V

Dinovè dia.

No l’han tancat a cap presó, sinó en una escola.

Reprèn automàticament el fil del dia abans. És una gimnàstica. Un s’hi acostuma de seguida. La connexió acaba funcionant tota sola i, després, els engranatges continuen rutllant sense necessitat d’ajuda, com els d’un rellotge. Fa això, fa allò. Sempre els mateixos gestos, a les mateixes hores i, per poc que un s’hi fixi, el cervell continua esgarrapant.

L’escola, en si, no té res d’humiliant i, si hi ha sectors, segons l’expressió d’en Timo, en Frank deu ser en un sector seriós, perquè quasi cada dia hi ha afusellaments. Si hi ha una cosa que podria ser preocupant, és que s’obstinen a no fer-li cas, o a simular-ho.

No li han fet cap pregunta i continuen sense fer-n’hi cap. No l’espien. Si vigilessin el que fa, se n’adonaria. El deixen tot sol. No es preocupen per la seva roba, fa dinou dies que porta la mateixa. No ha pogut rentar-se de cap a peus com cal ni una sola vegada, perquè no li donen prou aigua.

No els retreu res. Sempre que això no signifiqui una mena de menyspreu per ell, li és igual. No s’ha afaitat. D’altres, a la seva edat, encara no tenen una barba forta, però ell va començar a afaitar-se de molt jove, com un joc. Abans, s’afaitava cada dia. Ara duu una barba de més d’un centímetre. Al començament era dura, però ara amb la mà ja comença a notar-la més suau.

A la ciutat hi ha una presó de debò, que han ocupat, és clar, i que deu estar plena. No és segur que hi posin els casos més interessants.

No hi ha res que demostri que es riuen d’ell. Si els vigilants no li diuen res, ha entès que és perquè no saben el seu idioma. Els presoners que li porten l’aigua i li buiden la galleda també eviten de dirigir-li la paraula. Aquests circulen. N’hi ha que van afaitats, que duen els cabells tallats, i això indica que a l’escola hi ha un barber. Si no l’hi porten, com als altres, ¿per què voldria dir que l’obliden? ¿No vol dir, si de cas, que està incomunicat?

A la base hi ha algú, una denúncia o alguna cosa similar. Repassa els noms, la vida i miracles de cadascú, n’estudia les possibilitats. Sempre el fa sentir incòmode anar a la galleda, amb aquella gran finestra a través de la qual des de la passarel·la es pot veure tot. Això no obstant, ja no s’avergonyeix de no anar afaitat, ni de la roba bruta, ni de la camisa arrugada des que l’ha de portar posada per dormir.

Els altres, a les nou, baixen a la passejada. Deu ser expressament, perquè tinguin fred, que els fan baixar tan aviat, sobretot vist que n’hi ha que no tenen ni abric. ¿Per què no esperen les onze, o les dotze, quan el sol ha tingut temps de temperar l’aire?

No és cosa seva, perquè ell no baixa. Si baixés, no veuria, una mica més tard, l’espectacle de la finestra.

Els engranatges s’han posat en moviment, els pensaments continuen esgarrapant sense impedir que, des de les nou, comenci a esperar. No és res especial, res de res. Si visqués en una presó de veritat, no passaria, perquè s’ha d’evitar qualsevol mena de contacte amb l’exterior, encara que sigui remot. Aquí, ningú no ha degut pensar en aquesta finestra. És una imprudència, en realitat, no haver pres mesures, perquè podria tenir un paper important.

Per sobre de la sala d’actes o del gimnàs, a l’altra banda del pati, es nota un espai buit, potser un carrer, potser unes cases baixes, com la majoria de les del barri, cadascuna de les quals és el domicili d’una família. Encara més enllà, molt més lluny, es retalla contra el cel el darrere d’un edifici que té com a mínim tres pisos i que queda gairebé amagat del tot per la sala d’actes. Gràcies a un tros de teulat inclinat, se’n veu una finestra, només una, a dalt de tot, probablement del tercer pis, cosa que implica que els llogaters són més aviat pobres.

Cada matí, una mica abans de dos quarts de deu, una dona obre la finestra, guarnida amb una bata —com la Lotte—, amb un mocador clar al cap, i sacseja a fora les mantes i les estores.

De tan lluny, no se li veu la cara. Per la netedat dels moviments i pel que fa, en Frank dedueix que és jove. Malgrat l’estació, deixa la finestra oberta una bona estona, mentre va amunt i avall, vigila alguna cosa a dins, els fogons o una criatura; segur que té un nen petit, perquè, gairebé sempre, estén roba en un fil que hi ha davant de la finestra i és roba molt petitona.

Qui sap. Potser canta. Deu ser feliç. Ell suposa que és feliç. Quan al final tanca la finestra, es retroba a casa seva, amb les seves olors domèstiques que recuperen tots els drets.

El fa posar de mal humor, aquest dia, el dinovè, que el vinguin a destorbar a un quart de deu, en tot cas abans que la dona surti a la finestra. Des que va arribar que espera que el vinguin a buscar. Hi ha pensat cada dia. Però, quan finalment ho fan, renega perquè l’han destorbat un quart massa d’hora.

És un civil, acompanyat d’un soldat, qui s’atura davant de la porta, a la passarel·la. Té un bigoti fosc. Fa pensar en un zelador d’institut. En Frank, immediatament, es diu que deu ser un dels dos que picaven el paio quan ell s’esperava a l’antesala, el primer dia. És un home que deu picar quan li manen, tranquil·lament, sense odi, ple de zel, de la mateixa manera que, si fos en un despatx, faria sumes.

¿Per això fan baixar en Frank? Ni el civil ni el soldat dediquen ni un cop d’ull a l’habitació. No li diuen res. Simplement li indiquen amb un gest que surti. El civil va al davant, i ell el segueix, sense que se li acudeixi mirar cap a les altres classes, tal com s’havia promès tantes vegades. Hi ha una cosa millor. És l’hora que els presoners passegen pel pati gran. Els veu, tant quan recorre la passarel·la com quan baixa per l’escala exterior.

Es descuida d’observar-los. Només recordarà una mena de llarga serp fosca. O sigui que van en fila índia, més o menys a un metre l’un de l’altre, i tot plegat forma un oval gairebé perfecte, amb alguna ondulació.

¿Què vol dir, si li peguen? Que s’han equivocat, que sospiten d’ell per alguna cosa que no ha fet, perquè la senyoreta Vilmos els rellisca. És curiós, ja no pensa en el sotsoficial; ho troba tan anodí que se sent innocent.

Es dirigeixen —el dirigeixen— cap al petit edifici on el van rebre el primer dia, i puja els mateixos graons. Aquesta vegada no el fan esperar. L’introdueixen de seguida al despatx del senyor gran, que està assegut al seu lloc, i en Frank mira tot al voltant i veu la seva mare.

El seu primer reflex és arrufar les celles i, abans de mirar-la més, d’adreçar-li la paraula, espera les instruccions del funcionari, que es manté sempre igual d’indiferent. Escriu, amb lletra petita, i la Lotte és la primera que parla. Passa una estona abans que la seva veu trobi el registre normal. Li surt massa sorda, igual que quan es parla en el buit d’una cova.

—Mira, Frank, aquests senyors m’han autoritzat a venir a veure’t i a portar-te coses. No sabia on eres.

Les últimes paraules les ha pronunciat molt de pressa. Li deuen haver fet recomanacions. Sens dubte hi ha temes que pot tocar i d’altres que estan prohibits.

¿Per què sembla que en Frank li faci morros?… En el fons, no està a gust. No se sent en confiança. La Lotte és massa com sempre. És increïble com està igual. Reconeix l’olor del coloret que es posa a les galtes, com cada vegada que ha de sortir. Porta el seu barret blanc, amb un vel curt que li amaga una mica els ulls, per coqueteria, a causa de les arruguetes, del seu tel de ceba, tal com diu ella quan parla de les seves parpelles. S’ha passat més de mitja hora davant del mirall, a l’habitació gran. La veu estirant-se cap amunt els guants de pell fina, esponjant-se els cabells a banda i banda del barret.

—No em podré quedar gaire estona, Frank.

Han limitat el temps de la visita. ¿Per què no ho diu obertament?

—Veig que et trobes bé. No saps com m’alegro de veure’t bé de salut!

Vol dir: «De veure’t viu».

Perquè es pensava que era mort.

—¿Quan t’han avisat?

La Lotte contesta en veu molt i molt fluixa, amb una mirada furtiva al senyor gran.

—Ahir.

—¿Qui?

I ella, amb una animació fingida, sense respondre-li:

—Resulta que m’han autoritzat a portar-te unes quantes cosetes. Sobretot roba. Finalment et podràs canviar, pobre Frank meu.

—No se n’alegra com s’hauria pensat. Fa un mes, hauria posat aquest plaer per damunt de tot.

El seu aspecte la xoca. La Lotte mira la seva roba arrugada, el coll de l’abric alçat a sobre d’una camisa bruta, sense corbata, els seus cabells despentinats, la barba de dinou dies i les sabates descordades. Li fa pena, es nota. Ell no vol la compassió de ningú, i encara menys la de la Lotte, que embafa, amb les seves pólvores i el seu barret blanc.

¿El senyor gran la voldria? ¿Ho ha provat, ella?… Segur que, per si de cas, ha mirat quina roba interior es posava.

—T’ho he posat tot en una maleta. Aquests senyors te la donaran.

Ella amb els ulls busca la maleta, que ell reconeix arran de paret.

—Sobretot no t’has de deixar anar…

¿Deixar-se anar a què?

—Tothom ha estat molt amable. Tot va bé.

—¿El què, va bé?

És dur, gairebé agressiu. Li sap greu portar-se així, però no li surt res més.

—He decidit tancar el negoci.

Té el mocador ben arrugat a la mà i sent que li pugen les llàgrimes.

—M’ho ha aconsellat en Hamling. No n’havies de desconfiar. Ha fet tot el que ha pogut.

—¿La Minna continua amb tu?

—No em vol deixar tota sola. Et dóna molts records. Si sabés un pis en algun altre lloc, ens traslladaríem, però és gairebé impossible de trobar.

Aquesta vegada, la mirada que li clava en Frank es fa despietada, gairebé atroç.

—¿Deixaràs el pis?

—Ja saps com és la gent. Ara que no hi ets, és pitjor que mai.

Pregunta secament:

—¿La Sissy s’ha mort?

—És clar que no, què dius! ¿Què t’imagines?

Mira quina hora és al seu rellotget de polsera d’or. Per a ella, el temps encara compta. Sap quants minuts continuaran deixant-la estar allà.

—¿Surt?

—No, no surt. Té… En realitat, Frank, no sé ben bé què té. Em sembla que està deprimida. No es recupera del tot.

—¿Què li passa?

—No ho sé. No l’he vist personalment. No se la veu, només el seu pare i el senyor Wimmer. Diuen que té neurastènia.

—¿En Holst torna a anar a la feina?

—No. Treballa a casa.

—¿De què?

—Tampoc no ho sé. Deu portar papers. Només sé alguna cosa a través d’en Hamling.

—¿Els va a veure?

Abans, l’inspector principal només coneixia els Holst de nom.

—Ha anat unes quantes vegades al seu pis.

—¿Per què?

—Però escolta, Frank, ¿com vols que ho sàpiga? Fas preguntes com si no coneguessis la casa. No veig ningú. L’Anny és fora. Sembla que la manté un… —No es deu poder parlar dels ocupants, aquí—. Si la Minna també hagués marxat, no sé com me n’hauria sortit.

—¿Has vist algun amic meu?

—Ni un.

Està destarotada, decebuda. Deu haver vingut tota contenta, com qui va a veure un malalt hospitalitzat i li porta raïm o taronges, i ell no fa ni cas de les seves bones intencions, es diria que li retreu alguna cosa, que la fa responsable de la seva decepció.

Assenyala un paquet que hi ha sobre la cadira, al costat de la seva mare, i pregunta:

—¿Què és?

—Res. Coses que hi havia a la maleta i que no està permès deixar-te.

—No vull que canviïs de casa.

Ella sospira, despacientada. ¿Que no entén que no pot dir-li el que voldria tal com voldria? Sí, sí que ho sap. Però li és igual. ¿Els veïns fan la vida impossible a la Lotte? ¿I què? Li prohibeix que deixi la casa i s’ha acabat el bròquil. ¿És ella o és ell, qui ha de decidir? ¿Qui és que compta, en aquest moment?

—¿En Holst t’ha dit res?

Fa cara d’estar incòmoda, quan respon:

—Directament no.

—¿T’ha fet dir alguna cosa a través d’en Hamling?

—No, Frank. ¿Per què et preocupes per això? No passa res, per aquest costat. No t’has de preocupar. Ja s’ha acabat l’hora. Si vull poder venir a veure’t més vegades, no hem d’exagerar, avui. M’agradaria fer-te un petó, però val més que no. Es podrien pensar que em passes algun missatge o que em dius alguna cosa a cau d’orella.

De totes maneres ell no té ganes de fer-li cap petó. Devia fer una bona estona que la tenien allà, quan ell ha baixat, perquè, abans que arribés, ja havien tingut temps d’escorcollar la maleta.

—Cuida’t. Sobretot no et preocupis.

—No estic preocupat.

—Estàs ben estrany.

Ella també vol que la visita s’acabi. Anirà a esperar el tramvia davant de la reixa i somicarà tot el camí.

—Adéu, Frank.

—Adéu, mare.

—Cuida’t molt.

Sí! És clar que sí! Com si tingués cap intenció de deixar-se decaure!

El senyor gran alça els ulls per mirar-se’ls, l’un i l’altre, i després indica la maleta a en Frank. Un civil acompanya la Lotte pel pati i se senten els passos que s’allunyen, els talons alts sobre la neu endurida. El senyor gran parla a poc a poc, buscant les paraules. Vol fer servir l’expressió exacta i pronuncia tan correctament com pot. Ha anat a classe i continua exercitant-se.

—Ha d’anar a preparar-se.

Separa les síl·labes. No sembla dolent. Tan sols preocupat per la correcció. Vacil·la abans de llançar-se a una frase més llarga, la repeteix mentalment abans d’aventurar-s’hi.

—Si desitja que l’afaitin, l’acompanyaran.

En Frank refusa. S’ha equivocat. Això li hauria permès conèixer un altre tros dels edificis. No podria explicar per què ha reaccionat així. No és que vulgui especialment anar brut, jugar a fer de presoner hirsut. La veritat —trigarà uns quants dies a acceptar-la— és que, quan li han parlat de la barba, ha pensat automàticament en les botes de feltre d’en Holst.

No tenen cap relació. Justament ell voldria que no tinguessin cap relació. Prefereix canviar el curs dels seus pensaments.

I, ara, no li falta pas matèria. Li deixen portar la maleta. Un altre cop un civil el precedeix i el soldat els va al darrere mentre el tornen a la seva classe; una mica s’imagina que va cap a una habitació d’hotel. Li tanquen la porta i el deixen sol.

¿Per què li han ordenat que es prepari? Perquè és una ordre, no cal dubtar-ne. Ha arribat el moment. El duran a algun lloc. ¿Li faran emportar-se la maleta? ¿Després tornarà aquí? Deuen haver tret el paper de diari que embolicava les coses; ara tot està barrejat. Hi ha pastilles de sabó roses que recorden la pell de la Bertha, un botifarró fumat, un tros força gros de cansalada, mig quilo de sucre i unes quantes rajoles de xocolata. També hi troba mitja dotzena de camises i parells de mitjons, amb un jersei nou, que la seva mare li deu haver comprat. Al fons encara hi ha uns guants de punt, fets amb llana molt gruixuda, com no n’hauria portat mai pel carrer.

Es canvia. S’ha perdut la dona de la finestra. Pensa massa de pressa. Això no compta. L’atabalen, cosa que li accentua el mal humor. Arriba a enyorar la seva solitud i els seus petits costums. Quan torni, si és que torna, haurà de posar tot això en ordre dins del seu cap. Mossega la xocolata, sense fixar-se que és una cosa que no havia fet des de fa dinou dies, i el que subsisteix de la visita de la Lotte és un sentiment de decepció.

No sap com hauria hagut d’anar, però està decebut. No hi ha trobat cap punt de contacte. Ell li feia preguntes i tenia la sensació, encara la té, que tot el que ella responia no tenia cap mena de relació amb el que ell li preguntava.

Això no obstant, li ha donat notícies, tan de pressa i tan directament com ha pogut. Les autoritats no la deuen haver molestat, si ahir encara no sabia on era. O sigui que els diaris no n’han dit res. La policia local no se’n cuida. La Lotte ho hauria sabut per en Kurt Hamling.

L’inspector principal continua visitant la casa, però ha travessat el replà, una mica com qui travessa un riu. Ara va al pis dels Holst. ¿A què fer? En Holst ja no treballa als tramvies. La raó és molt senzilla. Aquesta feina l’obligava, setmana sí setmana no, a tornar a mitjanit i, mentre ell era fora, la Sissy estava sola. Deu haver trobat una altra feina, que només l’ocupa durant el dia.

No deixen mai la Sissy. Sap prou bé com parlen d’aquestes coses la seva mare i la gent com ella. Si ha pronunciat la paraula neurastènia, si se la veia incòmoda, vol dir que és més greu.

¿La Sissy s’ha tornat boja?

Ell no té por de les paraules. S’obliga a dir aquesta en veu alta:

—Boja!

Vet aquí. Amb els dos homes, el seu pare i el vell Wimmer, que es relleven al seu costat, i l’inspector principal, que de tant en tant va a seure en una cadira, sense treure’s l’abric ni els xancles que deixen un rastre mullat a terra.

Duran en Frank a algun lloc. Si no, no tindria sentit que li haguessin dit que es preparés. Doncs bé!, està a punt més aviat del compte. No té res més a fer i durant aquesta mena d’entreacte no val la pena que pensi. Només serviria per debilitar-lo. Després de la xocolata, rosega una mica de botifarró. La seva mare no ha pensat que no té cap ganivet per tallar-lo. I no li queda aigua per rentar-se la cara. Fa pudor de carn fumada.

Que vinguin de pressa! Que se l’enduguin! I, sobretot, que el tornin aquí ben de pressa i que el deixin tranquil!

El mateix civil d’abans. En el fons, a part dels soldats, que canvien sempre, no són gaire colla. Tots tenen un aire de família. Si en Timo tenia raó, el sector al qual pertanyen deu ser un sector força important. ¿Que no li va dir, en Timo, que l’home davant del qual el coronel s’havia posat a tremolar tenia pinta de petit funcionari?

Aquí, tots són així. No se’n veu cap que faci cara de content ni que sigui una mica presumit. És impossible imaginar-se’ls davant d’un bon sopar, ni amanyagant alguna noia. En aparença, estan fets per fer comptes.

Com que, sempre segons en Timo, pel que fa a ells la veritat és el contrari de les aparences, deuen tenir un poder de nassos.

Altre cop el mateix despatxet. El senyor gran no hi és. ¿Pot ser que hagi anat a dinar? En Frank troba la seva corbata i els cordons de les sabates damunt del moble. Amb mal accent, li diuen, assenyalant els objectes:

—Agafi!

S’asseu en una cadira. No està gens impressionat. Si aquesta gent entengués millor el seu idioma, es posaria a parlar-hi de qualsevol cosa.

N’hi ha dos que l’esperen, amb el barret posat. En el moment de sortir, un dels dos li dóna un cigarret i després un misto.

—Gràcies.

Al pati els espera un cotxe, no pas un cotxe cel·lular, ni un cotxe militar, sinó un cotxe negre i brillant com en tenia «abans» la gent rica que es podia pagar un xofer. Molt dòcil, gens sorollós, surt per la reixa i es dirigeix cap a la ciutat seguint les vies del tramvia. Encara que els vidres estiguin pujats, l’aire igualment té una mica el gust de l’aire de fora. Es veuen aparadors, gent a les voreres, un vailet que empeny un tros de totxo amb el peu, saltant a peu coix.

No li han fet endur-se la maleta. Tampoc no ha hagut de firmar cap paper. Tornarà. Té el convenciment que tornarà i que encara veurà la dona que estén la roba de criatura a la finestra. Té!, si s’hagués girat a temps, potser hauria reconegut la casa. Quan tornin hi haurà de pensar.

El camí és molt més curt en cotxe que en tramvia. Ja arriben al centre. Rodegen un gran edifici on hi ha la majoria de despatxos militars. Allà és on el general deu tenir el seu. Hi ha sentinelles a totes les portes i unes barreres que impedeixen que els civils passin per la vorera.

No s’aturen davant de l’escalinata monumental, sinó davant d’una porta baixa, en una travessia, on abans hi havia una comissaria de policia que han canviat de lloc. No cal que li indiquin que baixi. Ho ha entès. Es queda un moment dret, immòbil, al mig de la vorera, un moment de res. Veu gent a l’altra banda del carrer. No reconeix ningú. Ningú no el reconeix, ni el mira. No s’entreté. Segur que no està permès.

Entra sense que li ho hagin de dir. Espera un segon perquè el precedeixin per un dèdal de passadissos foscos i complicats amb inscripcions misterioses a les portes i, de tant en tant, es creuen amb una secretària que porta carpetes sota el braç.

Aquí no el torturaran. No hi hauria tantes empleades amb brusa clara. Elles no el miren quan passa. No hi ha res dramàtic. Són despatxos, simplement, una gran quantitat de despatxos on s’amuntega el paperam i on uns oficials i sotsoficials uniformats treballen tot fumant cigarrets. Els signes misteriosos, a les portes, lletres seguides de xifres, és evident que indiquen els diferents serveis.

És un altre sector, en Timo té raó. De seguida es nota la diferència. ¿És un sector inferior o superior? Això no és capaç de dir-ho. Aquí, per exemple, se senten veus, murmuris, rialles. Hi ha homes ben alimentats que inflen el pit i s’estrenyen el cinturó abans de sortir: s’endevinen els pits de les dones sota les bruses, la flonjor de les natges sota la faldilla. Segur que n’hi ha que fan l’amor en un racó de taula.

En Frank també es comporta d’una altra manera. Mira al voltant seu com faria a qualsevol lloc i l’empipa una mica no haver-se tret la barba. Gairebé té el mateix posat d’abans. Ha provat de veure’s al vidre d’una porta i s’ha tocat el nus de la corbata.

Arriben. Són quasi a dalt de tot de l’edifici. Les sales tenen el sostre més baix, les finestres són més petites, els passadissos estan plens de pols. L’introdueixen en un primer despatx, on no hi ha ningú, on només es veuen arxivadors verds al llarg de les parets i una gran taula de fusta blanca plena de papers assecants tacats.

¿S’equivoca? Té la sensació que els dos homes que l’acompanyen no se senten al seu lloc, que han adoptat una expressió distant i humil a la vegada, potser amb una punta d’ironia, o de menyspreu. S’interroguen amb la mirada abans que un d’ells truqui a una porta lateral. L’home desapareix, torna de seguida, seguit per un oficial tirant a gras amb la casaca descordada.

Des del pas de la porta, l’oficial examina en Frank de cap a peus, mentre xucla el seu cigar amb aires d’importància.

Sembla satisfet. D’entrada, se l’ha vist una mica sorprès de trobar-lo tan jove.

—Vine cap aquí!

És bonàs i rondinaire alhora. Per fer-lo entrar, li posa la mà a l’espatlla. Els dos civils no els segueixen al despatx, del qual l’oficial tanca la porta. En un angle, a prop d’una altra porta, un oficial més jove, d’un grau inferior, treballa sota un llum, perquè aquesta part del despatx queda una mica a les fosques.

—Friedmaier, ¿és això?

—Em dic així.

L’oficial clava una ullada al paper mecanografiat que tenia a punt.

—Frank Friedmaier. Molt bé. Seu.

Li indica, a l’altra banda del seu escriptori, una cadira de balca, empeny una capsa de cigarrets perquè si vol n’agafi, i un encenedor. Deu ser un costum. Els cigarrets els té per als visitants, perquè ell fuma un cigar extraordinàriament ros i perfumat.

—Així què, amic meu, ¿què expliquem?

Si bé té un cert accent, domina perfectament la llengua, en coneix els matisos i la familiaritat és volguda.

—No ho sé —diu en Frank.

—Ha! Ha! No ho sé!

I, dirigint-se a l’altre oficial, tradueix la resposta, que sembla que li fa molta gràcia.

—Bé caldrà saber alguna cosa, ¿no? T’hem deixat prou temps per reflexionar.

—¿Per reflexionar sobre què?

Aquesta vegada, l’oficial arrufa les celles, s’aixeca, va cap a un moble i n’agafa un expedient, que consulta. Potser segueix un guió. Torna a seure, es col·loca com abans, fa caure la cendra del cigar amb l’ungla del dit petit.

—Espero.

—No demano sinó a contestar les seves preguntes.

—Correcte! Però quines preguntes, ¿oi? ¿Segur que no saps quines?

—No.

—¿No saps què has fet?

—No sé què se’m reprotxa.

—Correcte! Correcte!

És un tic. Diu la paraula d’una manera curiosa, sense que vingui a tomb.

—Voldries saber què volem saber, correcte! ¿És això?

—Exacte.

—¿Perquè potser també saps més coses?

—No sé res.

—Res de res! No saps res de res! Però sí que és a les teves butxaques que van trobar això, ¿no?

En Frank, per un instant, s’ha pensat que veuria sortir la pistola del calaix on l’oficial ha ficat la mà. Ha empal·lidit. Sent que l’observen. Mira com qui no vol la cosa la mà del seu interlocutor i queda molt parat quan reconeix el feix de bitllets de banc que duia a la butxaca i que exhibia a tort i a dret.

—Correcte! No és res, això, ¿oi?

—Són diners.

—Són diners, sí. Molts diners.

—Els vaig guanyar.

—Els vas guanyar, correcte! Quan es guanyen diners, sempre hi ha algú, o un banc, que te’ls dóna. És així, ¿no? I jo, simplement, vull saber qui et va donar aquests diners. Molt senzill. És fàcil. Només m’has de dir un nom. ¿Correcte?

—No ho sé.

—¿No saps qui et va donar tots aquests diners?

—En devia rebre de llocs diversos.

—Segur!

—Em dedico al comerç.

—Segur!

—Cobres d’aquí, d’allà. Es canvien bitllets. No apuntes tot el que…

Però, de cop, l’home canvia de to, tanca el calaix amb un soroll sec i, categòricament, engega:

—No!

Se’l veu furiós, amenaçador. Durant uns quants segons en Frank es pensa que si ve cap a l’altre costat de la taula, se li acosta i li torna a tocar l’espatlla és per clavar-li una bufetada. És per forçar-lo a aixecar-se, mentre continua parlant com si estigués sol:

—Són uns bitllets com n’hi ha tants, ¿oi? ¿Que vénen d’aquí i d’allà i que un es fica a la butxaca sense prendre’s la molèstia de mirar-se’ls?

—Sí.

—No!

A en Frank se li fa un nus al coll. No sap on vol anar a parar, el seu interlocutor. Nota una amenaça imprecisa, un misteri. Durant divuit dies, gairebé dinou, ha pensat com un boig… Ha intentat preveure-ho tot, i res no va tal com hauria d’anar. Tot d’un plegat, l’han transportat a un altre terreny. L’institut, el vell de les ulleres, de sobte representen un món quasi reconfortant i, tanmateix, té un cigarret als llavis, sent el repicar d’una màquina d’escriure a l’habitació del costat, hi ha dones que passen pel passadís.

—Mira bé això, Friedmaier, i digues si són bitllets normals i corrents.

Ha agafat un dels bitllets de sobre la taula. Fa anar en Frank cap a la finestra, sempre amb la mà a la seva espatlla, i aguanta el bitllet de manera que el vegi a contraclaror.

—Acosta’t! No tinguis por! No s’ha de tenir por.

¿Per què aquestes paraules sonen més amenaçadores que el soroll de cops que va sentir el primer dia al despatx del senyor gran?

—Mira bé. A l’angle esquerre. Aquests foradets. Sis foradets. Correcte! I tots aquests foradets fan un dibuix. I hi ha foradets com aquests a tots els bitllets que duies a la butxaca i a tots els que vas gastar.

S’ha quedat sense veu, sense pensaments. És com si davant seu s’hagués obert un forat al lloc més imprevist, com si la paret hagués deixat d’existir al voltant de la finestra i hagués deixat els dos homes al caire del buit, per damunt del carrer.

—No ho sé.

—No ho saps, ¿oi?

—No.

—I ¿tampoc no saps què volen dir aquests foradets?

Correcte. No ho saps!

—No.

És veritat. No n’ha sentit a parlar mai. Té la sensació que el sol fet de saber el significat d’això que l’oficial anomena els foradets seria un càrrec més greu que qualsevol crim. Vol que el miri als ulls, que hi llegeixi la seva bona fe, la seva sinceritat absoluta.

—Li juro que no ho sé.

—Però jo sí, que ho sé.

—¿Què vol dir?

—Que jo ho sé. I per això necessito saber d’on has tret els bitllets.

—Ja li he dit…

—No!

—Li asseguro…

—Aquests bitllets són robats.

—Jo no els he robat.

—No!

¿Com en pot estar tan segur? I aleshores, recalcant cada síl·laba, articula:

—Els han robat aquí.

Com que en Frank mira aterrit al seu voltant, l’oficial corregeix:

—Els han robat aquí, en aquesta casa.

En Frank té por de desmaiar-se. Ara ja entén què vol dir suor freda. Entén moltes altres coses. Li sembla que ho entén tot.

Els foradets als bitllets els fan els ocupants. ¿A quins bitllets? ¿Als d’una reserva?

No ho sap ningú, ningú no s’ho ha imaginat mai, i el sol fet de saber aquest secret ja és aterridor.

No l’acusen a ell, caram! Ni a en Kromer tampoc. Saben perfectament que ells només són petits traficants i que la gent com ells no té accés a certes caixes.

¿Ja sospiten del general? ¿Han detingut en Kromer? ¿L’han interrogat? ¿Ha parlat?

En Frank ha treballat per no res durant divuit dies i mig. Tot era erroni, estúpid. Es preocupava per gent sense importància, per gent a la seva altura, com si el destí fes servir mai aquestes vies.

¿El destí ha triat un bitllet de banc, sens dubte algun dels que es va gastar, potser a can Timo, o potser a la botiga on li van vendre l’abric de pèl de camell? ¿O potser és un dels bitllets que va donar a en Kropetzki per als ulls de la seva germana?

—Bé ho haurem de saber, ¿oi? —diu l’oficial, mentre torna a asseure’s.

I empeny un altre cop la capsa de cigarrets cap a en Frank.

—Ja ho veu, Friedmaier! Ja veu de quina qüestió es tracta. Correcte!