La configuració del poder a Catalunya
Que a Catalunya el Comte no pot usar un poder absolut al fer les lleis, i no té més poder que aquell que els Catalans li donen en les Corts Generals.
JOSEPH FONT
Catalunya constitueix un cas singular en el desenvolupament constitucional d’Europa. En l’època medieval era l’únic Estat plenament independent del nostre entorn que no tenia categoria de regne. Aquesta peculiaritat de Catalunya s’explica pel procés de la seva constitució en sobirania separada. La unió personal dels comtes catalans amb el reialme d’Aragó, que donà als prínceps de Catalunya el títol de reis, va fer que els comtes catalans no ambicionessin cap altre títol; quan més tard amb el tractat de Corbeil, els prínceps catalans legalment varen obtenir la sobirania plena i definitiva i, per tant, desapareixia tot entrebanc jurídic per esdevenir reis, tampoc no sentiren la necessitat de modificar res: els comtes catalans varen continuar sense preocupar-se de ser identificats com a reis i van continuar amb el títol de príncep. Teòricament el qui detenia el màxim poder a Catalunya era el príncep, que des de la incorporació de l’Aragó es va dir sempre rei. Tanmateix, aquest príncep no era absolut. Des del naixement de Catalunya com a entitat política sobirana fins a la pèrdua pel dret de conquesta de les constitucions el 1714, el monarca necessitava les Corts per legislar. Víctor Ferro defineix així aquesta potestat: «La figura del monarca es podia caracteritzar, a Catalunya com a la resta de l’Europa occidental i central per dues grans funcions jurídicament enquadrades, i que pràcticament n’esgoten la definició: l’administració de justícia, entesa amb una amplitud que sobreïx el concepte actual, i la protecció de la comunitat i dels seus integrants».[63] La funció jurídica comprenia pràcticament tot el que avui atribuïm a l’activitat executiva. I la funció protectora era el deure de protecció contra els enemics que des de fora amenacessin la comunitat o contra aquells que pertorbessin la pau i la tranquil·litat interiors. El rei es considerava en plenitud de la seva jurisdicció d’ençà del moment que jurava les constitucions.
En èpoques d’interregne, el govern reial a Catalunya estava sota la direcció del càrrec de lloctinent general, que a partir del segle XVI sovint era anomenat virrei. Aquest càrrec era el representant polític del rei, i com a delegat seu tenia poders generals d’administració que les lleis li atribuïen. En les seves atribucions en matèries governativa, judicial i administrativa, no li podien exigir responsabilitats polítiques, però els seus actes contraris a les lleis catalanes podien ser impugnats davant de l’Audiència com a contrafacció. El lloctinent tenia la potestat dispositiva, la potestat judiciària i la graciosa. Pel que fa a les atribucions de la defensa del país, era capità general i, com a tal, regulador de les institucions de pau de Déu i de treva de Déu, les regalies i l’ordre públic. Pel que fa a l’administració financera del patrimoni reial, l’autoritat màxima era el mestre racional, però l’administració central del fisc reial era exercida pel batlle general. L’administració de justícia com a element bàsic de tota organització política era una de les peces del sistema polític català. La Reial Audiència era el cim de tot el sistema judicial, i les seves sentències tenien la categoria reial, per la qual cosa eren inapel·lables, tot i que encara hi havia, per a alguns casos, el recurs de suplicació. Totes les causes civils i criminals s’havien de decidir dins del Principat de Catalunya. Aquest principi era una de les llibertats més preades pels catalans, segons Víctor Ferro.[64] Al Consell d’Aragó només hi anaven les causes de certs privilegis, del patrimoni reial o dels oficials reials. La Cort General era la reunió dels braços del Principat i els comtats del nord amb el rei, per tractar del «bon estament i reformació de la terra»; s’hi feien les lleis generals paccionades, s’hi presentaven i tractaven els greuges comesos pel rei o els seus oficials, i normalment s’hi votava el donatiu que els braços feien al príncep. En la institució d’aquestes assemblees o corts Catalunya ocupa un lloc excepcional i absolutament capdavanter. Pel principi de representació, es pot dir que, un cop reunits, tots els membres dels braços que, segons la llei i el costum, hi podien participar representaven tot el país, ja que realment s’hi trobava tota la comunitat política. Víctor Ferro ha escrit: «Si la comparem, però, amb algunes altres assemblees parlamentàries prerevolucionàries, resultarà evident que la Cort General de Catalunya, pel nombre i la independència de les persones i corporacions que hi prenien part, figurava entre les més representatives d’Europa».[65] A Catalunya aquesta representativitat no significava pas que el braç eclesiàstic representés l’Església o la religió, o que el braç militar hi fos en nom de la «milícia o el braç armat» o la «propietat», ni que el braç popular reflectís el «treball» o la «família», cosa que alguns ideòlegs del corporativisme o pensadors pseudotradicionalistes hi han volgut veure. La representació era l’expressió d’unes jurisdiccions i competències territorials, amb concomitàncies polítiques, econòmiques i militars prou importants perquè els reis no volguessin deixar-les de tenir en compte, explica Víctor Ferro.
Entre les facultats més interessants d’aquell període i que serien un motiu important dels conflictes competencials que es mantindrien amb la corona de Castella, que no les consentia, es poden esmentar la reparació dels greuges, l’elaboració de les lleis paccionades i el donatiu al rei. Els braços elegien nou representants, els quals elaboraven un memorial de greuges per recollir les contrafaccions fetes pel rei o pels seus oficials. Els catalans admetien que el rei podia cometre greuges contra el poble. Hi podia haver violacions i abusos judicials, tot i que no es podien revisar les causes quant al fons i es podien declarar nul·les les sentències dictades sense cognició de causa. Més endavant hi va haver les extralimitacions dels reis pel que fa a competències que pertocaven a la Generalitat. Sobre el perfeccionament d’aquest àmbit, cal recordar la facultat de la defensa de la legalitat pels braços, i que amb aquesta finalitat es va crear el Tribunal Paritari de Contrafaccions, com si fos el coronament de tot l’edifici constitucional català. Aquest esperit ja s’havia iniciat a les Corts de Barcelona de 1422 quan s’afirmà que «Lo Fruit de les lleis és observada d’aquelles, en altra manera en va són ordenades»,[66] i també amb la constitució de Ferran II l’any 1481 quan va establir: «Poc valria fer lleis, e Constitucions, sinó eren per nós, e nostres officials observades: perçò confirmants los Usatges de Barcelona, e les Constitucions del Principat de Catalunya».[67]
Si el rei no en tenia prou amb els seus ingressos deguts al patrimoni reial o si les recaptacions per via fiscal dels seus impostos ordinaris eren insuficients, el rei no podia imposar «vectigals» ja que no podia anar en contra de les propietats i els béns dels seus ciutadans. La idea era no votar impostos permanents, perquè el rei acaparava massa poder; per tant, es recorria al subsidi o al donatiu, creat per finançar despeses militars i que era un servei extraordinari. Precisament a Catalunya les Corts anaren assumint les competències reials quant a impostos, ja que per via de l’exempció o immunitat eliminaren gravàmens tradicionals com ara el coronatge, el maridatge o el quint. Per altra banda, en moments que es varen imposar impostos nous, és el cas dels «drets de la bolla», la recaptació, la gestió i la liquidació d’aquest gravamen es va atribuir a la Diputació del General.
En els períodes compresos entre cada celebració de les Corts, actuava un òrgan conegut com a Diputació del General o Generalitat, que era l’organisme que entre cada sessió de Corts s’encarregava de vetllar pel compliment dels acords establerts per aquella cambra legislativa, de rebre el jurament dels oficials reials en l’observança de les constitucions, de vetllar per les contrafaccions, del cobrament dels tributs, de garantir les llibertats, etc.
Amb aquests tres grans elements del constitucionalisme català, rei, Corts de braços i Generalitat, «la ordenación constitucional de alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX».[68]