II

No els retreu res. Ells ho han d’intentar, per tots els mitjans, la seva feina és mirar d’afeblir la seva resistència. Es pensen que el venceran per la son. S’organitzen per no deixar-lo dormir gaires hores seguides, i no han endevinat —cal impedir que ho endevinin— que ha après a dormir; que, en definitiva, són ells els que n’hi han ensenyat.

Com que la finestra del davant ja s’ha tancat, sap que no trigaran gaire a cridar-lo. No ho fan mai dos dies a la mateixa hora. Un altre dels seus ardits. Seria massa fàcil. Per a les sessions de la tarda, i sobretot per a les de la nit, les variacions de temps sovint són considerables. En canvi per a les del matí són més limitades. Els presoners del costat han tornat del passeig. El deuen odiar, el deuen considerar un traïdor. No tan sols no escolta els seus missatges i no hi respon, sinó que tampoc no fa la cadena. Una altra cosa que ha entès. Els missatges es transmeten de classe en classe, de paret en paret, encara que no els entenguin, perquè hi ha una possibilitat que arribin a algú per a qui poden ser preciosos.

No és culpa seva. No té temps. Tampoc no hi troba cap gust. Li sembla una cosa pueril. Aquests homes es preocupen de fora, de la seva vida, de criaturades. Fan mal fet d’empipar-s’hi. Ell té consciència de jugar una partida molt més important que la d’ells i, aquesta partida, l’ha de guanyar. Seria espantós anar-se’n sense haver-la guanyat fins al final.

Dorm. Dorm tan bon punt la finestra es tanca. S’endinsa tan a fons com pot en el son, per aprofitar. Sent passos a la classe del costat, gemecs a la de l’esquerra, on algú, sens dubte un vell, o algú molt jove, es passa el dia queixant-se.

Com sempre, o gairebé sempre, vindran abans de la sopa. En Frank encara té una mica de cansalada i una punta de botifarra. D’altra banda es pregunta per què li van donar aquests dos paquets, perquè, sense ells, es trobaria més dèbil.

No li costaria gaire atribuir al senyor gran una certa honestedat en els mitjans que utilitza, una mena de fair play. ¿Potser, en ell, no és sinó el gust per la dificultat? ¿Potser a causa de l’edat d’en Frank, que deu considerar un vailet, vol donar-li una oportunitat suplementària per tal que la victòria no el faci posar vermell?

En relació amb la sopa, en tot cas, avui li tornen a fer el mateix. Tant li fa quin dia és, vist que ja no compta per dies, ni per setmanes. Té altres punts de referència. Compta segons l’objecte principal dels interrogatoris, fins allà on es pot parlar d’objecte principal amb un home que ho embolica tot per gust.

És el dia de després de la Bertha, quatre dies després del dissabte a fons a l’habitació de la finestra oberta. Amb això n’hi ha prou.

D’altra banda, s’ho esperava. Ha reconegut una mena de ritme, com els vaivens de les marees. Un dia, el criden molt aviat; un altre dia més aviat tard; de vegades, poc abans que reparteixin la sopa, quan a l’escala ja se senten els cops de les olles.

No hauria hagut d’escurar-la fins a l’última gota, al principi. No és gens bona. Només és aigua calenta, amb colinaps i alguna vegada dues o tres mongetes. Però algun dia s’hi veuen llunes, com a l’aigua de rentar plats, i aleshores pots tenir la sort de trobar, al fons, un trosset de carn grisenca.

No li hauria d’interessar, si té botifarra i cansalada. Però li agrada asseure’s al llit, amb el plat de llauna a la falda, sentir l’escalfor que li baixa pel canó cap a l’estómac.

El senyor gran, que no es deixa veure mai al pati, i per tant encara menys a les passarel·les, deu haver-ho endevinat, perquè sempre el fa baixar abans de la sopa.

En Frank ha reconegut els passos a través del son; dos passos: el de l’home amb sabates de ciutat i el del soldat amb botes. El vénen a buscar a ell. Aquests dos són invariablement per a ell. Com si fos l’únic presoner que interroguen. No perd ni una engruna de son. Espera que la porta s’obri. Fins i tot aleshores fa veure que ronca, per guanyar uns quants segons. Li han de tocar l’espatlla. Això s’ha convertit en un joc, però ells no se n’han d’adonar.

Com aquell qui diu ja no es renta, també per guanyar temps. Tot el temps del qual disposa està consagrat a dormir. I això que ara ell entén per dormir és infinitament més important que el son de tothom. Si no, no valdria la pena que escurés totes les engrunes de temps tal com fa.

No els fa cap somriure. No es diuen «bon dia». Ho fan tot sense dir ni piu, amb una grisa indiferència. Es treu l’abric per posar-se l’americana. A baix hi fa molta calor. Els primers dies va patir perquè s’havia endut l’abric. Val més córrer el risc d’agafar fred a la passarel·la o a l’escala. La seva escalfor corporal no té temps de dissipar-se en un trajecte tan curt.

No té mirall, però sent que té les parpelles vermelles, com la gent que no dorm prou. Les nota calentes, li fan pessics. La pell li tiba, la té massa sensible.

Avança darrere el civil, davant del soldat, i, mentre ho fa, continua dormint. Encara dorm quan entra a la petita construcció on de vegades el deixen esperant molta estona —¿una hora?— a la primera estança, tot i que amb el senyor gran no hi ha ningú.

Continua aprofitant. És qüestió de costum. Se senten sorolls, de vegades veus, i, regularment, el terrabastall del tramvia al carrer. Arriben crits infantils, ben bé fins on és ell, sens dubte a l’hora de la sortida d’una escola del veïnat.

Les criatures tenen un mestre. A l’institut hi ha professors, i sempre n’hi ha almenys un que fa, per a cadascú, el paper del senyor gran. La majoria d’adults tenen el capatàs, el cap de l’oficina o del taller, l’amo.

Tothom té el seu senyor gran. Ho ha entès, i per això no té res a retreure-li. Al costat se sent com passen pàgines, fullegen papers. Després apareix un civil al pas de la porta i li fa un senyal, com a cal metge o a cal dentista, i ell s’aixeca.

¿Per què sempre hi ha presents dos civils? Hi ha pensat. Ha trobat diverses solucions plausibles, però que no el satisfan. Tan aviat són els que el van dur a la ciutat el dia del regle de coure, com reconeix el que el va venir a arrestar al carrer Verte, com és algun altre, però no són gaires: set o vuit en total, que es relleven. No fan res. No seuen davant de cap taula. No participen mai, per poc que sigui, a l’interrogatori, segur que ni gosarien. Es queden drets, amb aire indiferent.

¿Per impedir que fugi, o que escanyi el senyor gran? Pot ser. És la resposta que surt de seguida. Això no obstant, al pati hi ha soldats armats. En podrien posar un que fes guàrdia a cada porta.

També podria ser que no confiessin els uns en els altres. No rebutja, a priori, la idea aparentment absurda que aquests homes siguin aquí per observar tot el que pugui fer el senyor gran i per enregistrar-ne les paraules. Qui sap. Potser, entre ells, n’hi ha un que té més poder que ell. Potser el senyor gran no sap quin és i potser, en realitat, tremola pensant en els informes que transmeten sobre ell a una autoritat superior.

Més aviat sembla que siguin acòlits. Fan pensar en els escolanets que acompanyen el mossèn durant les cerimònies. No s’asseuen, no fumen.

El senyor gran, en canvi, no para de fumar. Es podria dir que és el seu únic costat humà. Fuma un cigarret rere l’altre. A la taula hi té un cendrer massa petit, i a en Frank l’irrita que a ningú no se li acudeixi canviar-lo per un de més gran. És un cendrer verd, en forma de fulla de vinya. A la sessió del matí ja desborda de burilles i cendra.

A l’habitació hi ha una estufa, una galleda amb carbó. En el pitjor dels casos, n’hi hauria prou que, de tant en tant, encara que només fos un o dos cops al dia, algú buidés el cendrer a la galleda del carbó.

No fan res. ¿Potser ell no vol? Les burilles s’acumulen, i són burilles brutes. El senyor gran fuma d’una manera bruta, sense treure’s mai el cigarret de la boca. Saliveja, el deixa apagar tot sovint, el torna a encendre, mulla el paper, mastega els brins de tabac.

Té les puntes dels dits marrons. Les dents també. I dues taquetes, per sobre i per sota dels llavis, indiquen el lloc del cigarret.

La cosa més inesperada, en un home com ell, és que se’ls cargola tot sol. Fa cara de no acordar cap mena d’importància a la vida material. No se sap quan menja, quan dorm, quan s’afaita. En Frank no recorda haver-lo vist mai afaitat de fresc. Això no obstant, fins i tot en ple interrogatori, es pren la molèstia de treure’s de la butxaca una bosseta de pell de porc on guarda el tabac. D’una butxaqueta de l’armilla, en treu el paper de fumar.

És minuciós. L’operació és llarga, és exasperant, perquè, mentre dura, tot queda com suspès. ¿És un truc?

Aquesta nit, gairebé al matí, cap al final de l’interrogatori, li ha parlat de la Bertha. Com sempre, quan llança un nom nou a l’arena, ho fa de la manera més inesperada. No n’ha pronunciat el cognom. Hauria pogut semblar que el senyor gran era un client de la casa, o un home com ara l’inspector principal Hamling, per a qui els petits negocis de la Lotte no tenen secrets.

—¿Per què el va deixar, la Bertha?

En Frank ha après a guanyar temps. ¿Que potser no és únicament per això que és aquí?

—No em va deixar. Va deixar la meva mare.

—És igual.

—No. Jo no m’he cuidat mai dels negocis de la mare.

—Però vostè dormia amb la Bertha.

Ho saben tot. Qui sap quanta gent han hagut d’interrogar per arribar a saber tot el que saben! Qui sap quantes hores representa, tot això, quants camins!

—Perquè dormia amb la Bertha, ¿oi?

—Alguna vegada.

—¿Sovint?

—Depèn del que vostè entengui per sovint.

—¿Un cop, dos cops, tres cops per setmana?

—Fa de mal dir. Depenia.

—¿L’estimava?

—No.

—¿Però dormia amb ella?

—De vegades.

—¿I hi parlava?

—No.

—¿Dormia amb ella però no hi parlava?

Hi ha moments, quan l’interpel·len sobre temes com aquest, que li vindrien ganes de respondre una obscenitat. Com a col·legi. Però no es diuen obscenitats al professor. Ni al senyor gran tampoc. Que no juga a excitar-se.

—Diguem que deia les poques paraules imprescindibles.

—¿És a dir?

—No ho sé.

—¿No passava mai que li parlés del que havia fet durant el dia?

—No.

—¿Ni que li preguntés què havia fet ella?

—Encara menys.

—¿No li preguntava mai res dels homes que havien estat amb ella?

—No estava gelós.

El to era aquest. Però cal tenir en compte que el senyor gran busca atentament les paraules, les passa pel sedàs abans de pronunciar-les, i això vol estona La seva taula és un escriptori americà, amb molts compartiments i calaixos. Està ple de paperets que sembla que no siguin res, que en algun moment, segons el que necessita, treu d’aquí o d’allà per donar-hi un cop d’ull.

En Frank coneix aquells paperets. Aquí no hi ha secretari. No hi ha ningú que apunti les respostes. Els dos homes que sempre es queden drets a prop de la porta no tenen ni llapis ni ploma. A en Frank no l’estranyaria gaire que no sabessin ni escriure.

El que escriu és el senyor gran, sempre en algun dels seus paperets, en algun tros de sobre vell, a sota d’alguna carta o alguna circular que talla amb cura. Fa una lletra minúscula, increïblement petita, que deu ser il·legible per a qualsevol altra persona que no sigui ell.

Si, als seus compartiments, hi ha algun paper que parli de la Bertha, vol dir que l’han interrogat. ¿És així que s’ha d’interpretar? Alguna vegada en Frank, quan entra, ensuma l’aire buscant olors, rastres de les persones que hagin pogut fer venir durant la seva absència.

—La seva mare rebia oficials, funcionaris.

—Potser sí.

—Sovint vostè era al pis, durant aquests visites.

—Suposo que alguna vegada sí.

—Vostè és jove, curiós.

—Sóc jove, però no sóc curiós i, en tot cas, no sóc gens viciós.

—Vostè té amics, relacions. És molt interessant saber què fan i què diuen els oficials.

—A mi no m’interessa.

—La seva amiga Bertha…

—No era la meva amiga.

—Ja no ho és, vist que va marxar, que els va deixar, a vostè i la seva mare. Em pregunto per què. També em pregunto per què, aquell dia, es van sentir crits al seu pis, fins al punt que hi va haver veïns que es van alarmar.

¿Quins veïns? ¿A qui han interrogat? Pensa en el vell Wimmer, però no en sospita.

—És curiós que aquesta Bertha, que segons paraules de la seva mare era gairebé com de la família, els deixés just en aquest moment.

¿Ho ha fet a propòsit de deixar entendre que han interrogat la Lotte? En Frank no s’altera. Ja ha sentit moltes coses.

—La Bertha era molt valuosa per a la seva mama. —No sap que en Frank no li ha dit mai «mama», que a una Lotte no se li diu «mama»—. No sé qui va dir —fa veure que busca entre els paperets— que era forta com un toro.

—Com una vaca.

—Com una vaca, sí. N’haurem de tornar a parlar.

Al principi, en Frank es pensava que eren frases gratuïtes, una manera d’intimidar-lo. No s’imaginava que la seva vida i miracles, als ulls del senyor gran, tenien prou importància per posar en dansa una maquinària tan complicada com la que devia estar en acció.

La cosa més extraordinària és que, des del seu punt de vista, el senyor gran no s’equivoca. Sap on va. Ho sap millor que en Frank, que tan sols comença a descobrir uns racons que no s’havia imaginat mai.

En aquesta casa, no es diu res gratuït. No es fan blufs. Si el senyor gran diu: «N’haurem de tornar a parlar» és que farà més que parlar-ne. Pobra bleda de la Bertha!

I això que no sent, per ella ni per ningú, cap mena de compassió. Ha superat aquest punt. No li té mania. No la menysprea. No sent odi. Acaba mirant certa gent amb els ulls de peix del senyor gran, com a través dels vidres d’un aquari.

Que el senyor gran no diu res gratuïtament, va quedar demostrat amb en Kromer. Era al principi de tot, quan ell encara no ho havia entès. S’imaginava que, com amb l’oficial del regle, n’hi havia prou de negar.

—¿Coneix un tal Fred Kromer?

—No.

—¿No ha vist mai ningú que es digui així?

—No me’n recordo.

—I això que freqüenta els mateixos llocs que vostè, els mateixos restaurants, els mateixos bars.

—Pot ser.

—¿Està segur que no ha begut mai xampany amb ell, a can Timo?

Li tira l’ham.

—Hi ha molta gent amb qui he begut a can Timo, fins i tot xampany!

Imprudència. Se n’adona de seguida, massa tard. El senyor gran acumula les potes de mosca als seus paperets. No fa gens seriós, per a un home de la seva edat i en la seva posició. Això no obstant, ni un d’aquells trossos de paper no es perd, no n’hi ha ni un que no reaparegui quan convé.

—¿Tampoc no el coneix amb el nom de Fred? Hi ha persones, a certs llocs, que només són conegudes pel nom de pila. Per exemple, molta gent que el trobava a vostè com qui diu cada dia no sabia que es diu Friedmaier.

—No és igual.

—¿No és igual que en el cas del senyor Kromer?

Tot compta. Tot té importància. Tot queda gravat. Passa dues hores extenuants negant les seves relacions amb en Kromer sense cap motiu, simplement perquè és la línia de conducta que s’ha marcat. L’endemà i els dies següents, no es parla del seu amic. Ell es pensa que ha quedat oblidat. Però després, al bell mig d’una sessió de nit, quan literalment vacil·la, que els ulls li cremen, que el fan estar dret exprés, li donen una fotografia d’aficionat en què se’l veu en companyia d’en Kromer i de dues dones, a ple estiu, a la vora d’un riu. S’han tret l’americana. Hi ha un ambient de sortida campestre. En Kromer sent la necessitat de plantificar la manassa sobre el pit de la rossa que l’acompanya.

—¿No el coneixia?

—No recordo com es diu.

—¿Ni les noies?

—Si hagués de recordar el nom de totes les noies amb qui he anat amb barca!

—N’hi ha una, aquesta d’aquí, la morena, que es diu Lili.

—El crec.

—El seu pare treballa a l’ajuntament.

—Pot ser.

—I el seu company és en Kromer.

—¿Ah?

No recordava la foto, que no havia vist mai. El que recorda és que, aquell dia, eren cinc, tres homes i dues dones, cosa que sempre ho complica tot. Per sort, el tercer estava molt enfeinat amb les seves fotografies! També era ell que, a la barca, feia anar els rems. Si volgués dir al senyor gran com es deia, en seria incapaç.

Això demostra la seriositat amb la qual investiguen. Qui sap d’on l’han anat a treure, aquesta fotografia! ¿Han fet un escorcoll a can Kromer? Seria curiós que en Frank no hagués vist mai la foto, si era allà. ¿A casa del tercer? ¿Del fotògraf que va revelar el negatiu?

És justament el que li agrada del senyor gran, que l’anima, que li dóna esperances. L’oficial segur que ja l’hauria fet afusellar de seguida, per desfer-se’n i no complicar-se la vida. En canvi, amb ell, encara té temps.

A dir veritat, en el fons està convençut —no, és més aviat una fe que no un convenciment— que tot plegat només depèn d’ell. Igual que la gent que dorm poc, que ha après a dormir, pensa sobretot a través d’imatges, de sensacions.

Caldria tornar al somni del vol, quan només calia que posés les mans planes, que es recalqués amb força en el buit, amb tota la seva voluntat, per enlairar-se, primer a poc a poc, després amb facilitat, fins a tocar el sostre amb el cap.

No en pot parlar. Encara que fos aquí en Holst en persona, no li confessaria la seva esperança secreta. Encara no. És ben bé igual que en un somni, i és magnífic que aquest somni l’hagi tingut diverses vegades, perquè ara l’ajuda. Potser també és un somni això que està vivint. Hi ha moments que, de tanta son que té, ja no n’està segur. Aquí també depèn d’ell, de la seva voluntat.

Si té prou energia, si continua tenint prou fe, s’allargarà tant de temps com calgui.

No es tracta de tornar a fora. Per a ell no es tracta d’esperances com les que deuen tenir els homes tancats a la classe del costat. Aquestes esperances no li interessen, més aviat les troba xocants.

Fan el que poden. No és culpa seva.

Per a ell, cal guanyar un cert espai de temps. Si li preguntessin per la importància d’aquest lapse, si li demanessin que el fixés, per exemple, en dies, en setmanes, en mesos, seria incapaç de respondre. ¿I si li preguntessin què ha d’haver-hi al final?

Vinga! Val més parlar amb el senyor gran! Hi ha moments per a tot. És un interrogatori a peu dret. Distingeix els interrogatoris assegut i els interrogatoris a peu dret. Un mètode força ingenu, fet i fet. Sempre amb la intenció d’afeblir-ne la resistència. No deixa que vegin que prefereix estar dret. Quan toca assegut, el fan seure en un tamboret sense respatller i, a la llarga, la posició encara és més cansada.

El senyor gran no s’aixeca mai, no té mai necessitat d’estirar les cames per l’habitació. Ni una sola vegada, ni tan sols durant un interrogatori de cinc hores, no ha sortit per fer les seves necessitats ni per beure un got d’aigua. No beu mai. No té res per beure a la taula. Es limita a fumar cigarrets, i a sobre deixa que se li apaguin regularment dos o tres cops cadascun.

Fa servir molts trucs. Per exemple, el de deixar sempre la pistola d’en Frank sobre la taula, com si la hi hagués oblidat, com si fos un objecte anònim, sense importància. La fa servir de petjapapers. Des del primer dia, des que el van escorcollar, no l’ha esmentat mai. L’arma igualment és allà, com una amenaça.

Cal reflexionar fredament. En Frank no és l’únic del seu sector. Malgrat el temps que el senyor gran li dedica, que és considerable, cal suposar que un home de la seva importància té altres problemes per resoldre, ha d’interrogar altres presoners. ¿La pistola continua al mateix lloc quan interroga els altres? ¿No es tracta d’un decorat que canvia per a cadascun? La pistola, segons el moment, ¿no canvia per algun altre objecte, un punyal, un xec, una carta, o qualsevol altre cos del delicte?

¿Com explicar que aquest home és una benedicció del cel? Un altre no ho entendria i es posaria a odiar-lo. Sense ell, en Frank no tindria sempre present la noció del temps que li queda. Sense ell, sense aquests interrogatoris extenuants, potser no hauria sospitat mai aquesta lucidesa que ara coneix i que s’assembla tan poc a res del que abans ell anomenava així.

Cal estar en guàrdia, evitar d’amollar massa fil de cop. Es podria accelerar tot i arribar massa de pressa al final.

No s’ha d’acabar de seguida. En Frank encara ha de solucionar moltes coses. És lent. És lent i a la vegada ràpid.

Tot això li impedeix parar esment en els homes que vénen a buscar a la classe del costat, a punta de dia, per afusellar-los. El detall que l’impressiona més, ben mirat, és el moment del dia que escullen per fer-ho, és que els presoners, ensonyats, estan atordits, no s’han rentat, no s’han afaitat, no tenen ni una tassa de cafè a l’estómac, i el fred els obliga, sense excepció, a alçar-se el coll de l’americana. ¿Per què no deixen que es posin l’abric? Misteri. No és pas a causa del valor de la peça. I la roba, per gruixuda que sigui, no impedeix que les bales passin. ¿Potser és tan sols perquè sigui més sinistre?

¿En Frank s’alçaria el coll de l’americana? Potser sí. No hi pensa. Hi pensa rarament. De totes maneres està convençut que no l’afusellaran al pati, davant del porxo on s’amunteguen els pupitres.

Tots aquests són homes que han estat jutjats, que han comès algun crim, que poden ser jutjats, apuntats als grans llibres de la justícia. Si convé fent una mica de trampa.

Si a ell l’haguessin hagut de jutjar, és més que probable que l’haguessin fet tornar al despatx de l’oficial del regle de coure.

Quan tot això s’hagi acabat, quan el senyor gran consideri, en cos i ànima, que n’ha tret tot el que se’n podia treure, el faran desaparèixer sense romanços, encara no sap on, no coneix prou la casa: li engegaran un tret per darrere, en una escala o un passadís. Deuen tenir algun soterrani que serveix per a aquestes coses.

Aleshores, li serà indiferent. No té por. L’únic que tem, l’únic que el preocupa, és que sigui massa aviat, abans que ho hagi decidit, abans que hagi acabat.

Si de debò és el que volen, serà el primer de dir: «Som-hi!».

Si hagués de formular una última voluntat, un últim desig, els demanaria que procedissin a la petita operació mentre estigués ajagut de bocaterrosa al seu llit.

¿Tot plegat no demostra que aquest senyor gran és providencial? Encara trobarà més coses. Cada dia troba coses noves. Es tracta d’estar amatent a tots els fronts alhora, de pensar tant en en Timo com en la gent que veia a la pastisseria Taste, o en els veïns anònims del pis. Ho embolica tot, aquell vell dimoni amb ulleres, expressament.

¿Quina és la seva última troballa? S’ha permès un moment per netejar-se les ulleres amb un gran mocador fosc que sempre li surt una mica de la butxaca dels pantalons. Ha jugat, com de costum, amb els seus paperets. Si algú l’observés per la finestra i no el conegués, tindria la sensació que és una mena de rifa, o de joc de quina. Realment fa l’efecte que en pesqui un a l’atzar. Després cargola un cigarret, amb una lentitud irritant de maníac. Treu la llengua per enganxar el paper, busca la capsa de mistos.

No troba mai els mistos, enterrats sota el paperam. No mira en Frank. És estrany que el miri a la cara i, quan ho fa, ho fa amb una indiferència total. Qui sap si els altres dos, els escolanets, no hi són, justament, per vigilar les reaccions d’en Frank i, després, fer-ne un informe.

—¿Coneix l’Anna Loeb?

En Frank ni parpelleja. Fa temps que ja no parpelleja. Rumia. El nom no li sona, però això a priori no vol dir res. Per ser més precís, coneix el nom de Loeb, com tothom, la cerveseria Loeb, en beu la cervesa des que va tenir edat de beure’n. És un nom que està en lletres grosses a les façanes de les cases, als anuncis lluminosos dels bars i de les botigues d’alimentació, als calendaris i fins i tot als vidres dels tramvies.

—Conec la cervesa.

—Li pregunto si coneix l’Anna Loeb.

—No.

—I això que va ser una de les inquilines de la seva mare.

O sigui que és algú altre que es deia així.

—Potser té raó. No ho sé.

—Això potser l’ajudarà a recordar-la.

Li ensenya una fotografia que treu d’un calaix. És un home que sempre té fotografies en reserva. En Frank s’aguanta per no exclamar: «L’Anny!».

Perquè és ella, però una Anny força diferent de la que va conèixer ell, potser perquè va vestida de ciutat, amb un vestit d’estiu i un barret ample al cap. Somriu i agafa de bracet algú que el senyor gran li amaga amb el dit gros.

—¿La coneix?

—No n’estic segur.

—Va viure al mateix pis que vostè, els últims temps.

—Pot ser.

—Ella ha declarat que havia tingut relacions amb vostè.

—També pot ser.

—¿Quantes vegades?

—No ho sé.

¿Han arrestat l’Anny? Amb ells, no se sap mai. Tenen interès a dir mentides per saber veritats. Forma part de la seva feina. En Frank no es deixa acabar d’enganyar mai del tot pels papers.

—¿Per què la va portar a casa de la seva mare?

—¿Jo?

—Sí.

—Però si jo no la vaig dur a casa la mare!

—¿Doncs qui la hi va enviar?

—No en tinc ni idea.

—¿Vol insinuar que s’hi va presentar per iniciativa pròpia?

—No seria gens estrany.

—En aquest cas, s’hauria de suposar que algú li va donar la seva adreça.

Encara no l’entén, s’ensuma una trampa, no contesta. Així es produeixen una colla de silencis llargs que fan que els interrogatoris durin una eternitat.

—L’activitat de la seva mare és una activitat il·lícita sobre la qual no cal que tornem.

Això igualment podria voler dir que han arrestat la Lotte, també.

—Per tant la seva mare tenia interès a posar al corrent un mínim de gent. Si l’Anna Loeb es va presentar a casa seva, és que sabia que hi podia trobar refugi.

Aquesta paraula, refugi, avisa en Frank que ha de lluitar a la vegada contra la son i contra els pensaments confusos, que, així que bada, l’acaparen i que ell no rebutja sinó a contracor, perquè en realitat ara són tota la seva vida. Com un somnàmbul, repeteix:

—¿Refugi?

—¿Pretén que no sabia res del passat de l’Anna Loeb?

—No sabia ni com es deia.

—¿Com es feia dir?

Això és el que ell anomena amollar fil. No té altre remei.

—Anny.

—¿Qui la va enviar a casa seva?

—Ningú.

—¿La seva mare la va acceptar sense cap recomanació?

—Era guapa i feia l’amor. La meva mare no demana res més.

—¿Quantes vegades va tenir-hi relacions, vostè?

—No me’n recordo.

—¿N’estava enamorat?

—No.

—¿Ella n’estava?

—No ho crec.

—Però van tenir relacions.

¿Que potser és una mena de purità, o de viciós, per acordar tanta importància a aquests temes? ¿O potser un impotent? Amb la Bertha va fer el mateix.

—¿Què li va dir?

—No deia mai res.

—¿Què feia tot el dia?

—Llegia revistes.

—¿Revistes que vostè li anava a buscar?

—No.

—¿Com se les procurava? ¿Sortia?

—No. Em sembla que no va sortir mai.

—¿Per què?

—Ni idea. Només va estar a casa uns quants dies.

—¿S’amagava?

—No m’ho va semblar.

—¿D’on treia les revistes?

—Devia haver-les dut amb ella.

—¿Qui li tirava les cartes a la bústia?

—Ningú, suposo.

—¿No li va demanar mai que li tirés cap carta?

—No.

—¿Ni que transmetés cap missatge?

—No.

És fàcil perquè és veritat.

—¿Anava al llit amb els clients?

—Per força.

—¿Amb qui?

—No ho sé. No sempre hi era, jo.

—Però ¿quan era al pis?

—No era assumpte meu.

—¿No estava gelós?

—En absolut.

—I això que és bonica.

—Hi estic acostumat.

—¿Hi havia clients que venien expressament per ella?

—Això ho ha de preguntar a la meva mare.

—Ja l’hi hem preguntat.

—¿Què ha contestat?

D’aquesta manera l’obliguen, gairebé cada dia, a reviure una mica la vida de casa seva. En parla amb un distanciament que sorprèn de manera visible el senyor gran, sobretot perquè nota que en Frank és sincer.

—¿No li van trucar mai per telèfon?

—En tota la casa només hi ha un aparell que funciona, el del porter.

—Ja ho sé.

¿I així? ¿Què vol saber més?

—¿Ha vist aquest home, alguna vegada?

—No.

—¿I aquest?

—No.

—¿Aquest?

—No.

Persones que no coneix. ¿Per què el senyor gran se les enginya per amagar una part de les fotografies, per deixar veure només la cara i impedir-li que vegi el cos?

Perquè són oficials, és clar! ¿Potser oficials superiors?

—¿Vostè sabia que l’Anna Loeb estava buscada?

—No n’havia sentit a parlar mai.

—¿També ignorava que al seu pare l’havien afusellat?

De fet, fa més d’un any que van afusellar el cerveser Loeb, perquè van descobrir tot un arsenal clandestí al soterrani de la cerveseria.

—No sabia que fos el seu pare. No sabia com es deia de cognom.

—I tanmateix és a casa seva que va anar a refugiar-se.

És extraordinari, en efecte. Va ficar-se al llit dues o tres vegades amb la filla del cerveser Loeb, que era un dels homes més rics i més coneguts de la ciutat, i no ho sabia! Gràcies al senyor gran, cada dia descobreix més secrets.

—¿Se’n va anar?

—Ja no ho sé. Em sembla que encara era a casa quan em van detenir.

—¿No n’està segur?

¿Què ha de contestar? ¿Què saben? No li va caure mai simpàtica, l’Anny, perquè feia aquella cara de menyspreu —ni d’això; d’estar absent, que encara és pitjor— quan li feia l’amor. Ara, tot això ja no compta. ¿L’han detingut? ¿Han fet una veritable batuda, des que ell està tancat?

—Em sembla que sí. La nit abans havia begut molt.

—¿Al bar d’en Timo?

—Potser sí. I a més llocs.

—¿Amb en Kromer?

No oblida res, el vell tauró!

—Amb molta gent.

—Abans de refugiar-se a casa seva, l’Anna Loeb va ser successivament amant de diversos oficials, i els triava molt bé.

—Ah!

—Més pel lloc que ocupaven que no pel físic o pels diners.

No contesta. No li pregunten res.

—Estava al servei d’una potència estrangera i havia anat a refugiar-se a casa seva.

—A una dona que no estigui gaire mal feta no li costa gens que l’admetin en un bordell.

—¿Admet que era un bordell, doncs?

—Digui’n com vulgui. Hi havia dones que feien l’amor amb els clients.

—¿I amb oficials també?

—Potser. No feia guàrdia a la porta, jo.

—¿Ni al finestró?

Ho sap tot! Ho endevina tot! Deu haver visitat el pis fixant-se en tot.

—¿Sabia com es deien?

—No.

¿Podria ser, potser, que el sector del senyor gran treballés contra l’altre sector, el de l’oficial que li va clavar el cop de regle? La paraula oficial es repeteix amb una freqüència que l’intriga.

—¿Els reconeixeria?

—No.

—De vegades es quedaven molta estona, ¿oi?

—Prou per fer el que havien vingut a fer.

—¿Parlaven?

—Jo no era a l’habitació.

—Parlaven —afirma el senyor gran—. Els homes sempre parlen.

Com si tingués tanta experiència com la Lotte! Sap on va, amb la seva paciència i la seva escrupolositat. Hi veu molt lluny. Té molt de temps. Agafa un cap de fil, delicadament, i descabdella la troca.

L’hora de la sopa ja ha passat. En Frank trobarà el líquid ben fred al plat, com gairebé cada dia.

—Quan les dones fan parlar els homes, és per repetir el que els han dit a algú.

En Frank arronsa les espatlles.

—L’Anna Loeb feia l’amor amb vostè, però vostè pretén que no li deia res. No sortia i, tanmateix, enviava missatges.

Li roda el cap. Ha d’aguantar fins al final, fins al llit, fins als taulons sobre els quals per fi es desplomarà, amb els ulls tancats i un xiulet a les orelles, per escoltar la sang que li circula per les artèries, per sentir el seu cos viure, per pensar, finalment, en altres coses diferents de totes aquestes collonades que li permeten durar, per pensar en una finestra, en quatre parets, en una habitació amb un llit, un fogó —no gosa afegir-hi el bressol—, en un home que se’n va al matí sabent que tornarà, en una dona que es queda i que sap que no està sola, que no estarà mai sola, en el sol que surt i que es pon sempre als mateixos llocs, en una capsa d’alumini que es porta sota el braç com un tresor, en unes botes de feltre gris, en un gerani que floreix, en coses tan senzilles que ningú no les veu, o que la gent menysprea, de què la gent arriba fins i tot a queixar-se quan les posseeix.

Té els dies tan comptats!