Antecedents del sotmetiment polític pel dret de conquesta a València

Abans d’analitzar la ideologia dels qui van abolir les constitucions de Catalunya, és interessant de contemplar les actituds i els criteris polítics manifestats en suprimir els furs de València, atès que també n’expliquen l’actitud moral. Felip V de Castella i IV d’Aragó, els primers anys del seu govern, tenia com a mà dreta Michel Amelot, ambaixador de Lluís XIV a Madrid, el qual per portar a terme la seva política regalista es relacionà amb Rafael Melchor de Macanaz. Després de la batalla d’Almansa, Macanaz, partidari de la centralització i d’eliminar les institucions polítiques valencianes, de primer mirà de suprimir el Consell d’Aragó i, per justificar tal eliminació, invocà una frase del marquès de Villena: «Si llegase a ser presidente de Aragón bajo la mano de un Rey de resolución, haré todo empeño para que este Consejo se consuma».^[182] És veritat que a Madrid hi havia dues posicions sobre aquesta qüestió: els radicals, partidaris d’abolir els furs immediatament, entre els quals hi havia Amelot, Francisco Ronquillo, el duc de Veraguas i el de San Juan, i els moderats, en els quals es comptaven el duc de Medina Sidonia, el de Montellano i comte de Frigiliana. Després d’haver decretat la supressió dels furs valencians, Tobias del Bourk escrivia a París amb optimisme: «Hoy, en cambio, puede verse la Corte tranquila, Castilla libre, Aragón y Valencia sometidos».^[183] Castella era lliure i València, sotmesa. Tots els afers del Consell d’Aragó, suprimit, havien passat al Consejo de Castilla. La monarquia hispànica confonia la corona de Castella amb el territori que alguns autors castellans anaven anomenant adeleradament Espanya. La castellanització avançava tot fent-se realitat les utopies dels castellanitzadors. El decret signat a Buen Retiro el 29 de juny de 1707, referent a Aragó i al País Valencià, tenia elements que explicaven l’objectiu i la voluntat política d’eliminar els furs. Primerament invocava el poder absolut: «Tocándome el dominio absoluto de los Reyes de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprehendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta Monarquía». Felip V de Castella i IV d’Aragó no podia invocar el «domini absolut» perquè no el tenia pas; per això, per legitimar el decret, calia disposar d’una font inapel·lable: «Se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas». Quan es preparava el segle de la Il·lustració no es tenia vergonya d’invocar el «dret de conquesta». L’altra conseqüència política de la castellanització fou imposar d’un dia per l’altre unes lleis foranes: «He juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernandose todos igualmente por las leyes de Castilla. (…) Que estos se reduzcan a la Leyes de Castilla». Per tenir un domini total, no hi havia l’oblit dels funcionaris, que havien de ser castellans: «Pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos, los castellanos, oficios y empleos en Aragón y Valencia».^[184]