10

L’Atticus no era una persona vigorosa; s’acostava a la cinquantena. Sempre que en Jem i jo li demanàvem per què era tan gran, ens responia que havia començat tard, i nosaltres pensàvem que allò havia repercutit en les seves facultats i la seva virilitat. Era molt més gran que els pares dels nostres companys de classe, i ni en Jem ni jo podíem dir res d’ell quan algun company deia: «El meu pare…».

En Jem era un fanàtic del futbol americà. L’Atticus no es negava mai a jugar a prendre’ns la pilota, però quan en Jem li volia fer un placatge l’Atticus li deia: «Ja sóc massa gran per a aquestes coses, fill».

El nostre pare no feia res. Treballava en un despatx, no en una adrogueria. L’Atticus no conduïa cap camió bolquet del comtat, no era el xèrif, no treballava la terra, no feia de mecànic ni res que pogués despertar l’admiració de ningú.

A més a més, portava ulleres. De l’ull esquerre quasi no hi veia, i deia que els ulls esquerres eren la maledicció de la família Finch. Sempre que volia veure bé alguna cosa, posava el cap de costat i mirava amb l’ull dret.

No feia les coses que feien els pares dels nostres companys d’escola: no anava mai a caçar, no jugava a pòquer, no pescava, no bevia i no fumava. S’asseia a la sala i llegia.

Tot i tenir aquests costums, però, no passava tan inadvertit com hauríem desitjat. Aquell any, a l’escola es feien molts comentaris sobre el fet que defensés en Tom Robinson, i cap era afalagador. Després d’aquella meva topada amb en Cecil Jacobs en què vaig decidir amagar el cap sota l’ala, va començar a córrer la veu que l’Scout Finch no es barallava amb ningú perquè el seu pare no li deixava. Això no era del tot veritat: no em barallava amb gent de fora de casa a causa de l’Atticus, però dintre la família era una altra cosa. Estava disposada a barallar-me amb dents i ungles amb qualsevol parent fins al grau de cosí tercer. En Francis Hancock, per exemple, ho sabia molt bé.

Quan ens va regalar les escopetes d’aire comprimit, l’Atticus no ens va ensenyar a disparar. Qui ens hi va ensinistrar va ser el tiet Jack, que ens va dir que a l’Atticus no li interessaven les armes de foc. L’Atticus va dir un dia a en Jem: «M’estimaria més que féssiu punteria amb llaunes al jardí de darrere, però sé que disparareu contra els ocells. Dispareu a tants gaigs com vulgueu, però recordeu que matar un rossinyol és un pecat».

Va ser l’única vegada que vaig sentir dir a l’Atticus que fos pecat fer alguna cosa, i ho vaig comentar a la senyora Maudie.

—El teu pare té raó —va dir—. Els rossinyols només fan música per regalar-nos les orelles. No es mengen res dels horts, no nien als graners; només ens regalen amb els seus refilets. Per això és un pecat matar un rossinyol.

—Senyora Maudie, tot aquest veïnat és força vell, oi?

—És més antic que el centre.

—No, vull dir que la gent d’aquí el carrer és tothom vell. En Jem i jo som els únics nens. La senyora Dubose deu tenir quasi cent anys, la senyoreta Rachel és gran, i vostè i l’Atticus també.

—De tenir cinquanta anys jo no en dic ser vell —va dir la senyora Maudie amb aspror—. Encara em conservo, jo, no? I el teu pare també. La Divina Providència ha tingut la bondat de cremar-me aquell mausoleu que tenia per casa, que em queia a sobre… Sí que tens raó, Scout, per això, que és un veïnat de gent gran. No t’has relacionat gaire amb nois, oi?

—Sí, a escola.

—No, vull dir nois més grans. Teniu sort; tu i en Jem teniu sort que el vostre pare sigui gran. Si el vostre pare tingués trenta anys, faríeu una vida molt diferent.

—Segur. L’Atticus no sap fer res…

—No t’ho pensis —va dir la senyora Maudie—. Encara té molta empenta.

—Què sap fer?

—Sap fer uns testaments tan blindats que no poden donar peu a cap malentès.

—Ostres…

—I, sabies que és el millor jugador d’escacs del poble? A Finch’s Landing, quan érem petits, l’Atticus Finch guanyava tothom de banda i banda del riu.

—Per l’amor de Déu, senyora Maudie, però si en Jem i jo el guanyem sempre!

—Doncs mira, ja és hora que sapigueu que us dóna peixet. I, sabies que sap tocar la guimbarda?

Aquesta modesta virtut només va servir perquè encara m’avergonyís més d’ell.

—Ja ho veus… —va dir.

—Què haig de veure, senyora Maudie?

—Res; no has de veure res; però hauries de sentir-te’n orgullosa. No tothom sap tocar la guimbarda. Vigila, deixa passar els fusters. Va, vés cap a casa, que vull estar per les azalees i no estaré per tu. Et podrien clavar un cop de tauló.

Vaig tornar-me’n al jardí de darrere de casa i hi vaig trobar en Jem fent saltar una llauna, cosa que em va semblar una bestiesa havent-hi tants gaigs. Vaig tornar a anar al jardí de davant i em vaig entretenir un parell d’hores aixecant un intricat parapet al costat del porxo, format per un pneumàtic, una caixa de taronges, el cove de la roba bruta, les cadires del porxo i una bandera petita dels Estats Units que en Jem em va donar d’una paperina de rosetes de blat de moro.

Quan l’Atticus va arribar a casa per dinar m’hi va trobar arrupida apuntant cap a l’altra vorera.

—On apuntes?

—Al cul de la senyora Maudie.

L’Atticus es va girar i va veure el meu blanc generós inclinat sobre les seves plantes. Es va tirar el barret enrere i va travessar el carrer.

—Maudie —va dir alt—, t’aviso que corres un greu perill.

La senyora Maudie es va redreçar i va mirar cap a mi. Va dir:

—Atticus, ets un dimoni.

L’Atticus va tornar cap a casa i em va dir que aixequés el camp.

—Que no et torni a enxampar mai més apuntant a ningú amb aquesta escopeta —va dir.

Vaig pensar que tant de bo el meu pare fos un dimoni. Vaig sondejar la Calpurnia per treure-n’hi alguna cosa.

—El senyor Finch? Ui, sap fer moltes coses.

—Quines? —li vaig demanar jo.

La Calpurnia es va gratar la closca.

—Doncs no t’ho sabria dir… —em va respondre.

En Jem va obtenir una nova confirmació que l’Atticus no feia res quan li va demanar si jugaria amb els metodistes i l’Atticus li va respondre que encara s’hi faria mal, que era massa gran per a aquelles coses. Els metodistes volien amortitzar la hipoteca de la seva església, i havien desafiat els baptistes a un partit de futbol americà sense placatges. Pel que semblava, hi jugaven tots els pares del poble excepte l’Atticus. En Jem va dir que no hi aniria; però, com que era incapaç de resistir-se al futbol americà en cap de les seves formes, es va estar emmurriat darrere la línia de banda amb l’Atticus i amb mi veient com el pare d’en Cecil Jacobs anava fent punts per als baptistes.

Un dissabte, en Jem i jo vam decidir anar d’exploració amb les escopetes d’aire comprimit per veure si trobàvem algun conill o algun esquirol. Quan ja érem unes cinc-centes iardes més enllà de casa els Radley, em vaig adonar que en Jem forçava la vista en direcció a alguna cosa que hi havia al carrer. Tenia el cap posat de costat i mirava de biaix.

—Què mires?

—Aquell gos d’allà al fons —va dir.

—És en Tim Johnson, oi?

—Sí.

En Tim Johnson pertanyia al senyor Harry Johnson, el conductor del cotxe de línia de Mobile, que vivia a l’extrem meridional del poble. En Tim era un perdiguer de color roig, i era la mascota del poble.

—Què fa?

—No ho sé, Scout. Valdrà més que ens en tornem cap a casa.

—Jem, però si som al febrer.

—És igual; vull que la Cal ho sàpiga.

Vam córrer cap a casa i vam entrar corrents a la cuina.

—Cal —va dir en Jem—, que podries sortir al carrer un moment?

—Per què vols que surti, Jem? No puc sortir al carrer cada vegada que m’ho demanes.

—Hi ha un gos que em sembla que no està bé.

La Calpurnia va sospirar.

—Ara no tinc temps d’embenar el peu de cap gos. Al lavabo hi ha gasses; aneu-les a buscar i feu-ho vosaltres.

En Jem va fer que no amb el cap.

—Està malalt, Cal. No està bé.

—Què fa? Es vol mossegar la cua?

—No; fa això.

En Jem es va empassar la saliva com un peix, va encorbar les espatlles i va tibar el cos.

—Camina així, però no sembla que ho faci volent.

—Que m’expliques una bola, Jem Finch? —va dir la Calpurnia amb veu més severa.

—No, Cal, et juro que no.

—Corria?

—No; va caminant, tan a poc a poc que no sembla que camini. Ve cap aquí.

La Calpurnia es va eixugar les mans i va sortir al jardí darrere en Jem.

—No veig cap gos —va dir.

Va venir amb nosaltres fins darrere casa els Radley i va mirar cap on en Jem li assenyalava. En Tim Johnson era una simple taca al fons de tot, però s’havia acostat una mica. Tenia un caminar erràtic, com si tingués les potes de la dreta més curtes que les de l’esquerra. Em va fer pensar en un cotxe enfonsat en un sorral.

—Camina de tort —va dir en Jem.

La Calpurnia el va observar, i tot seguit ens va engrapar per les espatlles i se’ns va emportar corrents cap a casa. Un cop dintre va tancar la porta, va agafar el telèfon i va dir cridant: «Posi’m amb el despatx del senyor Finch!».

—Senyor Finch! —va dir cridant—. Sóc la Cal. Un tros carrer avall hi ha un gos rabiós que ve cap aquí… Sí, sí, de debò… Em sembla que és en Tim Johnson, senyor Finch… Sí, sí senyor… Sí senyor…

Va penjar, i quan li vam demanar què li havia dit l’Atticus va remenar el cap. Va marcar i va dir:

—Senyoreta Eula May, ja he acabat de parlar amb el senyor Finch. Ja estic. Escolti, senyoreta Eula May, que podria trucar a la senyoreta Rachel i a la senyoreta Stephanie Crawford i a tothom qui tingui telèfon d’aquí el carrer per di’ls-hi que ve cap aquí un gos rabiós? Sisplau!

La Calpurnia es va quedar escoltant.

—Ja ho sé, que som al febrer, senyoreta Eula May, però quan veig un gos rabiós el sé reconèixer. Sisplau, afanyi’s!

La Calpurnia va demanar a en Jem:

—Els Radley tenen telèfon?

En Jem va mirar la guia i va dir que no.

—Igualment no sortiran, Cal.

—Tant se val. Els vaig a avisar. —Va córrer cap al porxo, amb en Jem i jo darrere—. No sortiu de casa! —ens va dir cridant.

L’avís de la Calpurnia va arribar a tot el veïnat. Totes les portes que es veien des de casa eren tancades. En Tim Johnson no es veia enlloc. Vam mirar com la Calpurnia s’afanyava cap a casa els Radley, aguantant-se la faldilla i el davantal per sobre dels genolls. Va pujar l’escala de l’entrada i va trucar a la porta. Com que no li van respondre, va cridar:

—Senyor Nathan, senyor Arthur, s’acosta un gos rabiós! S’acosta un gos rabiós!

—Hauria hagut d’anar a trucar a la porta de darrere —vaig dir.

En Jem va remenar el cap.

—Tant és —va dir.

La Calpurnia va tornar a trucar a la porta en va. Ningú li va donar les gràcies per l’avís; res va indicar que l’hagués sentit algú.

Mentre la Calpurnia corria cap a l’eixida de casa, pel caminal va entrar un Ford negre del qual van baixar l’Atticus i el senyor Heck Tate.

El senyor Heck Tate era el xèrif del comtat de Maycomb. Era tan alt com l’Atticus, però més prim. Tenia el nas llarg, i portava botes amb tatxes lluents de metall i caçadora. Al cinturó hi tenia una rastellera de bales. Portava un fusell gros. Quan ell i l’Atticus van arribar al porxo, en Jem va obrir la porta.

—Queda’t a dintre, fill —va dir l’Atticus—. On és, Cal?

—Ja hauria de ser aquí —va dir la Calpurnia, assenyalant carrer enllà.

—No corre, oi? —va demanar el senyor Tate.

—No senyor; ja fa tentines, senyor Heck.

—L’anem a trobar, Heck? —va dir l’Atticus.

—Valdrà més que esperem, senyor Finch. Acostumen a anar en línia recta, però no es pot dir mai. Esperem que tombi la cantonada; si no, és que haurà anat cap a la part de darrere de casa els Radley. Esperem un moment.

—No crec que hi entri, a casa els Radley —va dir l’Atticus—. Hi ha la tanca. Segur que segueix pel carrer…

Jo tenia entès que els gossos rabiosos treien bromera per la boca, corrien, saltaven i se’t tiraven al coll, i tenia entès que ho feien per l’agost. Si en Tim Johnson s’hagués comportat així, no hauria estat tan espantada.

No hi ha res més anguniós que un carrer desert prenyat d’amenaces. Els arbres no es movien, els rossinyols no cantaven, els fusters de casa la senyora Maudie havien desaparegut. Vaig sentir que el senyor Tate s’ensumava els mocs, i que tot seguit es mocava. Vaig veure que es posava el fusell al plec del braç. Vaig veure la cara de la senyoreta Stephanie Crawford emmarcada al vidre de la porta de casa seva. L’Atticus va repenjar el peu al travesser d’una cadira i es va passar la mà a poc a poc pel costat de la cuixa.

—Ja el tenim aquí —va dir en veu baixa.

En Tim Johnson va aparèixer carranquejant per la part interior del revolt que resseguia la parcel·la de casa els Radley.

—Mi-te’l —va dir en Jem en veu baixa—. El senyor Heck diu que van en línia recta, però ell quasi ni s’aguanta dret.

—Sembla més que estigui malalt que cap altra cosa —vaig dir.

—Si topa amb res davant seu veuràs com s’hi tira a sobre.

El senyor Tate va fer-se visera amb la mà i es va inclinar endavant.

—Segur que la té, senyor Finch —va dir.

En Tim Johnson anava a pas de tortuga, però no s’entretenia amb res ni ensumava cap planta; semblava que s’encaminés a un objectiu concret i que el mogués una força invisible que l’anava acostant de mica en mica a nosaltres. Vam distingir com tremolava, de la mateixa manera que els cavalls quan s’espolsen els tàvecs; anava obrint i tancant la boca; caminava de través, però anava venint cap a nosaltres.

—Busca un lloc on morir —va dir en Jem.

El senyor Tate es va tombar.

—Falta molt perquè es mori, Jem; encara no li ha començat.

En Tim Johnson va arribar al carrer transversal que passava per davant de casa els Radley, i la mica de lucidesa que li quedava el va fer aturar-se per decidir quin camí agafava. Va fer uns quants passos vacil·lants i es va parar davant de la reixa de casa els Radley; tot seguit va voler girar en rodó, però no va poder.

L’Atticus va dir:

—Ara és a tret, Heck. Valdrà més que li disparis ara, abans que trenqui. Vés a saber si hi ha algú passada la cantonada. Entra a casa, Cal.

La Calpurnia va obrir la porta mosquitera, va entrar, va passar la balda, la va despassar i es va quedar amb les mans a la balda. Volia tapar-nos la vista a en Jem i a mi amb el cos, però nosaltres miràvem per sota els seus braços.

—Tot seu, senyor Finch.

El senyor Tate va allargar el fusell a l’Atticus. En Jem i jo vam tenir un esglai.

—No perdem temps, Heck —va dir l’Atticus—. Fes-ho tu.

—Senyor Finch, això és per a algú amb punteria.

L’Atticus va remenar el cap amb energia.

—No perdis més el temps, Heck! No t’esperarà tot el dia…

—Per l’amor de Déu, senyor Finch, miri on és! Si fallo entrarà a casa els Radley! Jo no sóc bon tirador, ja ho sap!

—Fa trenta anys que no agafo una arma…

El senyor Tate quasi va tirar el fusell a l’Atticus.

—Em farà un favor si ho fa vostè —va dir.

Com si fos un somni, en Jem i jo vam veure com el nostre pare agafava el fusell i sortia al mig del carrer. Caminava de pressa, però vaig pensar que avançava com algú que neda sota l’aigua; el temps corria anguniosament a poc a poc.

Quan l’Atticus es va aixecar les ulleres, la Calpurnia va murmurar, posant-se les mans a les galtes:

—Que Déu Nostre Senyor l’ajudi.

L’Atticus es va acomodar les ulleres al front, però li van tornar a baixar i li van caure a terra. De tant silenci que hi havia vaig sentir com es trencaven. L’Atticus es va fregar els ulls i la barbeta, i vam veure’l tancar i obrir els ulls amb força.

Davant de la reixa de casa els Radley, en Tim Johnson havia acabat decidint què faria. Havia girat en rodó i havia reprès el seu itinerari inicial pel nostre carrer. Va fer dos passos, es va parar de cop i va aixecar el cap. Vam veure que el cos se li encarcarava.

Amb uns moviments tan ràpids que ens van semblar simultanis, l’Atticus va estirar una palanca de punta esfèrica i va engaltar.

El fusell va espetegar. En Tim Johnson va fer un bot, va desplomar-se de costat i va quedar estès a la vorera com un embalum de color blanc i marró, sense saber què l’havia fet caure.

El senyor Tate va baixar del porxo d’un salt i va córrer cap a casa els Radley. Es va parar davant del gos, es va ajupir, es va tombar i es va assenyalar el front amb el dit per sobre de l’ull esquerre.

—S’ha desviat un pèl a la dreta, senyor Finch —va dir amb un crit.

—Sempre em passava —li va respondre l’Atticus—. Si hagués pogut triar, m’hauria estimat més una escopeta.

Es va ajupir i va collir les ulleres, que havia trepitjat i havien quedat amb els vidres fets miques, i va anar cap on era el senyor Tate per donar un cop d’ull a en Tim Johnson.

Les portes es van anar obrint una per una, i el veïnat va tornar de mica en mica a la vida. La senyora Maudie va baixar l’escala amb la senyoreta Stephanie Crawford.

En Jem havia quedat petrificat. Vaig pessigar-lo perquè es mogués, però quan l’Atticus va veure que veníem va dir alt:

—Quedeu-vos on sou.

Quan el senyor Tate i l’Atticus van tornar cap al jardí de casa, el senyor Tate somreia.

—Diré a en Zeebo que el vingui a buscar —va dir—. Encara se’n recorda, eh, senyor Finch? Diuen que no ho perds mai.

L’Atticus no deia res.

—Atticus… —va dir en Jem.

—Què mana?

—Res.

—Ja ho he vist, rei de la diana!

L’Atticus es va girar en rodó i es va encarar a la senyora Maudie. Es van quedar mirant sense dir-se res, i l’Atticus va pujar al cotxe del xèrif.

—Vine —va dir a en Jem—. No us acosteu al gos, entesos? No us hi acosteu, perquè és tan perillós viu com mort.

—D’acord —va dir en Jem—. Atticus…

—Què mana, fill?

—Res.

—Què et passa, noi? Que no saps parlar? —va dir el senyor Tate, mirant en Jem amb un somriure—. Que no sabies que el teu pare…?

—Calla, Heck —va dir l’Atticus—. Anem cap al centre.

Van anar-se’n amb el cotxe, i en Jem i jo vam anar a casa la senyoreta Stephanie, on vam seure a l’escala del porxo esperant que en Zeebo arribés amb el camió de les escombraries.

En Jem estava atordit. La senyoreta Stephanie va dir:

—Vaja! Qui ho havia de dir? Un gos rabiós pel febrer! Potser no era rabiós; potser només s’havia tornat boig. No voldria haver de veure la cara que farà en Harry Johnson quan torni de Mobile amb el cotxe de línia i sàpiga que l’Atticus Finch li ha mort el gos. Potser havia agafat puces en alguna banda…

La senyora Maudie va dir que la senyoreta Stephanie no parlaria d’aquella manera si encara tinguéssim en Tim Johnson venint pel carrer, i que no trigaríem a sortir de dubtes perquè n’enviarien el cap a Montgomery.

En Jem va acabar recobrant la parla:

—L’has vist, Scout? Has vist com s’ha plantat al mig del carrer? I de cop s’ha deixat anar, i ha sigut com si ell i el fusell fossin una sola cosa… I ho ha fet molt de pressa, com si… Jo necessito estar deu minuts apuntant, si vull encertar alguna cosa…

La senyora Maudie va fer un somriure entremaliat.

—Què, Jean Louise? —va dir—. Encara penses que el teu pare no sap fer res? Encara te n’avergonyeixes?

—No —vaig dir amb humilitat.

—L’altre dia no em vaig recordar de dir-te que, a part de saber tocar la guimbarda, de jove l’Atticus Finch havia sigut el tirador amb més punteria de tot el comtat de Maycomb.

—El tirador amb més punteria… —va repetir en Jem.

—Tal com ho sents, Jem Finch. Espero que ara tinguis una altra opinió del teu pare. Que no ho sabies, que de petit li deien el rei de la diana? A Finch’s Landing, de jovenet, si disparava quinze cartutxos i matava catorze tórtores es queixava de malgastar la munició.

—No ens n’havia dit mai res —va murmurar en Jem.

—No us n’havia dit mai res?

—No.

—Com és que ara no va mai a caçar? —vaig dir jo.

—Aviam si t’ho sé dir —va dir la senyora Maudie—. Si el vostre pare destaca en alguna cosa, és en el fet de ser una persona civilitzada. La punteria és un do, una aptitud innata; és clar que has de practicar molt per perfeccionar-lo, però disparar és diferent de tocar el piano o coses així. Jo diria que va penjar l’escopeta quan va comprendre que Déu li havia concedit un privilegi injust en relació amb els altres éssers vius. Devia decidir que no tornaria a agafar-la mai més si no era imprescindible, i és el que ha fet avui.

—Semblaria que hauria hagut de sentir-se’n orgullós —vaig dir jo.

—La gent que té el cap a lloc no s’enorgulleix mai de les seves aptituds —va dir la senyora Maudie.

Vam veure que arribava en Zeebo amb el camió. Va agafar una forca de la caixa i va aixecar en Tim Johnson amb cautela. Va tirar el gos al camió, i tot seguit va abocar el líquid d’una garrafa per sobre i pel voltant del lloc on havia caigut en Tim.

—Que no s’hi acosti ningú en uns quants dies —va dir alt.

Mentre ens en tornàvem a casa vaig dir a en Jem que dilluns sí que tindríem tema de conversa a escola. En Jem se’m va encarar.

—No en parlis amb ningú, Scout —va dir.

—Per què no? És clar que en parlaré. No tothom té un pare que sigui el tirador amb més punteria del comtat de Maycomb.

En Jem va dir:

—Si hagués volgut que ho sabéssim ens n’hauria parlat. Si se’n sentís orgullós ens n’hauria parlat.

—Potser és que no hi ha pensat —vaig dir jo.

—No, Scout; no ho pots entendre. L’Atticus és molt gran, però encara que no sabés fer res, encara que no sabés fer absolutament res, tant se me’n donaria.

En Jem va collir una pedra de terra i la va tirar amb energia contra el garatge. Mentre corria a buscar-la, es va girar i va dir en veu alta:

—L’Atticus és un senyor, com jo!