RETORN A OJAI

[…] Algú arriba i té molta curiositat per saber com viu una persona com K.

Encara que K no m’adrecés aquestes paraules a mi, vaig sentir que se’m podien aplicar. El que m’interessava no era tant la història de la seva vida (com els teòsofs van descobrir un nen descuidat que més endavant va arribar a ser l’Instructor del Món), sinó més aviat com aquesta persona extraordinària, que inspirava tant de respecte, vivia la seva vida diària. Al final va resultar que la meva curiositat va quedar més que satisfeta.

* * *

Al febrer del 1986, amb noranta anys, Krishnamurti, al final d’una vida extraordinària, va tornar a Ojai per morir.

Mentre era al seu llit de mort, va arribar correu d’arreu del món i va demanar que l’hi llegissin. Em van sorprendre les coses banals i trivials que es presentaven al moribund.

Alguns mesos abans, K m’havia dit que aviat moriria, i havia dit el mateix a Erna Lilliefelt. Tothom esperava que es recuperés. De fet, quaranta anys abans, a Ojai, havia estat tan malalt que els metges l’havien donat per perdut, però un metge homeòpata anomenat Keller l’havia cuidat amb devoció durant tot un any, i per descomptat es va recuperar.^[51]

Un relat molt commovedor de la mort de K el va donar el Dr. Deutsch, el metge que tenia llavors, al llibre d’Evelyne Blau^[52] Krishnamurti: 100 años de sabiduría. Fins al final es va preocupar per la humanitat i per aquells que tenia a prop —en altres paraules, pels altres per sobre de tot.

Durant aquests últims dies, Rukmini, una estudiant d’Oak Grove, va escriure una carta preguntant, si ho recordo bé, «Què li passarà al món quan vostè se n’hagi anat?». K va demanar que la hi llegissin i, tot i patir un gran dolor i estar molt feble físicament, no se’n va oblidar, ja que més endavant va preguntar almenys dues vegades si li havien comunicat les seves gràcies. Va deixar a Rukmini un llibre (Les Fables de La Fontaine), que ella em va dir que li havia agradat molt, i un collaret de granadura d’oració indi.

I encara podia riure. Quan em va preguntar sobre la meva casa d’Ojai i li vaig explicar que encara estava en construcció i que era un infern, va riure tan fort que vaig tenir por que els tubs d’alimentació que passaven pel seu nas es moguessin i li fessin mal.

Però llavors K estava molt malalt, i havia demanat a alguns dels síndics que hi anessin i estiguessin amb ell per parlar de temes urgents de les Fundacions. Malgrat el seu terrible estat de debilitat i dolor, va parlar de la seva forma simple i clara habitual a aquests amics que havien arribat d’arreu del món.^[53] Els va donar la responsabilitat de la cooperació. Va dir que el president i el secretari de les Fundacions no havien de fer cap altra feina. Va parlar de la possibilitat de reunir un grup de persones amb la tasca principal de viatjar i mantenir-ho tot unit.

Una vegada em va dir a Brockwood mentre tornàvem d’un passeig: Aquest lloc sempre hauria de romandre així, i quan se li va preguntar què havíem de fer després de la seva mort, va contestar: Cuidin la terra i mantinguin els ensenyaments purs.

Quan vaig anar a veure K cap al final, va dir: Vingui i visiti’m cada dia. Però no ho vaig fer, perquè estava molt feble i no el volia molestar.

Va tenir la ment clara fins a l’últim moment. El vaig veure per última vegada tres dies abans de la seva mort. Em va dir: Je suis en train de partir, vous comprenez? (Estic a punt d’anar-me’n, comprèn?). Aquestes van ser les últimes paraules que em va adreçar.

Durant la nit en què K va morir, vaig sentir una embolcadora ona de pau inundant suaument la vall amb la brillant llum de la lluna.

El Nandi, una escultura tradicional índia d’una vaca agenollada, prop del Pebrer a Pine Cottage. Un cop, la vaig veure amb flors al cap i vaig preguntar a Mary Zimbalist si hi havia hagut indis de visita. Va explicar que K li havia dit que li posés fors de tan ten tant, perquè se sentís a casa.

UN ESPAI EXTRAORDINARI A LA MENT

Ja ho veu, la mort és destrucció. És final; no pot discutir amb ella. No pot dir: «No, espera’t uns dies més». No pot discutir-hi; no pot suplicar-li; és final; és absoluta. Mai afrontem una cosa final, absoluta. Sempre en fugim, i per això tenim por de la mort. Podem inventar idees, esperances, pors, i tenir creences com «ressuscitarem, tornarem a néixer» —són les formes astutes de la ment, esperant una continuïtat, que és del temps, que no és un fet, que és merament del pensament—. Ja sap, quan parlo de la mort, no estic parlant de la seva mort o la meva mort —estic parlant de la mort, aquest fenomen extraordinari.

[…] Així, quan parlem de la mort, no estem parlant de la seva mort o la meva mort. Realment no importa gaire si vostè mor o jo moro; ens morirem, feliçment o de forma miserable —morir feliç, després de viure completament, amb tots els sentits, amb tot el nostre ésser, amb total vitalitat, en plena salut, o morir com a persones miserables, deteriorades per l’edat, frustrades, tristes, sense conèixer un dia feliç, ric, sense haver percebut allò sublim en cap moment—. Així que estic parlant de la Mort, no de la mort d’una persona concreta.

Prop del Retir Pepper Tree (Arya Vihara) a Ojai, Califòrnia

[…] Si vostè ho ha tallat tot al seu voltant —tota arrel psicològica, esperança, desesperació, culpa, inquietud, èxit, aferrament—, llavors d’aquesta operació, d’aquesta negació de tota l’estructura de la societat, sense saber què li passarà quan operi completament, des d’aquesta negació total hi ha l’energia per afrontar allò que anomena mort.

[…] Ja ho veu, no estimem. L’amor només arriba quan no hi ha res, quan vostè ha negat tot el món; no una cosa enorme anomenada «el món», sinó senzillament el seu món, el petit món en què viu —la família, l’aferrament, les baralles, la dominació, el seu èxit, les seves esperances, les seves culpes, les seves obediències, els seus déus i els seus mites—. Quan nega tot aquest món, quan no queda absolutament res —no hi ha déus, esperances, desesperacions—, quan no hi ha cap cerca, llavors d’aquest gran buit sorgeix l’amor, que és una realitat extraordinària, que és un fet extraordinari no invocat per la ment, la ment que té una continuïtat amb la família a través del sexe, a través del desig.

I si vostè no té amor —que és realment allò desconegut—, faci el que faci, el món estarà en el caos. Només quan negui totalment allò conegut —el que vostè sap, les seves experiències, el seu coneixement, no el coneixement tecnològic sinó el coneixement de les seves ambicions, les seves experiències, la seva família—, quan negui allò conegut completament, quan ho netegi, quan mori a tot això, veurà que hi ha un buit extraordinari, un espai extraordinari a la ment. I només aquest espai sap què és estimar. I només en aquest espai hi ha creació —no crear nens ni pintar un quadre, sinó aquella creació que és l’energia total, allò desconegut. Però, per arribar-hi, vostè ha de morir a tot allò que ha conegut. I en aquest fet de morir hi ha gran bellesa, hi ha energia vital inesgotable.

Sobre la vida y la muerte

6a xerrada, Bombai, 7 de març del 1962

© 1992 Krishnamurti Foundation Trust Ltd i Krishnamurti Foundation of America

Un àloe (Agave americana) crescut a Ojai.