AMOR

Febrer de 1900

Endormiscat, en Joan va obrir lentament els ulls, va respirar el perfum de l’Aurora i es va sorprendre de trobar-se en aquell pis diminut del carrer Valldonzella, gairebé cantonada amb Ponent. Va moure el braç i va topar amb el cos nu de la noia, que encara dormia. Era la primera nit que dormien junts. De fet, era la primera vegada que passava tota una nit amb una dona.

El vespre anterior, havien sopat a la Casa Almirall, al carrer Ponent i, tot i que l’Aurora era del barri, ningú s’hi havia fixat gaire. Ell, es veia d’una hora lluny, era un jove administratiu amb estudis; ella semblava exactament el que era, una venedora de flors. S’havien conegut la nit de Cap d’Any, quan tot just havia transcorregut una hora del nou segle. En Hans havia sortit a celebrar l’arribada del nou any amb uns companys del club a un local del Paral·lel, on, molt abans que toquessin les dotze, ja s’abraçaven tots amb meuques. A en Hans, però, aquell pla no li feia el pes i, amb un somriure tímid, va rebutjar les atencions d’un parell de noies. Els brindis amb xampany per l’arribada del nou any tan sols van durar uns minuts, i mitja hora després la festa col·lectiva s’havia convertit en personal.

En Hans va agafar l’abric i el barret i va sortir al carrer, a refrescar-se. Si tenia sort i trobava algun cotxe de lloguer tornaria de seguida a casa; si no, hi aniria caminant, tot i que hi havia un bon tros fins a Sant Gervasi. Va caminar fins a la Gran Via, el nom popular del carrer de les Corts, i allà, en una cantonada, va veure una dona jove amb expressió trista recolzada a la paret d’un edifici. Al seu davant, un pom de flors desmanegat a terra. En Gamper la va sobrepassar sense dir res, tal com hauria fet a Basilea, on li havien ensenyat que calia respectar la intimitat de la gent, però, quan tot just havia avançat tres o quatre passes, es va aturar, va girar cua i s’hi va apropar. Barcelona no era Basilea.

—Li passa alguna cosa? Necessita ajuda?

La dona va aixecar el rostre, que, per cert, era molt bonic, i va fer un somriure forçat, amarat de dolor.

—No s’amoïni, senyor. Soc una toia. He caigut tota sola, no sé ni com. Em sembla que m’he torçat el peu. No cal que m’ajudi, no passa res, només necessito descansar una estona i de seguida em recuperaré.

—Però no pot estar aquí tota sola.

—No, no, hi estic acostumada, no passa res. La feina… —i amb el cap va assenyalar les flors de terra— …m’obliga a treballar sola totes les tardes i les nits. No es preocupi, senyor, és molt amable, però no cal que faci res.

En Gamper dubtava si marxar o no. Tenia ganes de quedar-s’hi, per solidaritat i, què coi, perquè la noia era molt atractiva, però, d’altra banda, ella mateixa li demanava que marxés. La seva educació suïssa, tan extremament respectuosa, el va decantar a anar-se’n. Quan ja es tocava el barret en senyal de comiat, però, la noia va intentar incorporar-se i va deixar anar un crit de dolor.

—Vostè em disculparà, però no la puc deixar sola així. L’acompanyaré allà on m’indiqui o, si m’ho permet, aniré a avisar algun familiar seu, el que prefereixi. Si trobem un cotxe de lloguer, puc fer que la dugui. Em temo, però, que aquesta nit no en trobarem cap. Si és que no pot ni caminar…

La noia va somriure. En Gamper va recollir les flors de terra i li va oferir el braç. Ella el va agafar ben fort i junts van començar a caminar.

—Em sap greu, és massa molèstia.

—No, no, cap ni una, no s’amoïni. Per cert, no m’he presentat, soc en Joan Gamper, molt de gust.

—Jo em dic Aurora Llena.

Es van quedar en silenci, mirant-se als ulls. Blaus, els té blaus, va pensar en Hans.

—Ja sap on anem? El veig tan decidit… —va dir, sorneguera, l’Aurora.

—Ui, té raó. No sé per què he pres aquesta direcció. Anem malament?

—No, no, l’ha encertada. Seguim per la Gran Via i després ja baixarem. Em sap greu destorbar-lo, potser l’estan esperant.

—A mi? No, no pateixi, no m’espera ningú. És que no soc d’aquí, sap?

—Ja ho havia notat, per l’accent. D’on és, alemany, francès?

—Ni una cosa ni l’altra, soc suís.

—Suís? No n’havia conegut mai cap. N’he pres molts, això sí, però no n’havia conegut mai cap.

—Com que n’ha pres molts? Ah, es refereix a la xocolata amb nata. Sap que a Suïssa no li’n diem així? De fet, allà, la xocolata normalment es menja en preses, i no líquida, com aquí.

La conversa va ser agradable. L’Aurora s’agafava ben fort del braç d’en Hans, perquè realment no podia recolzar el peu esquerre a terra, però també perquè li agradava el tacte i la xerrera d’aquell jove. En Hans també estava encantat de parlar amb aquella dona tan encisadora i atractiva. Quina edat devia tenir? Trenta potser, set o vuit anys més que ell. Devia estar casada, a aquella edat seria el més normal. Capficat en tot plegat, de sobte, en Hans es va adonar que s’havien aturat davant d’un portal.

—És aquí. Jo visc aquí.

—Oh, ja està? Ja hem arribat?

—Ha ha ha, doncs sí, ja està, com vostè diu.

L’Aurora es va deixar anar del braç i en Hans va sentir una certa recança en perdre el contacte amb la noia.

—I ja podrà pujar les escales?

—I tant, no es preocupi, ho faré de mica en mica.

—No la baixarà a ajudar el seu marit, potser?

L’Aurora se’l va mirar fixament, va obrir el portal amb la clau, es va girar i el va besar breument als llavis.

—No en tinc, de marit. Bona nit, Joan, gràcies.

Va girar cua, va entrar al portal i va tancar. En Hans es va quedar sol com un mussol, palplantat davant la porta, sense saber què fer. S’hi va estar una estona, fins que va entendre que l’Aurora no baixaria, com la seva imaginació l’hi havia fet creure.

Durant tot el gener va fitar pels cafès i pels carrers, buscant floristes. En va veure un parell, però no va gosar demanar-los si sabien on parava l’Aurora. Aquella recerca li ocupava tot el temps lliure de què disposava, que no era gaire, perquè entre la feina i el club li quedava poca estona. Un vespre, se li va acudir pujar a Sant Gervasi pel passeig de Gràcia, que no li venia de pas. Primer va passar pel Cafè Novedades, que estava de moda. A aquella hora hi acostumaven a anar matrimonis i moltes senyores a prendre la xocolata, però allà no la va veure. Després, va pujar un parell de carrers i va travessar el passeig de Gràcia. Va veure el Cafè de Lisboa, un local que ell trobava massa llampant, freqüentat per homes de mitjana edat que sortien de la feina i que voltaven per Barcelona a la recerca de diversió. Hi va entrar. El soroll el va sobtar, com li passava sempre en els cafès de Barcelona. Quina diferència amb la tranquil·litat dels cafès suïssos, on tothom parlava procurant no interferir en la conversa de la taula del costat.

Es va apropar fins a un cambrer i li va preguntar si hi havia alguna florista. N’hi havia una a la sala interior. En Hans va desfilar entre les taules atapeïdes i, en entrar a la sala, gairebé va topar amb l’Aurora, que ja sortia. La seva sorpresa inicial aviat es va transformar en un gran somriure.

—Caram, quina sorpresa. No l’havia vist mai en aquest cafè, a vostè.

—És el primer cop que hi entro. De fet, les darreres setmanes he visitat més cafès que en tot el temps que porto a Barcelona.

L’Aurora encara va eixamplar més el somriure.

—I a què es deu, aquesta dèria de conèixer nous cafès?

—A la dèria de trobar-la. La nit de Cap d’Any em vaig quedar amb ganes de seguir parlant amb vostè. —En Hans es va avergonyir d’haver confessat que havia estat fent voltes i voltes buscant la florista—. Veig que ja no li fa mal el peu.

—No, no, ja estic pràcticament bé. I contenta de tornar-lo a veure.

A partir d’aquell dia, ja no hi va haver més trobades casuals. Els horaris de l’un i de l’altra no facilitaven gaire les cites. En Hans treballava tot el dia i, quan disposava d’una estona lliure, s’entrenava a la Bonanova o a la seu del club, al Gimnàs Solé. L’Aurora comprava les flors en una parada del mercat del Born a mig matí i, els vespres, sortia a vendre-les per allà on podia. Durant el dia, estava pel seu fill. L’existència d’aquell nen va ser una sorpresa per a en Hans. Es deia Nicet, com el seu pare, un home casat que tan bon punt va saber que ella estava embarassada va desaparèixer. Abans, però, va fer el gest de donar-li algunes pessetes, que ella va agafar per pragmatisme, malgrat l’ofensa. El nano ja tenia vuit anys i anava a l’escola municipal, i vivia entre la casa de la mare i la dels avis, al carrer de Robadors.

Un migdia, l’Aurora va convidar en Hans a casa. Van pujar fins al tercer pis per l’escala, fosca i estreta com un pou, agafats de la mà. Ella al davant, perquè es coneixia el camí, i en Hans dos esglaons més avall, nerviós pel que allò representava. El pis era petit i rònec, però com que era alt hi entrava força llum. A en Hans li va semblar meravellós; com la foscor, l’olor de flors que desprenia l’Aurora, tot li semblava màgic i encisador. I encara li va semblar més meravellosa la trobada següent, quan, pocs dies després, l’Aurora el va convidar a passar la nit amb ella. En Nicet dormiria amb els avis, aprofitant que era dissabte i l’endemà no tenia col·legi, i ella, per un dia, no vendria flors pels cafès. Van sopar a l’Almirall i, en acabat, van pujar pel carrer Ponent agafats de la cintura. A la font de la cantonada van beure un glop d’aigua i van pujar al pis amb ganes d’enfonsar-se en ells mateixos. Aquella nit van dormir poc i, en despertar-se, en Hans es va adonar que, per primer cop a la vida, no tenia gaires ganes d’anar a jugar un partit de futbol. L’Aurora se’l mirava amb ulls tendres des d’una banda del llit.

—Bon dia. Quina hora deu ser? Has sentit el campanar, què tocava?

—No ho sé, però comença a clarejar. Deuen ser les set o quarts de vuit. I jo hauria de començar a marxar.

—Què dius? Quina pressa tens?

—És que al migdia juguem un partit i no hi puc faltar.

—Per què no et quedes? Em vas dir que en sou molts; potser ni se n’adonaran, que no hi has anat.

—No, dona, no puc. Jo soc el capità, i hi he d’anar.

—No acabo d’entendre com funciona, això vostre. Tu ets el capità, però què has de fer? No juga tothom com vol, més o menys?

—Això és el que fan els equips dolents, però el nostre és bo. El capità decideix qui juga, com juga, situa els jugadors al camp, dona instruccions sobre què ha de fer cada jugador quan l’altre equip té la pilota, fa que els jugadors provin passis i jugades. Tota aquesta mena de coses. A més, avui podria ser que tinguéssim problemes.

—Per què hi hauria d’haver problemes?

—La setmana passada vam jugar contra uns escocesos que han muntat un equip. Estan bé, són força bons, però no entenen el futbol com l’entenem nosaltres, són molt durs. L’altre dia, en acabar el partit, tots estàvem nafrats i adolorits dels cops que ens havien donat aquelles bèsties.

—Pobrissó meu, uns escocesos dolentots l’han tustat.

Tots dos van riure i, per un moment, en Hans va desitjar continuar la conversa d’una altra manera, però, amb responsabilitat, es va aixecar i es va rentar la cara a la gibrella.

—Sí, tu riu-te’n. M’han dit que avui els escocesos tornaran al camp i jo no sé què passarà, perquè el partit d’aquesta tarda encara és més complicat que el de l’altre dia.

L’Aurora es va incorporar al llit, la flassada només tapant-li les cames. En Hans es va fixar en la imatge tan sensual que li oferia el reflex del mirall, penjat davant la gibrella.

—I per què ha de ser més complicat? Els vau guanyar, no?

—No és qüestió de guanyar o de perdre —va dir en Hans mentre agafava una tovallola i s’eixugava—. Avui, de fet, no hem de jugar contra els escocesos, sinó contra un altre club, el Català. Hi tenim una relació… diguem-ne complicada, amb ells; sí, complicada és la paraula justa. El club Català només admet, com a jugadors, catalans, gent nascuda aquí. A mi fa temps em van rebutjar perquè soc suís. Ens ha costat molt que acceptessin jugar contra nosaltres, però finalment hem quedat per avui.

—No entenc res, què tenen a veure els escocesos amb els del Català? No hi veig la relació.

En Hans es va començar a vestir mentre l’hi explicava:

—Doncs que uns companys del meu equip, del Barcelona, s’han assabentat que un o dos jugadors de l’Escocès s’han ofert per reforçar el Català, per veure si ens poden guanyar.

—I això no es pot fer?

—Sí que es pot fer, però és lleig. Nosaltres hem creat el Foot-Ball Club Barcelona amb una mentalitat oberta i admetem qualsevol persona, vingui d’on vingui. Els altres dos equips, no: a l’Escocès, en teoria, només hi poden jugar escocesos i al Català, catalans. I ara, ja ho veus, per derrotar-nos, trenquen amb la seva filosofia.

Mentre en Gamper es cordava les sabates assegut al llit, l’Aurora el va abraçar per l’esquena i li va xiuxiuejar:

—Doncs ara hi vas i els guanyes de vint o trenta punts i després vens i me’ls fas a mi, aquests punts.

—Gols, se’n diuen gols i no punts. Et faré tants punts o gols o el que sigui que tu em diguis. —En Hans va sentir la temptació de besar-la, però es va contenir pensant en el partit—. Prou, me’n vaig ara mateix perquè, si no, no marxaré mai.

En Hans va baixar les escales xiulant una cançó que havia sentit en un dels molts cafès que havia recorregut quan buscava l’Aurora i va anar passejant fins a casa amb l’ànim pels núvols. A més a més, com que feia fred, caminar ràpid li anava bé. Aquest esperit alegre el va acompanyar durant força estona.

Es trobava ja ben a prop del camp del velòdrom i, per primera vegada des que el club s’havia fundat, va veure que al voltant hi havia grupets d’homes. Quan va passar pel seu costat va copsar que estaven força excitats, alguns fins i tot gosaven tustar-li l’esquena.

—Capità, capità, avui guanyarem, oi?

—Us fotran una pallissa, per fi heu trobat qui us ensenyarà com es juga a la pilota!

—Visca el Barcelona!

—Català! Català! Català!

En Hans no se’n sabia avenir. Al partit anterior, contra l’Escocès, ja s’havia presentat força gent, potser cinquanta o seixanta espectadors, un rècord. Però ara potser hi havia tres-cents o quatre-cents aficionats, i això era del tot sorprenent. Havien penjat alguns cartells pel carrer anunciant el partit i el boca-orella també devia haver funcionat bé. En Gamper no coneixia ningú dels qui el saludaven o, com a mínim, no li sonaven de res. Un èxit!

En entrar al camp va veure que alguns de l’equip feien exercicis per escalfar-se. Feia fresca i més valia moure el cos si no es volien glaçar. En Hans es va treure la roba de carrer i, vestit amb la camisa blaugrana i els pantalons blancs, es va apropar als qui s’entrenaven. Eren en Wild, l’Arthur Witty, l’Smart —que feia de porter— i un xicot molt jove i fornit, l’Stanley Harris, que havia jugat de defensa amb el Team Anglès. Era bon noi, però, a parer d’en Gamper, una mica primari, i entrava als rivals amb massa contundència. Tot i que mai se sabia, sempre era bo que algun jugador s’imposés físicament als rivals…

—Hola, Joan, no sé si ho saps… —va començar l’Smart.

—El què, què passa?

—Doncs que aquests cabrons del Català jugaran amb els seus i amb uns quants més, els millors de l’Escocès.

—Sí, m’ho ha dit en Parsons. Sembla que potser jugarà en Hamilton de porter.

En Gamper va mirar cap a l’altra banda del camp, on, tal com feien ells, escalfaven alguns jugadors del Català. I sí, era cert, de lluny es veien tres pèl-rojos, escocesos, amb la camisa blanca i els pantalons blaus del Català, rient, saltant i assenyalant-los a ells.

—Però si a mi no em van admetre a l’equip perquè no era nascut aquí… I ara van i fitxen tres escocesos! —es va exclamar.

—Doncs ja ho veus, Joan, quin poc respecte tenen a les seves pròpies normes.

—A veure, el que fan no és il·legal, poden jugar amb qui vulguin. Que només hagin de ser catalans a l’equip ho diuen ells, i si ells s’ho volen saltar… —En Witty intentava calmar els seus companys, però la temprança no li va durar gaire—: Seran malparits! Mireu, mireu, ara arriben quatre escocesos més! Però quins pebrots que tenen!

—Quin linesman posen ells? —va demanar en Gamper.

En Wild va observar els del Català i no va identificar cap home vestit de negre.

—No ho sé, la veritat. I el nostre?, amb qui hem quedat?

—Amb en Pastow, que és molt estricte.

—N’esteu segurs? En Pastow no és aquell que, de tan imparcial que vol ser, us acaba xiulant més faltes a vosaltres que als contraris? —va demanar en Gamper a en Witty.

—Home, doncs sí. En Pastow és una mica perepunyetes, és cert. Però l’àrbitre avui serà nostre, és en Manchan.

—Doncs l’hem feta bona; una peça, aquest Manchan. Tant en Manchan com en Pastow, quan es posen a arbitrar, més aviat van a favor del contrari per tal que ningú no digui que no són uns perfectes gentlemen.

Des de l’altra punta del camp, en Lluís d’Ossó s’apropava tan ràpid com la seva coixesa l’hi permetia.

—Heu vist, heu vist, els del Català?

—Sí, sí, portem força estona aquí i ja ens n’hem adonat: han fitxat mig equip de l’Escocès per jugar contra nosaltres.

—Seran…, seran… Ai, Déu meu, no em permetis deixar anar renecs! Perquè és que…, és que…

—Va, Lluís, calma’t, que no n’hi ha pas per tant. Com tens el genoll? Encara camines força coix.

—Deixa’t estar, ara, del genoll! A més a més, fixeu-vos-hi, ara veig que el seu linesman és en Planells —va dir en D’Ossó, assenyalant un nouvingut que vestia molt elegant, amb barret i corbatí.

—El coneixes? Com és?

—Doncs és… és… —En D’Ossó estava tot vermell, congestionat—. Va a la seva, sí, així és com és, va del tot a la seva.

—Mira, noi, no sé què vols dir, però potser que ho deixem estar i ens acabem d’arreglar, que ja estem a punt de començar.

La resta de jugadors ja havien arribat, fins i tot més dels que en principi havien dit que vindrien. En Hans va decidir que aquell partit el jugaria amb una combinació d’anglesos, suïssos i catalans. Volia demostrar als del Català que ells sí que eren fidels als seus principis. Va dubtar sobre si posar en Harris a la defensa, li feia por que perdés l’enteniment amb els escocesos. Finalment, però, s’hi va decidir: l’Stanley era un bon jugador i, a més, l’enuig que sentien no calia que es traslladés al camp ni que el joc fos més agressiu de l’habitual. Bé, això esperava.

Mai no hi havia hagut tanta gent al velòdrom de la Bonanova. Havien anat arribant encara més espectadors. Potser s’olorava la sang, perquè no van trigar a sentir-se crits, cada cop més forts, que animaven els equips. En Gamper no havia vist mai una cosa així, ni tan sols a Suïssa o a França. Com a capità es va apropar al centre del terreny, on ja l’esperaven en Manchan i el capità del Català, en Lamban.

—Bé, místers, ara sortejarem el camp —va dir en Manchan en el seu català pintoresc, amb accent de Liverpool.

En Lamban va allargar la mà a en Gamper, que l’hi va estrènyer. Abans que la pogués enretirar, en Lamban l’hi va retenir.

—Avui us fotrem ben fotuts, Gamper. Heu inflat els pebrots a tots els veritables sportmen de Barcelona. Sou uns fatxendes i uns prepotents, i això ja s’ha acabat.

No era gens normal que abans de començar un partit un dels capitans es mostrés tan agressiu. Això només passava abans d’algun combat de boxa, mai en cap altre esport. Però ja es veia que aquell dia res no era normal. En Hans va preferir no dir res, però quan en Lamban va voler retirar la mà una altra vegada, ell l’hi va retenir, el va mirar fixament als ulls i tan sols li va fer un somriure burleta. Els del Català van escollir triar camp i es van quedar on eren; al Barcelona li corresponia donar el primer toc a la pilota. Just abans de començar, en Gamper va cridar els seus i els va agrupar enmig del camp:

—Nois, avui aquests del Català estan molt encesos. No us deixeu provocar. Són bons, però ja vam veure l’altre dia que no toquen tan bé la pilota com nosaltres. Nosaltres hem de mantenir el nostre estil: molts passis, ben situats al terreny, i a esperar els forats a la seva defensa per entrar i marcar. Vinga, força i sort!

Tan bon punt van començar ja es va veure que la combinació de jugadors entre el Català i l’Escocès havia creat un equip totalment diferent. Potser el fet que tots dos s’haguessin saltat les normes que s’havien imposat a ells mateixos els havia donat carta blanca per ser més durs, més disposats a arribar als límits per guanyar. En Gamper va tocar la primera pilota i la va passar a en Terrades que, mentre avançava uns pocs metres amb la pilota controlada, va rebre una forta entrada d’en Deuniston, un dels escocesos. En Terrades va sortir volant, però la pilota la va recollir en Wild, que la va seguir controlant.

—Estàs bé? —va cridar en Gamper a en Terrades.

—Sí, sí, no passa res. Ara sabran qui soc!

En Gamper, i tots els del Barcelona, es van començar a impacientar amb l’actitud dels àrbitres. En Planells, el linesman del Català, era descaradament favorable als seus, mentre que en Manchan i en Pastow, els àrbitres que pertanyien al Barcelona, es mostraven massa tolerants amb el joc dur dels del Català. Aviat bona part dels jugadors blaugranes estaven nafrats, encara que en Fitzmaurice i en Harris també havien deixat bones marques als genolls i a les cuixes dels jugadors del Català.

El públic estava entusiasmat. No només veien jugades ràpides i interessants, llargues corredisses dels germans Witty i d’en Gamper; també hi havia intensitat, contundència i duresa. Els jugadors cridaven quan rebien un cop, cridaven per donar-se instruccions, cridaven per demanar a l’àrbitre que assenyalés alguna falta. I els espectadors, enardits per l’espectacle, també cridaven, cada cop més fort.

Des del primer moment, els del Barcelona van tancar els del Català al seu camp, eren sens dubte tècnicament millors. Tan sols les escapades que de tant en tant feien els davanters del Català, en Gold i en Mir, tenien perill, però entre els defenses i el porter, l’Smart, van evitar que marquessin. Tal com anava el joc, el Barcelona no podia trigar gaire a marcar algun gol. En Gamper estava convençut que allò asserenaria els ànims de tothom. Però no va ser així. En Hans va rebre una pilota d’en Parsons a mig camp del Català. Un escocès li va entrar, però va aconseguir saltar-hi per sobre i, amb dificultats, va mantenir la possessió de la pilota mentre avançava per la banda esquerra. Aleshores va aixecar el cap i va veure que els dos Witty s’aproximaven a l’àrea i va intentar passar-los la pilota, però un defensor del Català va aconseguir tocar-la amb el cos i desviar-la. La bimba va quedar morta a uns metres de la porteria d’en Hamilton. En Gamper i un jugador del Català hi van córrer i van arribar-hi alhora. El contacte va fer caure a terra tots dos jugadors; l’esfèrica va fer un rebot estrany i es va introduir a la porteria del Català. Gol! Gol! Però quan els jugadors del Barcelona ja començaven a cridar i a abraçar-se, en Manchan va tocar el xiulet diverses vegades i va anul·lar el gol.

—Però, per què? Què fas, Manchan? El gol és vàlid! —va cridar en Gamper.

Els jugadors del Barcelona envoltaven en Manchan mentre els del Català es quedaven al darrere a l’aguait.

—Ha sigut falta prèvia teva, Joan, no puc donar el gol —es va explicar en Manchan.

—Falta, quina falta? Si hem anat tots dos cap a la pilota al mateix temps!

El gol va ser anul·lat, però l’efecte que va provocar, tant a dins com a fora del terreny de joc, va ser devastador. A partir d’aquell moment, una mena d’ira i mala lluna es va apoderar de tothom, tret, potser, dels jutges de línia, que cada cop estaven més desbordats i desbarraven més en les seves decisions. Les entrades cada vegada eren més dures, i les reaccions més intenses. En Gamper, que intentava mantenir la serenitat enmig d’aquella tempesta d’emocions, veia com, a mesura que el temps passava, els seus amics i els rivals agafaven un aspecte més temible: la roba se’ls esguerrava i s’embrutava de fang. En Mir, davanter del Català, va rebre un cop de colze, suposadament involuntari, d’en Fitzmaurice, que li va deixar el nas inflat i rajant sang. En Llobet i l’Arthur Witty es van haver de lligar uns mocadors al cap perquè havien rebut tants cops que els sortia sang del front i de les celles. En Gamper mateix tenia un trau al panxell de la cama dreta i, tot i que no li impedia córrer, el fang que li entrava a la ferida el molestava. Poc abans de la mitja part, l’Ernest Witty va engaltar un xut a una desena de metres de la porteria i va aconseguir marcar un gol vàlid.

Així van arribar al descans, que tots desitjaven. Els del Barcelona es van situar darrere de la porteria que ara els tocaria i van seure a terra. Els socis del club que aquell dia no jugaven s’hi atansaven amb càntirs i mantes perquè no es refredessin. Després de beure un bon glop d’aigua, en Gamper va demanar als jugadors que s’apropessin a ell.

—A veure, companys, el partit està sent molt dur, massa. I no som nosaltres els qui hem començat a repartir guitzes. —Els renecs es van sentir en quatre idiomes: en català, en castellà, en anglès i en alemany. En Gamper va aixecar la mà, demanant silenci, i va continuar—: Aquesta primera part hem demostrat que som millors que ells, que els podem guanyar amb la nostra habilitat, perquè sabem què s’ha de fer amb la pilota i perquè estem situats allà on toca al camp! Ara, quan es reprengui el partit, els destrossarem! I no perquè siguem més llestos posant la cama i donant mastegots, sinó perquè juguem millor que ningú en aquesta punyetera ciutat! No vull que ens hi tornem, això no té cap sentit. Només vull que ara, quan sortim a jugar, no puguin tocar pràcticament la pilota; l’hem de tenir sempre nosaltres, i a ells els hem d’obligar a recular fins a la seva porteria i a mantenir-s’hi enganxats, tement la nostra arribada. Vinga, tornem-hi! Força, esportivitat i visca el Barcelona!

Els primers minuts de la segona part va semblar que l’arenga d’en Gamper havia tingut efecte: els jugadors del Barcelona no deixaven que els del Català toquessin la pilota. En Gamper i l’Ernest Witty van jugar especialment bé. L’Ernest va marcar dos gols i en Gamper, un; en Parsons també en va fer un, però l’àrbitre el va anul·lar perquè havia tocat la pilota amb el braç abans del xut. Ningú no es va queixar. Quatre a zero, i quedava poc més d’un quart d’hora per al final: semblava que tot acabaria bé. Però no va anar així.

Potser va ser perquè l’Stanley Harris estava avorrit, potser perquè es va créixer davant del resultat o, potser, simplement, perquè va veure clara l’oportunitat de pujar a l’atac, cosa que com a defensa no feia mai. El cas és que en el curs d’una jugada, l’Stanley va rebre la pilota en el propi camp i va començar a córrer amb l’esfèrica controlada en direcció a la porteria del Català, que ja perdia per quatre a zero i semblava que havia abaixat els braços, desanimat. Però no va tenir sort, perquè pel camí es va trobar amb en Willie Gold, que jugava de davanter, disposat a aturar-lo. De tots els escocesos que jugaven aquell dia, en Gold era el més calmat i tranquil, però durant la primera part en Harris l’havia aturat amb contundència diverses vegades. Com que l’ambient estava tan escalfat, en Gold l’havia insultat: «imbècil», «curt de gambals», «borratxo anglès» i «papista» eren els insults que en Harris havia pogut entendre, perquè la resta ni tan sols els havia sentit bé. L’Stanley n’estava fart, per això havia celebrat amb tanta alegria els gols dels seus companys, com si fos una mena de venjança. I potser per això, en rebre aquella pilota controlada, va decidir anar cap endavant. En Gold, però, el va veure avançant alegre amb la pilota enganxada als peus, s’hi va dirigir corrents i, sense pensar-s’ho gaire, va saltar amb els dos peus per endavant. Volia treure-li la pilota i, de passada, si podia, donar-li un bon toc als turmells. En Harris va rebre el cop en plena marxa i per això encara se’n va sentir més; va caure a terra i es va agafar el turmell dret amb totes dues mans mentre cridava de dolor. Potser el que el va molestar més va ser que en Gold, en adonar-se que la seva entrada havia estat desmesurada, aprofitant que estava a terra, va començar a rebolcar-se damunt la gespa i a cridar ben fort, com si el cop l’hagués rebut ell. Com que la jugada havia passat molt a prop de la banda esquerra, els espectadors van córrer cap a les baranes per veure com estaven els jugadors. Els companys dels dos equips i l’àrbitre també hi van córrer i per això tothom va veure molt bé el que va passar: amb el cap emboirat d’ira, en Harris es va oblidar del seu dolor, va saltar sobre en Gold, que no s’ho esperava, i va començar a colpejar-li la cara amb els punys tancats. En Gold va reaccionar i s’hi va tornar, però la fúria de l’Stanley Harris estava tan desbocada que poca cosa podia fer. Sort en va tenir que la resta de jugadors els separessin.

L’aspecte de tots dos era terrible: en Harris amb la mitja de la cama dreta trencada i tacada de sang, que lliscava damunt la bota; en Gold amb el nas trencat i un ull que s’inflava per moments. En Gamper no s’ho podia creure: de què havia servit tot el que els havia explicat durant el descans? Els jugadors dels dos equips s’observaven amb ràbia i estaven a un punt de saltar. Els espectadors, al seu torn, també es discutien i més d’un barret va sortir volant. Només l’autoritat i l’empenta dels capitans va evitar que allò acabés en una batalla campal. L’àrbitre, en Manchan, va decidir expulsar els dos jugadors i, finalment, el partit va continuar. A partir d’aquell moment, però, ja res no va ser igual. Hi va haver més cops, més entrades esgarrifoses, més crits, més incidents, tot i que cap de tan sonat com la baralla entre en Harris i en Gold. Quan en Manchan va xiular el final del partit, en Gamper va sospirar, alleugerit.

Els jugadors del Barcelona es van dirigir al costat del camp on havien desat la roba, mentre la majoria d’espectadors marxaven amb els ànims encesos. En Gualteri Wild es va apropar a en Hans per parlar-li.

—Joan, això que ha passat avui està del tot en contra del que nosaltres volíem.

—Sí, ja ho sé. No és per a això pel que vam fundar aquest club. Aquesta deixadesa, aquesta violència, els crits, els insults… No hi ha res més lluny del que és realment l’esport. I reconec que la responsabilitat de tot plegat només és meva.

—Què dius! No, home, no, tots hem embogit. Primer els escocesos, després tots els del Català i per acabar en Harris. Tu no en tens pas la culpa.

El velòdrom disposava d’un petit bar cobert en un lateral. Normalment, en acabar un partit, s’hi reunien els jugadors dels dos equips per compartir unes begudes i celebrar el joc. Aquell dia els del Català, en veure que els del Barcelona ja estaven dins del bar, van girar cua. Asseguts a les taules amb aspecte abatut, els jugadors del Barcelona, alguns amb un got de vi a la mà, altres amb un anís aigualit i uns quants amb gasoses i sucs de fruita carbonatats, semblava que haguessin perdut el partit per una pallissa. L’Stanley Harris ni tan sols havia tocat el got i mantenia el cap cot i la vista fixada a terra.

—Què us puc dir? —va començar en Hans, com tots esperaven—. No podrem recordar mai el dia d’avui com un dia gloriós, com el dia que vam derrotar amb amplitud els nostres adversaris. No ens podem sentir satisfets d’una victòria aconseguida en aquestes circumstàncies. No ens hem comportat com a veritables cavallers, com a homes educats en els valors de l’esport, sinó com a bèsties salvatges, desitjoses de la sang dels enemics…

En Fitzmaurice va deixar el got d’anís damunt la taula amb tanta força que part del contingut va esquitxar el terra.

—I què! —va replicar—. Aquella colla d’animals han sortit des del primer moment a fer-nos mal, han anat a trencar-nos les cames, ens han escopit, ens han insultat! Jo dic que massa poc, i que el que ha fet en Harris ha estat molt bé. Tant de bo jo hagués estat tan valent com ell, tant de bo tots haguéssim estat tan valents com ell! Molt bé, Stanley! —I va agafar el got i el va aixecar per brindar, mentre mirava als ulls en Gamper, desafiant. Tothom va aixecar el got, encara que no amb l’actitud fatxenda d’en Fitzmaurice—. A més, els hem vençut i no els hem deixat ni respirar. Per la victòria! —Va tornar a aixecar el got i ara sí que pràcticament tots van repetir el brindis amb entusiasme.

En Gamper volia parlar, però en Wild se li va avançar:

—Companys, ara estem tots molt alterats i no és el moment més oportú per iniciar cap mena de debat. Com a president del club, us proposo que ens reunim aquest dimecres en una assembla extraordinària. Així, amb la sang més freda, podrem analitzar els esdeveniments amb distància.

—D’acord. Però ja us avanço que jo no vull seguir de capità de l’equip. No puc continuar. Em sento responsable de bona part del que ha passat avui al camp.

Es van sentir moltes veus que protestaven, però en Gamper no estava per escoltar-les. Es va beure la gasosa d’un glop, va deixar unes monedes sobre la taula i va marxar cap a casa sense esperar ningú.

Aquells tres dies abans de l’assemblea, en Hans va defugir qualsevol contacte amb els amics del club. Tampoc no tenia humor per anar a veure l’Aurora, encara que era conscient que ella no hi tenia res a veure, amb el seu estat d’ànim. Va treballar molt i en acabat marxava directe a casa a llegir i a dormir. Els Gassiert van atribuir el seu malestar a algun neguit d’amor i no hi van donar gaire importància.

Dimecres, tal com havien quedat, es van reunir al Gimnàs Solé en assemblea extraordinària. El cel havia estat cobert tot el dia i a primera hora de la tarda havia començat a ploure. Feia fred i, tot i que ja no plovia, la humitat de l’ambient feia incòmode caminar per la ciutat. Tot i així, en Hans volia airejar-se una mica abans de la reunió i, capficat, va voltar fins al mercat de Sant Antoni, a aquelles hores sense activitat. Estava força decidit a deixar de ser el capità del Barcelona; el partit de diumenge se li havia escapat de les mans. Ell no havia fundat el club per practicar l’exercici d’estomacar-se. Per fer això, només calia beure una mica en qualsevol local de la Terra Negra, a la part baixa del Paral·lel, i ben segur que la vetllada acabava amb una bona baralla amb algú que no havies vist mai i que, probablement, no tornaries a veure més. Això no era el que ell volia. El Foot-Ball Club Barcelona havia de ser un representant digne del concepte de l’esport, tal com ell i tots els gentlemen europeus l’entenien.

D’altra banda, era innegable que el futbol s’estava fent molt popular a la ciutat i, probablement, l’equip amb més seguidors era el Barcelona. Al partit nefast hi havien assistit centenars d’espectadors i, en alguns moments, havia tingut la impressió que s’ho passaven fins i tot millor que els jugadors mateixos. Capficat, en Hans es va aturar perquè, de sobte, es va adonar que tot aquell aldarull, el conflicte, la rivalitat, la ràbia que li havien provocat els del Català, tot allò, l’havia engrescat molt i, en el fons, durant el partit havia gaudit com poques vegades. En el futbol no es tractava només del que ell ja havia sentit a Suïssa i a França, un art físic però noble, en el qual la col·laboració entre atletes per aconseguir un objectiu dona com a fruit grans moments de bellesa i de comunió. No, el futbol també era aquella sensació…, i en Hans es va aturar de nou per intentar desxifrar-la: el partit li havia provocat sensacions similars a les que havia experimentat amb l’Aurora! En Hans va riure: ara resultava que havia descobert que, per a ell, jugar un partit intens era com fer l’amor!

Quan en Hans va arribar, un quart abans de l’hora fixada per a l’inici de l’assemblea, les nou del vespre, la sala del gimnàs que el senyor Solé els deixava ja era plena. L’ambient estava caldejat, la gent parlava alt i gesticulava exageradament. En Gamper es va dirigir de cap a la part del fons, on ja hi havia bona part de la junta directiva.

—Hola Joan, quin fred, oi? Puc parlar amb tu un moment? —va demanar en William Parsons.

Es van apartar a un racó. En Hans pensava que en William li diria que ara que ell plegava assumiria la capitania. Però anava del tot errat.

—Mira, Joan, t’ho volia dir a tu abans que a ningú. No tinc altre remei que deixar de ser sotscapità. Bé, de fet, fins i tot he de deixar el club.

—Però què ha passat? És pel que va passar diumenge? William, jo vaig dir de dimitir a cop calent, però això no significa que…

—No, no, això meu no hi té res a veure. De fet, diumenge ja ho sabia, t’ho pensava dir en acabar el partit, però com que al final tot va anar com va anar… No, el que em passa és que he de marxar a Manila, a les Filipines.

—A les Filipines? No se’t podia haver acudit un lloc més lluny?

—No és per gust. No sé si ho saps, però la meva família hi té interessos, allà. Des que va deixar de ser colònia espanyola, els nord-americans han ficat cullerada per tot arreu. A Manila hi viu un oncle d’en John i meu i l’home està desbordat. Em necessita, i hi he d’anar.

—I quant de temps t’hi estaràs? Et podem guardar el lloc, segur. Ara ho comentem a l’assemblea.

—No, no, en principi m’hi quedaré força temps. Anys, potser. El més important és que quan torni em trobi un Barcelona encara més fort. Escolta, allò que vas dir de dimitir, ho continues pensant seriosament?

—Home…, crec que seria el més honest.

—Doncs t’equivoques de mig a mig. Ara justament és quan el club més et necessita. No t’adones que això nostre porta camí de convertir-se en un fenomen a Barcelona?

—Home, un fenomen, potser exageres una mica, no? El futbol no passarà mai de ser un entreteniment puntual per als qui no el practiquen. És un esport bonic quan estàs al camp i hi jugues, però desplaçar-te per veure’l només té sentit si hi jugues habitualment. Per tant, fins que no sigui un esport ben popular i el practiqui moltíssima gent, no serà prou conegut.

—Joan, mira que n’ets de llest en algunes coses i de babau en altres. Ep, em sembla que volen començar.

En Wild va decidir que primer es tractarien els temes menys conflictius. Calia fer temps per tal que arribessin tots els socis, que en aquells moments ja eren al voltant de la setantena. En les converses informals d’abans de començar, en Wild havia percebut que la majoria de socis no havien anat a veure el partit de diumenge. Per això va remarcar que era important que els socis assistissin als partits, que, en principi, tindrien lloc els diumenges a les tres de la tarda a la Bonanova.

En sentir tot allò, en Gamper va caure que aleshores la immensa majoria dels espectadors que diumenge havien anat al partit eren gent anònima, potser sense cap intenció de fer-se socis, perquè probablement no volien jugar a futbol, sinó només veure’l. Potser en Parsons tenia raó i resultava que el futbol podia esdevenir un espectacle en si mateix. Que estrany, va pensar en Hans, i es va dir que havia d’escriure a les seves germanes per explicar-los-ho i que esbrinessin si això mateix estava passant a Suïssa o només es tractava d’un fenomen barceloní.

Més tard, en Wild va treure la qüestió de la dimissió d’en Hans i no hi va haver discussió: ningú no en volia saber res. Tots els qui van parlar, fins i tot socis que en Gamper només coneixia de vista, van al·legar que la dimissió era inacceptable i no podia ser admesa; el capità havia de continuar. Els incidents del velòdrom eren culpa de l’actitud fatxenda i antiesportiva dels jugadors del Català, especialment dels escocesos. El que havia fet en Harris de colpejar el contrari no estava bé, però era perfectament comprensible ateses les circumstàncies. Per tant, de la dimissió del capità, res de res. En Hans ho va acceptar, més alleugerit del que ell mateix admetia, i els va anunciar que en Parsons havia de deixar de ser sotscapità i que, per tant, el càrrec quedava vacant.

—No n’he parlat amb ell encara, que consti, però em sembla que tots estarem d’acord que l’Ernest Witty el podria substituir —va proposar.

El golejador del partit del diumenge anterior havia esdevingut més popular que mai i la proposta va ser aclamada per tothom: en Witty era el nou sotscapità. Un cop van apagar-se els aplaudiments, en Lluís d’Ossó va demanar la paraula. Volia proposar que es nomenés un vicesecretari del club, directament dependent d’ell, i que fos un dels nous socis, en Joan Millet. Ningú s’hi va oposar obertament, així que va quedar aprovat, tot i que en Hans va pensar que la maniobra d’en D’Ossó per col·locar un altre home de la seva confiança a la junta havia estat molt descarada.

En D’Ossó mateix encara va fer una altra proposta:

—Estareu tots d’acord que el que vam viure diumenge passat amb el Català va ser vergonyós. Primer, el fet d’alinear un munt de jugadors, els millors per cert, de l’equip Escocès, trencant els seus propis principis de no jugar més que amb futbolistes nascuts a Catalunya. —Es van sentir murmuris d’aprovació—. Després, el comportament violent i agressiu al camp, especialment dels escocesos, amb la intenció clara de convertir un partit entre cavallers i senyors ben educats en un combat entre salvatges. En Joan Gamper mateix, el nostre capità, va acabar amb la cama ben inflada, però tots els jugadors, fins i tot el company Smart, que jugava a la porteria, van rebre de valent i de manera injustificada. Si em permeteu la cita erudita, el finat Regne d’Escòcia tenia un lema, una cita llatina que, per ironies del destí, és del tot adequada en aquests moments: Nemo me impune lacessit, «Ningú que m’ofèn pot quedar impune». Apliquem-ho també nosaltres sobre els escocesos, que tant ens van ofendre. Proposo que anunciem que no jugarem mai més amb cap d’aquells salvatges de Caledònia!

Encara que la majoria dels socis eren gent formada, pocs van entendre les al·lusions clàssiques d’en D’Ossó. Malgrat tot, la proposta va ser acollida amb un gran brogit d’alegria. Castigar els escocesos, que el Foot-Ball Club Barcelona no jugués mai més amb ells, això sí que era un bon càstig! En Gamper no ho veia del tot clar: entre els escocesos hi havia jugadors molt bons i una decisió com aquella els allunyaria per sempre del club. A més, tampoc tot havia estat culpa dels scots; calia reconèixer que també ells s’havien deixat endur per la ràbia.

—Tota la vida, no, és massa; que sigui durant un any sencer, fins al febrer del 1901 —va cridar en Hans. La vida donava moltes voltes i, potser, d’aquí un temps li convindria al Barcelona comptar amb els escocesos.

En acabar l’assemblea, en Hans es va dirigir, com sempre, carrer avall fins a Hospital, i després va pujar per la Rambla. Al costat de l’església de Betlem es va trobar en Lluís d’Ossó, que tot i que havia sortit abans del gimnàs, caminava més lent perquè s’estava recuperant d’un torçament de genoll que havia patit feia uns dies en un entrenament.

—Ep, Lluís, veig que encara vas coix.

—No et pensis, vaig millorant, però al final del dia m’ho noto més. De tota manera, jo crec que la setmana vinent ja estaré bé, segur. —En D’Ossó va travessar la Rambla lentament i, per no fer-li un lleig, en Hans es va adaptar al seu pas. Malgrat que tots dos eren dues de les ànimes del club, no tenia gaire relació amb ell i no sabia ben bé de què parlar.

—Escolta’m, Joan, ja deus haver sopat, oi? —Com no havia d’haver sopat a aquelles hores?, es va demanar en Hans. A Barcelona se sopava una mica més tard que a Suïssa, cap a les set o les vuit, com a màxim. Però sopar a les deu era impensable—. Jo acostumo a sopar aviat i quan arribo una mica tard, al vespre, m’agrada fer el ressopó. Vols venir a casa a prendre alguna cosa? Tenim una llonganissa molt bona que ens han dut de Vinebre i alguna cosa més trobarem. T’hi animes? Després ja faré que et portin a casa, tenim cotxera i en una revolada et faig dur.

Era una mica sorprenent, però en Hans no s’ho va pensar gaire i va acceptar. A poc a poc i tot parlant del club i del partit de diumenge van arribar al carrer del Duc de la Victòria. En D’Ossó vivia en un principal, al costat del Gimnàs Tolosa, la seu del Català, en un edifici gran i de bon aspecte. Va picar el timbre i, de seguida, una senyora madura amb aspecte de criada va obrir la porta. Un crucifix enorme presidia el rebedor, cosa que en Gamper no havia vist mai, ni tan sols a cases de pastors i de religiosos. Van deixar els abrics a la criada i van passar a un saló elegant, encara que una mica passat de moda.

—Deixa’m anar a saludar els pares i de seguida torno.

—Home, em sap greu, també els voldria saludar.

—No, no t’amoinis. Segur que a aquestes hores ja són al llit. Un altre dia ja els coneixeràs.

En sortir en D’Ossó, va entrar la criada a parar taula. En Gamper va tafanejar per la sala. Es va fixar en els retrats que hi havia emmarcats i en un parell de quadres foscos amb escenes de la Bíblia que no li van semblar especialment bons, encara que ell no n’entenia, d’aquestes coses. Damunt d’una tauleta hi havia, emmarcada, una postal acolorida del papa Lleó XIII. La va agafar per observar-la de més a prop i va veure que al darrere hi figurava una frase en llatí: Illud itaque statuatur primo loco, ferendam esse conditionem humanam: ima summis paria fieri in civili societate non posse. Quan intentava esbrinar què coi significava, va entrar en D’Ossó.

—Ah, estàs mirant el retrat del Papa. Ens el va portar l’oncle, d’una visita que va fer a Roma, fa anys.

—El teu oncle té relacions amb l’Església, doncs.

—Tenia, tenia, va morir fa vuit o nou anys. Era capellà i va arribar a fundar un orde religiós, la Companyia de Santa Teresa de Jesús, les Teresianes. Les coneixes, oi?

—Doncs la veritat és que no. Ja saps que soc suís i allà aquestes coses no… —Per intentar desviar una mica la conversa, en Hans va demanar pel text en llatí de la postal—. I això, saps què vol dir?

—Més o menys diu que el primer de tot ha de ser sempre la condició humana i que no es poden igualar les coses que no són iguals. Es refereix a aquesta dèria d’anarquistes i socialistes de veure tothom com si fos del mateix ras. És una part de l’encíclica Rerum Novarum, que el meu oncle va ajudar a redactar. No hi estàs d’acord?

En Hans començava a suar fred. Ja li havien advertit que en D’Ossó era extremament catòlic i quan parlava en públic alguna cosa es notava. Ara, però, no sabia ben bé què dir i, per tant, va optar per fugir d’estudi.

—Com no es pot estar d’acord amb una afirmació així?

Si en D’Ossó va quedar satisfet o no amb la resposta mai no es va arribar a saber, perquè just en aquell moment va entrar la criada amb uns plats amb embotits, pa llescat, uns tomàquets, sal i un setrill d’oli, i van seure a taula.

—Vols fer pa amb tomàquet, oi? No l’he tastat mai —va dir en Gamper.

—No? A Barcelona no se’n menja gaire, no trobaràs cap restaurant ni fonda que en faci. Això es menja sobretot als pobles; aquí, a ciutat, no. A casa ens agrada, bé, a molta gent li agrada.

—Jo visc amb uns parents suïssos i, tot i que la cuinera és catalana, no se’ns ha acudit mai tastar-ho. Jo crec que els meus parents més aviat ho trobarien estrafolari. A veure, què he de fer? —va preguntar en Gamper, agafant una llesca de pa i un tomàquet sencer.

—Mira, talles el tomàquet per la meitat, així, veus? Després el fregues damunt de la llesca, que per anar bé ha d’estar una mica seca.

—Però el pa quedarà més aviat mullat, no?

—No passa res. Ara hi afegeixes la sal i després un bon raig d’oli. I ja està! Té. —En D’Ossó li va allargar la llesca—. Ja veuràs que n’és de bo.

En Hans va agafar la llesca amb certa desconfiança, però se la va cruspir sense miraments. Tenia un gust especial, miraculós: el tomàquet resultava aromàtic i millorava el regust farinós del pa, i els grans de sal esclataven a la boca i es barrejaven amb el toc entre dolç i amarg de l’oli d’oliva.

—Què et sembla? Menja un tros de llonganissa al mateix temps i ja veuràs. Què, què me’n dius? —va demanar, expectant, en D’Ossó.

Mig ennuegat pel menjar, però content, en Hans va somriure i, amb sinceritat, va exclamar:

—Boníssim!

En D’Ossó li va servir vi negre i es va preparar una altra llesca.

—Jo, Joan —va deixar anar amb una veu més profunda de la que havia fet servir fins aleshores—, t’he de dir honestament que crec que fas una gran feina a l’equip i que, més enllà del futbol, ets una persona admirable: tan elegant, sempre tan conciliador. Estic convençut que no soc l’únic que creu que tenim el millor capità de la ciutat i fins i tot del país. Tu representes ben dignament el nostre club. A més, veure’t jugar a futbol és un goig estètic, tan masculí i tan…, no ho sé, coreogràfic!

A en Hans li començava a resultar incòmoda la manera de fer del seu amfitrió. Aquelles lloances deixades anar tan de sobte, sense gaire relació amb el que havien estat parlant fins aquell moment, tenien un punt d’intimitat que no s’adeia a la mena de relació que havien mantingut fins aleshores.

—Moltes gràcies, Lluís, no sé què dir-te.

En D’Ossó se’l mirava expectant, amb un mig somriure, com si esperés alguna gran declaració que en Hans desconeixia. El xiulet lleuger dels llums de gas cremant es va fer molt present durant la llarga pausa silenciosa. Neguitós, en Gamper va beure un glop de vi negre i en deixar el got damunt la taula unes gotes fosques van tacar les estovalles blanques.

—Ho sento, soc un maldestre.

—No et preocupis, que ja ho netejaran després. Això, rai.

—Doncs, sí. Tots estem donant tot el que cal per l’equip i, malgrat el problema de diumenge passat, que estic segur que encara ens unirà més, penso…

Mentre parlava, en Hans es va adonar que simplement estava omplint el buit amb frases tòpiques, que no tenia gaire cosa a dir.

El sopar no es va allargar gaire. L’endemà tots dos treballaven, encara que en D’Ossó es podia permetre arribar tard a la feina perquè l’empresa era de la família. En Hans no només s’havia de llevar aviat, sinó que, a més, ara ja tenia ganes d’arribar a casa i estar sol. L’amfitrió va avisar el cotxer i fins i tot es va oferir a acompanyar-lo, però en Gamper el va convèncer que no calia. En D’Ossó va baixar les escales coixejant per acomiadar-se i, just abans de pujar al cotxe, va retenir la mà d’en Gamper entre les seves força estona i li va dir:

—Joan, t’estic molt agraït que hagis vingut a casa. Ha estat una vetllada inoblidable. Desitjo que tornis ben aviat i que, a partir d’ara, puguem aprofundir la nostra amistat.

Durant el camí, en Gamper, dins del cotxe i tapat amb una manta, va notar aquella sensació neguitosa de la seva mà volent fugir de les mans d’en D’Ossó, i com l’altre el retenia i el retenia. En arribar a casa, va omplir d’aigua la gibrella i es va fregar les mans a consciència. No es va sentir satisfet fins que la pell li va quedar ben roja i tibant.