II

Quan la Bertha es va llevar, ell es va despertar a mitges i va obrir prou els ulls per veure les grans flors de gebre que adornaven els vidres.

Descalça, la noiota va anar a la cuina a fer girar el commutador, va deixar la porta entreoberta, de manera que a l’habitació només hi entrava un reflex. I en Frank sentia que es posava les mitges, la roba interior, el vestit, i finalment sortia i tancava la porta. El pròxim soroll seria, al costat, el gratament de la burxa a la reixa de l’estufa.

La seva mare les sabia domar. Sempre volia que almenys una es quedés al pis a la nit. No pas per si venien clients, perquè des de les vuit del vespre, quan tancaven la porta de baix, ja no pujava ningú. El que passava és que la Lotte necessitava companyia. Sobretot necessitava que la servissin.

—Ja vaig passar prou gana, quan era jove i burra, ara em toca viure bé.

Sempre era la més bonassa, la més pobra, la que feia quedar, pretextant que vivia massa lluny, que al pis hi havia foc i que havia fet un bon sopar.

Per a totes, hi havia una sola bata de franel·la lila que gairebé sempre els penjava fins a terra. Invariablement tenien entre setze i divuit anys. Més grans, la Lotte no les volia. I, a part d’alguna excepció, no les tenia mai més d’un mes.

Als clients els agrada la variació. Era inútil dir-ho per endavant a les noies, que es pensaven que allò era casa seva, sobretot les que venien del camp, i aquestes gairebé sempre eren les que es quedaven a passar la nit.

La Lotte devia fer com en Frank, que només dormia a mitges, conscient de l’hora que era, del lloc on es trobava, dels sorolls del pis i dels sorolls del carrer. I així esperava el terrabastall del primer tramvia, que se sentia venir de lluny pel buit gelat dels carrers, i li semblava veure’n el gran llum groc.

Després, de seguida, es va sentir la topada de les dues galledes del carbó. Era la feina més dura, al matí, per a la noia de guàrdia. Fins i tot una, que tanmateix era una noia forta de carn ferma, se n’havia anat per culpa d’això. S’havien de baixar els tres pisos, amb les dues galledes de planxa negra, i encara el pis del soterrani, i després tornar a pujar amb les galledes plenes.

A l’edifici, tothom es llevava aviat; era com una casa de fantasmes perquè, a causa de les restriccions i dels talls de corrent, la gent ja només feia servir bombetes elèctriques de poca potència. A més no tenien foc; amb prou feines gosaven fer servir un fil de gas per escalfar el cafè de glans.

Cada vegada que sortien amb les galledes del carbó, en Frank parava l’orella, i la Lotte devia fer el mateix des del llit.

Cada veí tenia el seu tros al soterrani, tancat amb un cadenat. Però, a part d’ells, ¿qui més tenia carbó i llenya?

Quan la noia tornava a pujar amb les galledes, amb els braços estirats i la cara congestionada, quasi sempre hi havia portes que s’obrien una mica al seu pas. En sortien mirades dures que es clavaven en ella, en les galledes. Hi havia dones que feien comentaris en veu alta. Una vegada, un veí del segon —després l’havien afusellat, però no pas per això— havia trabucat les galledes mentre remugava:

—Mala puta!

Tots, de dalt a baix de la caserna —perquè la casa semblava una caserna—, anaven embolicats amb els abrics, dues o tres armilles, la majoria amb guants. I hi havia les criatures que havien d’anar a col·legi.

La Bertha havia baixat. La Bertha no tenia por. Era una de les poques, potser perquè era forta i plàcida, que havia durat més de sis setmanes.

Però per a l’amor no valia ni cinc. De vegades proferia un rugit tan estrany que l’home quedava tallat.

«Una vaca!», pensava en Frank.

Igual que, amb en Kromer, pensava: «Un toro jove!».

Els haurien hagut d’acoblar. La Bertha encenia les estufes, a l’habitació també, i tornava a deixar la porta de la cuina entreoberta. Al pis hi tenien encesos quatre focs, més que en tota la resta de l’edifici, quatre focs per a ells tots sols. Qui sap si un dia la gent no els vindria a pispar una mica d’escalfor arrambant-se a la seva paret, al replà.

I la Sissy Holst, ¿tenia foc?

Sabia molt bé com anava, tot plegat; estava al corrent de la dèbil flama blava que sortia del fogonet de gas, i només de set a vuit del matí.

La gent s’escalfava els dits al bullidor. N’hi havia que posaven els peus, o la panxa, sobre el fogó. I tots coberts de parracs, de tot el que es podien posar a sobre, el que fos sobre el que fos.

¿La Sissy?

¿Per què havia pensat en la Sissy?

A la casa del davant, més pobra que la seva, perquè era més vella i ja estava feta un fàstic, algú havia enganxat paper d’embalar als vidres, per mirar d’obstaculitzar el fred, i només havia deixat algun foradet al paper per tal que passés la llum i per mirar a fora.

¿Arribaven a veure l’Eunuc? ¿Havien descobert el cos?

No seria res sorollós. Aquestes coses no feien mai soroll. Molta gent ja havia marxat cap a la feina, les dones sortien per anar a fer cua.

Tret d’una patrulla improbable —no en passen gairebé mai, pel carrer Verte, que no duu com qui diu enlloc—, els primers, els matiners, havien vist un embalum fosc sobre la neu i s’havien afanyat cap a la parada del tramvia.

Els altres, ara que ja era clar, devien distingir el color de l’uniforme. Encara tenien més pressa per ser lluny.

Vindria d’un dels porters, que són una mena de funcionaris. No poden pretendre que no han vist res. Tenen un telèfon a la seva disposició, al passadís de l’edifici.

De la cuina en venia olor de buscalls encesos. Després van ser les allaus de cendra a les altres estufes i, finalment, la música del molinet de cafè.

Pobra Bertha, tan favassa! Abans, dreta, descalça, sobre l’estora, es rascava tot el cos per fer marxar les arrugues que els llençols li havien dibuixat a la pell. No s’havia posat les calces. Estava mullada. Segur que parlava tota sola. Feia dos mesos, a la mateixa hora, donava el menjar a les gallines i segur que els parlava un llenguatge que elles entenien.

Un altre tramvia, l’aturada brusca a la cantonada, on escopia sorra a les vies per frenar. Hi estaven acostumats i, tot i així, es quedaven en suspens, esperant que tornés a engegar amb el seu soroll de ferro vell.

¿Quin dels porters havia tingut prou por per trucar a les autoritats? Tots els porters tenen por. És la seva feina. Se n’endevina un, que gesticula davant de dos o tres cotxes plens d’ocupants.

Fa un quant temps haurien encerclat el barri i haurien escorcollat les cases d’una en una. Això ja queda lluny. Els ostatges també. Sembla que els homes s’han tornat filòsofs d’una banda i de l’altra de la barrera. Però ¿encara hi ha una barrera?

Com si hi fos.

S’ha mort un gran viciós. ¿Què els pot importar, a ells? Ja deuen haver-se adonat del que valia. La desaparició de la pistola els preocuparà més, perquè qui l’ha agafat podria tenir la idea de fer-la servir contra ells.

Ells també tenen por, en definitiva. Tothom té por.

Dos vehicles, tres vehicles passen i tornen a passar. N’hi ha un altre que va de casa en casa.

És per impressionar. No passarà res.

Llevat, és clar, que a en Holst se li acudeixi parlar. Però en Holst no dirà res. En Frank hi ha confiat.

Això mateix!, ja té l’explicació. Potser no és la paraula exacta, però dóna una idea del que va pensar confusament ahir: hi va confiar.

En Holst deu dormir. No. A aquesta hora ja s’ha llevat, deu estar a punt de baixar, perquè quan no treballa és ell que va a fer les cues.

Per a segons quins productes, a ca la Lotte també fan cua; és a dir que hi envien alguna noia. Per a d’altres, no. Per a segons quines coses fins i tot a ells els paga la pena de molestar-se.

Tenen totes les portes interiors obertes. L’estufa de la cuina irradia la seva escalfor per tota la casa, fins al punt que potser ja en tindrien prou; després s’escampa l’olor del cafè autèntic.

A l’altra banda de la cuina hi ha el saló de manicura, que dóna al replà, just a l’esquerra de l’escala. Hi tenen una estufa que crema contínuament.

I cada estufa, cada foc, té una olor peculiar, una vida pròpia, una manera de respirar, fa uns sorolls més o menys incongruents. El de la sala fa olor de linòleum, evoca una sala de mobles encerats, de piano vertical, amb brodats i peces de ganxet sobre les tauletes i els braços de les butaques.

—Els més viciosos —assegura la Lotte— són els burgesos. I als burgesos els agrada fer les seves porqueries en una atmosfera que els recordi casa seva.

Per això les dues tauletes de la manicura són minúscules, pràcticament invisibles. En canvi, la Lotte ensenya a les noietes a tocar el piano amb un dit.

—Com les seves filles, ¿entens?

L’habitació, l’habitació gran, que en diu ell, en la qual ara dorm la Lotte, està totalment folrada de catifes, tapissos i petites labors manuals.

També és la Lotte qui afirma:

—Si pogués ficar-hi el retrat del seu pare, de la seva mare, de la dona i dels fills, seria milionària!

¿Al final s’han endut l’Eunuc? Segurament. Ja no hi ha cotxes amunt i avall.

En Gerhardt Holst, amb el seu nas llarg morat de fred i la bossa de malla a la mà, deu estar immòbil i digne en alguna cua del barri. Hi ha gent que això ho accepta, d’altres no. En Frank no ho ha acceptat. Per res del món no es posaria a fer cua.

—N’hi ha d’altres que… —li va dir un cop la seva mare, que el troba orgullós.

¿És possible imaginar-se en Kromer fent cua? ¿O en Timo? ¿O en tal o en tal altre?

¿La Lotte té carbó? La primera cosa que farà, segurament, quan es llevi, serà parlar de cuina.

—A casa meva es menja! —va contestar un dia a una noia que no s’havia prostituït mai i que li preguntava quants diners guanyaria a casa seva.

I és veritat. Es menja. No només mengen: s’atipen. S’atipen del matí al vespre. A la taula de la cuina sempre hi ha teca, i amb les restes es podria alimentar tota una família.

S’ha convertit en una mena de joc, buscar els plats més difícils de fer; els que porten més greixos o productes introbables. És un esport.

—¿Llard? Vés a veure en Kopotzki de part meva. Li dius que li portaré sucre.

¿I si hi afegíssim bolets?

—Agafa el tramvia i passa per can Blang. Li dius que…

Cada àpat és una juguesca. Una juguesca i un desafiament, perquè tota la casa rep els efluvis de cuina que s’escapen pels panys, per sota les portes. Una mica més i les deixarien obertes. Mentrestant, els Holst s’acontenten amb un os amb colinaps.

¿Què li agafa que no li paren de venir els Holst al cap? S’aixeca. Ja n’està tip, de ser al llit. Entra a la cuina fregant-se els ulls lleganyosos. Són les onze. Ha arribat una noia que no coneix, una nova, d’aire formal, aspecte correcte, que encara no s’ha tret el barret i que porta una brusa blanca de senyoreta.

—No tingui por d’agafar sucre —li diu la Lotte, que està asseguda, en bata, els colzes sobre la taula, i xarrupa el seu cafè amb llet.

Sempre va així. Se les ha de domar. Al començament, no gosen. Miren els terrossos de sucre com si fossin objectes preciosos. Amb la llet igual, i amb tot. I al cap d’una mica se les ha de despatxar perquè buiden els armaris. És clar que igualment les despatxarien.

Són formaletes. Seuen amb els genolls junts. La majoria porten vestit jaqueta, com la Sissy, faldilla fosca i brusa clara.

—Si poguessin no canviar!

Això és el que agrada als clients.

No pas la deixadesa del matí, per exemple. I encara, vés a saber. Hi són tots, en família, sense rentar-se, lluents, prenent cafè, menjant el que volen, fumant un cigarret i fent el mandra.

—¿Em planxaràs els pantalons? —pregunta en Frank a la seva mare.

I, com que l’endoll és a la sala, la Lotte hi instal·la una post entre dues butaques.

¿L’Eunuc?

Segur que hi ha hagut veïns que han tingut por per culpa seva, tots els que aquest matí han vist el cos a la neu i que, per culpa d’això, no estaran tranquils en tot el dia.

L’única preocupació d’en Frank, en canvi, ha estat la pistola. Cap a les nou, s’ha aixecat un moment, amb la idea d’agafar-la de la butxaca de l’abric i amagar-la en algun lloc.

Però ¿amagar-la on? ¿I de qui?

La Bertha és massa bleda, massa cagada, per revelar el que sigui, excepte per estupidesa.

L’altra, la noia del vestit jaqueta que en Frank encara no sap com es diu, callarà perquè és una nova, perquè és a casa d’ells, perquè té gana.

Quant a la seva mare, no el preocupa. És l’amo. Per més que ella faci, per més que, de vegades, es rebel·li, sap que no té res a dir i que sempre acabarà fent el que vulgui en Frank.

No és alt. És més aviat baix. Alguna vegada —però ja fa molt de temps— havia portat talons, gairebé alts com talons de dona, per fer més mostra. Tampoc no és gras, però està ple, és quadrat d’espatlles.

Té la pell clara, com la de la Lotte, és ros i té els ulls d’un blau-gris.

¿Per què, si no arriba ni a dinou anys, les noies li tenen por? Hi ha moments que se’l pot prendre per un nen! Segurament, si volgués, seria capaç de ser tendre. No s’hi molesta.

I el que sorprèn més, a l’edat que té, és la seva calma. De molt petit, quan amb prou feines caminava, amb el cap gros i els tirabuixons, ja deien que feia cara d’homenet.

No s’altera. No gesticula. Rarament se’l veu córrer, o empipar-se, i encara és més estrany que aixequi la veu.

Una de les noies, que ell tot sovint anava a trobar al llit, li abraçava el cap i li preguntava per què sempre estava tan trist.

Es negava a creure-se’l, quan ell li contestava amb to sec, desfent-se’n:

—No estic trist. Mai de la vida no he estat trist.

Potser era veritat. No estava trist, però no sentia cap necessitat de riure ni de fer broma. Sempre estava tranquil i això, sens dubte, era el que desconcertava la gent.

I ara, pensant en el seu veí Holst, també està absolutament tranquil. No sent cap mena de neguit. Si de cas està una mica intrigat.

Aquí beuen cafè amb sucre i crema de debò, unten el pa amb mantega i hi posen confitura o mel. És un pa quasi blanc com el que, en tot el barri, només es podria trobar a can Timo.

¿Què mengen, al pis del davant? ¿Què menja en Gerhardt Holst? ¿Què menja la seva filla Sissy?

—Amb prou feines has esmorzat —diu la Lotte, que en canvi s’ha atipat, com de costum.

Va passar tanta gana, fa anys, mentre els altres menjaven, que sempre té por que en Frank no mengi prou i l’empapussaria com si fos una oca.

No té ànims per vestir-se. A més, a aquesta hora, a fora, no hi té res a fer. Ronseja. Mira com la Lotte li planxa atentament els pantalons i com, amb la punta de les ungles pintades, fa saltar alguna taca. Després segueix la nova amb els ulls. Veu com col·loca ordenament sobre la tauleta les eines de manicura, que no sap fer servir.

Al clatell, que encara té prim, de pell tan fina que a en Frank li recorda un pollastre, li creixen uns cabellets esbojarrats que de tant en tant ella mira de tirar amunt amb un gest maquinal.

La Sissy fa el mateix, sovint, quan puja o baixa l’escala.

La noia, tal com ja li ha ensenyat la Lotte, li diu senyor Frank. Ell li pregunta com es diu ella, per cortesia.

—Minna.

Duu una faldilla ben tallada, la roba no es veu gens gastada, i sembla neta. ¿Ha fet l’amor, ja, alguna vegada? Segurament, si no, no hauria vingut a ca la Lotte. Però encara no ho deu haver fet mai per diners, amb qui sigui.

Més tard, quan hi hagi un client, s’enfilarà a la taula de la cuina. Està segur que, un cop en combinació, es tombarà de cara a la paret i es remenarà una bona estona els tirants abans de despullar-se del tot.

La Sissy està just a l’altra banda del replà. Quan es puja l’escala, hi ha una porta a la dreta i una altra a l’esquerra, abans d’arribar al passadís, al qual donen més portes. Hi ha veïns que tenen tot un pis sencer, d’altres una habitació i prou, i per sobre els seus caps encara hi ha tres pisos més. Tota l’estona se sent gent que puja i que baixa. Les dones porten cistells, paquets, i, com més temps passa, més els costa pujar; n’hi ha una, que tanmateix no passa dels trenta, que fa uns quants dies es va desmaiar als graons.

No ha entrat mai a can Holst. Ha vist l’interior d’algun pis, perquè hi ha veïns que de vegades deixen la porta oberta; hi ha dones que fan la bugada al passadís, encara que el propietari ho hagi prohibit.

Durant el dia, pertot regna una llum massa crua, que sembla glaçada, perquè les finestres són altes i amples, la caixa de l’escala i els passadissos estan pintats de blanc i la neu, a fora, reverbera per tota la casa.

—¿Sap tocar el piano? —pregunta la Lotte a la nova.

—En sé una miqueta, senyora.

—Doncs va!, toqui alguna cosa.

Aquesta nit la Lotte la tractarà de tu, però sempre comença pel vostè.

La Lotte és rossa, d’un ros rogenc, no té ni un cabell blanc; continua essent jove de cara. Si no mengés tant, si vigilés una mica els quilos, seria força guapa, però no la preocupa, la línia, al contrari, sembla que engreixar-se la fa molt feliç; deu fer-ho exprés, d’anar sempre amb la bata una mica oberta ensenyant uns pits forts, de pell suau, que amb cada moviment li tremolen.

—Ja tens els pantalons planxats. ¿Surts?

—Encara no ho sé.

De bona gana dormiria tot el dia. No pot ser, perquè han de fer les habitacions i, de vegades, a les dotze ja truca algun client. No sol veure els amics abans de les cinc. Cap dels seus coneguts no comença a viure de debò fins cap al tard, de manera que, durant hores, ronseja.

Sovint, en bata, sense pentinar-se ni rentar-se, es queda a la cuina, amb els peus sobre la porta del forn, els peus al forn, llegint qualsevol llibre i, si n’hi agafen ganes, quan sent veus a l’habitació s’enfila a la taula.

Avui, sense que n’acabi de ser conscient, ronda al voltant de la nova, que toca el piano i no el toca malament. En realitat no és a ella, que té al cap. Els pensaments tota l’estona li van cap a en Holst, cap a la Sissy, i això el fa estar irritable. No li agrada que una idea el turmenti igual que una mosca quan ha de fer mal temps.

—Han trucat, Frank.

El piano gairebé ha tapat el so del timbre. La Lotte recull la post i la planxa, comprova que tot està endreçat, diu a la Minna:

—Continuï.

Aleshores obre una mica la porta, reconeix el visitant, murmura sense entusiasme:

—És vostè, senyor Hamling. Passi. Deixi’ns, Minna.

I, aguantant la bata tancada amb una mà, acosta una cadira per al visitant.

—Segui. Potser s’hauria de treure els xancles de goma.

—No em quedaré gaire estona.

La Minna ha anat cap a la cuina amb en Frank. Al costat, la Bertha fa el llit. La nova està nerviosa, inquieta.

—¿És un client? —pregunta.

—És l’inspector principal de la policia.

Això encara l’espanta més, mentre que en Frank continua tranquil, una mica desdenyós.

—No tinguis por. És amic de la mare!

Quasi és veritat. Coneix la Lotte de fa temps, de quan era una noia. ¿Hi va haver alguna cosa, entre ells? Podria ser. En tot cas, ara, és un home d’uns cinquanta anys, molt quadrat, sense greix. No deu estar casat. Si ho està, no parla mai de la seva dona i no porta anell.

Al barri, tothom li té por, tret de la Lotte.

—Pots venir, Frank.

—Bon dia, senyor inspector.

—Bon dia, noi.

—Frank, hauries de posar una copeta al senyor Hamling. A mi també em vindrà de gust, prendre’n una.

Les visites de l’inspector principal sempre van de la mateixa manera. Quan entra, sempre sembla que vingui a dir bon dia com un bon veí, un amic. Accepta la cadira que li ofereixen, la invitació a una copeta. Fuma un cigar, es descorda el gruixut abric negre, deixa anar un petit sospir de satisfacció, com un home content d’escalfar-se, de descansar un moment en una atmosfera agradable i simpàtica.

Sempre fa l’efecte que estigui a punt de dir alguna cosa, de fer una pregunta. Al principi, la Lotte estava convençuda que mirava d’informar-se sobre el que passava al pis.

Per més que s’haguessin conegut fa anys, durant molt de temps es van perdre de vista i no deixa de ser un inspector de la policia.

—És bo —declara deixant la copa en una tauleta.

—És el millor que es pot trobar, avui dia.

Després, silenci, i el silenci no molesta gens en Kurt Hamling. Potser ho fa expressament, perquè sap que és una cosa que desorienta els altres, sobretot la Lotte, que només calla quan té la boca plena.

Mira tranquil·lament el piano obert, d’aire tan càndid, les dues tauletes amb els estris de manicura. Ha vist la Minna quan ha sortit de la sala per anar cap a la cuina, segur que ha entès que era una nova. Des del replà, ha sentit el piano.

¿Què pensa? Vés a saber. Més d’un cop n’han parlat.

Per força està al corrent de l’activitat de la Lotte. Una vegada va venir a la tarda —d’altra banda, l’única vegada—, mentre hi havia un client a l’habitació. Des de la sala se sentien uns sorolls que no podien enganyar ningú.

Amb l’excusa d’anar a vigilar el guisat, la Lotte va anar, per la cuina, a dir a l’home que no sortís fins que ella no li ho digués.

Aquell dia, excepcionalment, en Hamling es va quedar dues hores, sense cap raó, sense cap excusa, sempre amb aquella cara d’haver vingut a fer una visita de cortesia.

¿Pot ser que conegui la Minna? ¿O que els pares de la noia hagin avisat la policia?

La Lotte no para de somriure. En Frank, en canvi, el mira durament, sense intentar amagar que no li té cap simpatia. En Hamling té unes faccions dures, un cos dur; és un home de pedra, i el contrast amb uns ullets on brilla la ironia encara és més fort. Sempre tens la sensació que es burla de tu.

—Aquests senyors han tingut feina al seu carrer, avui.

En Frank no s’estremeix. La seva mare a penes es pot retenir de mirar-lo, com si sentís que el seu fill hi té alguna relació.

—Han matat un sotsoficial davant de l’adoberia, a cent metres d’aquí. Ha passat la nit a la neu. Sortia de can Timo.

Tot això ho diu com aquell qui res. Torna a agafar la copa, que escalfa entre les mans i en la qual mulla els llavis lentament.

—No he sentit res —diu la Lotte.

—No han disparat. Han fet servir una navalla. Ja han detingut un home.

I en Frank de seguida pensa: «En Holst!».

És estúpid. Sobretot perquè no té res a veure amb el tramviaire.

—Vostè el deu conèixer, Frank, perquè és un noi de la seva edat, que viu en aquesta casa amb la seva mare. Al primer pis, al fons del passadís a l’esquerra. És un violinista.

—Alguna vegada he trobat un jove amb un estoig de violí.

—No recordo com es diu. Pretén que no ha sortit de casa seva, aquesta nit, i la seva mare naturalment diu el mateix. També afirma que no ha posat mai els peus a can Timo. A nosaltres això ens és igual. Són aquests senyors que porten la investigació. Jo simplement he sentit que el violí li servia d’excusa, que l’estoig negre que sempre duia sota el braç molt sovint contenia documents. Sembla que pertanyia a una organització terrorista.

¿Per què hauria de saltar, en Frank? Encén un altre cigarret.

—Feia cara de tuberculós —diu.

És veritat. Diverses vegades a l’escala s’ha creuat amb un noi alt i ossut, sempre vestit de negre, amb un abric massa prim i un estoig de violí sota el braç. Sempre estava pàl·lid i tenia vermella la pell de sota els ulls, la boca massa vermella, i algun cop s’aturava a mitja escala per tossir a més no poder.

En Hamling ha dit terrorista, com els ocupants. Altra gent fa servir la paraula patriota. Això no vol dir res. Sobretot en boca d’un funcionari. És molt difícil endevinar què pensa.

En Kurt Hamling ¿els menysprea, a ell i la seva mare? No pas per les noies, que no li interessen. ¿Potser per tota la resta, el carbó, les relacions que tenen amb tanta gent, pels oficials que freqüenten la casa?

Suposant que en Hamling volgués fer alguna cosa contra la Lotte, ¿què passaria? La Lotte aniria a veure persones que coneix a la policia militar, o bé en Frank en parlaria amb en Kromer, que té el braç llarg.

Aquests senyors, al final, farien presentar davant seu l’inspector principal i li ordenarien que no fes res.

En el fons és per això, que la Lotte ja no té por. ¿En Hamling ho sap?

Seu a casa d’ella, s’escalfa amb el seu foc, accepta una copa del seu licor.

I ¿en Holst?

Hi ha veïns que se sap exactament què pensen. La majoria detesten i menyspreen en Frank i la seva mare. Hi ha llavis que s’arrufen amb mala bava, quan els veuen passar.

Els uns simplement perquè la Lotte té carbó i menja. Aquests potser farien com ella, si poguessin. D’altres, sobretot dones d’una certa edat o pares de família, és per l’ofici que fa.

Però n’hi ha que són diferents. En Frank ho sap, ho nota. I aquests són justament els que manifesten menys el que senten. Aquests ni els miren, fan veure que ignoren la seva presència, per una mena de pudor.

¿És el cas d’en Holst? ¿Pot ser que pertanyi a una organització, igual que el jove del violí?

És poc probable. En Frank s’ho havia pensat, a causa de la seva calma, de la seva aparent serenitat. I també perquè no és un autèntic conductor de tramvies, perquè s’endevina l’intel·lectual. ¿Podria ser que fos professor i el despatxessin pel que opinava? ¿O bé va deixar voluntàriament la plaça per no ensenyar res contrari a les seves conviccions?

Fora de les hores de feina, no surt mai, a part de per anar a fer cua. No els ve a veure ningú.

¿Ja sap que han arrestat el violinista? Per força ho acabarà sabent. El porter, que n’està al corrent, en parlarà a tots els veïns, excepte a la Lotte i el seu fill.

I en Hamling es queda allà assegut sense dir res, pensatiu, xuclant el cigar i exhalant petits nuvolets de fum.

Encara que sàpiga o sospiti alguna cosa, a en Frank, ¿què li importa? No gosarà dir-ne res.

El que compta és en Gerhardt Holst, que deu haver tornat de comprar i que està tancat amb la Sissy al pis del davant.

¿Alguna verdura, colinaps, potser un trosset esquifit de cansalada rància, com els que distribueixen de tant en tant?

No veuen ningú, no parlen amb ningú. ¿Què es deuen dir, tots dos?

I la Sissy vigila en Frank, aparta la cortina per veure com s’allunya pel carrer, obre una miqueta la porta quan en sent el xiulet a l’escala.

En Hamling sospira i s’aixeca.

—¿Una altra copeta?

—No, gràcies. Me n’he d’anar.

De la cuina en ve bona olor, ell l’ensuma maquinalment mentre surt, i la bona olor s’esmuny darrere seu al replà, potser es fica al pis dels Holst per sota la porta.

—Quin imbècil! —diu tranquil·lament en Frank.