VISITA A BUCHILLON

A l’agost del 1984, de camí des de Saanen cap a l’aeroport de Ginebra, K em va visitar a Buchillon, el poble al costat del llac de Ginebra on jo vivia. Ens vam trobar al bell pati del Chateau d’Allaman, amb els seus magnífics arbres. K va entrar al meu cotxe, mentre que Mary Zimbalist i el Dr. Parchure^[9], que l’acompanyaven, ens van seguir amb el seu cotxe. Durant el viatge a Buchillon, vam passar per un bosc que havia estat l’emplaçament d’una necròpoli romana. En algun moment, vaig tenir la sensació que no hi havia ningú assegut al meu costat. Tot i que pensava que potser el molestaria, també volia veure com estava, i per això li vaig preguntar si coneixia la zona. Ell va respondre immediatament, però vaig tenir la sensació que per fer-ho havia tornat d’un lloc remot.

Més endavant, algunes persones em van explicar que havien tingut experiències similars amb K. Des de llavors, sempre que deia Jo no sóc ningú, em recordava d’aquest incident. El Dr. Parchure em va dir que K es trobava en dues dimensions: la nostra existència diària i una dimensió totalment diferent.

En moltes ocasions K comentava que gairebé no tenia cap record del passat, i que no portar-ne la càrrega li donava una energia enorme. A Rishi Valley, a l’Índia, un cop vam trobar un ancià que insistia que coneixia K des de feia molts anys. K no ho recordava i més tard em va dir: Tout le monde connaït le singe, mais le singe ne connaït personne. (Tothom coneix el mico, però el mico no coneix ningú).

Llac de Ginebra, a Buchillon, Suïssa, una vegada, després que jo tornés d’una visita a Buchillon, K em va preguntar: Com estava? Quan havia començat a respondre «El llac era…», va completar la frase més ràpid del que jo podia pensar: … Comme un mirroir (… com un mirall).

Després d’arribar a Buchillon, vam baixar al llac. K es va parar al camí sota els arbres, va escoltar i va dir tan sols una paraula: Silenci. Vaig sentir que no només es referia al silenci extern. Al camí hi havia una branca trencada, que ell va apartar amb cura. Va donar una ullada al sistema de reg i va veure immediatament com funcionava. Va reconèixer l’araucària (Araucaria araucana) que hi havia davant de la casa, tot i que és bastant exòtica, i va assenyalar a Mary les petúnies particularment belles de color violeta-blau fosc de la terrassa, que jo havia estat cuidant. A la vora del llac em va explicar que, feia molts anys, ell i el seu germà havien passat unes vacances a prop del llac a Amphion, entre Thonon i Evian: l’Hotel des Princes era incòmode, amb molt poca aigua calenta per escalfar-se després d’un bany fred al llac. Ell suposava que aquesta havia estat la causa de la tuberculosi del seu germà, que l’havia portat a la mort prematura a Ojai el 1925.

Un any més tard, de camí cap a Saanen, K es va parar per dinar a Buchillon. Quan va entrar al menjador, va exclamar Oh! i es va tapar els ulls amb una mà per un instant. En aquell temps hi havia diversos quadres de colors intensos penjats a la paret, alguns d’ells de dones mig nues; durant el dinar va mirar-ne un que hi havia davant seu amb atenció. Sempre que K observava alguna cosa, ho feia intensament i durant una llarga estona. Em va explicar que, abans de la guerra, a París, li van ensenyar el quadre Guernica de Picasso. Després de mirar-lo durant força estona, havia preguntat: De què tracta tot això? Goya era un artista que K apreciava, potser, entre altres raons, per la seva afirmació que encara estava aprenent als noranta anys, però li semblava que els artistes moderns només incrementaven la confusió i divisió general expressant caos, agressivitat i fragmentació. Quan més endavant vaig tornar a Brockwood, Dorothy Simmons^[10] va explicar que K havia parlat amb entusiasme de la seva visita a la casa de Buchillon.

Durant la meva estada a Brockwood, em van convidar a assistir a les reunions de K amb el personal i els estudiants. Gairebé tothom estava molt seriós quan K entrava a la sala. Llavors ell s’asseia davant dels participants i, per començar, els mirava tots un per un. Com que jo estava molt content d’estar-hi convidat, vaig fer un gran somriure quan em va mirar. Radiant, em va tornar el somriure com ningú abans ho havia fet. Els que estaven davant es van girar per veure què estava passant!

Recordo especialment un intercanvi durant una d’aquestes discussions, el 16 d’octubre del 1983, perquè hi va haver moltes rialles. Un dels nois va dir que entenia el que s’estava dient sobre la intel·ligència però, tot i així, no sentia que s’estigués tornant més intel·ligent. Frustrat, va preguntar a una estudiant què significava la intel·ligència per a ella. La noia va evadir la qüestió, assenyalant K i simplement dient que creia el que K deia, la qual cosa va causar rialles. K va continuar: Agafem una altra cosa i potser ho explicarà. La noia va exclamar: «Però, si ell no veu això, veurà alguna cosa? Si no pot veure això com a intel·ligència, què pot veure?». Rient, K va dir al noi: Ella t’està insultant! Ho va dir d’una manera tan generosa que tothom es va divertir molt.

Suprabha Seshan^[11], una vella amiga, recorda que una vegada, quan era estudiant de Brockwood, K li va preguntar: Per què vols anar a la universitat? Què tal aquesta terra d’aquí; no hi és tot, aquí? En una altra ocasió, li va dir: Descarta-ho tot, qüestiona-ho tot, desafia aquest que et parla, preguntat profundament quina és l’arrel del teu condicionament, com et van educar, què et va passar quan eres petita, com et van criar els teus pares i professors. Quan més endavant ella li va dir que anava a la universitat, ell li va preguntar: Creus que seràs més intel·ligent després d’això?

Des de Buchillon, Suïssa, vista del llac de Ginebra cap a Amphion.

L’Hôtel des Princes a Amphion, França, avui; on K va estar el 1920.