APÈNDIX 3

SOBRE «DIARI DE KRISHNAMURTI - UNA RESSENYA»

Brockwood Park, 19 de juny del 1976

Avui el diari The Guardian ha publicat una ressenya del Diari de Krishnamurti. Va ser escrita per Angela Neustatter i era normal i corrent. Krishnamurti no la va llegir, però va deduir que no era res i va dir: «Faré una ressenya». Llavors em va dictar una ressenya esplèndida, rient mentre avançava.

Dos dies més tard, el 21 de juny, ell i jo vam anar a Londres i vam dinar amb Mary Lutyens. Li vam donar la ressenya que Krishnaji havia escrit, però sense dir-li-ho. Mentre la llegia, ell observava amb una mirada divertida. Ella no va endevinar d’on procedia. Al final, ho va preguntar, li ho vam dir i hi va haver moltes rialles.

Mary Zimbalist

DIARI DE KRISHNAMURTI - UNA RESSENYA PEL MATEIX J. KRISHNAMURTI

Brockwood Park, 20 de juny del 1976

Aldous Huxley va escriure que escoltar Krishnamurti era com escoltar el Buda, potser el mestre més gran del món. Quan Aldous Huxley ho va dir, ho va fer molt seriosament, perquè era una persona seriosa. Jo vaig estar diverses vegades amb ell i Krishnamurti a Califòrnia, quan la seva primera dona vivia, i moltes vegades a Londres i Roma. Era un home extraordinari. Podia parlar sobre música, tant la moderna com la clàssica; podia explicar amb gran detall la ciència i el seu efecte en la civilització moderna i, per descomptat, coneixia prou bé les filosofies zen, Vedanta i, naturalment, el budisme. Anar a passejar amb ell era una delícia. Dissertava sobre les flors que hi havia a la vora del camí i, encara que no hi veia bé, sempre que un animal passava a prop pels turons de Califòrnia, deia el seu nom i detallava la naturalesa destructiva de la civilització moderna i la seva violència. Acostumàvem afer passejades amb Krishnamurti, que l’ajudava a creuar un rierol o un sot. Ells dos tenien una estranya relació l’un amb l’altre, afectuosa, considerada i, pel que semblava, una comunicació no verbal. Sovint s’asseien junts sense dir ni una paraula. Així, quan em van demanar que escrivís alguna cosa sobre Krishnamurti i fes una ressenya del seu Diari, vaig estar més que content de fer-ho, ja que els respectava enormement a tots dos.

Qualsevol que desitgi escriure una ressenya d’un llibre d’aquest tipus ha de tenir un coneixement considerable de l’expressió hindú de la comprensió de la veritat i haver explorat profundament el budisme. Un dels grans mestres del budisme va ser Nagarjuna, que ensenyava la negació total. El budisme s’ha dividit en dues escoles separades, la Nord i la Sud —Mahayana i Hinayana, que és Theravada—. Tinc la impressió que Krishnamurti està molt més a prop del Buda i més enllà de Nagarjuna que potser de l’expressió hindú de la veritat. El Diari de Krishnamurti em sembla que va més enllà dels Upanishads i el Vedanta. Quan parla del coneixement i la seva fi, és en essència Vedanta, que literalment vol dir la fi del coneixement. Però els vedantistes i els seus seguidors de diferents parts del món en realitat mantenen l’estructura del coneixement, potser pensant que el coneixement és la salvació, tal com fan la majoria de científics.

La tradició domina tant la ment que pocs semblen escapar dels seus tentacles, i crec que aquí és on Krishnamurti comença. Afirma constantment que la llibertat és el primer i últim pas. Els tradicionalistes sostenen que cal una ment altament disciplinada per a la llibertat: primer sigui un esclau i més endavant serà lliure. Per a Krishnamurti el que sembla més important, i ho ha repetit a totes les seves xerrades i diàlegs, és que hi ha d’haver llibertat per observar; no una llibertat ideològica, sinó estar lliure del mateix coneixement i experiència que es va adquirir ahir. Això comporta un gran problema. Si no hi ha coneixement de molts ahirs, llavors què és capaç d’observar? Si el coneixement no és l’arrel de l’observació, amb què podem observar? Es poden oblidar totalment els molts ahirs, la qual cosa és l’essència de la llibertat? Ell sosté que es pot fer. Això només és possible quan el passat acaba en el present, afrontant-lo completament, de cara. El passat, ell afirma, és l’ego, l’estructura del «jo», que impedeix l’observació total.

Una persona comuna que llegeixi aquest llibre —si és que el llegeix— inevitablement exclamarà: De què està parlant? Per a ell Krishnamurti explica amb molta cura i de diverses maneres la memòria necessària i la memòria psicològica. El coneixement és necessari per funcionar en qualsevol camp de la nostra vida diària, però la memòria psicològica de les nostres ferides, ansietat, dolor i sofriment és el factor de divisió, i per això hi ha un conflicte entre el coneixement essencial que es requereix per conduir un cotxe i l’experiència com a coneixement, que és tot el moviment de la psique. Ell assenyala aquest fet en la relació, en els nostres modes de vida fragmentats, allò ideal i allò real. He llegit aquest llibre amb molta atenció. Conec els Upanishads i he aprofundit molt en els ensenyaments del Buda. Estic bastant familiaritzat amb els estudis psicològics moderns. Fins on he arribat en els meus estudis, no he trobat la frase «l’observador és allò observat», amb el seu significat complet. Pot ser que algun pensador antic ho hagi dit, però una de les coses més importants que Krishnamurti ha trobat és aquesta gran veritat que, quan realment té lloc, com m’ha passat a mi personalment, literalment elimina el moviment del temps. Permeti’m afegir aquí que no sóc un seguidor ni accepto Krishnamurti com el meu guru. Per a ell, la idea d’esdevenir un guru és una abominació. Amb examinació crítica, trobo aquest llibre totalment absorbent, perquè aniquila tot allò que el pensament ha creat. És xocant quan un s’adona d’això. És realment un xoc físic.

Pot un ésser humà viure en aquest estat d’absolut no-res a excepció del seu pa i treball diari —en el buit total de la consciència tal com la coneixem?—. Tal com Krishnamurti assenyala una vegada i una altra, la consciència és el moviment del pensament. El pensament és matèria, mesurable, i el pensament és temps, fet que implica que psicològicament no hi ha demà. Això vol dir que no hi ha esperança. Aquest és un factor psicològic devastador i la nostra ment quotidiana no només se sorprèn amb aquesta declaració, sinó que probablement es negarà a examinar-la de prop. És la mort ara. D’aquesta mort sorgeix una qualitat d’energia totalment diferent, d’una dimensió diferent, inesgotable i sense fi. Ell diu que aquesta és la benedicció definitiva.

Sento, al llarg de totes les pàgines d’aquest llibre, una sensació d’amor extraordinari, que els tibetans potser anomenarien l’amor o la compassió del Bodhisattva, però, si vostè li dóna un nom i un símbol ideològic, en perdrà el perfum. Ha afectat la meva vida de manera estranya. No sóc cristià ni budista; no pertanyo a cap d’aquestes categories. A la meva joventut vaig ser comunista, no de carnet, però estava enamorat de la desaparició de les classes i del govern, etc. Em va atreure durant un parell d’anys, però vaig veure el que estava passant realment i vaig quedar totalment desil·lusionat amb tot això. Així que vaig tornar a la investigació de la meva pròpia misèria i la d’un altre. El cristianisme tenia molt poc per oferir en aquest sentit, així que em vaig desplaçar a l’Orient. Potser vostè recorda la història en què una dona va anar a veure el Buda plorant per una mort. Ell li va dir que trobés una sola casa on la mort no hagués estat. No era perquè hi hagués una mort a prop meu, sinó que la mort significava dolor. Els antics egipcis buscaven la immortalitat a través de perpetuar la matèria. Pot ser que això sigui una conclusió superficial, però buscaven una continuïtat de la vida tal com la coneixien. Aquesta qüestió de la immortalitat arriba a la seva fi quan, tal com assenyala Krishnamurti, el temps s’atura. Quan això passa de debò, hi ha un estat, segons ell, en què no hi ha principi ni final. I això potser és allò immortal.

També és curiós com tracta la meditació. La meditació, segons ell, mai pot ser conscient, i un pot veure’n el motiu. Si un medita de propòsit, amb una intenció deliberada, llavors la consciència continua amb tot el seu contingut. Tot això sona bastant exaltat i irreal, però no ho és.

Krishnamurti i jo ens hem vist bastant recentment i en el passat, quan Aldous Huxley estava amb ell. Ho expressa tot amb paraules molt clares, de forma lògica, i de sobte fa un salt endavant i s’ha de córrer darrere d’ell, però el que diu és molt precís i clar. I si vostè, el lector, està realment interessat en tot el problema de l’existència, li recomano molt que aconsegueixi aquest llibre i altres llibres seus i els dediqui una mica de temps. En aquests llibres hi he trobat no només un sentit d’amor i gran bellesa, sinó alguna cosa més enllà de tot això. És com passar un temps amb si mateix, observant les nostres idioteses, les nostres aspiracions i fracassos, i, si els persegueix objectivament, això és totalment real i important.

J. Krishnamurti

© Krishnamurti Foundation Trust Ltd

La platja d’Adyar, on K va ser «descobert», a Madràs (Chennai).