Nora, provant de suprimir de la seva veu l’excitació.

La noia mogué el cap.

—Clyde Wynant és el meu pare. Vull dir el meu padrastre. —Es recolzà contra el pit de Nora.

Nora digué:

—Oh!

Ho féu en un to de veu de total compenetració. Després afegí:

—Pobra criatura —i em mirà intencionadament.

El meu suggeriment fou:

—Fem un trago tots tres.

—No pas jo. —Nora em tornava a fulminar—. I no creguis que Dorothy en vol.

—I tant que sí. L’ajudarà a dormir.

Li vaig preparar una dosi bestial de whisky i em vaig assegurar que se l’empassava. Va anar com una seda: quan arribaren els entrepans i el cafè ja dormia profundament.

Nora digué:

—Ara estaràs satisfet.

—Sí, que n’estic. Agencem-la abans de menjar?

La vaig portar fins al dormitori i vaig ajudar Nora a desvestir-la. Tenia un cos menut, molt bell. Tornàrem cap a menjar. Vaig treure’m la pistola de la butxaca per examinar-la. Realment, estava molt gastada. Hi havia dues bales, l’una a la recambra l’altra al carregador.

—Què en faràs? —preguntà Nora.

—Res fins que descobreixi si és la que serví per a matar Julia Wolf. És una 32.

—Però ella va dir…

—Que l’obtingué en un bar, que la hi va donar un home, a canvi d’un braçalet. Ja ho he sentit.

Nora va inclinar-se cap a mi, mentre menjava l’entrepà. Els ulls li lluïen dins llur negror.

—Sospites que la hi va donar el seu padrastre?

—Sí —vaig dir, però amb massa vehemència.

Nora digué:

—Ets un pirata grec. Però potser tens raó: no ho saps, de fet. I tampoc no et creus la història.

—Escolta, maca, demà et compraré un munt de llibres policíacs, però aquesta nit no t’enfarfeguis el caparró amb misteris. Tot el que tractava d’explicar-te és que estava espantada que Jorgensen no l’estigués esperant per fer-se-la seva en arribar ella a casa, i que tenia por que beguda com estava, cediria.

—Però, i la seva mare!

—Cada casa és un món. Veuràs…

Dorothy Wynant, recolzada a la porta, ficada dins una camisa de dormir massa llarga per a ella, parpellejà en topar amb el llum i digué:

—Que podria venir amb vosaltres? Allí dins sola tinc por.

—És clar que sí.

Va acostar-se i es cargolà vora meu al sofà, mentre Nora anava a cercar quelcom per abrigar-la.