La pau és més important que crear, aquesta és la nostra opinió personal, perquè, si no, allò creat torna transformat en un estri inservible. Això és el que ja ens ha passat, i ens ha passat sovint, en els països de què procedim, cadascú ha de fer net per si sol, lògic, fins i tot nosaltres entenem que ara hem de marxar, perquè, queixant-nos de la duresa del nostre senyor, l’hem portada amb nosaltres mateixos, una mica atrotinada, sí, potser, arrossegada fins aquí, fins que se’ns torni a emportar una altra cosa, una altra riuada, on seríem nosaltres mateixos, i sovint fins i tot bé que ens hem congelat, perquè poguéssim arribar frescos i posar-nos en marxa només arribar. Molts ni tan sols s’han alçat, per a què. Però l’estat protegeix els drets, tots, però els nostres, no. L’estat fa una normativa legal, però aquesta llei no ens cobreix, nosaltres no hi pertanyem, a aquest valuós estat, que hem descobert per casualitat, però a nosaltres no ens cobreix, a nosaltres se’ns descobreix, però no se’ns cobreix. La mà pública, que protegeix i obra, que mosseguem, és a dir, que mossegaríem, si mai arribéssim a veure-la, si fes una aportació a la nostra salut, en cas que rebéssim als Alps un àpat, amb humitat, caducat, podrit, la molt truja, la truja, els Alps, però, si us plau, disculpin, aquí som en una església, no, ja no, hi érem, allà gairebé ens vam morir de fred, com en un camió frigorífic, però no hem ofès el seu senyor, i no l’hem fet malbé, no hem fet malbé el seu sistema sanitari, no hem fet mal a ningú i tampoc hem rebut res, potser hem fet malbé la gespa, però no hem fet mal a la seva mà pública, només hem agafat allò que se’ns ha ofert: porqueria, porqueria, porqueria, però l’hem agafada de bon grat, bé, no de tan bon grat, bé, que venia de vostès, ens hem queixat, però hem agafat tota aquesta porqueria, no se’ns va oferir cap altra cosa, i ens hem congelat quan el vent bufava a través de les canonades, amb un balbuceig regular, però no calent. Comencem un altre cop des del principi, no té gens de sentit, si vostès no! Criden, nosaltres comencem de bell nou i, en qualsevol cas, no arribem enlloc: la cohesió i la cooperació es mantenen des de la base fins a la cúpula de l’estat, així es manté, ho diu aquí, aquí ho manté, a sobre s’hi mantenen vostès, per part nostra tot pot mantenir-se ben bé així, això és el que distingeix aquest país, aquesta república, ben distingit, és un país distingit. L’aigua també hi és distingida! Però, un altre cop, no en tenim tanta perquè les persones hi puguin ser admeses en gran nombre, això no funciona així, nosaltres hem de ser un altre lloc, si ells volen això tant sí com no, si volen que marxem, tant sí com no. Nosaltres, però, nosaltres però, que a penes hem començat a entrar en raó, som empesos aigua endins i ens empenyem els uns als altres com els animals, un segueix l’altre, però no volem seguir el nostre senyor, no el coneixem de res, no sabem qui és en aquest moment el nostre senyor, no ho sabem, i tant és, nosaltres, però, no li pertanyem, perquè no pertanyem a ningú, no pertanyem a ningú, no pertanyem a la comunitat, no podem aportar-hi cap contribució, nosaltres som responsables de nosaltres mateixos, oh, i tant. Ni d’aquest extintor, en som responsables. Bé, no n’hi ha cap, d’extintor, què hem de fer si ens cremem, no podem extingir-lo, això ja s’ha provat, que no es pot fer res més, bé, nosaltres no som responsables, perquè no hem trobat cap altre que ho sigui, no trobareu un irresponsable, un responsable que respongui de manera que se’l cregui, tampoc el trobareu; ens alegraríem tant, ens hauríem alegrat tant com un déu per un cant recentment descobert o les dones segrestades que acaben d’arribar, ens hauríem alegrat com bojos, cada dia prestem la nostra contribució, amb la nostra carn, per sort no en la que rebem, sabem que vostès no ens volen tallar res, perquè, on no hi ha res, fins i tot l’emperador hi perd els seus drets, sí, el vostre president també, cap dret més, però per a això tots tenen sempre dret, tots, tret de nosaltres, nosaltres som molts, però se’ns considera molt poc, ni se’ns valora ni en podem aportar gaire, de valor. Això porta poc valor i pocs diners, vostès, però, vostès poden aportar algun valor, això ja ho han demostrat, a una que fugia de la terrible ignomínia, aquesta russa, una vedella, no, això no compta ara, no hi fa res, fugí, fugí d’alguna cosa, aquesta russa, que no ha pogut crear Opel ni banc, ni una cosa ni l’altra, és a dir del banc a l’Opel, no a l’inrevés, és clar, l’Opel no pot crear-se amb vostès, el viatge fins on vostès volen, i fins on ell vol també, però ella ja n’era, de ciutadana, i no el banc, no, el sagrat, la vedella senyorial a través de la contribució d’aquest senyor transmutà en ciutadana, ho juro. Ara ella és conciutadana vostra, en qualsevol cas hauria arribat l’estat, amb la seva dolça vareta, li hauria tocat els seus ulls lànguids, i ja era una dels seus, disposada a estar a la seva disposició, si calia en aquesta mateixa església, així és, com que aquesta fantàstica, ben pentinada, ben plantada cantant, senyorialment vestida sempre, ricament enjoiada, sí, ella és una d’aquelles a qui no calia esdevenir diapasó, perquè el do del cant, ja el posseeix. No ha d’obrir les cames, no ha d’obrir-se de cames a qualsevol que atorgui visats de poc temps o un permís de treball, no cal atorgar-li cap permís, és a ella que cal suplicar-li, suplicar-li de genolls, perquè posseeix el do d’aquesta veu de soprano única, que vostès han buscat tant de temps, només hi havia una possibilitat, no, què es pensen vostès!, a les seves bosses de mà no trobaran res així. Res inhibeix de sobte aquesta veu, que malgrat tot embotiment, hom la pot escoltar, només s’enforteix. Ara no té veu ningú, ara no dóna veu ningú, no hi ha cap veu amb la seva i, aquí, nosaltres tampoc rebem ni residència ni veu. Gens ni mica, ni tan sols una de feble. Potser vam tenir una veu, però ara ha desaparegut, ja quasi la teníem, però això no ho sap ningú, i per això tampoc en rebem cap, cap segona veu amb aquella que ja teníem. Cap residència, cap veu. Cap de nosaltres, cap de la nostra bandada té possessió encara d’allò que sempre va tenir en el seu poder. Ningú té aquesta veu, ni tan sols una veu. Ens agradaria tenir-la, però no la tenim; ens agradaria contribuir al bé comú del país amb les nostres veus, contribuir de bon grat amb quelcom a aquest país, cofoi de si mateix, còmode, com una truja que es rebolca al seu forat, a la porquera, que s’hi rebolca amb plaer, o com aquesta vedella, que ja ni és aquí, de manera que tampoc podem veure què es manega, potser també es rebolca, però aquí ho fa amb seguretat, descansa, banyada en qualsevulla llum, sota la qual ha portat el seu passaport, descansa, còmodament, descansa, il·lumina, irradia, i s’extingeix de bell nou, i on, al mateix temps, ha gaudit de la nit envoltant de cent ulls, un benestar com aquest, un de com aquest, com aquest no l’hem vist mai, no el veiem tampoc ara, ja ha marxat, com a mínim va haver d’estar-s’hi un poc de temps, però ara ja ha marxat, se sap això?, potser és directament al seu costat, qui ho sap?, ha de ser el nostre exemple, i fins i tot si ha estat possible que hagi viscut coses horribles, ho creiem, però, si us plau, no només nosaltres hem patit el pitjor, ho concedim, podríem, però, pertànyer, tant de bo, ai, tant de bo, als vostres. Bé, ja han pensat alguna cosa?, ja han pensat quelcom, per evitar-ho, i això que nosaltres ho volem tant almenys com la fantàstica cantant! Ben bé igual, com a mínim tant com ella! Ella posseeix el do natural, nosaltres, no; nosaltres no, la filla, la compatriota, la filla de la vedella Europa, això m’hauria de fer recordar alguna cosa, però no la recordo, per desgràcia no hi caic, Zeus, com el Júpiter romà, i Io són tot el que puc recordar, i un fre, aquell que enviaren, no com nosaltres, nosaltres vam venir lliurement, sí, un fre, potser és això el que ens manté units, ens deté, no ens permet entrar, aquest fre és culpable!, oh, no, ara torno a mesclar coses, la filla, tant és quina, amb els cabells trenats, amb prou joies, amb el vestit, amb la seva grandiosa i educada veu, veure-la conduïda com fan amb nosaltres! No, aquí m’equivoco del tot, ara, fins i tot he perdut el fil d’aquesta petita i pobra frase, almenys el començament, que, en qualsevol cas, serà com el final. Si us plau, disculpin. El que jo mateix puc aportar hauria de fer-ho també amb les meves pròpies energies, segons llegim aquí. Ho pot llegir qualsevol, això, qualsevol que ho pugui llegir, però jo no puc, no he pogut mai, no puc fer res, no puc ficar-me al cap encara aquests grecs ni, al final, els egipcis, que tenen les seves pròpies preocupacions, no Zeus, Europa, Io^[6] ni el fre que ens manté units de manera tan ferma i té com a efecte que aquesta porquera, no, aquest pou, no, aquest forat, aquesta gruta al terra que hem cavat, perquè el fre ja es manté per sobre nostre, vull dir, és perquè nosaltres ens mantenim amb aquest fre que les rodes giren com nosaltres i que hem cavat tant al terra, oh, i tant, on aconseguim ara males herbes, branques d’olivera, tant és, per reflotar de nou, per posar en marxa de bell nou la nostra flota, la nostra petita ciutat, el nostre petit bot, gairebé sempre de fusta, perquè el radar no ens vegi, però no ens serveix de res, ja ho veiem abans no se’ns vegi a nosaltres. Això no ajuda, aviat estarà disponible el nostre cos celeste, el nostre cel sencer serà a la pantalla del radar per satèl·lit, on es veu allò més petit, allò més petit de la fusta, de la xapa de roure, del roure que imita el laminat, un bot de paper?, no, de peces de plàstic, tot un, se’ns veurà, se’ns veurà! Hom ens veurà a tot arreu. Ens amaguem, però no funciona, ens ajupim, perquè el dofí no ens vegi, el dofí juganer, estimat, atent, que ens segueix, observa, perquè nosaltres, els pobres, no puguem ser amonestats i desmuntats per ground positioning systems, perquè a nosaltres també se’ns espia als open seas dels Earth Observation satellite-based systems, ai, que pot fallar, però no tingueu por, que se’ns té en compte, perquè nosaltres, pobres, puguem ser rescatats d’accidents estúpids a la mar. Nosaltres només hem arribat perquè ens pugui localitzar, sigui qui sigui, perquè ens pugui atrapar, per poder-nos veure clarament, un ha de poder mirar-nos a la cara, algú allà dalt, que sempre optimitza els services in the area of Border Surveillance stems d’una combinació d’informacions de cooperative positioning systems (VTS/AIS, VMS, and LRIT) i remote sensing observation systems (radar in particular), sempre exitosa. No falla mai. Encara sort que els tenim, està bé que els tinguem tots, sí, també els drons que, brunzint, ens vigilen, ens observen, vetllen, sí, així és, vetllen per tots nosaltres durant tot el nostre viatge? La mar no té cap colador per a les nostres existències, cap filtre ens deté quan ens enfonsem, cap reixa de drenatge, ens n’anem per l’aigüera i prou, així és i no de cap altra manera; les aigües tornaran al seu estat després de nosaltres, fins que vinguin els pròxims, tornarà a ser igual i llisa, o s’encresparà. No, jo no dic que ens hagi enredat en les seves ones perquè hi desapareguem, això seria massa fàcil, seria massa apropiat i massa fàcil, seria apropiadament massa fàcil, però va ser qualsevol cosa menys fàcil per a mi, per a nosaltres ja no ho és, no ho ha estat mai, tant és! Les persones són sempre fàcils d’aconseguir, me’n faig càrrec, això vostès no ho fan. No ens compren, no es fan càrrec de nosaltres perquè nosaltres, per ser exactes, no podem pagar per nosaltres mateixos i no tenim cap nom, i perquè per nosaltres no paga ningú altre. Un nom bé que el tenim, però de què ens serveix? No volen conèixer-lo, i vostès són la nostra mesura. No ens bescanvien per res, la nostra existència no és ordenada, és cert. Ens hem enviat, però no ordenadament. Ens trobem al clar de l’existència, diu el pensador, no, dic jo: de l’aigua, el clar és per si mateix un clar enorme, a través del qual res no limita sinó la nostra mort, és a dir, la nostra no-existència, sí, hom pot anomenar-la així, audaçment, però sense sol·licitar-ho, no tenim cap altra opció, nosaltres tenim poca traça, som una càrrega, carreguem el bot que trontolla, movedís, sí, tants de nosaltres que mai han arribat per serrar troncs a l’entorn del clar de l’existència. Som al clar sense fi de la no-existència, nosaltres, la càrrega dreçada en el temps-joc-espai, un petit espai en l’infinit. De què estem parlant? Però si és aquí! Mirin aquí!