Tot i que la nova mar encara no hagi arribat, no tingueu por, Tritó vindrà aviat, ben aviat, espereu, si us plau! En fi, el de sempre, aviat serà allà o fins i tot ja hi ha arribat, bé, escoltin vostès: primer rescatar, després jutjar, salvat —jutjat, queda clar? Ara en primer lloc es jutja i després el rescat és superflu, això és nou. Les persones són als rius i allà mateix es dissolen, sí, ens dissolem com la sopa de sobre, ja no ens hem de preocupar més, això és el millor, ja no som cap misteri per als amfitrions, tot i que el seu tracte no es correspon amb el nom, ja ens coneixen abans de conèixer-nos, malgrat tot, ens jutgen, ens jutgen ara mateix per això, un judici ràpid i, després, ens dissolen en aigua, i qui no es dissol a temps des del seu bot, llavors el fan soluble, beguda soluble, finalment dissolts de la nostra antiga pàtria, de la qual ningú ens ha separat, tampoc té gens de valor, ni tan sols per a nosaltres en té. Ens dissolen, però ningú no ens beu, això no estaria bé, això ja no ho toleren els països, i més no poden tolerar. Ja no poden amb més de nosaltres. Massa salats! Indigeribles. Hauríem de ser solubles a l’aigua, però com?, impregnar l’aigua de nosaltres, una bona idea, però ningú no hi ha arribat. Primer jutjar i, després, no rescatar-nos, això els estalviaria a vostès molts calés, com és possible que no ho hagin pensat abans?! Ho podrien haver fet immediatament! Dissoldre’ns, simplement. Hauríem d’haver sabut que a ells els sortiria molt més barat, però per a això caldria que nosaltres no ens en sortíssim. Els podríem haver fet estalviar molt. Fa temps que podríem haver-ho fet. Bé. Així no s’haurien hagut d’ocupar de veure’ns i d’acollir-nos, ja ens han delmat abans, i la mar s’ha emportat la resta, una resta que cada cop és més gran, la mar acull tot i tothom, la mar no es queixa, acull tots i cadascú, i Tritó ens clava el seu trident, com si fóssim fruites en conserva. No ho hem de fer nosaltres mateixos, ja ho fa la mar, i Tritó hi ajudarà, serà útil amb el seu trident, el missatger de l’oceà, messenger of the sea, però no ens porta res, no som ni musclos a la seva cua, som lliurats. El correu és allò que porta alguna cosa a tothom, Tritó clava el daixonses a l’aigua i ens té a nosaltres, en algun moment ens atraparà a tots nosaltres! I ens portarà a nosaltres ben lluny, i d’un mastegot ens enfonsarà a tots a l’aigua, el trident regalima una mica d’escuma, es neteja i llestos. El següent, si us plau. Nosaltres, als bots, a l’oceà, això és molt poc, d’això, ni se n’adona, el déu, pim, pam, ve, surt, fa net i fora! I a una altra cosa. Prou de qui, cap on, per què, quants, sinó dissolució exprés a la mar, això soluciona tots els problemes a tothom. No els abandonarem, fins i tot si ja hem partit a les aigües, tot va com la seda, ja no hauran d’investigar les nostres vides, ja no hi són, les nostres vides ja no hi seran, a qui els hi fa falta? A nosaltres, com a mínim, i no tindrem cap oportunitat, no podrem lamentar-nos de la nostra dissort, haurem desaparegut, potser no sense rastre, però haurem desaparegut a l’aigua, com a rastre, sense rastre, en alguna onada, escuma, amb, sense, tant és. La separació és dolorosa, però així és com ha de ser. Ja no ens rescataran més, ens jutjaran directament i se’ns trauran de sobre abans no ens puguin veure i enviar un altre cop de tornada. I ells, ells sempre hi seran, primer jutjar, després no rescatar, exacte!, està bé que sigui així. Així, potser, els deixarem finalment en pau, així és com ho han pensat, o no, tant és, serem menys dels que som ara, sempre serem menys, érem, no som res, això és el que ells volen i el que nosaltres rebem ara. Pau. Aviat rebrem pau i callarem.