Quatre

La Nancy estava d’allò més efusiva.

—Fas molt bona cara!

En Will estava en una planta normal de l’hospital, desconnectat de tot tret d’un petit catèter a la mà.

—Em trobo millor —li va dir ell.

L’havia trobat passejant pel passadís amb uns pantalons de xandall i un polo, fent una ronda. Amb certa regularitat, s’aturava, es prenia el pols, grunyia i continuava.

—Respires bé? —li va preguntar.

Sí. No sentia dolor, si no es tenia en compte el braç blavenc i maltractat per les agulles.

Van anar fins a l’habitació i, un cop allà, ell va seure a la cadira i ella, al llit.

—Demà em faran una prova d’esforç —va dir ell—. Si va bé, m’enviaran a casa.

Ella va assentir entusiasmada i després va repetir la paraula amb èmfasi.

—Casa.

En Will ja sabia el que volia dir ella.

—Odio Virgínia. Ja saps què en penso.

—No et puc deixar sol.

—I jo no vull estar sol.

—Will, no creus que el teu… —Era com si no pogués suportar pronunciar les paraules «atac de cor»—… el teu problema canvia les coses?

—Hi estic d’acord —va corroborar ell—. Estic segur que canvia les coses. Crec que t’hauries de retirar. Aquest ha estat el moment crític per a nosaltres. Vull que tu i en Phillip vingueu amb mi. Aquí. En Phillip pot anar a escola a Panama City. O, pel que fa a mi, com si no va a escola.

La Nancy va tancar els ulls per demostrar el seu enuig i frustració. Es pensava que reaccionaria discutint, però quan els va tornar a obrir, va veure clarament que s’havia controlat. Va parlar amb la veu inalterada i mostrant un control insuperable.

—Vam decidir que no permetríem que l’Horitzó canviés la nostra manera de viure. Passi el que passi, estarem tots junts com una família el proper 9 de febrer, i riurem o plorarem junts, potser una mica de tot. Fins aleshores, en Phillip continuarà anant a escola, jo he de continuar treballant i tu has de continuar pescant.

No era això el que volia sentir, però tampoc no era cap sorpresa. La Nancy era un os dur de rosegar. Això era el que li agradava d’ella, fins i tot quan era la seva oponent.

—Aleshores, com a mínim queda’t un mes a Florida, fins que em trobi millor. En acabat, podem tornar al pla A.

—No puc.

Va perdre la calma.

—Per què no? Que potser és l’«assumpte» que en Greg va dir que et tenia tan enfeinada? Em pots explicar com pot ser que aquest «assumpte» sigui més important que jo?

Ella va fer un sospir.

—No és més important que tu. És un cas nou. Un de gros. Hi estic ficada fins al coll.

—Per l’amor de Déu, Nancy, avui dia tens un càrrec tan alt que l’únic que has de fer és apuntar noms i tocar crestes dels de sota teu.

—Sembla que hauria de ser així. En aquest cas, però, gairebé que em sento com una agent de camp.

En Will va copsar l’ansietat en el seu rostre. Era una paradoxa, però es va calmar.

—Em vols explicar de què va?

—Postals —va dir ella—. Tenim més postals.

El poc color que pogués tenir a les galtes, se li va esvair del tot.

—Em prens el pèl!

—En absolut.

—On? Quantes? Qui és que està en condicions de fer-ho o quin és el mòbil? Per què diantre, ara?

La Nancy li va fer un gest per indicar-li que es calmés i, amb vehemència, li va posar la condició que només en parlaria si ell li prometia que no s’alteraria. Va estirar la mà per agafar una ampolla d’aigua i va fer que sí.

—Si t’he de dir la veritat, em pensava que n’hauries sentit a parlar a la tele o per Internet aquests dos dies o que algú de l’hospital te n’hauria dit alguna cosa. Estic contenta que ho sàpigues per mi.

—Ja saps que odio els telenotícies, i per què m’ho hauria d’haver explicat ningú?

—Perquè ets en Will Piper?

Es va adonar del que volia dir.

—Tot va començar fa un parell de setmanes. Cinc postals, totes elles amb matasegells del mateix dia. Segueix el mateix patró que ara fa disset anys: un nom i una adreça impresos al davant sense remitent. Al revers, hi ha el dibuix fet a mà d’un taüt i una data. I, com abans, cadascun dels destinataris mor en la data anunciada.

—Només cinc?

—Ara ja en van quinze.

—Matasegells de Nevada?

—Ciutat de Nova York.

—Deixa’m que ho endevini. Diferents causes de mort, diferents modus operandi, potser ni tan sols no han estat homicidis —va respondre en Will automàticament.

—Exacte.

—I res que els relacioni, ni patrons.

—És una mica diferent del cas del 2009. Tots els destinataris són xinesos.

—Què? —va saltar ell sorprès.

—La majoria dels deu primers vivien a Chinatown, a Nova York. Els darrers cinc, a San Francisco.

—Qui hi treballa?

—Nova York, San Francisco. Ens han assignat bons agents. El problema és que és com si el cas dugués el meu nom imprès a foc, a causa del cas anterior. El director em va fer cridar el primer dia i em va anunciar que se saltava sis nivells de poder fins arribar a mi perquè jo dirigís la investigació. Cada matí i cada nit el poso al corrent del cas. Volia que anés a Nova York, però com que estaves ingressat aquí, m’ha deixat treballar des de Miami.

—A banda del factor curiositat, que, creu-me, no menystinc en cap cas, per què tanta histèria? És evident que ens trobem davant d’un individu com en Shackleton. Algun imbècil de l’Àrea 51 està tornant a filtrar noms.

—Doncs perquè afecta xinesos. Ni el govern ni el Ministeri de Seguretat Nacional xinesos no ens treuen els ulls del damunt. Tot i que les víctimes de les postals són, principalment, ciutadans americans, el govern xinès està molt inquiet. Ells també pensen que l’assumpte té l’origen a l’Àrea 51. Creuen que és una provocació. La Xina és la segona economia mundial. Nosaltres estem perdent empenta i ells se’ns llancen al damunt. Estan convençuts que els estem donant pel sac i que estem marejant la perdiu amb jocs psicòpates. Per vies diplomàtiques ens han fet saber que, si no trobem la font de la filtració, no pensen reinvertir els nostres pagaments del deute. Reclamen uns quants centenars de milers de milions en efectiu i asseguren que ens ho faran passar malament.

En Will li va fer un gest indicant que volia canviar de lloc per poder-se estirar. Es va ajeure i va dir:

—Quines ganes de fer criaturades. D’aquí a un any es podria acabar el món i ens dediquem a aquesta mena de tripijocs fins a l’últim moment.

Ella va assentir amb posat cansat.

—Què vols que et digui? La política oficial dels Estats Units vol conservar l’statu quo.

—Mentrestant, la NASA i tots els astrònoms del món estan buscant el gran meteorit que acabarà amb tots nosaltres —va dir ell. Se li van tancar els ulls.

Ella se li va asseure al costat i li va acariciar els cabells.

—Sembles cansat, amor.

—Ho faré —va dir ell.

—Fer què?

—Tornaré a Virgínia amb tu. Fins que em trobi millor. D’acord?

—T’estimo —va dir ella.

El llavi li va tremolar imperceptiblement.

—Sempre al teu costat.

—I et perdono.

Va tenir un flaix de la Meagan amb el biquini escàs i va desitjar poder ser capaç de recordar fins a quin punt necessitava perdó.

En Roger Kenney va pujar sis pisos amb l’ascensor U fins al nivell del terra i va canviar l’ambient fresc de l’edifici Truman per la calor polsosa del desert de Nevada. Tot i que hi havia ben poc tros fins al despatx del contraalmirall Duncan Sage, a l’edifici d’administració, quan va tornar a penetrar en un ambient amb aire condicionat ja havia deixat xopes les aixelles de l’uniforme.

L’almirall Sage el va fer esperar, no era cap novetat. En Kenney sempre havia intuït que l’espera era una exhibició de teatre i poder per part d’en Sage, una fràgil demostració de domini. No era precisament que el comandant de base de l’Àrea 51 fos l’oficial de l’exèrcit dels Estats Units més ocupat en els darrers anys. Tampoc no era l’únic almirall envoltat de terra ferma de la Marina dels Estats Units, però, sense cap mena de dubte, era l’únic que estava ancorat al llit d’un antic llac sec enmig de la desolació del desert de Nevada. Va ser un accident de la història el fet que la base acabés sota jurisdicció naval quan la van establir l’any 1947 i en Sage era l’últim de tota una desfilada d’aneguets fora de l’aigua.

En Kenney no el podia veure ni en foto ni en pintura. El considerava un fill de puta cregut i insegur de qui no es refiaria que li netegés les sabates encara que fos un civil. Davant dels homes de confiança que tenia entre les files dels vigilants, la llista de comandaments que es devien directament a ell, en Kenney l’anomenava amb tota la mala intenció el cuc de la banana en referència a aquell insecte tan territorial i precabut que es desfà del seu penis a l’interior de la femella per evitar que altres hi puguin dipositar la seva esperma. No es recordava de per quina fosca mecànica estava al corrent dels hàbits de còpula dels cucs de la banana, però era la típica trivialitat que sempre treia a conversa i repetia per fer riure els homes que tenia a les seves ordres.

La nova secretària d’en Sage, una civil que, segons es rumorejava, havia estat ballarina de striptease, es dedicava a remenar papers per damunt de la taula en un clar intent per semblar ocupada. Des de l’any 2005, totes les divisions de servei militar havien acatat l’ordre de no generar documentació, però les bases remotes com ara l’Àrea 51 no rebien visites d’auditors i no era del tot clar que en Sage fos capaç de fer anar tots els seus dispositius de productivitat.

En Kenney seia encarcarat, observant la secretària. Era una noia atractiva d’una maduresa raonable, i no estava del tot fora del seu rang d’edat. Tenia els ulls atentament clavats en el seu jersei, com si hi tingués raigs X, i va arribar a la conclusió que tenia ganes de fer-hi un acostament. Tret que el vell cuc de la banana no s’hagués arrencat ja el penis a dintre seu.

—Hi ha algú amb ell? —li va preguntar en Kenney al final.

—Té una trucada de conferència, coronel —li va explicar ella.

Semblava una mentida, però no hi podia fer res. Es va decidir per jugar. Estava força segur dels seus atributs: morè, trets definits, esvelt, fort i ràpid. La va mirar amb fermesa i va intentar fer servir el control mental perquè ella aixequés la mirada. Quan ho fes, ell l’assaltaria amb un somriure petit i maliciós. Van passar quinze minuts de nerviosisme. Havia de tornar a l’edifici Truman. Per primer cop en els cinc anys que feia que era cap dels vigilants en Kenney tenia, realment, alguna cosa important a fer.

L’edifici Groom Lake 34, l’edifici Truman, s’havia convertit en un record del seu predecessor. En el moment de màxima esplendor, més de set-cents treballadors governamentals havien fet les seves anades i vingudes diàries amb vols xàrter des de Las Vegas fins a aquella base remota del desert. Ara en quedaven cent trenta-quatre, setze dels quals vigilants.

Quan l’existència de la biblioteca va passar a ser de domini públic, curiosos i premsa es van començar a agombolar davant de les tanques de seguretat de l’aeroport McCarran, enfocant prismàtics i llargavistes sobre els viatgers. Alguns dels treballadors de l’Àrea 51 eren seguits des dels aparcaments fins a les seves cases a Las Vegas i barris perifèrics, i això feia que les forces de seguretat de l’Àrea 51, personatges no gaire estimats coneguts com els vigilants, anessin desbordats de feina controlant els empleats i assegurant-se que no poguessin filtrar ni filtressin informació d’alt secret sobre les dates de naixement i de defunció que contenia la base de dades de la biblioteca.

Els vigilants havien rebut un cop mortal amb el cas Shackleton i les seves repercussions. El seu cap, en Malcolm Frazier, havia estat abatut per la dona d’en Will Piper en un tiroteig de l’FBI a casa d’un dissident jubilat de l’Àrea 51. En Will Piper havia anat a la premsa fent saltar pels aires seixanta-quatre anys d’un secretisme paranoic. Havien caigut en desgràcia, així de senzill. Un Pentàgon en crisi els havia enviat un gran cap en funcions, un foraster, i els havien relegat a tasques més modestes, com ara avisar la policia de Las Vegas perquè s’encarregués de despatxar els paparazzi que perseguien els seus analistes per la Ciutat del Pecat.

Tanmateix, potser no hi havia ningú en tota l’Àrea 51 que n’hagués patit tant les repercussions com en Roger Kenney. Quan tota aquella merderada els va caure del cel, feia tot just cinc anys que en Kenney era vigilant, però en Frazier ja s’hi havia fixat. En Frazier havia tirat la canya a aquell noi entusiasta i l’havia encarrilat a la via ràpida de l’ascensió. Li havia encarregat les missions més fàcils i solia posar-lo d’exemple davant dels altres vigilants pels seus bons resultats. Cada vegada que en Frazier feia torn de nit, s’encarregava de fer que en Kenney també hi fos, i es passaven la nit prenent cafè i explicant-se acudits verds.

Per la seva part, en Kenney estava entusiasmat amb totes les atencions que li dedicava el gran cap. En Frazier havia estat un maniàtic de les normes i un tros d’imbècil en general, però també era conegut per defensar els seus subordinats fins a la mort i ser mentor d’un grapat d’elegits. Quan en Frazier va morir, en Kenney va plorar com una criatura, i encara plorava al cap d’uns dies quan anava entre els portadors del fèretre al funeral.

Després de la seva mort, en Kenney va caure en una mena de forat negre. L’oficial de medicina de la base li va ordenar que anés a veure el psiquiatre de Groom Lake. En Kenney, un home que s’estimaria més vomitar que fer una introspecció, havia participat amb desgana en el procés. El dia que va decidir acabar d’una vegada les sessions de teràpia va ser el mateix dia que el psiquiatre es preguntava si en Malcolm Frazier no s’havia convertit en una mena de figura paterna per al jove.

—Parla’m del teu pare, Roger —li havia preguntat el psiquiatre.

—No el vaig arribar a conèixer, doctor. El paio no va ser més que un donant d’esperma, no sé si m’entén. La mare em va criar tota sola.

—Entenc. Creus que hi pot haver cap relació entre el dolor que sents per la mort del coronel Frazier i l’absència d’una figura paterna en la teva infància?

En Kenney s’havia remogut incòmode a la cadira, com si tot de formigues se li haguessin ficat per dins dels pantalons, i es va aixecar de cop i volta:

—Això és voluntari, oi que sí? Aquestes sessions —va preguntar.

—Un cop feta la consulta inicial, sí. Del tot voluntàries. De fet, ja he certificat la teva idoneïtat per continuar treballant.

—Aleshores, me’n vaig.

Amb el temps, en Kenney va recuperar el seu tarannà alegre i la depressió va desaparèixer, i la vida a l’Àrea 51 va tornar a ser alguna cosa semblant a la normalitat. Mentre polítics i tribunals decidien quin havia de ser el futur de la base de dades que havia filtrat en Will Piper, els analistes es van recloure en la seva rutina. Encara faltaven setze anys fins a l’Horitzó, encara quedava feina a fer, i els vigilants eren tan crucials en aquell esforç com sempre ho havien estat.

Les paraules de moda a l’Àrea 51 i al Pentàgon sempre havien estat recerca, planificació i assignació de recursos. La CIA i els militars feien servir les dades de la Biblioteca des d’inicis dels cinquanta, quan, un cop descoberta sota les ruïnes de l’abadia medieval de Vectis, Winston Churchill i Harry Truman havien arribat a un acord perquè els americans es fessin càrrec d’aquell recurs.

La Biblioteca, amb els seus set-cents mil volums, es va traslladar en avió des d’Anglaterra fins a Washington en naus de les forces aèries dels Estats Units. Sota el desert de Nevada es va construir un refugi antinuclear. Van trigar vint anys a digitalitzar tot aquell material del futur. Abans de fer-ho, els llibres havien estat un bé molt valuós. Després, la Biblioteca s’havia convertit en un patrimoni essencialment cerimoniós, un símbol del formidable poder de l’Àrea 51.

Una de les primeres tasques que va tenir encomanda el personal de l’Àrea 51, un grup bigarrat de llumeneres, setciències i senyors de la guerra, va ser decidir de quina manera podien treure profit de les dades. Al capdavall, aquells antics llibres enquadernats en cuir només tenien noms, escrits en els seus alfabets natius, i tot de dates de naixement i de defunció. Si no es podien establir vincles amb el món real, aquelles dades no tenien ni solta ni volta. Així va començar una recerca d’unes quantes dècades de durada entre totes les bases de dades digitals i analògiques del món, registres de naixements, llistes de telèfon, bancs, matrimonis, serveis i subministraments, registres de treball, escriptures de propietat, impostos, assegurances. Van començar amb l’Amèrica del Nord. Al cap de vint anys, els analistes de l’Àrea 51 tenien una mena d’identificador d’adreces per al cent per cent de la població. Tot seguit, van buidar les dades per a Europa. L’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica del Sud van requerir més temps, però al final van omplir tots els espais en blanc del món. Ara, amb vuit mil milions de persones en un món on virtualment totes les dades personals estaven digitalitzades, havien completat la imatge.

Als cinquanta i als seixanta, un cop els analistes de l’Àrea 51 van haver concebut un mètode per relacionar noms amb adreces i coordenades geogràfiques, totes les mirades se centraven en com treure suc d’aquelles dades. Era evident que hi havia unes determinades dates que tenien una importància nacional. Un 19 de novembre del 1963, el vicepresident Lyn Johnson rebia amb sorpresa la notícia que John Fitzgerald Kennedy moriria el 22 d’aquell mes. Va tenir quatre dies per idear un pla de successió prou planer per poder apaivagar un món agitat.

Tanmateix, quedaven tresors geopolítics més importants per explotar. Si bé no es podien alterar els resultats, sí que es podien preveure grans esdeveniments en què hi hauria morts. Si es podien predir grans esdeveniments, es podien planificar, assignar-hi un pressupost, determinar polítiques, potser suavitzar-ne l’explosió o magnificar-ne els resultats. Cada vegada hi havia ordinadors més potents que es passaven el dia processant dades, buscant patrons a escala mundial. Els analistes de l’Àrea 51 van predir la guerra de Corea, les purgues xineses a mans de Mao, la guerra del Vietnam, Pol Pot a Cambodja, les guerres del Golf, l’11 de Setembre, les fams de l’Àfrica, desastres naturals com inundacions i tsunamis. Quan el Pakistan i l’Índia es van llançar l’un a l’altre un míssil nuclear el 25 de març del 2023, que va provocar més de mig milió de víctimes, el govern dels Estats Units estava tan preparat per al desastre com era humanament possible.

A més, des del moment en que s’havia descobert la Biblioteca, conservar la base de dades íntegra i en secret era un objectiu priori-tari. Per això mateix, els vigilants eren essencials. La seva tasca principal era assegurar-se que l’existència de la base de dades mai no s’arribés a filtrar i que els Estats Units no perdessin mai l’avantatge de ser els primers de fer un moviment. És més, els havien encomanat la missió de tenir ben vigilats fragments concrets de les dades.

Hi havia molta preocupació sobre el que podria passar si el públic general hi tenia accés. S’alteraria o es paralitzaria el funcionament de la societat o es paralitzaria si les persones sabien el dia de la seva mort (de l’esposa, els pares, els fills o els amics)? Hi hauria segments sencers de la població que caurien víctimes d’un cangueli predeterminista i abandonarien les seves rutines productives pensant que quin sentit té si tot està ja decidit? Els delinqüents cometrien més delictes si sabessin que no els han de matar aquell dia? Damunt la taula es desplegava un sens fi d’escenaris desagradables.

Al llarg dels anys, els vigilants havien preservat el silenci. Sí, hi havia hagut casos aïllats d’analistes per aquí, i ajudants de recerca per allà, que havien violat la confidencialitat buscant el nom d’algun familiar o enemic, i aquests incidents havien estat castigats amb mesures del tot draconianes, incloent-hi, segons es rumorejava, l’assassinat, però mai no havia passat res de semblant al cas Shackleton.

Després d’en Shackleton hi havia hagut una sacsejada (més semblant a una purga, en realitat) entre les files dels vigilants. S’hi van afegir encara més nivells de seguretat. En Shackleton havia estat un programador de primera línia, un expert en seguretat de bases de dades, una guineu a dins del galliner. El forat que havia aprofitat per robar la base de dades havia estat tapat. Tanmateix, la base de dades dels Estats Units ja estava fora del seu control, en mans dels advocats del The Washington Post. Per aquesta raó, el govern va dur a terme la ciberinvestigació més gran de la història, per tenir la seguretat que la còpia que en Will Piper havia lliurat al Post era l’única que existia. Quan aquella còpia els va ser retornada, obeint el dictamen del Tribunal Suprem a favor del govern, l’Àrea 51 va estar segura que ara la situació ja estava controlada. Els anys següents, en Kenney va viure responent a les expectatives que en Malcolm Frazier havia intuït en ell i, amb constància, va escalar posicions entre les files dels vigilants fins que li van concedir l’ascens que el va posar darrere de l’antic escriptori d’en Frazier.

La secretària d’en Sage va agafar el telèfon:

—L’almirall el rebrà ara —va anunciar a en Kenney.

L’almirall Sage duia una barba espessa. Era un exemplar contundent, d’aquells oficials de marina d’una era anterior que semblava molt més ben preparat per al món del segle XIX, en què s’arriaven veles i es cordaven jaquetes amb botons de coure i trena daurada, que per ser un tecnòcrata dels cossos militars moderns.

Li va indicar a en Kenney que segués i li va rondinar:

—No t’agradaria fer la meva feina, Kenney. Ja em pots ben creure, no t’agradaria gens.

—No, senyor, no la vull.

—Vaig venir aquí pensant-me que això seria bufar i fer ampolles: m’estic al capdavant de la base durant els últims anys de funcionament de la base de dades, li poso quatre boles de naftalina, empaqueto la Biblioteca cap a l’Smithsonian, m’atorguen la segona estrella condecorativa i, si aquest maleït món no salta pels aire el febrer vinent, em retiro al Rancho Mirage per jugar a golf fins que em mori. Ara bé, res d’això no ha passat, oi que no?

—No, senyor.

—En comptes d’això, esclata un Judici Final dos i em trobo al bell mig d’un conflicte internacional. El Pentàgon em dóna pel sac. La Casa Blanca em dóna pel sac. Cada nit arribo tard a sopar a casa, i, per tant, la dona em dóna pel sac. O sigui que, a qui puc donar jo pel sac?

—A mi, senyor.

—Doncs tens tota la puta raó. Dóna’m el teu informe.

El meu informe, va pensar en Kenney. Vols dir el meu ball de bastons, on t’intento fer creure que presento fets nous damunt la taula i tu fas veure que m’escoltes.

Tal com anava la investigació, no hi havia cap novetat substanciosa, i en Kenney va recórrer a repetir-se més que Fall fent veritables malabarismes per esprémer quatre gotes d’informació i així intentar ampliar l’informe prou estona per estalviar a les dues parts la violència d’un silenci buit.

En els dies que van seguir a l’enviament de la primera tongada de postals, la investigació s’havia desenvolupat seguint dues línies. L’FBI es va encarregar de reobrir el cas del Judici Final original i els vigilants havien encapçalat la cerca d’una nova filtració a l’Àrea 51.

Per la seva banda, l’FBI havia reobert la investigació de la cadena de custòdia de la còpia de la base de dades que havia tingut el Post i havia tornat a entrevistar totes les persones vives que hi havien estat implicades. La llista incloïa en Will Piper, el gendre d’en Will, en Greg, i la Nancy Piper. La Nancy Piper, que ara dirigia la investigació, es va assegurar doblement que no tinguessin miraments ni amb ella ni amb la seva família, per tal que no la poguessin acusar de conflicte d’interessos. L’FBI va fer les investigacions pertinents i va arribar a la conclusió que la investigació original del 2011 havia estat exhaustiva i meticulosa, que mai no s’havia imprès cap còpia de la base de dades i que l’única còpia de l’arxiu digital d’en Shackleton que havia estat en poder del Post havia estat retornada al govern.

Un cop treta aquesta conclusió, totes les mirades es van centrar en l’Àrea 51.

El dia que va esclatar el cas, en Kenney va reunir el seu equip de vigilants i els va parlar amb aquell accent seu d’Oklahoma tan relaxat:

—Molt bé, nois i noia —va començar (només tenia una dona entre els seus subalterns, una expolicia militar)—. M’estimaria més llepar el forat del cul d’un gat que fer-vos això, però fins a nova ordre, sou tots meus, vint-i-quatre hores set dies la setmana. Oblideu els caps de setmana i les vacances, oblideu la piloteta de drap dels fills i l’aniversari de la dona. A partir d’ara quedeu restringits a la base. Estem en fase d’operacions d’emergència. Haureu de posar el coll a trobar la font de la filtració o demostrar que tot això ha sortit de fora dels nostres murs. Us ha quedat clar?

La Redmond, l’única dona, va dir:

—El que jo hauré de fer és buscar més mainaderes.

—Doncs fes-ho —li va etzibar en Kenney.

—Puc reclamar que m’ho paguin?

—És que has perdut el senderi, Redmond? Saps de sobres que no es poden reclamar aquesta mena de collonades.

En López, un musculós excomando que vivia a la mateixa subdivisió de Las Vegas, li va proposar:

—La Keisha es pot quedar amb nosaltres.

—És que no som una gran família feliç? —va murmurar en Kenney abans de procedir a informar-los de la situació.

Van començar sotmetent els cent trenta-quatre treballadors al detector de mentides, incloent-hi, per protocol, els vigilants i el comandant de la base. A la vora mitja dotzena de proves van donar resultats equívocs i als pobres desgraciats els van passar per la pedra.

Després van començar les auditories forenses. L’equip de seguretat de la base de dades, els vaquers de l’algoritme, tal com en deia en Kenney, van començar a escodrinyar els servidors a la recerca del més petit indici d’intrusió a les dades que els pogués haver passat desapercebut abans. En Shackleton havia estat un vaquer de l’algoritme en el seu moment, de manera que en Kenney va obtenir permís per buscar un supergrillat que investigués els grillats. En els vells temps hauria estat impossible ja que es trigava un any o més a poder analitzar tot el sistema d’autorització de seguretat del Pentàgon abans de poder portar algú extern a l’interior de l’Àrea 51. Ara que tots els nens de primària del món sabien què s’hi feia, a Groom Lake, ja no era cap problema. Seguint la recomanació dels analistes de bases de dades i encriptació de la CIA, van pujar a un avió un professor de ciències computacionals de Stanford i li van concedir accés il·limitat al sistema. Hi treballava des de la primera setmana, però encara no havia aconseguit trobar ni un maleït indici.

En Kenney era partidari d’un plantejament multifocal. No entenia els algoritmes de seguretat de la base de dades des del punt de vista tècnic, però sí que creia que sabia com funcionen les persones. Va començar furgant entre els arxius del personal, a la recerca de dades personals i perles psicològiques que poguessin representar un mòbil. Així va ser com es va centrar en en Frank Lim, un dels analistes de la Xina de l’Àrea 51.

En Lim amb l’agulla de pit que commemorava els seus vint-i-cinc anys de servei a l’Àrea 51. Era un home remenut i poca cosa que treballava a consciència, passava la major part del temps tot sol i no compartia gaire res de la seva vida sobre la terra amb els companys. A mesura que les operacions a l’Edifici Truman van perdre empenta i es van anar tancant seccions progressivament, el departament que havia patit menys retallades havia estat el de la Xina. Amb l’esfondrament de l’economia russa i les penúries que passava l’Índia després del desastre nuclear, la Xina era l’únic país que tenia opcions reals de fer ombra als Estats Units. Totes les equacions polítiques situaven la Xina en una banda i els Estats Units a l’altra. De manera que, tot i que a la Biblioteca només li quedava un any de vigència, la base de dades de la Xina encara era sotmesa a una revisió diària.

Com més investigava en Kenney la vida d’en Franklin, més en desconfiava. Era l’únic analista americà d’origen xinès. Els seus pares havien nascut a Taiwan tots dos. De fet, encara hi vivia una part de la família Lim. Tenia un historial d’enviaments periòdics de diners a cosins, aparentment destinats a finançar la formació dels seus fills. Un d’ells era un destacat polític nacionalista del KMT i aferrissat defensor de la independència de Taiwan. Era dur les coses massa lluny pensar que en Lim estigués darrere d’alguna mena de maniobra política concebuda per intimidar la República Popular de la Xina? Les postals del Judici Final eren una amenaça encoberta al govern, com dient: «També teniu els dies comptats»? A més, en Lim era un dels treballadors de l’Àrea 51 que havia obtingut un resultat poc clar al detector de mentides.

Al cap d’una setmana de l’esclat de la crisi, en Kenney i en Sage, amb el suport de la CIA i el Pentàgon, van decidir fer pujar en Lim a la superfície i concedir-li un permís administratiu. Sotmès a les condicions draconianes del contracte de treball que tenia amb Groom Lake, els vigilants no necessitaven cap mena d’ordre judicial per remenar els seus ordinadors personals i registres telefònics. Quan t’enrolaves al tèrbol món de l’Àrea 51, renunciaves voluntàriament a qualsevol esperança d’un judici just. La recerca va resultar infructuosa, però, tanmateix, va quedar sota sospita, i van sotmetre la casa on vivia a Henderson a vigilància les vint-i-quatre hores.

Quan en Kenney va exposar els detalls vulgars de l’anada d’en Lim al supermercat i al Home Depot el dia abans, va ser com si en Sage reaccionés.

—Quina pinta feia? —va demanar l’almirall.

—Pinta? No ho sé. Jo no estava de guàrdia —va replicar en Kenney, irritat.

—Te n’han passat fotos, no?

—Sí, senyor.

—Bé, doncs, vegem-les.

En Kenney va treure el NetPen i en va desplegar la pantalla retràctil. Un parell de tocs de pantalla més tard tenia en primer pla les imatges de l’últim reconeixement. Va oferir el dispositiu a en Sage.

—Mira-li la cara —va dir en Sage observant fixament un primer pla—. Sembla que estigui amagant alguna cosa.

—Podria ser —va concedir en Kenney.

—Torneu a interrogar-lo. Fes-ho tu en persona.

—Sí, senyor.

En Sage va tancar l’expedient del cas, era la seva forma de dir que s’acabava una reunió.

—Quan surtis, li dius a la meva secretària que la vull veure.

Segur que sí, va pensar en Kenney, tros de cuc de la banana.

A l’interior de l’Edifici Truman, en Kenney va pujar a l’ascensor U i quan estava a punt de prémer el botó -6 per anar al seu despatx, el va assaltar una necessitat urgent que feia anys que no sentia.

Va sortir de l’ascensor abans no es tanquessin les portes i es va dirigir cap a l’ascensor V. El va cridar amb una clau d’accés especial i va entrar en aquell cubicle d’alumini polit. Només hi havia dos botons, G i V. Va prémer V i va inserir la targeta de seguretat a la ranura que hi havia per sota del botó. Es van tancar les portes i es va iniciar un descens suau a vint metres sota terra.

En Kenney sabia de primera mà que ningú, tret de l’equip de supervisió mediambiental, havia baixat a visitar la cambra feia un any o més. Anys enrere, rebia visites més freqüentment. A l’Àrea 51 tenien una tradició. El primer dia de treball, els empleats nous eren escortats a veure el director executiu del laboratori de recerca perquè els fes una visita personalitzada, però ara ja feia força que no arribava ningú nou.

Vigilants impassibles amb els braços als costats flanquejaven les portes d’acer. Calia introduir codis en panells per obrir les portes a prova de bombes. Aleshores, el nouvingut passava a la immensa cambra d’il·luminació tènue, amb aquella atmosfera enrarida, pròpia d’una catedral deserta, i es quedava bocabadat davant del paisatge que s’estenia davant seu.

La Biblioteca.

Tanmateix, ara, l’existència de la Biblioteca física s’havia convertit en una mena de pensament secundari que es difuminava en la penombra dels racons de la memòria col·lectiva. No obstant això, al bell mig de la seva primera gran crisi com a cap de seguretat, en Kenney va sentir la sobtada necessitat de connectar amb el passat.

Hi va entrar, l’únic ésser viu al pis de la cambra. A la banda de fora de les portes massisses, va introduir els codis pertinents i es va inclinar lleugerament endavant per sotmetre’s a l’escàner de retina que posava en marxa el motor hidràulic.

Va penetrar a l’interior de l’atmosfera freda i deshumidificada i va començar a passejar, primer unes passes, després unes desenes més, finalment uns quants centenars. Regularment, aixecava els ulls al sostre en forma de cúpula, com el d’un estadi. Mentre deambulava entre les prestatgeries, acariciava a l’atzar algunes cobertes, fet que hauria estat motiu d’una reprimenda automàtica si fos detectat i notificat als seus superiors. Suposava que algun dels seus homes devia estar observant-lo a través del circuit tancat de televisió del sisè pis. Tanmateix, cap d’ells no presentaria un informe de la seva actuació.

El cuir tenia un tacte suau i fred, i el color de la camussa. Sobre el llom hi havia gravats anys consecutius que avançaven a mesura que es movia cap al fons: 1347, atapeït, sens dubte, de víctimes de la pesta negra a Europa; 1865, en un d’aquells volums hi havia inscrit el nom d’Abraham Lincoln; 1914, ple a vessar de les víctimes de la Primera Guerra Mundial. Al fons, hi havia els últims llibres, milers d’ells, que corresponien al 2026; però, per al 2027 n’hi havia molts menys. L’última data registrada corresponia al 8 de febrer.

Va anar a un costat de la cambra. Allà una escala estreta el va conduir fins a una passarel·la elevada. A dalt, es va repenjar en una de les baranes i va admirar la totalitat de la Biblioteca.

Milers de prestatgeries d’acer s’estenien en la distància, més de set-cents mil llibres de cuir, més de dos-cents quaranta mil milions de noms inscrits. Ho va interioritzar, absorbint la immensitat de tot plegat.

L’Àrea 51 tenia setanta-nou anys. Hi havia hagut un total de setze caps de seguretat des de la seva creació. Ell en seria l’últim. Cadascun d’ells havia jurat vetllar per la seguretat i la integritat de la Biblioteca. Cadascun d’ells, n’estava segur, havia estat en aquell mateix punt i havia reflexionat sobre el jurament i les implicacions espirituals que comportava la mera existència de la Biblioteca.

Només un dels seus predecessors, en Malcolm Frazier en persona, havia hagut de fer front a una fissura en la seguretat tan important com l’actual, i ho havia pagat amb la vida.

Què li tenia preparat el destí?

En Kenney complia les normes al peu de la lletra, però allà i en aquell mateix moment va decidir buscar-se a la base de dades.