TOT COSTA MOLT

Novembre de 1899

L’endemà, en acabar la feina, en Hans va decidir-se a visitar la redacció de Los Deportes, a veure si trobava en Wild i li comentava una idea que havia estat rumiant aquella nit. De fet, la redacció de la revista era en un pis, just a sobre d’un gimnàs, el Solé. A en Hans els gimnasos no li acabaven de fer el pes. Eren espais tancats, on la majoria dels qui hi anaven feien una mica d’exercici amb pesos o barres, i tan bon punt començaven a suar, s’aturaven i anaven als banys a fer petar la xerrada. Ell preferia els espais oberts, l’esforç en grup per aconseguir un objectiu comú, respirar aire fresc. A més, l’olor que desprenien els gimnasos, una barreja de suor masculina, liniment i lleixiu, no era sant de la seva devoció. El dia que, feia un temps, havia anat a la redacció de Los Deportes, havia percebut que, a les olors que pujaven de les sales de baix, s’hi afegia la del fum del tabac que fumaven un parell de redactors i la de la flaire de les cuines que donaven al pati interior de l’edifici. Una mica fastigós, tot plegat.

Des de la feina fins a la redacció, que era al darrere del nou palau que s’havien fet construir els marquesos de Comillas, no hi havia gaire tros. Molts oficinistes i alguns obrers i obreres dels tallers del Raval també sortien a aquella hora de la feina, amb cara de cansats, un posat ben diferent del de primera hora del matí, però contents d’abandonar la feina per unes hores. La riuada de treballadors que inundava el centre de la ciutat havia d’esquivar els carros de tota mena que omplien els carrers i, sobretot, els excrements dels cavalls. La majoria dels equins, sense els sacs per als fems, deixaven anar la seva càrrega fètida al mig del carrer. Per això, les brigades d’escombriaires recorrien les avingudes més cèntriques amunt i avall per deixar les vies transitables. Calia haver nascut en una ciutat tan agitada com Barcelona per ser hàbil i evitar tacar-se les sabates amb els fems. En Hans, però, com la immensa majoria dels transeünts, ho feia de manera natural, sense pensar-hi ni un moment, saltant per sobre o fent una lleugera giragonsa, i evitant així topar amb la gent, els carros, els cavalls i els escombriaires.

Aquells dies, a més, els carrers estaven especialment tensos, plens de policies i de soldats a cavall. Els botiguers es negaven a pagar les contribucions; el doctor Robert, el popular alcalde de la ciutat, havia dimitit, i els diaris de Madrid demanaven que l’exèrcit entrés a sang i foc a Barcelona i fes una matança de separatistes insolidaris, o sigui de tothom que s’hi posés al davant. Durant molts dies, les botigues havien estat tancades com a protesta de la nova càrrega d’impostos, que gravaven bàsicament el comerç i la indústria catalana, per pagar el desastre de la guerra de Cuba. Ara, després de la declaració de l’estat de guerra a Catalunya, una resposta del tot desmesurada, segons el parer d’en Gamper, per fer front a un tancament de botigues, havien tornat a obrir.

En Hans, carregat d’energia, va pujar les escales que duien a la redacció gairebé corrent i va obrir-ne la porta. La redacció estava ubicada en un pis que fins l’any anterior havia estat un habitatge. Quan s’hi va instal·lar, els periodistes no van pensar a reformar-lo per donar-li un aire una mica més professional. Per això, en lloc d’haver-hi una sala una mica àmplia per a tots els redactors, tal com es feia a les redaccions de diaris esportius suïssos, en aquesta hi havia quatre o cinc habitacions, alguna de molt petita, que allotjaven taules i cadires de tota mena, sense ordre ni concert. Fins i tot, en un racó hi havia una cuina econòmica que, pel que es veia, utilitzaven com a estufa quan feia fred i, potser, per fer-se el dinar.

El primer redactor que es va topar en Hans era un home amb la cara inflada que tenia damunt la taula, a més d’uns fulls de paper on escrivia amb parsimònia, una copa de conyac i un platet amb pastissets una mica rosegats.

—Bon dia! Que ha vist el senyor Wild? —En Hans va pronunciar Wild a la manera alemanya i això va provocar una certa cara d’estupefacció en l’home.

—Wild? No em sona.

—Sí, segur que el coneix, l’administrador de la revista.

—Aaaaah, vostè vol dir en Gualteri Bils, oi?

—Sí, suposo que sí.

—Doncs ha tingut sort, perquè és amb el senyor Masferrer. Miri, vagi pel passadís fins a la darrera habitació. Si la porta està tancada, no s’amoïni, que el senyor Masferrer no vol que ens aturem; vostè piqui i entri directament. Si no volen que es quedi ja l’hi diran.

—Així ho faré, doncs. Moltes gràcies.

—Abans d’anar-se’n, vol un pastisset? Fet a casa! La meva dona té unes mans d’àngel per a la rebosteria.

—L’hi agraeixo, però ara mateix… —En Hans es va mirar els pastissos graponejats i, si abans ja li havien semblat poc desitjables, ara encara més—. Potser en un altre moment.

—Bé, vostè s’ho perd —va dir l’home, una mica decebut—. Vagi, vagi, al fons del passadís, l’última porta, i si està tancada…

—Ja, ja m’ho ha dit, aleshores passo directament.

—Exacte.

En Hans va seguir les instruccions i, en arribar al final del passadís, va veure que la porta estava tancada. Tot i que ja li havien dit que podia entrar-hi, li feia l’efecte que no hi havia prou confiança, i va picar a la porta suaument amb els artells. A dins se sentia una conversa i li va semblar reconèixer la veu d’en Wild. Com que ningú no li responia, es va decidir a obrir la porta, i va entrar. L’habitació donava a un petit balcó orientat al nord del carrer Montjuïc del Carme, un dels més estrets i foscos de Barcelona. El Gimnàs Solé, a la planta baixa, gaudia de més claror gràcies al fet que, d’una banda, donava al carrer de Fortuny i, de l’altra, estava obert a un pati interior encarat al sud. En aquell despatx de la redacció de Los Deportes, el sol no hi entrava mai i tot el dia tenien el llum encès. L’única bombeta elèctrica de tot el pis era en aquell despatx, el del director, en contra del que era habitual a les cases, on la bombeta es fixava al rebedor, perquè donava més prestigi i potser feia pensar que tot el pis estava banyat per la llum moderna de l’electricitat. En tot cas, la llum groguenca i esmorteïda de la bombeta no millorava substancialment la foscor de l’estança del despatx, que, d’altra banda, estava xapada de fusta fins a mig cos i tenia un sostre farcit de voltes i giragonses de guix que cridaven, fins i tot massa, l’atenció.

En Wild estava dret darrere d’en Narciso Masferrer, el director de Los Deportes, que seia a la taula d’un escriptori d’oficina que semblava absurdament modern en aquell entorn. Tots dos estaven inclinats sobre uns papers. Una mica sorprès, en Masferrer va aixecar el cap.

—Ah, senyor Gamper, fa pocs minuts en Gualteri em parlava de vostè. Per cert, no ho havíem comentat, però les informacions del futbol estranger que ha publicat m’han resultat molt interessants.

—Doncs moltes gràcies. No sé si molesto.

—No, no, segui amb nosaltres. En Gualteri i jo estàvem repassant números antics del setmanari.

—Si els puc donar un cop de mà… De fet, jo treballo de comptable a la Companyia General de Tramvies.

—No sé si t’ho havia explicat, Narciso —va comentar en Wild—. En Gamper ha decidit allargar la seva estada a Barcelona. Tenia previst marxar cap a la Guinea, però sembla que l’aire de la Rambla li prova més.

—Per això volia parlar amb tu, Gualteri. I em sembla que al senyor Masferrer, com a periodista esportiu, també li interessarà.

En Masferrer, que era una mica més gran que en Wild i que en Gamper, es va adonar que l’únic que estava assegut era ell:

—Per què no seuen i en parlem? Els puc oferir alguna cosa?, un anís, un cigar?

En Wild va passar a l’altra banda de la taula i va agafar una cadira que estava tocant a la paret.

—No, no, moltes gràcies, per a mi, no —va respondre en Gamper mentre s’asseia a la cadira lliure davant de la taula del director. Com que en Wild no deia res, en Hans va seguir parlant—: El que venia a dir-te, Gualteri, i que probablement pugui interessar-lo a vostè, senyor Masferrer, és que he estat donant voltes a com es juga a futbol a Barcelona. Ahir vaig estar al velòdrom de la Bonanova.

—I devia veure algun dels teams britànics, oi? —va dir en Masferrer.

—No, jo també em pensava que coincidiria amb algun d’ells, però el que em vaig trobar per sorpresa va ser el primer entrenament del Català Futbol Club.

—El Català? Què és això? No en tenia cap notícia. —En Masferrer es va aixecar, una mica neguitós. Que un equip de futbol amb aquest nom se li hagués escapat al seu setmanari li semblava una aberració.

—És normal, perquè era el primer dia, ja l’hi he dit. Aquest equip només admet catalans, per això no m’hi van voler. Un tal Vila, que és gimnasta…

—Vila? Jaume Vila, el del Gimnàs Tolosa?

—No ho sé, si es diu Jaume, però sí que és d’aquest gimnàs, o això em van dir.

—Doncs em disculparan, però aquesta conversa l’ha de sentir en Solé. Vaig a avisar-lo. —I en Masferrer va sortir esperitat de l’habitació.

En Gamper es va quedar una mica desconcertat. No entenia que aquella notícia tan petita que havia portat provoqués tant desori.

—I tu saps qui és aquest tal Solé?

—Suposo que en Masferrer es refereix a l’amo del gimnàs de baix, en Francesc Solé.

En Masferrer va tornar a entrar esvalotat:

—Mirin, m’hi he repensat. Crec que serà més fàcil si baixem tots tres i en parlem amb en Solé. Bé, no amb en Solé, sinó amb el seu nebot, perquè el propietari està de viatge.

En Gamper va entrar per primer cop al gimnàs més prestigiós de la ciutat. Feia uns anys que s’havien anat obrint gimnasos a Barcelona, com passava a tot Europa, però els més modestos havien desaparegut ràpidament. En Francesc Solé s’havia preparat a fons per tenir en condicions un molt bon gimnàs i, a banda de les sales més convencionals que tothom esperava trobar en un establiment com aquell, n’havia obert dues de molt particulars: en una s’hi feia esgrima sota la direcció d’un tirador italià, il maestro Geraci, i a la segona només hi podien entrar dones, la qual cosa havia escandalitzat, potser amb raó, a uns quants. Les dones podien fins i tot gaudir d’un autèntic aparell Sayre, fabricat personalment pel famós doctor nord-americà, que servia per estirar la columna vertebral i posar recta la figura de les persones que tenien tendència a carregar les espatlles. A més a més, el gimnàs gaudia de piscines d’hidromassatge i d’estiraments, i d’una consulta mèdica dirigida per un metge hidròleg, el doctor Gonçal Vives. Tants serveis es pagaven cars i, encara que la quota era raonable, no tothom la podia satisfer amb comoditat.

—Manuel, vine, que et vull presentar un senyor. Al Gualteri ja el coneixes, oi? Aquest és el senyor Kans Kamper.

Es van estrènyer les mans i en Hans no va tenir temps d’aclarir que ell es deia Hans Gamper i no Kans Kamper, com l’acabava de batejar en Masferrer. En Manuel era un jove cepat i fibrós, amb el cap curiosament quadrat, fruit d’una mandíbula molt recta, i amb els ulls negres i una mica enfonsats que li donaven un aspecte molt enèrgic. Vestia amb un peto negre, uns pantalons ajustats foscos i unes sabatilles lleugeres, el vestuari habitual dels espadatxins.

—Passem al despatx, que així no molestarem.

El despatx era un tancat de fusta i vidre situat dins de la sala de gimnàstica sueca. Com que els vidres no arribaven al sostre, no donava cap sensació d’intimitat. Van seure tots quatre i de seguida en Masferrer li va explicar la novetat a en Manuel: els del Gimnàs Tolosa posaven en marxa un equip de futbol.

—Ho sabem perquè aquest col·laborador, amic d’en Gualteri, el senyor Kamper, era present en el primer entrenament al velòdrom de la Bonanova. No ens podem quedar enrere, crec jo, què et sembla, Manuel?

En Hans es va adonar que, sense saber com, ja estaven tots parlant de fundar un club de futbol. No havia sigut la seva intenció inicial, ell només volia organitzar un equip d’aficionats, un grup d’amics que es reunissin de tant en tant per jugar un partit contra el nou Català o contra qualsevol altre equip, un grup informal en el qual la nacionalitat o la procedència no fos important per jugar. Fundar un club no l’espantava, ja ho havia fet un parell de vegades a Suïssa, però no volia de cap manera que es tractés del club del Gimnàs Solé contra el club del Gimnàs Tolosa, això no.

—A veure, em sembla que, abans de plantejar-nos res seriós, potser hauríem d’aclarir què és el que volem exactament, no fos cas que estiguéssim parlant de coses diferents sense saber-ho —va dir, contundent, en Hans—. Em sembla que estem d’acord que a Barcelona ja hi ha força joves que s’interessen pel futbol i que hi ha una certa inquietud per jugar, la prova és la creació d’aquest equip, el Català. També és cert que la majoria de jugadors d’aquest esport són estrangers, molts d’ells passavolants que no arrelaran al país. Crec que aquesta és una realitat innegable. Potser el que cal és crear un club modern, generós, obert tant a la gent nascuda aquí com als estrangers, siguin del país que siguin, com jo mateix o en Wild, que tenim la intenció de quedar-nos a Barcelona durant molts anys. —Ara en Hans es va sentir sorprès per haver dit en veu alta una cosa que ni íntimament s’havia atrevit a dir-se a ell mateix—. I un club, a més a més, que respongui al que és el futbol, un esport per a cavallers, en el qual els valors de l’educació, la democràcia i el gaudi de la natura estiguin per sobre de la competitivitat, el guanyar per guanyar i la força bruta. Per això proposo que aquest nou club, si finalment acaba de néixer, es digui com el nom de la ciutat que ens acull: Barcelona.

—Però dir-se només Barcelona és una mica inconcret, no? —va dubtar en Masferrer—. El nom també hauria de reflectir que es tracta d’una associació esportiva.

—No, esportiva no, serà de futbol: el Foot-Ball Barcelona.

En Wild va negar amb el cap:

—Fa tres o quatre anys uns anglesos van crear un equip que es deia Societat de Foot-Ball Barcelona. Tothom pensarà que es tracta del mateix equip.

—I Foot-Ball Club Barcelona? —va dir en Gamper, no gaire convençut.

—Millor. Bé, però això és el menys important, ho podem decidir més endavant.

—No vull parlar pel meu oncle —va dir en Manuel—, però coneixent-lo crec que la proposta li farà gràcia. Nosaltres podríem acollir el club al gimnàs i fins i tot fer més bons preus als socis del nou equip.

—I nosaltres, des de Los Deportes, també podem donar-li un cop de mà explicant els partits, els entrenaments.

—Tot això està molt bé, però en aquests moments només som dos jugadors, en Wild i jo, comptant que tu també hi estiguis interessat, que no ho tinc del tot clar.

—Sí, home, sí, ja hi pots comptar. I vosaltres no podríeu posar un anunci al setmanari perquè la gent s’hi apuntés?

—Doncs, si voleu, ara mateix ens hi posem i el redactem.

En Hans va mirar-se el rellotge de butxaca que duia a l’armilla i va veure que, tal com temia, era tard.

—Jo, si em disculpeu, me n’he d’anar. He quedat per sopar a casa dels Gassiert amb uns parents de la meva tia i no puc fer tard. Bé, els Gassiert són… tant se val! Em semblarà bé qualsevol cosa que poseu a l’anunci. Adeu. —I va marxar esperitat.

De tant en tant a en Hans li agafaven atacs d’insociabilitat i timidesa. De sobte, davant del naixement d’aquell club de futbol, havia notat el vertigen. No sabia ben bé per què, pressentia que podia ser decisiu a la seva vida.

El nostre amic i company Mr. Kans Kamper, de la Secció de Foot-Vall de la ‘Sociedad Los Deportes’ i antic campió suís, desitjós de poder organitzar alguns partits a Barcelona, prega a quants sentin aficions pel referit esport es dignin posar-se en relació amb ell, dignant-se en aquest sentit passar per aquesta redacció els dimarts i els divendres a la nit de 9 a 11.

—Però si jo no em dic així! Kans Kamper, a qui se li acut! Com vas deixar que en Masferrer ho posés d’aquesta manera! I Foot-Vall, vall, amb ve baixa! I, per acabar-ho d’adobar, els dimarts i divendres de nou a onze de la nit! Com si jo no tingués cap altra cosa a fer!

—Home, quan ho va proposar vaig pensar que a aquelles hores segur que ja no treballaves i, per tant…

—De nou a onze de la nit! De la nit!

Havien quedat per tocar una mica la pilota i suar, aprofitant que feia un dia fresc però agradable, amb poc vent. En Wild es va presentar amb un somriure d’orella a orella i amb el setmanari Los Deportes, que havia sortit aquell mateix dia, a la mà. Va obrir la publicació, que, com sempre, parlava bàsicament de ciclisme, i va arribar a les pàgines finals, les darreres abans de la publicitat. Allí, sota un epígraf anomenat «Miscel·lània», hi havia aquella petita nota, tan incorrecta en tantes coses que en Hans dubtava que pogués tenir cap mena d’incidència.

—Doncs jo hi seré tant demà com dijous. Espero que vinguis —va dir en Wild.

—Sí, home, és clar que hi aniré. Així almenys ens farem companyia, perquè no crec que hi vingui ningú. Fer un club no consisteix només a tenir un equip: hem de trobar ben bé una vintena de persones. Perquè jo sé el que passa: en convoques onze per a un partit, al final no tothom pot venir i et quedes sense poder jugar perquè només sou vuit o nou. No, no, n’hem de ser més, i potser fins i tot algú no té per què voler jugar i es pot dedicar a organitzar o a arbitrar. Si no som quinze o vint, no ens en sortirem. A més, els clubs han de jugar campionats i tornejos de manera regular, s’ha d’organitzar la confecció de la roba, els entrenaments…

En Wild li va prendre el setmanari de les mans i el va desar al sarró:

—Ets un pocapena, Hans. I tant que ens en sortirem! I si no hi ha prou gent, doncs en coneixerem uns quants que vulguin jugar a futbol i algun partit farem. I encara que no arribéssim mai a fer un club, tampoc passaria res. Va, treu la pilota i ens la passem.

En Gamper va agafar la pilota anglesa que havia dut i la va passar a en Wild, aprofitant que aquell tros de carrer estava desert. Van anar superant el pendent, procurant no perdre el control de la pilota mentre se l’anaven enviant amb els peus l’un a l’altre, fins que van començar a transitar més carros, i van tornar a recollir la bola, per no acabar perdent-la.

—A més a més —va reprendre en Hans, com si la conversa no s’hagués interromput—, uns quants dels nostres amics s’hi apuntaran segur. En Terrades, per exemple.

—Home, en Terrades és un entusiasta, però sempre va molt carregat de feina amb la fàbrica de la família. No sé si podrà dedicar-s’hi gaire, però segur que es farà soci per jugar algun partit.

—I en Haas i en Künzle?

—No ho sé, si els farà gaire gràcia la idea, ja ho veurem.

—Doncs sí que anem bé. Som quatre gats, per començar. Potser algun dels anglesos també s’hi apuntarà. Jo he fet algun partit de tennis amb un anglès, l’Ernest Witty, i sé que ha jugat a futbol algun cop, però ja té colla i em fa la impressió que no tindrà ganes d’inscriure-s’hi. Tu en coneixes algun, dels anglesos?

—Hi ha dos germans, els Parsons, que potser fins i tot han nascut aquí, els he vistos tota la vida, i hi juguen molt bé.

—Doncs ja pots córrer a localitzar-los, perquè si no aconseguim més gent, en lloc de jugar a futbol haurem de fer un club de parxís.