Disset

En Rob Melrose va arribar al Black Bull Hotel de Kirkby Stephen i se’n va anar de dret a l’habitació de l’Annie. Irradiant l’arrogància pròpia d’un fatxenda d’institut, va entrar d’una revolada quan la noia li va obrir la porta i la va començar a esbroncar.

—A Londres estan molt emprenyats —li va etzibar amb un accent repel·lent que li va fer serrar les dents de ràbia—. Molt emprenyats. En Will Piper és una patata calenta, en termes polítics, i has permès que se t’escapés. Això no t’ajudarà gaire a créixer professionalment, Annie. Molt decebedor. A baix m’esperen dos homes. Què et sembla si fem alguna cosa?

S’havia acabat de vestir, però encara li faltava posar-se calçat còmode. El va fer esperar expressament asseient-se al llit per estrènyer-se amb parsimònia els cordons de les sabates i lligar-se’ls. En aixecar-se li va dir:

—Escolta, Rob, la meva missió no era portar en Piper lligat amb una corretja. M’havien encarregat que l’ajudés a trobar el seu fill. Ell ha decidit fugir. No sé per què. Però jo no en tinc cap culpa.

—Estic segur que tindràs l’oportunitat de defensar la teva innocència quan presentis l’informe, però ara mateix la meva missió és trobar dues persones desaparegudes: en Piper i el seu fill. Ja saps qui és la dona d’en Piper, oi que sí?

—Sí, Rob, ho sé —va respondre l’Annie amb veu cansada.

—Doncs aleshores ja et pots fer una idea de la merderada que ens caurà al damunt des de l’FBI i el Departament d’Estat. La meva feina és trobar-los avui i la teva és ajudar-me a fer-ho d’una manera que jo consideri adequada. Et proposo que trobem un racó discret a la sala d’estar perquè ens informis de totes les vostres activitats a Kirkby Stephen i voltants.

—Sí, per què no —va replicar ella amb to desafiant al mateix temps que agafava la bossa de bandolera. En Rob no es devia adonar que se’n burlava quan li va dir—: Crec que hauríem de ser especialment curosos amb els… voltants.

En Kenney i els seus homes van arribar a Kirkby Stephen i van aparcar el cotxe just passat el Black Bull. L’equip de vigilància d’en Kenney amb base a Groom Lake havia determinat el punt exacte on es trobava l’Annie Locke gràcies al senyal del seu NetPen. A més, també li havien intervingut el correu electrònic i les trucades, obrint-se pas entre els algoritmes d’encriptació de l’MI5 com un ganivet calent tallant una barra de mantega. Tal com li agradava dir a en Kenney en aquests casos: «És nostra». Als seus homes mai no se’ls havia resistit cap codi. Així era com es guanyaven la vida. N’estava més que orgullós, de la seva gent i la missió que complien; tanmateix, es podia veure el final del camí, com se sol dir. No tenia la més petita idea de què passaria amb l’Àrea 51 quan la desmantellessin. De vegades, quan no estava de servei i tenia l’estómac encès per l’aiguardent, jugava amb l’esperança secreta que quan arribés l’Horitzó, ell i tota la resta de la humanitat desapareixerien sense deixar rastre. Així no s’hauria de conformar amb una feina de rang inferior.

Tanmateix, ara, mentre estirava les cames tot estudiant la geografia de Market Street, l’únic que comptava era la missió que li havien encarregat. Trobaria en Will Piper, descobriria què estaven ordint ell i el seu fill, i esbrinaria què dimonis eren els «Bibliotecaris». Quan hagués enllestit aquesta tasca, si hi havia una manera de legitimar les seves accions, tenia la intenció de deixar ben cardat el senyor Piper. D’acord, en Piper era MEH, però això no volia dir que no se li pogués fer mal. A més, de passada se’n venjaria. L’hi devia a en Malcolm Frazier, i a l’honor dels vigilants. Mentre li estigués clavant la pallissa final a en Piper, s’asseguraria que li quedava ben clar que tots i cadascun dels cops li queien de mans d’en Malcolm, com punys des de la tomba.

L’Annie seia en una tauleta acollidora al fons de la sala d’estar de l’hotel amb en Melrose i dos agents més de l’MI5. Els coneixia, sabia que eren bons paios que segurament compartien la seva opinió sobre en Melrose, però que, en presència d’ell, no badaven boca. Els sotagots de cartró que hi havia damunt la taula desprenien una ferum de llevat insuportable. En Melrose havia despatxat el cambrer dient-li que no tenien ni set ni gana. En acabat, havia comentat en veure la mala cara del cambrer:

—Odio aquests pobles de mala mort.

L’Annie els va passar un informe sobri de les cases i les granges de Pinn que havien visitat amb en Will. Es va entretenir més explicant l’entrevista amb els Lightburn perquè era la que els havia donat més fruits. La majoria de les altres havien estat breus i força esquerpes.

—No sembla que els caiguin gaire bé els forasters per aquí —va comentar.

—Però no és pas aquesta la impressió que us han fet els Lightburn —va replicar en Melrose amb veu de nas. Havia obert un mapa a la pantalla del NetPen i hi havia anat col·locant tot de xinxetes vermelles per marcar les diferents cases on havien estat—. Pinn punxat —va dir esperant que els seus sequaços li riguessin la gràcia—. O sigui que aquí no han estat desagradables, oi que no? Què en deduïm, d’això, Annie?

—Tal com he fet constar a les conclusions del meu informe, Rob, això és indicatiu que o bé són una família simpàtica o bé ens amaguen alguna cosa —va respondre ella.

—Bé, sigui com sigui, sembla que seria convenient fer-los una visita aquesta tarda. A veure si són tan simpàtics quan els cauen al damunt els pesos pesants.

En aquell mateix moment, en Kenney, en López i en Harper van entrar a la sala d’estar demanant taula per dinar. En Kenney va fulminar amb la mirada la taula de l’MI5.

—Qui diantre són aquella colla? —va murmurar en Melrose.

—No els havia vist abans —va respondre l’Annie—. Americans, si hem de basar-nos en la fila que fan i l’accent.

—Doncs mira, el més alt sembla que et conegui. T’has fixat en com t’ha mirat?

Ella va arronsar les espatlles.

—FBI? —va xiuxiuejar en Melrose—. CIA? Altres?

—Vols que els ho vagi a preguntar? —va replicar ella amb sarcasme.

—Per l’amor de Déu, no! Mala idea. Ja faré algunes indagacions amb discreció. Tot i que no em sorprendria gens que fos algun ardit de la dona d’en Piper amb la finalitat de fer ombra a la nostra investigació.

A l’altra banda de la sala, en Kenney també mussitava alguna cosa als seus homes.

—Anne Katherine Locke. Clavada a la foto. Una nena bonica. Acabada de sortir del forn, per si us interessa.

—Què hem de fer, cap? —va preguntar en López.

—Bé, el primer que farem és adreçar una pregària a Nostre Senyor Totpoderós perquè aquesta carta ens ofereixi algun plat que no ens regiri l’estómac. Després, farem la nostra especialitat. Ens enganxarem al seu cul fins que ens duguin on és en Piper.

—Em sembla que ens han descobert —va observar en Harper.

En Kenney va obrir la carta.

—Què faran? Ens despistaran amb aquell coi de cotxe elèctric que gasten?

La Nancy no estava acostumada a tenir la casa buida. Però no era ben bé el fet d’estar sola. De fet, en Will es passava la major part del temps a Florida mentre ella era a Washington, i en Phillip no era un noi que es passés el dia amb ella. La major part del temps se’l passava tancat a l’habitació. El que l’encongia era el silenci.

En Phillip era una presència sorollosa. El batec constant dels greus de l’equip de música de la seva habitació era omnipresent. A més, el seu NetPen es passava el dia piulant avisos del Socco i els milers de llocs de la xarxa que freqüentava. Tampoc no apagava mai les televisions de la cuina ni de la saleta, de manera que hi havia un rebombori constant de veus xerrotejant.

Ara la casa estava silenciosa com una tomba. Ho odiava.

S’havia vestit per anar a treballar i s’estava omplint de cafè el termos que s’enduia per al viatge quan es va posar a plorar. El seu fill havia desaparegut. El seu marit havia desaparegut. I l’insensible del seu cap li demanava que posés la feina i el país per davant de tot. Era inaguantable.

Va fer el que no havia parat de fer obsessivament: va marcar el número d’en Phillip amb una ordre de veu, després el d’en Will, i va rebre els mateixos missatges de salutació informals que semblaven tan espantosament incongruents ateses les circumstàncies.

Tot seguit va consultar el correu electrònic i va buscar i rellegir el mateix que havia rebut quan encara era al llit. En Ronald Moore, sotsdirector general de l’MI5, li assegurava que s’estava fent tot el que calia per trobar en Will i en Phillip. Havia enviat un dels seus «millors homes» al lloc dels fets acompanyat d’un equip per ajudar la jove agent destinada al cas, la senyoreta Locke. Regularment, li farien arribar informes.

La Nancy havia buscat informació de l’Annie Locke i, quan va tenir aquella cara bonica en pantalla, li va ensenyar les dents dient: «Deixa’l en pau, reina. Té el cor tocat». Va intuir que la senyoreta Locke hauria pogut fer bullir el caldo vell d’en Will, com li passava cada vegada que veia una noia bonica. Aquell cony de caldo havia estat a punt de matar-lo per Nadal. Però, per què li havia pres el cotxe i l’havia deixat tirada? Devia haver descobert alguna cosa i no volia carregar amb una principiant. Però, per què no li havia trucat per explicar-li el que havia descobert? Només una trucada de deu segons!

Collons, Will, va pensar. Ets el paio més desesperant que conec. Ah, per cert, t’estimo.

El director Parish va anar a trobar-la tan bon punt va arribar a l’edifici Hoover de Pennsylvania Avenue.

—Saps què? Tenies raó —li va dir mentre servia dues tasses de cafè amb una gerra que tenia damunt la tauleta.

—Raó en què? —va preguntar la Nancy.

—Tots els diplomàtics que van fer mitja volta i van tornar volant a Pequín estan sans i estalvis aquest matí.

—Ja li vaig dir que no em quadrava.

—I ja t’he dit que tenies raó.

—Aleshores deixi’m que agafi el pròxim avió al Regne Unit. Hi he d’anar a buscar els meus homes.

—En Ron Moore m’ha dit que hi ha destinat bons agents, Nancy. La situació és aquesta: els xinesos no s’han quedat més tranquils. Tant se’ls en fot que l’última tongada de postals hagi estat una farsa. Creuen (o diuen que creuen) que s’han enviat des de la mateixa organització que va enviar les de veritat. Asseguren que totes han sortit de Groom Lake. Han presentat una queixa formal al Departament d’Estat en què asseguren que l’amenaça als seus diplomàtics ha agreujat un grau la crisi i ara exigeixen saber per què l’Administració està decidida a prendre part en una provocació hostil. Aquest mateix matí han començat a sonar les espases. Han enviat dos portaavions Shi Lang i un esquadró de submarins nuclears 094 al mar del sud de la Xina, en direcció a l’estret de Taiwan. Al Pentàgon ningú no se sorprendria que fessin servir tot aquest assumpte com a pantalla de fum per envair Taiwan. No cal que et digui que la Casa Blanca està lligada de mans i peus. Ara és quan hi intervenim nosaltres. La millor manera de deixar aquests paios com uns tarats és demostrar que les postals no es van enviar des de dins del nostre govern. Resoldre aquest cas és la nostra missió, o sigui, la teva.

La Nancy va fer un sospir, oprimida en sentir el pes del món damunt les seves espatlles. Havia preparat una maleta per anar-se’n a Anglaterra, però l’hauria de deixar al maleter del cotxe.

Va pujar al cinquè pis amb l’ascensor. Allà havia aconseguit alliberar un grapat d’oficines i sales de conferències per a l’equip destinat a resoldre el cas del Judici Final xinès. Al llarg de la seva carrera professional com a gestora de nivell superior s’havia especialitzat a dirigir casos complicats. Això no sempre la feia apreciada entre els agents de les seus territorials, ja que els agents especials i els seus subalterns tenien la impressió que la seu central els apartava del mapa. Tanmateix, aquest cas era un exemple perfecte que calia coordinació. S’havien enviat postals a la ciutat de Nova York, San Francisco, Los Angeles i, ara, a Washington. No podia permetre que cadascuna de les seus territorials actués per separat.

Havia triat una agent especial del despatx de Nova York perquè anés a Washington per dirigir l’equip d’investigació. Era conscient que veia molt d’ella mateixa en l’Andrea Markoff, una veterana amb deu anys d’experiència a l’FBI i una veritable geni, sempre alerta i més llesta que la gana. La Markoff estava d’allò més contenta que l’hagués triat la dona de més alt nivell de l’FBI i li professava una lleialtat incondicional.

Quan la Nancy es va aturar al costat de la sala de conferències de l’equip de treball, l’Andrea se li va acostar corrents.

—Cap novetat amb els vídeos? —va preguntar la Nancy.

—Els hem trinxat! —va anunciar l’Andrea—. Aquesta nit hem acabat els programes nous i sembla que funcionen.

—Fem-hi un cop d’ull.

Ja feia temps que el mantra de la Nancy era: els casos es resolen al carrer. Ho havia après treballant amb en Will en el seu primer gran cas i la lliçó havia quedat demostrada una vegada i una altra al llarg dels anys. L’única prova física a la qual es podien aferrar eren les postals. Totes duien matasegells de Manhattan i totes havien passat per una de les set sucursals de correus. Això implicava que el remitent o els remitents, amb tota probabilitat, havien deixat les targetes en diverses de les cent seixanta-set bústies de carrer que abastien aquelles sucursals.

No era gaire difícil estrènyer el setge als dies en qüestió a partir de les dates que duien impreses les postals i, tenint en compte que els circuits tancats de televisió cobrien pràcticament tots els carrers de Manhattan, disposaven de bones imatges de vídeo de gairebé totes les bústies. L’inconvenient era la ingent quantitat de dades que hi havia. Qualsevol d’aquells dies comportava un volum d’imatges equivalent a vint-i-quatre hores de revisió, per unes vint-i-tres bústies o quatre-centes vuitanta hores d’imatges a revisar a la recerca d’una cara identificable com la d’algú que hagués tirat una carta a la bústia. A més, calia multiplicar tot això per vuit dies rellevants en els dos últims mesos, corresponents a cadascuna de les remeses de postals. La cerca d’una cara o cares corrents era el clàssic escenari de trobar una agulla en un paller.

El pla de l’Andrea era comptar amb suport informàtic. Amb el permís de la Nancy va formar un grup d’analistes que s’encarregarien d’escriure el codi que permetria comprimir els vídeos incloent-hi només les imatges en què es pogués veure la mà d’una persona tocant la maneta d’una bústia.

—Ara mateix l’estan executant —li va explicar l’Andrea—. No és perfecte, però ens està ajudant a filtrar el noranta-nou per cent de la porqueria.

Havien cobert amb pantalles tota una paret lateral de la sala de conferències. L’Andrea va cridar els enregistraments del 8 de gener i la paret es va il·luminar amb els millors enquadraments de les vint-i-una bústies que es gestionaven des del despatx de correus de Village a Varick Street.

—Visualitzar imatges —va ordenar.

Un grup d’agents i tècnics que estaven treballant a la sala es van posar darrere de l’Andrea i la Nancy per mirar com es rebobinava el vídeo retallat amb les anotacions de data i hora impreses.

Els algoritmes semblaven efectius. Els vídeos consistien bàsicament en un seguit d’imatges inconnexes de persones deixant cartes a bústies.

—Fa deu anys hauria estat encara més difícil —va comentar l’Andrea—. No sé si m’entens: quan va ser l’última vegada que vas enviar una carta?

La Nancy se’n recordava. Quan en Will era lluny de casa, a Florida, li agradava enviar-li cartes de veritat, no missatges electrònics.

L’última havia estat una felicitació d’aniversari pel novembre, una targeta amb una barqueta i una posta de sol. Ho va esborrar de la ment, no tenia ganes de posar-se sentimental davant dels seus homes.

Devia fer moltíssim fred aquell dia, perquè la major part de la gent que sortia a les imatges duia bufanda i barret.

—Diria que tot just arribarem a un cinquanta per cent d’identificacions facials —va comentar la Nancy.

—Això si tenim sort —va afegir l’Andrea—. Almenys, tenim límits temporals amb què treballar.

El NetPen de la Nancy va vibrar. Es va posar un dels auriculars i se’n va anar al fons de la sala per respondre la trucada.

Era en Ron Moore de l’MI5. Quan l’ajudant d’en Moore li va anunciar que la posaria amb en Moore, es va preparar pel que li pogués dir. Tanmateix, la trucada va resultar ser un exercici de cortesia inútil. Tan sols trucava per informar-la que l’equip de Londres havia arribat a l’escenari de Yorkshire i que, en breu, entrarien en acció. Disposaven d’un seguit de pistes que procedirien a investigar amb exhaustivitat.

—Hi ha res més que pugui fer per vostè, Nancy? —li va preguntar en Moore a tall de comiat.

De cua d’ull, es va fixar en un detall. En una de les pantalles de vídeo.

El cor se li va accelerar desbocat.

—No, Ron. Gràcies. Si us plau, truca’m de seguida que hi hagi alguna novetat. —Es va treure l’auricular de l’orella i va cridar—: A la fila del centre! Segona pantalla per l’esquerra! Atureu la imatge i rebobineu-la quinze segons!

L’Andrea va aturar la pantalla en qüestió amb un moviment de la mà i la va fer rebobinar amb un altre gest.

—Visualitzar —va ordenar.

La Nancy s’havia posat al costat de l’Andrea.

—Aquí! Atura’t!

La pantalla es va aturar. Un home sense barret amb una mà posada a la maneta de la bústia i l’altra a dins de la ranura.

—Verge santa —va esbufegar la Nancy.

—Què hi ha? —L’Andrea semblava desconcertada.

—Aquell. Fes-ne una captura facial i contrasta-la amb tota la resta d’imatges que heu retallat. Fes-ho de pressa. El conec.