He somrigut en redescobrir la meva escriptura d’adolescent.

Els punts sobre les «i» eren unes rodones, les «a» estaven fetes amb caràcters d’impremta i sobre les «i» d’un tal Philippe de Gouverne, els punts eren cors minúsculs. Philippe de Gouverne. Me’n recordo. Era l’intel·lectual de la classe; el més graciós, també. La gent se’n reia a causa del «de» del seu cognom. L’anomenaven senyor Però. N’estava molt enamorada, jo. El trobava irresistiblement seductor amb la seva bufanda que li feia dues voltes al coll i li queia fins a la cintura. Quan explicava alguna cosa, parlava en pretèrit perfet i la música de la seva conjugació m’embolcallava. Deia que seria escriptor. O poeta. Que escriuria cançons. Que, fos com fos, faria bategar el cor de les noies. Tothom se’n reia. Jo no.

Però no vaig gosar mai parlar-hi.

Giro les pàgines del meu diari. Unes entrades de cinema enganxades. Una foto del meu baptisme de l’aire a Amiens-Glisy amb el papa, el 1970, quan tenia set anys. Avui ell ja no se’n recordaria. Des de la seva embòlia, viu en el present. Ja no té passat ni futur. Està instal·lat en un present que dura sis minuts i cada sis minuts, el comptador de la seva memòria es posa a zero. Cada sis minuts em pregunta com em dic. Cada sis minuts pregunta quin dia som. Cada sis minuts pregunta si la mama vindrà.

I després trobo aquella frase escrita amb la tinta lila de les noies, cap al final del diari, escrita abans que la mama caigués a la vorera.

M’agradaria tenir l’oportunitat de decidir la meva vida, crec que és el regal més gran que ens poden fer.

Decidir la meva vida.

Tanco el diari. Ara ja sóc gran i no ploro. Tinc quaranta-set anys, un marit fidel, amable, sobri; dos fills que ja s’han fet grans i una animeta que de vegades em falta; tinc una botiga que, qui dia passa any empeny, juntament amb el sou d’en Jo, ens permet tenir una bona vida, unes vacances agradables a Villeneuve-Loubet i, per què no, potser un dia poder fer realitat el cotxe dels seus somnis (n’he vist un d’ocasió que m’ha semblat prou bé per trenta-sis mil euros). Escric un bloc que alegra la mare d’una periodista de L’Observateur de l’Arrageois, i probablement mil cent noranta-nou dones més cada dia. I en veure que el bloc va força bé, l’allotjador del web fa poc m’ha proposat que hi vengui espai publicitari.

En Jo em fa feliç i mai no he tingut ganes de cap altre home que no fos ell, però dir que he decidit la meva vida, això no.

En tornar a la merceria, travesso la plaça Héros i de sobte sento que criden el meu nom. Són les bessones. Estan prenent un cafè mentre omplen la butlleta de la loteria. Juga-hi per una vegada, em suplica la Françoise. No deus voler estar-te a la merceria tota la vida. M’agrada la meva merceria, els dic. No tens ganes de fer una altra cosa?, exclama la Danièle. Vinga, si us plau. Llavors vaig a l’estanc i demano una butlleta. Quina? Com vol dir, quina? La loteria primitiva o l’euro-milió? I jo què sé. Doncs l’euro-milió, té un bon pot per al divendres. Jo li dono els dos euros que em demana. La màquina tria unes xifres i unes estrelles per mi i després ell m’allarga la butlleta. Les bessones aplaudeixen.

—Per fi! Per fi la nostra petita Jo tindrà bonics somnis aquesta nit.