—Deixi que l’ajudi.

Niça, 1994.

Feia vuit mesos que havíem enterrat el cos de la Nadège. Un taüt blanc lacat horrorós. Dos coloms de granit que aixecaven el vol sobre la tomba. Havia vomitat, no ho havia suportat. El doctor Caron pare m’havia receptat uns medicaments. També repòs. I aire sa.

Era el mes de juny. En Jo i els nens s’havien quedat a Arràs. La fàbrica, el final del curs escolar; les seves vetllades sense mi; reescalfar els plats al microones, mirar pel·lícules de vídeo, pel·lícules idiotes que gosen mirar quan la mama no hi és; vespres dient que tornarà aviat, que tot anirà bé. Un petit dol.

Havia dit al doctor Caron pare que ja no suportava més la crueltat d’en Jo. Havia dit les paraules que mai abans no havia pronunciat. Febleses; les meves pors de dona. Li havia fet saber el meu espant. Havia sentit vergonya, m’havia quedat glaçada, petrificada. Havia plorat, bavejat, empresonada en els seus vells braços ossuts; les seves pinces.

Havia plorat de fàstic pel meu marit. Havia escarificat el meu cos assassí; la punta del ganivet de carn havia dibuixat crits als meus braços; m’havia empastifat la cara amb la meva sang culpable. M’havia tornat boja. La ferotgia d’en Jo m’havia consumit, havia aniquilat les meves forces. M’havia tallat la llengua per fer-lo callar, m’havia rebentat les orelles per no sentir-lo més.

Quan el doctor Caron pare em va dir, amb el seu mal alè, l’envio a fer una cura, tota sola, tres setmanes, la salvaré, Jocelyne, llavors el seu mal alè em va portar la llum.

I me’n vaig anar.

Niça, centre Sainte-Geneviève. Les germanes dominiques eren encantadores. En veure els seus somriures, semblava que no hi havia cap horror humà que no poguessin concebre i, per tant, perdonar. Tenien unes cares lluminoses, com les de les santes dels punts dels missals de la nostra infantesa.

Compartia una habitació amb una dona de l’edat que hauria tingut la mama. Ella i jo, com deien les germanes, érem unes pacients lleugeres. Necessitàvem repòs. Necessitàvem retrobar-nos. Redescobrir-nos. Necessitàvem apreciar-nos de nou. Reconciliar-nos, al capdavall. El nostre estatus de pacients lleugeres ens permetia sortir.

Cada tarda, després de la migdiada, caminava fins a la platja.

Una platja incòmoda, plena de còdols. Si no hi hagués hagut el mar, hauria semblat un ermàs. A l’hora que hi vaig, en mirar l’aigua, el sol et toca l’esquena. M’hi poso crema. Tinc els braços massa curts.

—Deixi que l’ajudi.

El cor em fa un bot. Em giro.

Ell és assegut a dos metres de mi. Porta una camisa blanca, uns pantalons beix. Va descalç. No li veig els ulls perquè porta ulleres fosques. Li veig la boca. Els seus llavis del color d’una fruita dels quals acaben de sortir aquestes quatre paraules agosarades. Somriuen. Llavors la prudència atàvica de totes les dones que hi ha hagut fins a mi torna a la superfície:

—Això no es fa.

—Què és el que no es fa? Que jo la vulgui ajudar o que vostè ho accepti?

Déu meu, em poso vermella. Agafo la jaqueta i em cobreixo les espatlles.

—De tota manera, ja me n’anava.

—Jo també.

No ens movem. El cor se m’accelera. És guapo i jo no sóc bonica. És un depredador. Una persona de mala jeia. Una mala persona, n’estic segura. Ningú no t’aborda d’aquesta manera a Arràs. Cap home no gosa parlar amb tu sense preguntar prèviament si estàs casada. En tot cas, si estàs amb algú. Ell no. Entra sense trucar. Amb un cop d’espatlla. Amb el peu a la porta. I m’agrada. M’aixeco. Ell ja està dret. M’ofereix el seu braç. M’hi repenjo. Els meus dits senten l’escalf de la seva pell bronzejada. La sal hi ha deixat unes escarificacions d’un blanc brut. Marxem de la platja. Caminem pel passeig dels Anglesos. No ens separa ni un metre. Més endavant, quan som davant del Negresco, m’agafa el colze i em fa travessar el carrer com si fos cega. M’agrada aquest vertigen. Tanco els ulls una bona estona, estic totalment a la mercè de la seva voluntat. Entrem a l’hotel. El cor se m’accelera. Perdo el seny. Què m’agafa? Em ficaré al llit amb un desconegut? Estic ben boja.

Però el seu somriure em tranquil·litza. I la seva veu.

—Vingui. La convido a un te.

Demana dos Orange Pekoe.

—És un te lleuger, originari de Ceilan, molt agradable per prendre a la tarda. Ha anat mai a Ceilan?

Ric. Abaixo els ulls. Tinc quinze anys. Una noia frívola.

—És una illa de l’oceà Índic a menys de cinquanta quilòmetres de l’Índia. Es va convertir en Sri Lanka el 1972, quan…

L’interrompo.

—Per què ho fa, això?

Deixa amb delicadesa la seva tassa d’Orange Pekoe. Llavors m’agafa la cara amb les mans.

—L’he vista d’esquena a la platja fa un moment i tota la solitud del seu cos m’ha trasbalsat.

És guapo. Com Vittorio Gassman a Profumo di donna.

Llavors atanso la cara a la seva, els meus llavis busquen els seus, els troben. És un petó estrany, inesperat; un petó tebi amb gust d’oceà Índic. És un petó que dura, un petó que ho diu tot; les meves mancances, els seus desitjos, els meus sofriments, les seves impaciències. El nostre petó és el meu èxtasi; la meva venjança; és tots aquells que no he tingut, el d’en Fabien Derôme a l’escola, el del meu tímid ballador de «L’été indien», el de Philippe de Gouverne amb qui mai no vaig gosar parlar, els de Solal, del príncep blau, de Johnny Depp i del Kevin Costner d’abans dels implants, tots els petons que somien les noies; aquells d’abans d’aquells d’en Jocelyn Guerbette. Aparto suaument el meu desconegut.

Murmuro.

—No.

No hi insisteix.

Si pot llegir la meva ànima només mirant-me l’esquena, ara en veure els meus ulls pot veure l’esglai que sento de mi mateixa.

Sóc una dona fidel. La maldat d’en Jo no és una raó suficient. La meva solitud no és una raó suficient.

L’endemà vaig tornar a Arràs. La ira d’en Jo s’havia esvaït. Els nens havien preparat biquinis i havien llogat Somriures i llàgrimes.

Però res és mai tan simple.