EL SILENCI

1929

Havien estat gairebé quatre anys, més durs del que ell s’hauria imaginat mai. Quatre anys! Quan van marxar de Barcelona es pensava que en sis o vuit mesos podria tornar a la ciutat per quedar-s’hi. I no, no havia estat possible. Durant tot aquell temps hi havia viatjat dues vegades de manera clandestina, creuant la frontera amb el cotxe per carreteres de muntanya poc transitades, eludint la Guàrdia Civil. Per precaució s’havia allotjat a la casa de Badalona de l’Enric Mir i, de fet, no havia arribat a trepitjar la gran ciutat. Algú l’hauria pogut reconèixer i, potser, denunciar.

Durant aquells quatre anys, en Mir i en Frey li havien anat explicant com estaven les coses. Per la banda dels negocis tot anava força bé. L’empresa d’importació de cafès i altres productes que dirigia amb en Mir marxava amb empenta, ara que ja s’havia recuperat el mercat europeu, molt tocat després de la Gran Guerra. Els beneficis passaven gairebé directament a alimentar el negoci que mantenia amb en Juan Frey, la inversió als valors de la borsa de Nova York. En aquest sentit, la deriva dels seus negocis era òptima. Pel que feia al club, l’Arcadi Balaguer era el president del Barcelona, i havia fet valdre la seva amistat íntima amb el rei Alfons i amb el general Primo de Rivera. Pel que llegia a la premsa i li explicaven els pocs amics que encara li escrivien a Aarau, el club havia fet unes temporades magnífiques i ho havia guanyat tot, fins i tot més que quan ell n’era el president. En Balaguer era un home atractiu, força popular, i sortia constantment a la premsa protagonitzant tota mena d’esdeveniments, esportius o no.

En Hans també estava al cas de la política i sabia que la dictadura havia passat pel millor moment just quan ell va marxar. La sempiterna guerra al Marroc li anava bé a l’exèrcit espanyol, que aconseguia els objectius militars que es marcava, no per als soldats, naturalment, que com sempre morien a cabassos. I la política d’obres públiques faraòniques havia generat certa eufòria econòmica a Espanya. A Catalunya, però, la política de la dictadura no era gaire popular. Continuava la persecució de tot el que fes olor de català i molta gent es prenia els abusos i els excessos del general Primo de Rivera i dels seus seguidors com una ofensa constant. Els militars i els policies se sentien prou forts i continuaven imposant arbitràriament el seu poder. En Hans es va assabentar casualment que aquell policia malparit, el comandant Conde, havia mort l’any 27 d’una malaltia, que se’l va endur en pocs dies. No va sentir ni fred ni calor, ni tan sols una certa satisfacció.

De fet, aquesta apatia era el sentiment que més l’havia acompanyat durant aquells anys a Suïssa. El seu país natal se li feia estrany. Era més organitzat, més pròsper i més polit que Catalunya, i la gent era menys impulsiva, més continguda. Els menjars eren gustosos i, sovint, el seu regust el transportava a la infantesa, als temps en què la seva mare dirigia la cuina de casa i les minyones cuinaven les especialitats alemanyes de la zona. Malgrat tot, ell no se sentia com si hagués tornat a casa, i tot ho vivia com qui està de pas.

A Aarau feia una vida molt més rutinària que a Barcelona. S’havia instal·lat un despatx a casa, amb dues línies telefòniques diferents, i havia contractat un administratiu i un noi dels encàrrecs que, amb un cop de bicicleta, li feia d’enllaç amb l’oficina de Correus i Telègrafs. Allà hi passava les hores i, en acabat, passejava en bicicleta o a peu, amb l’ajut d’un bastó, pels camps i les muntanyes del voltant de la vila. Duia una vida sana, sense grans ensurts i amb satisfaccions moderades. Sovint, però, malgrat la bellesa del paisatge, tenia la sensació que la realitat era insípida. A estones, fins i tot sentia un cert mareig i uns dolors inconcrets, i l’exercici moderat que feia tampoc no el satisfeia com abans, sinó que el deixava esgotat i s’adormia com una soca a tot arreu. Empès per l’Emma, ell que gairebé mai havia anat al metge, va començar a visitar els especialistes de Zuric. Per acabar-ho d’adobar, les relacions amb la seva dona, que fins aleshores havien estat raonablement satisfactòries, malgrat les seves dèries religioses, ara el deixaven amb un cert neguit interior. Havia tornat a somiar amb l’Aurora i, quan passejava, sovint rememorava aquelles nits de jove al pis del carrer de Valldonzella, quan tot just acabava de descobrir Barcelona i l’amor, al mateix temps.

Va agafar el costum de banyar-se cada dia, cosa que empipava la minyona, que havia de carregar la caldera de carbó cada dos per tres per tal que el senyor pogués disposar de prou aigua calenta. A la banyera s’assossegava i s’hi estava fins que l’aigua li estovava la pell, molt més blanca que quan vivia a Catalunya perquè a Aarau el sol sempre era tímid i efímer. El vapor de l’aigua l’ajudava a fixar els records més fugissers. Durant uns dies, per exemple, es va dedicar a recordar tots els partits que havia jugat vestit de blaugrana i un a un tots els gols que havia arribat a marcar. Aquelles sessions de remembrança nostàlgica dins la pila no l’asserenaven tant com desitjava, perquè li reforçaven la melancolia que cada cop sentia amb més intensitat. Enyorava la ciutat, el soroll, la passió, l’olor del camp de les Corts, la Rambla, el passeig de Gràcia, el seu pis del carrer de Girona… I enyorava la seva joventut, quan era prim, àgil i veloç amb la pilota, quan va muntar un club de futbol, quan es va enamorar d’una florista i va ser correspost.

A principis de 1929, l’Enric Mir li va trucar. A Aarau nevava, els flocs de neu, grossos i suaus, queien lentament sobre la neu dels dies anteriors. No feia gaire estona que havien dinat i en Hans s’entretenia mirant la neu per la finestra, sense pensar en res, quan, de sobte, va sonar el telèfon. No era l’hora habitual de les trucades de feina i per això ell mateix va despenjar l’auricular.

—Hallo? Hier ist Herr Gamper am Apparat.

—Joan, ets tu? Soc en Mir, parlo amb en Joan Gamper?

—Enric? Hola, com estàs? Que passa alguna cosa?

—No, què ha de passar? No, home, no, no passa res.

—Ah, molt bé… Doncs tu diràs.

—Et truco perquè fa dies que barrino que potser ja ha arribat el moment que tu i la teva família torneu a Barcelona, sempre que ho vulgueu, és clar.

—I tant que ho volem! Però per què ho dius? Que saps alguna cosa en concret?

—Doncs, no, però mira, ara t’ho explico: l’ambient ha canviat, i ha canviat molt. La dictadura n’està fent de l’alçada d’un campanar, molta corrupció, molts escàndols, molt malestar pertot. Això no surt gaire als diaris, però a tot arreu tothom en va ple.

—De rumors sempre n’hi ha hagut.

—Sí, però ara és diferent. Fa unes setmanes en Gutiérrez…

—Qui és en Gutiérrez?

—Ah, pensava que te l’havia esmentat alguna vegada. Saps aquell cap de Duanes que ens ajuda amb la importació a canvi, ja m’entens…? No m’ho facis dir per telèfon!

—Val, aquell a qui li passem diversos sobres amb feixos de favors, diguem-ne.

—Vaja, també ets discret, tu… Bé, tant se val. Doncs aquest home, com bé saps, és un alt càrrec del Ministeri d’Abastos i, a més, és cosí d’un altre encara més alt càrrec de qui no et diré ni el nom.

—D’acord, un altíssim càrrec. I…?

—Doncs que ha sortit d’ell dir-me que el seu cosí… A veure, com t’ho explicaria…? Doncs diu que el seu cosí us protegirà si torneu.

—A canvi de què?

—Això és el millor: a canvi de res tangible. El que volen és cobrir-se les espatlles fent un favor a gent que hagi patit represàlies de la dictadura. Estan convençuts que la truita està a punt de girar-se i volen tenir un cert pedigrí demòcrata, entens?

—Recorda que soc suís, i això que m’expliques és del tot inimaginable, aquí.

—Tu no ets suís, Joan, ets un català estrafolari i ja està!

En Hans tenia tantes ganes de tornar a Barcelona que es va agafar a aquesta taula de salvació. Amb gran pena del seu oncle, que els havia ajudat tant com havia pogut, i dels seus fills, que havien fet amics i, sobretot, amigues, va decidir que era el moment de deixar Aarau i tornar.

Obrir de nou la porta del pis tercer segona del número 4 del carrer de Girona va ser molt emocionant per a tota la família. Durant els últims quatre anys ningú l’havia obert perquè només havien deixat una còpia de les claus als Mir, que no l’havien fet servir mai. En entrar, els va semblar que el temps no havia passat, tot estava tal com ho havien deixat: unes cadires mal posades, una porta d’armari entreoberta, les sabatilles que sobresortien de sota del llit… Els nois, que en marxar de Barcelona eren tot just adolescents, van ser els més sorpresos, ja que reveure les seves habitacions els va fer comprendre com havien canviat ells mateixos. En Marcel ja no era el jove desmanegat que, quan caminava, els braços i les cames li anaven en direccions diferents; ara jugava a l’hoquei, i en Joan-Ricard ja tenia un cos de nedador, perquè a Aarau s’havia dedicat a nedar i havia après a jugar a waterpolo. Les habitacions dels nois estaven plenes de joguines de quan eren petits, i ara els resultaven estranyes, com si no haguessin estat mai seves. El matrimoni va entrar agafat de la mà a la seva habitació. En aquell llit havien engendrat els dos fills, havien parlat de les seves inquietuds, havien llegit llibres i més llibres. Ara els semblava massa petit, i una mica rònec, en comparació amb el llit tan immens que tenien a Suïssa. S’hi van asseure un moment, van recórrer l’habitació amb la vista i, somrients, es van abraçar. Havien tornat.

Aquell dia ja no van sortir de casa. Havien avisat la Neus per si encara podria treballar per a ells i, per sort, era així. Es temien una escena sentimental en veure’ls, però no recordaven el caràcter pragmàtic de la minyona. Els va saludar no gaire efusivament i de seguida es va dirigir a la cuina, va comprovar que, tal com es temia, no hi havia res per menjar i, sense més cerimònies, va demanar unes quantes pessetes per comprar l’imprescindible per al sopar d’aquella nit i l’esmorzar de l’endemà. En Hans es pensava que no podria dormir de felicitat i excitació, però tan bon punt es va estirar, es va quedar profundament adormit i no va somiar gens en tota la nit.

L’endemà tenia la intenció de reunir-se amb els seus socis, però no va poder resistir la temptació de passar abans per les oficines del Futbol Club Barcelona. Continuaven al carrer de la Diputació, al mateix lloc que feia quatre anys, prop de casa seva. No va trigar gens a plantar-se a la porta, on algú havia tingut la bona pensada de penjar una placa amb l’escut de l’entitat, hi va picar i el va obrir un home desconegut.

—Vostè dirà…

—Hola, bon dia! Soc soci, em dic Joan Gamper i…

—Ah, soci… Em pot ensenyar el carnet?

Això sí que el va sorprendre. El carnet? Mai ningú no l’hi havia demanat, per entrar a la seu, només es demanava al camp i, de fet, a ell no l’hi havien demanat mai enlloc. Va obrir la cartera amb l’esperança de dur-lo a sobre però, tal com es pensava, no era el cas.

—Doncs en aquests moments no el porto a sobre… Escolti’m, hi ha algú de la junta directiva? Potser en…

L’home no li va deixar acabar la frase. Li va fer el gest que esperés i gairebé li va tancar la porta als nassos.

—Ha de trucar aquesta tarda i l’atendran.

—Ah… i per qui he de demanar?

—Algú hi haurà, no es preocupi. Adeu-siau. —I l’home va tornar a tancar-li la porta amb determinació.

Aquella rebuda i el fet que no hagués pogut ni entrar al club li van deixar mal gust de boca. Va anar al despatx d’en Frey amb el cap una mica carregat, però encara amb bon ànim. En Frey el va rebre eufòric. L’acompanyava un home que duia un vestit molt modern, amb unes solapes amples i exagerades: era l’arquitecte de la seva nova casa.

—Mira, mira els plànols! —El seu amic el va arrossegar fins a la taula de la sala de juntes, on hi havia desplegats uns alçats i una planta d’una mansió fastuosa.

—T’estàs construint aquest castell?

—Oi que ho sembla, un castell? És el que vull!

La mansió tenia dues torres d’aspecte lleugerament medieval, tres plantes d’alçada i un soterrani que serviria de garatge. Tot plegat impressionava.

—I això on ho estàs construint?

—Les obres encara no han començat. És una finca del Park Güell, amb unes vistes extraordinàries de Barcelona, però estem a l’espera dels darrers permisos.

—Deu costar una fortuna… —va sospirar en Gamper, admirat.

En Frey va fer un somriure ample i li va tustar l’esquena.

—D’això justament et vull parlar, ara que ja has tornat. Si em permets, acomiado el senyor Curull i estic per tu. Seu i pren-te alguna cosa, ara torno.

En Hans ni va seure ni es va servir cap beguda. Es va tornar a mirar el plànol del castell i va pensar que a ell no li agradaria viure en una casa com aquella, i que ara que l’havia retrobat, el seu pis del carrer de Girona era el lloc més acollidor del món.

—Joan, ja torno a ser aquí. Des que vam començar a treballar junts les coses han anat molt bé. Les teves gestions a Suïssa han estat del tot encertades i ara, tant tu com jo, disposem d’un capital immens.

—Sí, però tot ho tenim en accions, els diners es queden allà, als Estats Units.

—Però això és provisional, home… Fins ara hem especulat amb el nostre agent, hem comprat accions de moltes empreses diferents i hem aprofitat els moviments de la borsa per revendre-les amb beneficis. Si continuem així, no falta gaire per gaudir de debò de tot el que hem guanyat durant aquests anys. Només ens falta un cop de sort final, i hi hem d’estar preparats.

—Home, Juan, la borsa fa una mica de vertigen. I si pel motiu que sigui cau i ho perdem tot?

—Si cau només perdrem momentàniament el que tinguem invertit en accions. Però tindrem diners al banc, que són els beneficis de tots aquests anys, i que ens permetran recomprar a tots els babaus que, aterrits, vulguin salvar els mobles. Serà el nostre moment, ja ho veuràs.

—Tu creus que no n’hi haurà molts que, com nosaltres, no es deixaran arrossegar pel pànic i mantindran una reserva per comprar? Tampoc és que sigui una jugada gaire original.

—Ai, Joan, has de tenir més confiança en la nostra capacitat. De fet, això que t’explico ja ho fem ara, però a petita escala. En el futur, algun dia, ho farem a l’engròs i podrem cobrar els nostres bons beneficis.

—Home, tu ja has començat a cobrar —va dir en Hans, assenyalant el plànol de la mansió.

—No, no he cobrat res. El que he fet ha estat empenyorar algunes accions per aconseguir un crèdit per pagar la casa. No t’has de preocupar tant, Joan, és del tot normal que les accions fluctuïn una mica a la borsa, i el que avui val cent, demà valdrà cinquanta, i l’endemà, cinc-cents. Això és així. Per aquesta raó tanta gent s’arruïna, perquè no sap contenir l’alè, confiar en els valors sòlids, mantenir el pols i no espantar-se per les baixades puntuals de les accions. L’economia mundial puja imparable. Després de la Gran Guerra, els països necessiten reconstruir-se i créixer, i això estan fent, i busquen diners per finançar les necessitats de la gent. Per tot això, qui sap moure bé els diners, cada cop en fa més. I nosaltres, amic Gamper, hem demostrat amb escreix que sabem moure els calés!

En Gamper, que no n’estava gaire convençut, va somriure tímidament. Potser en Frey tenia raó i no s’hauria de preocupar més pels diners gràcies a les accions de les empreses nord-americanes. Igual que en Frey s’estava construint un castell, potser ell i la seva família es podrien dedicar a les seves coses, al que els vingués de gust. Al Futbol Club Barcelona, això era el que realment li venia de gust. La prohibició de tenir càrrecs directius en un club esportiu continuava vigent, però de la mateixa manera que al final havia pogut tornar a Catalunya, potser aquesta prohibició també acabaria decaient i, aleshores, podria tornar a comandar el club, com a president o no, tant se valia.

A la tarda, cap a les quatre, va anar a les oficines d’en Mir, amb qui ja havien quedat que diumenge anirien a dinar a Badalona amb tota la família. En aquelles hores, només hi havia tres empleats que escrivien a màquina i feien feines administratives. Va entrar al despatx de l’Enric, perquè al seu encara no havien connectat el telèfon, va despenjar l’aparell i va sol·licitar a l’operadora que el posés amb les oficines del Barcelona.

—Futbol Club Barcelona, digueu…

—Bona tarda, soc en Joan Gamper. He estat a les oficines aquest matí.

—Ah, sí. Un moment. —I l’interlocutor va deixar l’auricular en suspens.

Uns segons més tard, una veu diferent es va posar a l’aparell.

—Sí, digui, digui. Soc en Tomàs Rosés, vostè és en Gamper, oi?

En Tomàs Rosés… Pel que sabia, en Rosés era un industrial cotoner amb molts diners que feia anys que era soci del club. La seva mare devia ser anglesa, perquè tenia un accent molt particular que a en Hans li va recordar aquell parlar català de les primeres assemblees del Barcelona, amb els germans Witty, els Parsons, el pobre Harris… No el coneixia gaire, en Rosés, perquè mai no s’havia implicat a fons en el club. El fet que ara es posés al telèfon des de les oficines, però, devia voler dir que tenia algun càrrec a la junta.

—Senyor Rosés, quant de temps. Aquest matí he passat per les oficines del club perquè volia parlar amb algú de la junta o, si fora possible, amb el president mateix.

—L’Arcadi Balaguer és a Madrid i no tornarà fins d’aquí uns dies. Jo, no sé si ho sap, en aquests moments soc el vicepresident del club.

—Doncs no, no ho sabia. Bé, si no li fa res, vol que m’hi passi ara? Jo estic a les meves oficines, a deu minuts de les de la seu del club.

—Si ve ara mateix el podré rebre, més tard he de marxar.

Se li va fer estrany seure a la banda de la taula que ocupaven les visites. En Rosés feia cara de llest, una mica avinagrat. Duia un segell d’or nou al dit petit de la mà dreta que refulgia amb la claror del llum de sobretaula.

—Així que ja ha tornat definitivament, senyor Gamper. Me n’alegro, me n’alegro.

—Sí, jo també, la veritat. Enyorava la ciutat, enyorava Catalunya i…

—Quan diu Catalunya deu voler dir Espanya…

—Sí, és clar, també enyorava Espanya. —En Hans es va quedar una mica desconcertat amb aquell comentari. Pel que es veia, en aquells quatre anys que ell havia estat fora la dictadura havia aprofitat per marcar i excitar les diferències polítiques—. I, si m’ho permeteu, el que més enyorava era el nostre club.

—Ja. —En Rosés no va afegir res més, i aquell silenci resultava incòmode. En Hans notava l’hostilitat d’aquell home vers ell i no n’entenia els motius—. Miri, senyor Gamper, vosté és un home madur i, innegablement, ha fet molt pel nostre club. Això sempre l’hi agrairem i l’hi respectarem.

—Però…

—Però no podem oblidar el mal que va causar al Barcelona i com, per culpa seva, les autoritats van estar a punt de clausurar aquesta institució. La seva actitud irresponsable, hostil cap a la idea patriòtica, va convertir aquest club en el paladí del separatisme. En el seu moment, això va fer molt mal al club.

En Gamper es va irritar profundament. Però què deia aquell imbècil, què s’empatollava!

—Tot això que diu, senyor Rosés, és una bajanada absoluta. Ni jo ni ningú va fer res que no volguessin els socis.

—Banderes separatistes constantment…

—Banderes catalanes, no pas separatistes.

—És el mateix. Tots els textos es redactaven en català, quan cap altre club ho feia; discursos abrandats, homenatges a altres institucions, alguna de clarament antipatriòtica… I miri com va acabar aquell maleït partit d’homenatge a l’Orfeó Català. Vostè té una idea ben particular de la pàtria, em sembla.

—Miri, no tinc cap mena d’intenció de discutir amb vostè, i menys en els termes que planteja. O sigui que… —En Hans es va aixecar de la cadira disposat a marxar, quan en Rosés se li va apropar i el va agafar pel braç.

—Senyor Gamper, senyor Gamper… —En Rosés el va forçar a tornar a seure, va enretirar la mà i va continuar parlant—: M’haurà de disculpar per tot el que li he dit, no en tinc cap justificació… les responsabilitats en aquest club, ja sabeu… Vostè és un patrimoni vivent del club i nosaltres, els directius, com vostè bé ha dit abans, ens devem als socis. És evident que els nostres socis l’estimen per tot el que ha estat. Nosaltres no som pas immunes a l’amor dels socis i hem pensat que…

—Quan diu «hem», a qui es refereix, exactament?

—Al president Balaguer i a mi. Deixi’m continuar: malgrat la prohibició expressa del Govern que pugui optar a algun càrrec a l’entitat, ens agradaria oferir-li una col·laboració que creiem que pot ser del grat de tothom. Enguany fa trenta anys que vostè i altres companys van posar en marxa el club. Amb aquest motiu, hem pensat que valdria la pena organitzar una mena d’arxiu amb tots els documents del passat del Barcelona i preparar la recopilació d’informació de cara al futur. Fa cinc anys, coincidint amb la celebració del vint-i-cinquè aniversari, ja es va fer alguna cosa, però ara es tractaria de fer-ho d’una manera més seriosa. Creiem que vostè, en col·laboració amb algun altre soci, es podria encarregar d’aquesta tasca. D’aquesta manera no ens saltaríem la llei, però, tot i la inhabilitació a què el van condemnar, podria tornar al club. Ens arrisquem a una sanció governativa, és cert, però el nostre tarannà generós…

I en Rosés va seguir encara una estona amb les seves explicacions, mentre en Gamper l’escoltava i, alhora, hi rumiava. D’una banda, veia clar que no era cap mena d’oferiment generós, es tractava d’intentar que ell passés desapercebut i no fes ombra a la junta. Dins era menys perillós que fora, era el raonament dels dirigents. Això el decantava cap a no acceptar l’encàrrec. Ara bé, era cert que en aquells moments ell estava inhabilitat i que construir i organitzar l’arxiu del club podia arribar a ser una tasca engrescadora. Sense adonar-se’n, el seu cervell ja feia els plans sobre com hauria de ser la feina: com podria localitzar els papers i els documents antics, on es podria instal·lar l’arxiu…

—Així doncs, què me’n diu? —En Rosés havia seguit parlant, tot i que ell ja no l’havia escoltat.

—Deixin-m’ho pensar i aviat els contestaré.

En Rosés es va aixecar de la butaca, satisfet perquè era ell i no en Gamper qui posava el punt final a la reunió.

—Molt bé, quedem a l’espera, doncs.

Un mes després d’aquella reunió, el president del club va plegar. Els rumors sobre el final de la dictadura creixien dia a dia, i com que l’Arcadi Balaguer tenia tots els interessos familiars a Castelldefels, intel·ligentment, va decidir retirar-se al seu feu a l’espera de temps millors. El seu delfí, en Tomàs Rosés, el va substituir al capdavant del club. En Gamper feia temps que volia concertar-hi una nova cita. Una setmana després d’aquella reunió, tot i que li havia trucat, no hi va poder parlar. A més a més, com que els empleats de les oficines havien canviat, ara no tenia ningú de confiança que el pogués informar del que passava a l’interior de la seu blaugrana. En Hans havia decidit acceptar la proposta, perquè l’Emma, que no acabava d’estar tranquil·la i tenia por que un dia es presentés la policia a casa i els fessin marxar, no volia que el seu marit es mostrés gaire en públic. Tanta por passava l’Emma, que en Hans no havia anat a veure ni un sol partit de futbol al camp de les Corts, tot i que se’n moria de ganes.

Finalment, a principis d’abril, en Hans ja no va poder més. Feia poques setmanes que havia començat una nova competició, la Lliga de Primera Divisió, es deia. Deu equips s’enfrontaven entre ells en dues tongades, una vegada en camp propi i, al cap d’un temps, al camp contrari. En un primer moment, molts aficionats l’havien criticat. Segons ells, era una competició sense ànima i no tenia emoció, ningú no quedava eliminat, i així, deien, sempre guanyarien els equips més grans. Auguraven que se’n farien ben poques edicions. A principis d’abril, però, ja s’havien disputat set jornades i, de moment, havia estat un èxit. El Barcelona no havia començat gens bé i anava setè a la classificació. Els dos últims partits, però, havia millorat i ara tocava enfrontar-se al Real Club Deportivo Español. L’Español i, en menor mesura, el Real Madrid eren els equips rivals més detestats, i l’odi entre les aficions era paral·lel al que hi havia entre els futbolistes. No se suportaven i, sempre que podien, ho demostraven en el terreny de joc. Malgrat els esforços de la directiva blaugrana actual d’apaivagar els ànims i reconduir la personalitat del club, els aficionats barcelonistes continuaven tenint fama de catalanistes, mentre que els seguidors de l’Español sovint eren titllats de ser propers a l’espanyolisme polític, i encara més des que el rei Alfons els havia atorgat el títol de Real. Per això, un partit entre els dos clubs cada cop era molt més que emocionant.

La tarda era plujosa i una mica massa freda per ser abril, però a en Gamper tant li feia. L’emoció de tornar al camp de les Corts després de quatre anys i veure l’equip el desbordava. Es va fer portar en cotxe fins a l’entrada de l’estadi i, quan tot just estava a punt de començar el partit, va entrar sol al camp i es va dirigir al seu seient de la tribuna. Tothom anava abrigat, però, gràcies a la tribuna coberta, els espectadors podien treure’s el barret i descordar-se una mica les gavardines i els abrics. En sortir els jugadors en dues fileres paral·leles al terreny de joc, la cridòria va fer rebrotar les emocions, i a en Hans li van caure un parell de llàgrimes. La primera part del partit no va ser gaire bona. Els dos equips van jugar malament; l’únic que ho va fer bé va ser en Zamora, el porter de l’Español que abans havia jugat amb el Barcelona i que n’havia marxat per diners. L’afició blaugrana no l’hi havia perdonat, i per això l’odiava especialment.

Zero a zero a l’hora del descans. En Hans es va aixecar del seient i va anar a les parades, sota tribuna, on se servien begudes fredes i calentes i alguns entrepans. No tenia gana, però li venia de gust prendre un cafè amb llet. Molts aficionats el van reconèixer i, tot i que alguns li van somriure tímidament, cap ni un s’hi va apropar a parlar-hi. Sis anys de dictadura havien acostumat la gent a ser discreta en públic i ningú no sabia del cert si la presència d’en Gamper al camp era tolerada o no per les autoritats. Més valia no significar-se. Ara bé, la notícia va córrer ràpid. Quan ja estava a punt de tornar al seu seient, un porter del club se li va apropar.

—Senyor Gamper —li va dir tocant-se la gorra amb dos dits per saludar-lo—, diu el senyor president que si després, en acabar el partit, seria tan amable d’esperar-lo a la sortida de la llotja, que voldria parlar amb vostè.

—Digui-li que sí. I m’alegro de veure’l, Ramon.

—El mateix li dic, senyor Gamper, el mateix li dic.

La segona part va ser millor que la primera. Els dos equips s’ho van prendre d’una altra manera i van jugar a un altre nivell, amb bones jugades d’uns i altres. El Barcelona va dominar i, quan faltaven deu minuts per acabar, un cop de cap d’en Sastre va comportar la derrota de l’Español. Un a zero, resultat final. Gràcies a la derrota dels equips del capdavant de la classificació, el Barcelona no s’havia quedat despenjat de la Lliga, que era l’important.

En Gamper va esperar en Rosés a la sortida de la llotja. Va veure passar els directius de l’Español, que no el van saludar, i també altres coneguts del Barcelona que, en veure’l, van abaixar els ulls. Allò li va doldre. Un dels últims a aparèixer va ser en Rosés, envoltat de gent; es va aturar davant seu i, ignorant la mà que li oferia, li va dir:

—Ah, Gamper, veig que finalment ha condescendit a veure un partit de l’equip. Escolti, ja he parlat amb dos antics jugadors, en Joan Baptista Soler i l’Enric Peris de Vargas, i estan decidits a col·laborar en aquesta cosa seva de l’arxiu. Ja l’avisaran de quan i com s’han de veure.

I tal com havia arribat, se’n va anar. En Gamper no havia creuat ni una sola paraula amb ell. A més, el molt desgraciat havia dit que havia «condescendit» a veure un partit, com si durant aquells quatre anys ell no hagués vingut a les Corts per gust! D’altra banda, la tria d’en Soler i en Peris de Vargas era una elecció curiosa. Si hi havia un separatista al club, aquest era en Soler i, en canvi, en Peris de Vargas, fill i germà de militars, potser era el més espanyolista del Barcelona. Mentre caminava cap al cotxe, en Gamper va arribar a la conclusió que l’elecció no era atzarosa. Sospitava que en Rosés pretenia que aquella comissió fracassés fos com fos, que les baralles entre aquells dos ho fes tot impossible. Doncs bé, es va dir a si mateix, ell no ho permetria de cap de les maneres!

Amb una segona volta sensacional, el Barcelona va acabar guanyant la primera Lliga. Durant aquells mesos, en Rosés es va discutir amb tothom i especialment amb els jugadors i l’entrenador. La comissió de l’arxiu històric avançava molt a poc a poc, perquè en Gamper constantment havia de fer de mediador. Aquell estiu, en Hans i la família van tornar a Lloret per primer cop en quatre anys i van gaudir de les vacances com no ho havien fet en molt de temps. Els negocis anaven bé, i en Frey estava exultant; només l’amoinava que el permís d’obres per a la mansió es va retardar fins l’agost. Tot continuava el seu ritme normal, fins que a finals d’octubre tot va esclatar.

De la nit al dia, el dijous 24 d’octubre, la borsa de Nova York va patir un daltabaix. D’arreu del món arribaven notícies esfereïdores: suïcidis d’inversors, masses de gent desesperada pels carrers, tancaments d’empreses sobtats. En Gamper es va reunir amb el seu soci.

—Potser és aquest el sotrac que esperàvem, Joan. Potser ha arribat la nostra gran oportunitat! —deia en Frey, fregant-se les mans.

Aquell cap de setmana els grans banquers nord-americans van injectar diners a la borsa per intentar aturar la caiguda. Dilluns, en reobrir Wall Street, la borsa va seguir caient, i l’endemà encara va descendir un tretze per cent més. Era un crac borsari i econòmic, tal com el van anomenar gràficament. De sobte, en menys d’una setmana, tota l’aparent riquesa dels grans guanyadors de la Gran Guerra, els Estats Units, havia desaparegut. En tan sols cinc dies, desenes, centenars, milers d’empreses nord-americanes van passar de la prosperitat comptable a la bancarrota.

En Frey i en Gamper seguien puntualment les notícies, tant pel teletip com pel telèfon, ja que estaven en contacte permanent amb l’agent de borsa de Nova York responsable de la seva cartera d’accions. El sotrac inicial de dijous havia amoïnat en Hans, però com que ja havia estat advertit des de feia mesos per en Frey, no es va espantar gaire. Com tothom, es pensava que aquella caiguda de la borsa es frenaria en pocs dies, s’estabilitzaria i, després, de manera gradual, la borsa tornaria a pujar fins i tot per sobre d’on s’havia situat abans del primer crac. Entre dilluns i dimarts, però, la caiguda en picat del valor de les accions el va fer entrar en pànic.

—En aquests moments, Juan, nominalment tenim menys de la meitat de la fortuna que teníem la setmana passada.

—Sí, no sona bé, ja ho sé, però, malgrat tot, estic convençut que es tracta de la nostra gran oportunitat. Les grans companyies dels Estats Units, que són, de fet, les més grans companyies del món sencer, ara valen poquíssim a la borsa, però només a la borsa! És a dir, valen poquíssim a la borsa, però el seu valor real autèntic és inestimable. De fet, tenen el mateix valor que la setmana passada o fins i tot més, perquè probablement han perdut competidors pel camí. Si ara comprem un paquet important d’accions i aguantem amb el cap fred, d’aquí uns mesos podrem comprar Barcelona sencera!

—I, per tant, pel que dedueixo, ara seria el moment de treure les nostres reserves dels bancs, l’or i les divises que hi tenim, i invertir-ho tot a comprar aquestes companyies.

—Justa la fusta! Ens ho juguem tot a la ruleta, però amb una diferència important: som dels pocs que apostarem i, a més, sabem que els números als quals ens jugarem els diners tocaran segur!

Durant el mes de novembre en van continuar parlant, ja que la borsa no es recuperava i les notícies que arribaven de tot arreu eren molt preocupants. El crac havia comportat que la majoria dels crèdits concedits pels bancs americans passessin de la nit al dia a impagats. Si els bancs volien sobreviure, haurien de cobrar els crèdits als seus clients, però aquests difícilment podien pagar, ja que la major part dels grans clients dels bancs eren els països europeus que havien patit la Gran Guerra. En un primer moment, el catacrac nord-americà no s’havia notat amb la mateixa intensitat a Europa. Però, com més gran era una economia, més ràpidament arribaven els efectes del que estava passant a Nova York. I aviat França i la Gran Bretanya van començar a patir els efectes de la caiguda mundial de demanda de mercaderies, perquè eren els qui controlaven el comerç internacional, gràcies sobretot a les seves colònies, les més extenses de la Terra. A Europa, tanmateix, qui va notar més el sotrac va ser Alemanya, un país que ja abans d’aquells dies d’octubre vivia en una situació precària degut als deutes d’haver perdut la guerra i a la desconfiança i el rebuig als seus productes per part dels països que havien patit l’agressió germànica. Amb aquell cop, la seva economia, fràgil i vulnerable, encara va patir més.

L’empresa d’importació i exportació de productes tropicals, especialment cafè, que en Gamper compartia amb en Mir també va advertir ràpidament les conseqüències de la sotragada, perquè bona part dels seus productes venien i anaven a països molt implicats en el desastre borsari. En pocs mesos, a principis de 1930, l’empresa passava a facturar la meitat del que havia mogut l’any anterior.

En Hans i en Frey, per la seva banda, van decidir començar a comprar. En Frey, assessorat pel seu agent de canvi i borsa nord-americà, volia comprar més aviat accions bancàries, mentre que en Gamper, que creia més en la indústria, es decantava per les accions de fàbriques que produïen objectes per al consum. Els dos socis parlaven molt, discutien, s’explicaven les raons mútues, es mig convencien i de vegades invertien i de vegades, no. De mica en mica, el fons de què disposaven es va anar esgotant i, en canvi, la cartera d’accions va créixer com mai. Però, malgrat tot, la borsa no pujava. En Gamper estava realment amoïnat. Ni tan sols la caiguda del general Primo de Rivera, a causa del convenciment del rei Alfons XIII, i de molts altres oligarques, que la política del dictador comportaria la destrucció de la monarquia, va alleujar les seves preocupacions.

Aquells primers mesos de l’any trenta, en Hans intentava dissimular a casa el seu calvari. De fet, el dia que va arribar la notícia que l’exdictador havia mort sobtadament al seu exili daurat de París, mentre gaudia de la companyia d’unes noies en una casa de barrets, en Gamper i en Frey, en comptes d’obrir una ampolla de xampany, van seure al despatx de la Ronda en silenci. En Hans no havia vist mai tan moix el seu soci, un home de tarannà optimista que contagiava la bonhomia a tothom. En Gamper va tallar el silenci:

—Juan, que tens noves notícies? Alguna cosa que ens afecti? Digues, va, no et preocupis.

—He parlat fa una estona amb en Rockwell i m’ha deixat una mica abatut, t’ho confesso.

—Què ha dit? Ha pogut esbrinar si les accions del Chase Manhattan estaven compromeses?

—No, no va per aquí la cosa, no. —En Frey va aixecar la mirada cap al seu soci i en Hans va pensar que aquell home havia envellit molt des de l’octubre—. En Rockwell sempre ha estat un agent de canvi molt assenyat i moderat, no ha pres mai decisions precipitades, sinó que més aviat ha estat força conservador en els seus moviments, de vegades massa i tot. Ja saps que de vegades jo l’he criticat per aquesta raó. Però el que m’ha dit per telèfon m’ha colpit, i com ho ha dit…

En Gamper no va dir ni una paraula.

—L’home plorava. Plorava, Joan, te’n fas el càrrec? Aquest matí ha comprovat totes les compres i vendes que ha mogut el darrer mes i m’ha dit que totes les accions que havia comprat havien caigut, i que, en canvi, totes les accions que havia venut s’havien revalorat posteriorment. Poc, però ho havien fet.

—És a dir, que s’ha equivocat en totes i cadascuna de les operacions borsàries que ha tirat endavant en el darrer mes.

—Exacte, en totes. I nosaltres som el seu client principal. I això no és tot: encara ha d’acabar de fer unes comprovacions, però sospita que aquesta tònica no s’ha produït només durant el darrer mes, sinó que es remunta a temps enrere.

En Gamper va haver de respirar fondo. Ara entenia l’abatiment d’en Frey, allò era un cop molt dur per als plans que havien fet.

—Siguem positius, Juan. No anem bé, és cert, però tenim les accions, i les apostes de futur que hem fet no tenen per què sortir malament.

—Sí, però el temps se’ns esgota. Les accions que ja teníem i el nou paquet pel qual hem apostat, ara per ara, valen força menys del que n’hem pagat. A més a més, he rebut un parell de comunicacions dels bancs d’aquí i, tot i que no ho diuen clarament, dubten que en el futur siguem capaços de complir amb les nostres obligacions amb ells. I em temo que potser tindran raó.

Aquella nit, en Gamper va dormir força malament, neguitós per la situació dels seus negocis. Si ho perdia tot…, si ho perdia tot, no hi hauria res a fer. Ara bé, potser es perdria bona part de la fortuna. Seria un cop dur, cert, però els nois ja eren grans, i l’Emma i ell no necessitaven gaire per viure; a més, ell amb la seva habilitat i els seus contactes segur que… Ai, però a qui volia enganyar? La seva habilitat…? Però si no hi havia negoci en què ell estigués implicat que no anés malament! I els contactes… Quan era president del Barcelona, sobretot en els últims temps, molta gent se li havia acostat i se li havia ofert, perquè el prestigi de tenir relació amb el president del millor club de futbol era immens. Però ara semblava un leprós, tots el defugien i l’esquivaven. La comissió de l’arxiu històric, tal com ell es temia, era un lloc impossible. En Soler i en Peris eren gat i gos i no hi havia cap possibilitat d’arribar a un acord fins i tot en les coses més mínimes. El president Rosés havia creat aquella comissió per condemnar-lo a l’ostracisme i que, per avorriment, els deixés a tots plegats en pau.

Aquella primavera en Hans va aprofitar per passejar molt. A casa, intentava no explicar gaire les seves preocupacions, encara que l’Emma, que el coneixia bé, sabia que el seu marit estava angoixat. Ella va augmentar les visites a l’església, i fins i tot va comprar una petita imatge de sant Pancraç, el patró de la feina, per resar-li i demanar-li que ajudés el seu marit a superar el tràngol. En Hans sortia aviat de casa, però en comptes de dirigir-se a un o altre despatx, ara procurava anar-hi el mínim possible. De fet, al club no hi podia anar, les poques reunions amb els seus col·legues de l’arxiu les feien fora del local barcelonista perquè no els facilitaven mai un espai per seure i parlar. En Hans va recórrer a peu tota la ciutat i va visitar alguns llocs que no havia tornat a trepitjar des de la seva arribada a Barcelona. Va anar a cadascun dels camps on havia jugat l’equip, tot i que gairebé ja havien desaparegut tots; va entrar als cafès on havia estat amb l’Aurora que encara sobrevivien, que no eren gaires; va admirar les façanes de les tavernes del Paral·lel on solien anar després de les reunions a Los Deportes, diari que feia anys que no existia. Vivia totes aquelles llargues caminades com una mena de comiat del passat. Tal com estaven les coses, si un miracle no redreçava aviat els negocis, en Hans hauria de prendre una decisió dràstica. Havia pensat tornar a Suïssa, on podria comptar amb l’ajuda familiar per refer-se. També se li havia acudit que potser l’Enric Mir i ell podrien muntar alguna cosa nova en el futur; la família de l’Enric tenia diners i, encara que fos com a empleat, alguna cosa trobaria per a ell. També podria recórrer als seus amics polítics, però, després de l’episodi de la xiulada a la Marxa Reial, fins i tot els antics homes de la Lliga l’havien deixat de banda. En qualsevol cas, els dies en què tots aquells indrets, que ara recorria amb una certa nostàlgia i amb molta tristor, eren una font d’alegria i d’emocions difícilment tornarien.

Tampoc el club ni l’equip li van aportar gaire consol, a en Hans. En Tomàs Rosés es va enfrontar tant amb els jugadors de l’equip i amb l’afició que, al final, no va tenir altre remei que plegar de president del Barcelona. El va substituir en Gerard Rosés, que no era parent seu. La marxa del que havia estat la bèstia negra d’en Gamper dins del club no li va portar cap alegria, a en Hans. Ningú no se’n volia recordar, d’ell, era una figura molesta que s’associava més aviat a èpoques difícils. Per reblar el clau, el club li va enviar una carta en què li comunicava que, a partir de la temporada següent, hauria d’abonar el seu carnet de soci com tots els altres, ja que la seva condició de fundador del club no implicava aquest privilegi. Eren pocs diners, però a en Hans li va doldre.

El mes de juliol va ser molt calorós. L’Emma parlava d’anar un altre cop a Lloret de Mar, però en Hans no sabia com dir-li que convenia estalviar-se els diners de les vacances. Les accions no s’havien recuperat, ben al contrari, la majoria de les companyies de les quals en Frey i ell eren nominalment propietaris havien desaparegut. A la caixa forta tenien piles de fulls amb accions que no valien ni tan sols el paper en què estaven impreses. També la companyia del cafè estava molt aturada, ja que el comerç mundial, i encara més el de les matèries que es consideraven menys bàsiques, com el cafè, el sucre o les fruites tropicals, estava del tot deprimit. Aquell any, per primer cop des que l’havien fundada, la companyia tancaria amb força pèrdues la seva activitat.

El dilluns 28 de juliol al matí no va rebre la trucada habitual d’en Juan Frey per explicar-li com havia anat la setmana anterior a la borsa. Per això va decidir passar pel despatx del soci. En arribar, va trobar la porta oberta, però no hi havia cap empleat. Va caminar fins al despatx del seu soci, i allà se’l va trobar, assegut en una cadira, sense l’americana i amb la camisa rebregada i la corbata torçada. En Hans no l’havia vist mai amb aquell aspecte, ni tan sols en els pitjors moments.

—Juan, Juan, què et passa? Va, company, anima’t, que ha passat alguna cosa?

—En Rockwell és mort. Ahir vaig venir al despatx a repassar papers, a veure si encara podia albirar alguna solució, no ho sé, alguna cosa… Aleshores em va trucar.

—Qui, en Rockwell?

—Sí. Em va dir que ja no podia més, que estava desesperat, que ell també ho havia perdut tot i que no hi havia cap possibilitat de recuperar res. Que podia acabar a la presó i que s’anava a penjar.

—Quin horror! I com saps que ho ha fet?

—Perquè finalment no es va penjar. Va agafar una pistola i es va fúmer un tret al cap. Ho vaig sentir tot per telèfon i, després, m’ho va confirmar un empleat seu.

—És horrible!

—He passat la nit aquí, no em podia moure. Quan han arribat els empleats, els he fet fora a tots i els he dit que no cal que tornin més.

En Frey estava abatut i en Hans, molt espantat. Sabia que el seu soci tenia una pistola en un calaix de la taula del despatx, perquè algun cop l’hi havia ensenyat. Tal com estava, l’home podia fer una bogeria. En Gamper es va aixecar i, discretament, aprofitant que en Frey estava assegut d’esquena a la taula, va obrir el calaix i va agafar la pistola, una Astra de 9 mm. Com que no sabia com amagar-la, se la va guardar a la butxaca i va despenjar el telèfon per trucar a la dona d’en Frey i avisar-la que es fes càrrec del marit.

—No et preocupis, Juan, de vegades l’ànima s’esquerda i no es veu solució a les coses.

—És que no n’hi ha, Hans, no hi ha solució. Tu i jo ho hem perdut tot, absolutament tot. I, el que és pitjor, els deutes que tenim faran que mai de la nostra vida ens puguem recuperar d’aquest cop. No ens queda res, ara, però tampoc tindrem res mai més.

L’espera de la família d’en Frey es va fer llarga. No sabien què dir-se i, francament, no hi havia gaire cosa a dir. Finalment va arribar un cunyat seu i se’l va endur. Abans de marxar, es van abraçar molt fort i, cosa insòlita, en Frey va besar en Hans a la galta.

En arribar a casa, en Hans es va adonar que encara duia la pistola a la butxaca. La va desar a la petita caixa forta de la sala, amagada a sota d’una taula amb faldilles. L’endemà, en llevar-se, va pensar a trucar al seu soci a casa, però era aviat i no el va voler molestar. El pobre home no havia dormit la nit anterior i potser necessitava descansar una mica més. Però, de sobte, va ser ell qui va rebre una trucada. El cunyat d’en Juan Frey el va informar que s’havia disparat un tret al cap amb una pistola que tenia a casa. No havia mort, però estava ingressat a la clínica Figarola Pera i els metges no eren gaire optimistes. Colpit, li va explicar a l’Emma el que havia passat i junts van anar a la clínica, només per saber que en Frey acabava de morir. Abatuts, se’n van tornar a casa.

Era un dia d’estiu clar, un dia preciós. La vida a Barcelona era esclatant, per tot arreu es veien cares d’alegria, sanes, felices. En Hans, que s’ho mirava tot des de la finestra del taxi, trobava aquell contrast dolorós. Què faria, ara? Amb la mort d’en Rockwell i d’en Frey, ell havia quedat com a únic responsable de tot aquell capital ridícul, centenars de papers que representaven accions de companyies fantasma, d’empreses que, en el millor dels casos, no tenien cap valor i, en el pitjor, estaven endeutades fins a límits inabastables. El que havien fet el seu corredor de borsa i el seu soci, matar-se, era una sortida, però una sortida terrible, al cap i a la fi. En Hans rumiava i es deia que la vida no hauria d’acabar mai perquè així no hi hauria res definitiu, tot seria només una anècdota, un petit esglaó d’una escala interminable. Però la vida no era així, la vida tenia un final definitiu, fessis el que fessis, tant se valia si havies estat feliç o desgraciat, si havies tingut sort o dissort, si t’havies enamorat i t’havien estimat o si restaves sol. Res no importava quan arribava el final i, potser, el seu final s’apropava. Després de totes aquelles desgràcies, el futur només podia ser pitjor, va pensar. En pocs dies, demà mateix potser, arribarien les primeres reclamacions i els embargarien tot el que posseïen, i més ara que ell era l’únic que quedava viu de tots els que havien participat en aquelles maleïdes transaccions. Seria avergonyit i escarnit públicament i es temia que, coneixent com el tractaven al Barcelona, fins i tot l’acabarien expulsant del club o, simplement, ell no gosaria anar al camp a veure un partit per no trobar-se amb coneguts.

Van arribar força tard a casa. L’Emma feinejava a la cuina, preparant el sopar, i en Marcel i en Joan-Ricard eren fora. El matrimoni va menjar sense gana, amb el silenci només interromput pels comentaris domèstics esparsos de l’Emma dient que no hi havia llet ni pa per a l’esmorzar, però que ja sortiria a comprar al matí, quan arribés la Neus. En Hans no suportava el silenci i per això va aixecar-se a connectar la ràdio. Diversos temes simfònics que interpretava una orquestra van omplir una estona aquell silenci feixuc.

Cap a les sis del matí, quan tot just sortia el sol, en Hans es va aixecar del llit. No havia dormit gaire i un neguit intens li impedia descansar. Va anar fins a la sala i va sortir al balcó que donava al carrer de Girona. A aquella hora no hi havia gaire activitat. Se sentien uns quants ocells i els sorolls esmorteïts del principi del dia. Si fumés, va pensar, ara seria un bon moment per encendre un cigarret. Va passar molta estona en pijama, recolzat a la barana, sense veure res, perdut en els seus pensaments. A quarts de vuit, l’Emma li va cridar que entrés. En Hans va obeir i va trobar la seva dona amb cara amoïnada. Amb els anys, l’Emma també s’havia engreixat i se li notava el pas del temps. Se la va mirar amb tendresa i la va abraçar de manera delicada. L’Emma es va deixar abraçar i va recolzar el cap sobre el pit d’en Hans durant uns instants.

—Quanta estona portaves a fora?

—No ho sé, força… Estava a punt de sortir el sol. És que gairebé no he dormit.

—No m’estranya, pobre Juan. Estàs cansat?

—La veritat és que sí. Mira, saps què?, me’n torno al llit, crec que és el que em convé més.

—Doncs sí, faràs bé. Jo agafo la roba i així no et molesto, perquè ara, quan vingui la Neus, baixarem totes dues a comprar. Et desperto a alguna hora?

—T’estimo, Emma.

—I jo a tu, Joan, i jo a tu… Molt bé, doncs ja et llevaràs tu. Descansa.

En Hans se’n va tornar al llit. Cap a un quart de nou, l’Emma i la Neus van baixar a comprar. Aleshores, en Hans es va aixecar del llit, va anar a la sala, va obrir la caixa forta, va treure la pistola i va comprovar que estigués carregada. Amb la pistola a la mà, va tornar al llit i es va mig ajeure. La mà li tremolava i al cap només li venien imatges: el naixement dels dos fills, la festa a casa de la seva germana, on va conèixer l’Emma, la primera vegada que va enfilar la Rambla, el partit amb els nens de Sant Gervasi, la primera reunió al Gimnàs Solé, el primer petó amb l’Aurora, la celebració de les victòries a la Moritz, el tacte de la samarreta blaugrana sobre la pell… Totes aquelles imatges li van passar pel cap i, de sobte, va tenir clar que, malgrat tot, havia tingut una bona vida. Va aixecar la pistola, va endinsar el canó dins de la boca i va prémer el gallet.

—Joan!… Joan!… Ja som aquí. No hi havia melindros, no t’importa, oi? Hem comprat pa de pessic, que fa molt bona olor. Joan, que hi ets?

La minyona es va dirigir a la cuina amb la bossa carregada amb tot el que havien comprat, mentre l’Emma buscava el seu marit per casa. El pis feia una olor estranya, com de carbó cremat i de… de sang? L’Emma es va aturar davant la porta tancada de la seva habitació, sense gosar obrir-la. La llum que entrava per la finestra reflectia les partícules de pols que suraven en l’aire. Semblava que aquell moviment era l’únic que hi havia a tot el món. Finalment, va obrir a poc a poc la porta i va veure en Hans amb la pistola a la mà, mort i cobert de sang. De fons, va sentir que algú cridava, com un ronc animal, i per un moment es va pensar que era en Hans, que estava viu i cridava, fins que de seguida es va adonar que aquell crit sobrenatural l’emetia ella. La Neus va sortir corrents i es va quedar horroritzada, dreta darrere l’Emma, que en aquell instant feia dues passes cap al llit, amb la boca oberta i els ulls esbatanats, i aquell gemec informe que li sortia del fons del pit. L’Emma va agafar la pistola de la mà del marit mort i la va dirigir cap al seu pit. Però la minyona va ser més ràpida i, d’una revolada, va llençar l’arma a terra. Totes dues es van mirar i van reconèixer la tristor i la tragèdia immensa en els ulls de l’altra. I es van abraçar.