Setze

En Yi Biao estava de mal humor. S’estava tot sol assegut a l’estudi de la seva residència oficial a Zhongnanhai, a prop de la Ciutat Prohibida. La casa del secretari general Wen era a un cop de pedra a l’interior d’aquell complex sotmès a una vigilància estricta. Tot i això, tampoc no era que es passessin el dia anant a casa l’un de l’altre per prendre el te. Fins i tot ell tenia problemes per poder accedir al vell en aquells moments.

A l’estudi hi col·leccionava majoritàriament llibres d’autors xinesos, les lectures de tota una vida. Malgrat que ell mateix havia encapçalat la iniciativa de modernitzar i eliminar els llibres físics de les escoles i universitats per substituir-los per llibres electrònics, encara gaudia del plaer de sostenir el pes d’un llibre tradicional a les mans. Tot i això, la nova biografia d’en Hu Jintao, el secretari general el mandat del qual havia acabat feia quinze anys, reposava tancada damunt la seva falda.

Va prendre un glop abundós de Southern Comfort a l’espera que aquella sensació dolça i emboirada viatgés de la llengua al cervell. Havia descobert la beguda quan era ambaixador de la Xina a les Nacions Unides i ara se’n feia importar caixes. Va fer un altre xarrup embafador per si de cas i va relaxar les espatlles contra la butaca. La seva dona havia sortit a sopar amb unes amigues, per tant tenia tota la casa per a ell. Va esclafir a riure només de pensar-hi. Per a ell volia dir per a ell més sis persones que treballaven al seu servei. Va fer venir el seu assistent, un jove seriós, i li va demanar que li ordenés a la donzella que preparés un bany calent i que fes venir el massatgista. Tenia pensat beure, posar-se en remull i alliberar les tensions del cos i la ment amb un massatge.

La reunió que havia mantingut aquell mateix dia amb en Wen havia estat del tot infructuosa. En Yi creia que li havia exposat motius de sobres per emprendre accions immediates, però en Wen havia resultat ser un subjecte passiu.

El vell l’havia escoltat amb molta atenció mentre feia pipades a una cigarreta Red Pagoda Hill rere l’altra. Com s’ho feia per no tenir càncer de pulmons, en Yi no ho entendria mai. Sempre l’havia tret de polleguera pensar que la CIA sabia quin dia moriria en Wen o si era MEH mentre que ell no podia disposar d’aquella dada. L’irritava moltíssim.

—Escolta —havia dit en Wen quan en Yi havia acabat de fer-li les recomanacions—, ja hem emprès unes quantes mesures. Hem fet venir l’ambaixador. Hem posat en marxa un seguit de jocs de guerra a prop de Taiwan. No creus que hauríem d’esperar a veure com evoluciona tot plegat?…

—Secretari general —l’havia interpel·lat en Yi—, no troba que l’enviament d’aquestes postals d’avís al nostre ambaixador i el seu personal a Washington és la gota que fa vessar el got? És un insult intolerable. No sóc jo sol. Altres membres del Politburó ho veuen igual que jo.

—No m’agrada el concepte de «la gota que fa vessar el got» —li havia etzibat en Wen—. Sempre n’hi pot haver una altra. I no oblidis que els americans neguen rotundament tenir res a veure amb tot aquest afer. Quina prova en tenim?

—És clar que ho neguen tot —havia exclamat en Yi—. El general Bo m’ha informat que està convençut en un noranta-nou per cent que les postals han sortit de mans d’agents de Groom Lake.

—Ah, un noranta-nou per cent —havia repetit en Wen amb un esbufec, deixant al descobert les dents grogues—. No penso dur la nació a la guerra per res que no sigui un cent per cent segur.

—Si perpetrem un seguit d’atacs agressius sobre Taiwan, aplicats amb precisió per reduir al màxim les baixes civils, no crec que els Estats Units intervinguin —havia observat en Yi sense perdre la calma—. Crec que seria qüestió d’hores que l’illa es reunifiqués. I l’únic que farien els americans seria rebequejar i picar de peus a les Nacions Unides.

—No! —havia cridat en Wen—. M’ha de portar documentació que demostri al cent per cent, i que pugui veure amb aquests ulls, que el govern dels Estats Units té la intenció d’amenaçar-nos amb aquestes estúpides cartes! Porti’m alguna cosa que s’hi assembli abans de fer-me autoritzar cap de les propostes radicals que m’ha presentat aquesta tarda. La reunió s’ha acabat, vicepresident. I vagi amb compte. No se m’havia passat pel cap que el futur líder de la Xina pogués ser tan temerari.

En Yi va escurar el got. El massatgista havia arribat i s’havia de posar la bata. Al matí, tornaria a visitar el general Bo. Tenia l’esperança que aquell home astut tindria un as amagat a la màniga.

Ens acostem al moment crític, pensava mentre avançava amb passes insegures amb les sabatilles. Ens hi acostem! Només em cal una altra provocació per convèncer en Wen que hem d’aprofitar l’oportunitat d’ocupar el lloc que ens toca per dret a la història! Tant m’és si és producte de l’atzar o de l’habilitat, només necessito que em donin un altre motiu!