Us recordarem amb paraules de ràbia, però això tant us fa, ja ho sabem, perquè la nostra estada no serà legal, aquesta és la vostra paraula favorita, legal, legal, estada il·legal, no importa el que puguem demostrar, que les nostres dones donin a llum, que ens escarrassem a treballar, tot això tant us fa, perquè ens doneu l’esquena, malgrat les nostres súpliques ens doneu l’esquena, no té sentit, tot se’n tornarà a anar en orris un altre cop i malgrat tot supliquem, supliquem, allà dalt, hola, fins i tot si no ens voleu, seguirem sent la vostra tasca, pels motius fins ara presentats, sí, són tots sobre la taula, i ningú fa res. I fins i tot la direcció de la nostra tornada, decidir la nostra tornada, la tornada que no hem demanat i que ens reclameu, la tornada, és igual en quina direcció, fora, fora d’una vegada!, no se’ns permet. Aquest certificat, aquest certificat signat ens ordena que tornem, a la terra entre boires de la qual venim, on heu estat últimament? Allí haurien de presentar la seva sol·licitud! Això és el que voleu per a nosaltres, si és que al cap i a la fi voleu alguna cosa! El cap, el cap que van tallar als meus dos cosins, d’això no n’hi ha cap certificat, però hi ha testimonis, la càmera era allà, ho va enfocar tot, ho va enregistrar tot, es pot demostrar tot, aquí ho podeu veure, aquí podeu veure la prova, en aquest vídeo, com es talla el cap a dos homes, no és horrible això? Que no es creuen que eren els meus dos cosins? Tinc testimonis. Vostès no se’ls creuen. Però sí que poden veure, aquí poden veure, el vídeo el té la meva família, que ja no hi és, la família, tots són morts, només queda el vídeo, i no fa pena a ningú, la seva capacitat, i la meva també, per imaginar-s’ho, no és suficient, res no els és suficient, res de res els és suficient, només perseguir homes i dones que van ser concebuts i van néixer, espantar-los, això sí que ho saben fer. I la decapitació, això no és res comparat amb els altres patiments que a tot arreu hi ha hagut i que, lògicament, podrien haver durat encara més. Els patiments duren sempre més que tot. Els patiments són tot el que roman i no mouen ningú. Això no atreu ningú. Han mort el pare, la mare, tots els germans, però això no és res, res, totes les nostres percepcions es refereixen a un objecte, els subjectes no valen, els morts no valen i no són res. No podem apel·lar als morts si volem una sol·licitud de residència, les autoritats ens deriven, com qui deriva un riu, cap al no-res, cap a un lloc on ja no puguin arribar a l’altra ribera, cap a una mar que travessar il·legalment, cap als rius on no puguin entrar ni sortir, cap a un lloc on no puguin posar els peus, on no puguin trepitjar res ni ningú ni se’ls permeti l’entrada. Derivar, expulsar, fem-los fora i ens fan fora. Tot mort, sigui com sigui, per què hauria jo de seguir vivint, sent l’últim? Vostès no ho entenen. Jo tampoc ho entenc. Perquè si el temps, la triple unitat, la trinitat, ens inclou a nosaltres, no, no a Déu, no a la trinitat, que no són mai una unitat, parlo de la triple unitat del temps, que mai ha unit res, que ens ha unit a nosaltres, com a grup, expulsats plegats del ningú i del no-res, dels que no tenen res, però si el temps, això ho deia fins i tot jo, que no puc dir res, si el temps, la triple unitat del tot, del present, el passat i el futur, és el pensador, no el conec, el pensador pensa, però, que encara se n’afegeix un altre, com a síntesi dels anteriors, de la formació del temps, però quin? Per a qui? Que podem romandre i per tant som fora del temps, que podem tornar a sortir d’aquest temps?, quin? Un mode doncs, un tercer mode, afegit, però com? Si en són ja tres, present, passat, futur, tant és, tant és si és com ho he dit o com ho hauria dit, si jo fos capaç de pensar així, no sé què significa ben bé aquest així: si, aleshores, tota imaginació, i també, per tant, tot pensament —i vostès no concedeixen gens de valor al nostre pensament, no enriqueix, no existeix, no es troba allà—, si aquest pensament, el seu pensament, està sotmès per tant al temps, llavors aquesta tercera modalitat de síntesi ha de formar el futur, fer-lo, construir-lo, no hi ha cap futur per als illetrats, però tampoc per als instruïts, res per a ningú, el temps ha de produir el futur, doncs, com un vestit. I? I ara què? Els governants d’aquest país, els capitostos, que, a diferència dels meus cosins, encara tenen cap, els senyors del país i els seus representants, atrets per aquest missatge ràpid, per aquest missatge lent, tant és, s’acostaran a veure’ns? No ho faran. Als senyors en aquest país i als representants dels senyors en aquest país i als representants dels representants dels senyors en aquest país els explicaríem, però no ho podem fer, però ho faríem, els explicaríem com veure els beneficis dels forans, els explicaríem de manera entenedora la nostra sagnant fugida, estem disposats a explicar-ho, a tots, no cal que sigui un representant, ho faríem, paraula d’honor, ho explicaríem a qualsevol, ho explicaríem a tothom que volgués escoltar, però ningú vol, ni tan sols un representant d’un representant vol escoltar-ho, ningú, però explicaríem la nostra fugida sense culpa, endeutats per la fugida, que sempre presenteu com una fugida del deute, explicaríem la fugida dels innocents, amb la nostra veu, una veu que no seria insolent, ni falsa, tranquils, i amistosos, i relaxats, i discrets, però no ens entendrien, com ens podrien entendre si ni tan sols ens volen escoltar? No ens entendran i les nostres paraules se les emportarà el vent, lleugeres com són; pesat com és el nostre destí, serà, de sobte, lleuger, perquè se l’emportarà el vent, a l’espai aeri, al no-res, on surarà i romandrà flotant, en l’aire, sobre l’aigua, al buit. Amb la nostra mirada buida mirarem dòcilment i demanarem un sostre i alguna cosa per menjar, mirin, i els representants dels representants, tot i que no tots es trobin aquí, perquè estaran representant en algun altre lloc, dirien: la seva mirada no és buida, encara que ho diguin, sinó exigent! Avui volen un sostre, aigua i menjar, què ens demanaran demà? Les nostres dones, els nostres fills, les nostres feines, les nostres cases, les nostres vivendes? Què ens demanaran. Avui no demanen res o no demanen gaire, però demà serà molt, ja ho sabem, per això som els representants dels representants dels representants, que coneixen tothom, ho saben tot, i ara també ho sabem nosaltres, encara que ho sabíem d’abans, des de molt abans. Com? Què diuen? Procurem no ser imprudents ni vagues ni massa extensos ni massa breus ni massa ràpids ni massa lents a l’hora de parlar. No podem ser-ho, malauradament no parlem la seva llengua, on és l’intèrpret?, on és?, ens en van prometre un, on és, on para, on és l’home que els diu que nosaltres no hem de parlar ni massa breus ni massa ràpids ni massa lents? Qui els ho diu? Tant se val, perquè la gent com vostès odien les persones com nosaltres, això ja ho veiem, és clar. Heu d’acceptar-ho, com nosaltres acceptem i marxarem de l’església per anar al monestir, on s’és calent i ens podrirem més ràpidament, ens descompondrem més ràpidament, els nostres cossos s’escapoliran com ratolins. Hem acceptat i ara marxem, davant de la seva mirada, de la mirada de l’opinió pública, ho hem aconseguit, l’hem capturada, ens ho han dit i després d’un termini ho hem fet: heu d’acceptar-ho, ens han dit, ens ho diuen constantment, ens ho diuen ara, heu d’acceptar-ho, refugiats, estranys, necessitats, tal com sou, heu d’acceptar-ho, veieu, us n’heu adonat, ja heu acceptat, refugiats, estranys, necessitats, perquè cap de vosaltres pot parlar aquí, perquè cap de vosaltres pot ser aquí. Perquè els discursos desafiadors mai no beneficien els desafortunats. On aniríem a parar. On aniríem a parar, si fóssim desafiadors, allà on ja no som res! Ens faríem entendre, i vostès farien entendre a algú altre que, finalment, som raonables, perquè ens hem fet entendre i ens hem traslladat de l’església al monestir, que ara mateix és buit, ja ho mostra la televisió, i ho diuen també a la ràdio, i apareixerà d’aquí poc al diari, l’església era buida, però és allà, fins i tot millor, els creients del seu déu hi poden anar en qualsevol moment i nosaltres hi fèiem nosa, ho entenem, nosaltres ens recolzem sobre les espatlles del nostre déu, el qual, com el vostre, estima els innocents. I? Què ens porta això? Compadiu-vos-en abans el perill no ens esclafi a nosaltres, sisplausisplausisplau! No? Ja ens ho pensàvem. El vostre déu és allà, brillant sota la claror, milers d’estàtues seves, or, brillants, colors cridaners, bling bling, si us plau, diem nosaltres per provar, potser ens ajudi, encara que no sigui responsable de nosaltres, sinó el representant del representant del representant d’un déu, al qual han penjat allà dalt per mantenir-nos a nosaltres aquí baix, no, no és per això, ell és allà penjat, el pobre, potser no va tenir gaire sort a la vida, ens porta ara a aquesta àguila banyada per la claror, no, no quadra, no és cap àguila, l’àguila és allà dalt petita, per sobre seu, mirin, des d’aquí ho poden veure bé, allà dalt, l’àguila és allò petit, o no?, o és un colom?, no, què se’n pot esperar, d’un colom! Ben poca cosa. El colom, un representant d’un representant d’un representant, en qualsevol cas un ocell, pot volar, bé, truco després al meu advocat, però ara crido el colom que hi ha allà al sostre, pregant-li, li supliquem, nosaltres supliquem, a l’ull en el triangle que en salva tants, a l’ull que salta del triangle, a tu, sí, és a tu que ens referim!, has escoltat bé, et supliquem precisament a tu! No hi ha ningú més. No hi ha cap motiu per saltar de ràbia al quadrat! El vehicle ha embarrancat, i ara què fem?