10

Ja dins el taxi Nora preguntà:

—Estàs segur de trobar-te fort?

—Del tot.

—I no serà massa esforç per a tu…?

—Em trobo bé. Què te’n sembla del que ens ha contat la nena?

Ella dubtà un moment.

—No te la creus, oi que no?

—Déu me valgui… no almenys fins que l’hagi poguda apamar bé.

—Coneixes més detalls d’aquesta mena de coses que no jo —digué—, però opino que almenys ella provava de dir-nos la veritat.

—És així com molta gent arriba a contar les coses més inversemblants. I és com un costum, saps?

Ella replicà:

—M’hi jugo el que vulguis que coneixes bé la naturalesa humana, senyor Charles. Vaig errada? Algun dia espero que em contaràs les teves experiències com a detectiu.

Jo vaig dir:

—Comprar una pistola en un bar per dotze dòlars. Potser sí, però…

Vam fer un parell de cantonades en silenci. Després Nora preguntà:

—Què li deu passar, a aquesta noia, exactament?

—El pare, que és boig; ella s’ho creu, almenys.

—Com ho saps?

—M’has preguntat i jo contesto.

—Vols dir que només t’ho imagines?

—Vull dir el que li passa és això; no sé si Wynant està com una cabra o no, ni sé si la nena ha heretat alguna d’aquestes característiques, però ella creu que les dues respostes a aquests interrogants són «sí», i se n’ha fet un caramull.

En parar davant el Courtland ella digué:

—És horrible, Nick. Caldria fer…

Jo vaig dir que vés a saber: potser Dorothy tenia raó.

—Potser a hores d’ara fa vestidets per a Asta.

Vam fer avisar els Jorgensens i, després d’una petita espera, ens digueren que ja podíem pujar. Mimí, quan sortíem de l’ascensor, ens va rebre al passadís amb els braços oberts i un devessall de paraules.

—Aquests idiotes dels diaris. M’han fet passar les mil agonies amb totes aquestes ximpleries que t’estaves morint. Dues vegades he telefonat, però no m’han volgut comunicar amb tu, ni dir-me on eres. —M’havia agafat ambdues mans—. Oh, Nick, estic tan contenta que tot plegat fossin invencions, ni que no et puguem oferir el sopar que et mereixes, tan impensadament! Naturalment, és que no podia suposar que vindríeu… però estàs pàl·lid. Ah, les ferides deuen ser de veritat, però.

—Bé, no tant —vaig matisar—. Una bala em va rascar aquí al costat, però tot plegat res.

—I malgrat tot, has vingut a sopar! Ets un gran home, però també ets una mica imprudent.

Va girar-se cap a Nora.

—Et sembla que està bé que hagi vingut…?

—No n’estic segura —féu Nora—. Però ell s’hi ha entossudit.

—Els homes són així de tossuts —féu Mimí. Em passà un braç per la cintura.

—O bé d’un no-res en fan una muntanya o bé no fan cap cas de coses que… Però entreu. Espera, deixa que t’ajudi.

—Però si no és res —li vaig assegurar; ella, però, insistí a guiar-me fins a una cadira i envoltar-me de mitja dotzena de coixins.

Jorgensen entrà, m’allargà la mà i digué que s’alegrava de trobar-me més eixerit que no deien els diaris. Féu la reverència acostumada tot prenent la mà de Nora.

—Si m’excuseu uns segons, acabaré de preparar els còctels.

I sortí. Mimí digué:

—No sé on para Dorrie. Avorrint-se per qualsevol banda, m’afiguro. No teniu fills, vosaltres, oi?

Nora digué:

—No.

—Us perdeu moltes coses bones, tot i que a vegades són una bona creu. —Mimí sospirà—. M’imagino que no sóc prou severa. Quan haig de renyar Dorry em sembla que actuo com un monstre autèntic. —Se li il·luminà el rostre—. Ah, aquí tenim el meu altre menut. Gilbert, recordes el senyor Charles, eh? I aquesta és la senyora Charles.

Gilbert Wynant era dos anys més jove que la seva germana, un noi desmanegat i ros pàl·lid, de boca i barbeta sense caràcter. La grandària dels seus ulls molt blaus i les llargues pestanyes li donaven un aire lleugerament efeminat. Jo esperava que almenys hagués deixat d’ésser el ploraner que havia estat de petitet.

Jorgensen entrà amb els còctels i Mimí insistí que li contéssim l’atac que jo havia sofert. Li ho vaig referir, traient-me encara més importància.

—Però, per què us havia de venir a trobar precisament a vosaltres? —preguntà ella.

—Déu ho sap. M’agradaria de saber-ho. I la policia també.

Gilbert digué:

—En algun lloc he llegit que quan els criminals habituals són acusats de coses que no han fet… ni que siguin petits delictes… queden molt més afectats que l’altra gent. Creieu, senyor Charles, que això és veritat?

—Possiblement.

—Excepte —afegí Gilbert— si es tracta d’alguna cosa molt sonada, sabeu?, alguna cosa que sí que els hauria agradat d’haver comès.

Vaig tornar a dir que potser sí.

Mimí intervingué:

—No cal que facis compliments amb Gil si veus que diu criaturades, Nick. S’ha fet un cabdell amb les lectures. Porta’ns un altre còctel, fillet.

Ell anà a cercar la coctelera. Nora i Jorgensen eren en un angle triant discos de gramòfon.

Jo vaig dir:

—Avui he tingut telegrama de Wynant.

Mimí donà una indefensa mirada entorn, després es féu cap endavant i la veu se li convertí en un murmuri:

—Què diu?

—Vol que investigui qui va matar la noia. El telegrama venia de Filadèlfia, aquesta tarda.

Ella respirava pesadament.

—Te n’ocuparàs?

Jo vaig fer un gest displicent.

—He enviat el telegrama a la policia.

Gilbert retornava amb la coctelera. Jorgensen i Nora havien posat la Petita Fuga de Bach al plat. Mimí s’empassà apressada el còctel i se’n féu servir un altre per Gilbert.

Aquest va asseure’s i preguntà:

—M’hauríeu d’aclarir: podeu detectar un addicte a les drogues només veient-lo?

Vaig veure que tremolava tot ell.

—Molt rarament. Per què?

—No sé. Una pregunta que em feia. Ni que siguin addictes recalcitrants?

—Com més recalcitrants siguin, més probabilitats hi ha de detecció, però no sempre pots estar segur que es tracta de drogues.

—Una altra cosa —continuà—; Gross diu que si us apunyalen de moment només sentiu com una empenta o cop i no és sinó fins més tard que comença el dolor. És veritat?

—Sí. Si t’han clavat una bona ganivetada amb un ganivet prou esmolat. Igualment passa amb una bala: només sents el cop (i amb una bala recoberta d’acer, de poc calibre, gairebé ni això) al començament. La cosa es complica quan l’aire entra a la ferida.

Mimí s’empassà el tercer còctel i comentà:

—Em fa la impressió que t’estàs posant massa impertinent, especialment després del que li ha passat a Nick avui. Mira si pots trobar Dorry, Gil. Bé deus conèixer alguna de les seves amistats. Telefona’ls, ja suposo que no tardarà a aparèixer, però em fa patir.

—És a casa nostra —vaig anunciar.

—A casa teva? —La seva sorpresa era real.

—Ha vingut aquesta tarda i ens ha demanat si es podia quedar uns dies.

Ella va somriure, tolerant, movent el cap.

—Aquestes criatures!

Parà de somriure.

—Uns dies?

Vaig assentir amb el cap. Gilbert, que semblava esperar el moment de llançar-me una altra pregunta, no demostrava interès en aquesta conversa entre la seva mare i jo.

Mimí tornà a somriure i comentà:

—Lamento que us molesti així a tu i la teva dona, però és un consol saber que és a casa vostra en comptes de Déu sap on. Quan tornareu a casa li haurà passat l’emmurriament. Feu-la venir, ho voleu?

M’abocà un còctel.

—Heu estat massa amables amb ella.

Jo vaig romandre callat.

Gilbert començà:

—Senyor Charles, els criminals… vull dir els professionals… tenen costum…

—No interrompis, Gil —el reptà Mimí—. La faràs venir, oi?

Es mostrava tota suau, però era la reina dominant que havia dit Dorothy.

—Si es vol quedar, pot quedar-se. A Nora li és simpàtica.

Va alçar un dit, preventivament.

—Però no permetré que me la malcriïs així com així. M’imagino que t’ha contat la mar de poca-soltades de mi.

—Sí, alguna cosa sobre un apallissament.

—Ah, ho veus? —digué Mimí triomfal, com si allò li donés la raó—. No, mira, me l’has d’enviar a casa, Nick.

Jo vaig acabar-me el còctel.

—Què me’n dius? —insistí.

—Si ho vol ella, pot quedar-se amb nosaltres, Mimí. A nosaltres ens agrada, de tenir-la.

—Però això és una ridiculesa. El seu lloc és a casa. La vull aquí.

Ara la veu se li havia posat una mica dura.

—És tot just una criatura. No convé que li alimentis les seves figuracions.

—Jo no faig res. Només que si es vol quedar amb nosaltres, que es quedi.

L’enuig feia bonic als ulls de Mimí, tan blaus.

—És la meva filla i és una menor. Has estat molt gentil amb ella, però ara no es tracta de la teva gentilesa envers ella o envers meu, i això s’ha acabat. Si no la vols enviar a casa, prendré les meves mesures. M’estimaria més no haver-les de prendre, però —i ara va inclinar-se espaiant deliberadament les paraules— la nena se’n ve a casa.

Jo vaig dir:

—No voldràs querellar-te amb mi, Mimí.

Va mirar-me com si se m’anés a declarar i preguntà:

—És una amenaça?

—Està bé —vaig admetre—. Fes que em detinguin per rapte, contribució a la delinqüència d’una menor, i corrupció.

Sobtadament ella esclatà amb una veu rabiüda, aspra:

—I vejam si la teva dona deixa de toquejar el meu home.

Nora, que buscava un altre disc acompanyada de Jorgensen, li havia posat una mà a la màniga. Ells dos van tombar-se a mirar Mimí amb sorpresa.

Jo vaig dir:

—Nora, la senyora Jorgensen diu que no toquis el senyor Jorgensen.

—Oh, perdó —digué Nora, tot dedicant un somriure a Mimí; després va mirar-me, féu una cara tota artificialment apesarada, i en una veu cantussera, talment un pàrvul que recités, va dir:

—Oh, Nick, que pàl·lid estàs! Estic segura que has fet un esforç excessiu i tindràs una recaiguda. Ho sento molt, senyora Jorgensen, però em sembla que me l’hauré d’endur a casa i ficar-lo al llit ara mateix. Oi que ens perdonareu?

Mimí va dir que naturalment. Tothom es manifestà com la quinta-essència de la delicadesa en el tracte mutu. Vam baixar les escales i vam cridar un taxi.

—Bé —va comentar Nora—. Tu mateix t’has desnonat un sopar. Què vols fer, ara? Tornar a casa i sopar amb Dorothy?

Vaig fer que no.

—Durant uns temps puc passar-me sense cap Wynant. Anem a can Max: em vénen de gust uns cargols.

—Conforme. Què has descobert?

—Res.

Va dir, com si reflexionés:

—És una llàstima, que sigui un home tan bell.

—Què tal resulta, tractat?

—Una mena de nino gran. És una llàstima.

Vam sopar i retornàrem al «Normandie». Dorothy no hi era. Jo ja m’ho havia temut, inconscientment. Nora passà per totes les cambres, va telefonar a la recepció. Cap nota, cap carta, no ens havia deixat res.

—I ara què? —preguntà Nora.

No eren encara les deu.

—Potser no res —vaig respondre—. Potser qualsevol cosa, ves —vaig afegir—. Sospito que farà cap a les tres de la matinada, beguda, amb una metralleta que haurà comprat al basar.

Nora comentà:

—Que se’n vagi al diable. Posa’t el pijama i al llit.