14

No vam sentir parlar més de la família Finch a la tieta Alexandra, però al poble ens vam fer un fart de sentir-ne parlar. El dissabte, proveïts de moneda petita, quan en Jem em permetia acompanyar-lo (perquè s’havia tornat manifestament al·lèrgic a la meva presència davant d’altra gent), ens obríem pas per les voreres plenes de gent entresuada i de tant en tant sentíem «Són els seus fills» o «Mira, els Finch». Quan ens giràvem cap als qui ens assenyalaven amb el dit, però, només vèiem dos pagesos que es miraven les capses de lavatives de l’aparador de la farmàcia Mayco, o dues camperoles revingudes amb barret de palla assegudes en un cotxe.

—Pels qui manen al comtat ja podrien córrer pertot arreu violant a tothom —va ser una obscura observació que vam sentir fer a un senyor nerviüt en el mateix moment que ens passava pel costat. Allò em va recordar que tenia una pregunta pendent de fer a l’Atticus.

—Què vol dir violar? —li vaig demanar aquell mateix vespre.

L’Atticus va treure el cap de darrere el diari. Estava assegut a la butaca de vora la finestra. Com que s’estava fent gran, en Jem i jo teníem el detall de concedir-li mitja hora de tranquil·litat havent sopat.

Va sospirar, i em va dir que violar era forçar algú a un acte sexual contra la seva voluntat.

—Doncs si és això i prou, per què la Calpurnia em va fer callar quan li vaig demanar què era?

L’Atticus va quedar pensatiu.

—M’ho pots explicar, això?

—Doncs que tornant aquell dia de l’església vaig demanar a la Calpurnia què era i em va dir que t’ho demanés a tu però no hi vaig pensar més i t’ho demano ara.

L’Atticus havia deixat el diari a la falda.

—M’ho pots tornar a explicar, sisplau? —va dir.

Vaig explicar-li en detall la nostra anada a l’església amb la Calpurnia. Va semblar que a l’Atticus li feia gràcia, però la tieta Alexandra, que brodava en silenci asseguda en un racó, va deixar el tambor i se’ns va quedar mirant.

—Aquell diumenge, tornàveu de l’església on va la Calpurnia?

En Jem va dir:

—Sí, tieta; la Calpurnia ens hi va portar.

De cop vaig recordar una cosa.

—Sí, tieta, i em va prometre que alguna dia a la tarda podria anar-la a veure a casa seva. Atticus, podria anar-hi diumenge que ve? La Cal va dir que si tu te n’havies anat amb el cotxe em vindria a buscar.

—No hi aniràs pas.

Allò ho havia dit la tieta Alexandra. Vaig girar en rodó, sobtada, i quan em vaig tornar a tombar cap a l’Atticus vaig poder entreveure la llambregada que ell li adreçava. Però no hi va ser a temps, perquè vaig dir:

—No t’ho he demanat a tu!

Encara que era un home corpulent, l’Atticus s’aixecava de les butaques més de pressa que qualsevol altra persona que jo coneixia. Es va posar dret de cop.

—Demana perdó a la tieta —va dir.

—No l’hi he demanat a ella, t’ho he demanat a tu…

L’Atticus va girar el cap, em va assenyalar la paret amb el seu ull bo i va dir amb veu imperiosa:

—Primer demana perdó a la tieta.

—Perdona, tieta —vaig murmurar.

—I ara vull que quedi això clar d’una vegada —va dir—. En aquesta casa fareu el que la Calpurnia us digui, fareu el que jo us digui, i, mentre la vostra tieta hi visqui, fareu el que ella us digui. Ho has entès?

Ho havia entès. Després de rumiar un moment, vaig arribar a la conclusió que l’única manera que tenia de retirar-me amb una mica de dignitat era anant al lavabo, on em vaig passar prou estona per fer-los creure que hi havia d’anar. Quan en tornava, vaig romancejar una mica al rebedor per sentir bé la discussió violenta que en aquells moments hi havia a la sala. Per l’obertura de la porta vaig veure en Jem al sofà amb una revista de futbol americà davant de la cara, fent anar el cap d’un cantó a l’altre com si a les pàgines juguessin un partit de tenis en directe.

—Hauràs de fer un pensament amb ella, Atticus —deia la tieta Alexandra—. Això no pot continuar així.

—No hi veig cap mal, que vagi a casa la Cal. Allà la Cal la cuidarà tan bé com la cuida aquí.

Qui era aquella «ella» de qui parlava la tieta Alexandra? Em va caure l’ànima als peus: jo. Vaig sentir-me empresonada entre les quatre parets emmidonades d’una cel·la de cotó de color de rosa, i per segona vegada a la vida vaig pensar que m’escaparia. Immediatament.

—Atticus, tenir bon cor no és dolent. Ets un home indulgent, però has de pensar que tens una filla; una filla que s’està fent gran.

—Ja hi penso.

—Doncs deixa d’amagar el cap sota l’ala. Tard o d’hora ho hauràs de fer, i tan bo és avui com qualsevol altre dia. No la necessitem per a res.

L’Atticus va dir amb veu neutra:

—Alexandra, la Calpurnia no se n’anirà d’aquesta casa si no és que ho decideix ella mateixa. Potser no hi estàs d’acord, però jo no hauria pogut tirar endavant tots aquests anys si no arriba a ser per ella. Forma part de la família, i ho hauràs d’acceptar tant si t’agrada com si no. No cal que et desvisquis tant per nosaltres, Alexandra; en aquests moments tenim més necessitat de la Cal que mai.

—Però Atticus…

—És més, no crec que als nens els hagi fet cap mal que ella els hagi pujat. Fins i tot et diré que en moltes coses és més estricta amb ells del que ho hauria sigut una mare… No els ha deixat sortir-se mai amb la seva, ni els ha malcriat tal com fan la majoria de mainaderes de color. Els ha intentat pujar conforme al seu criteri, i la Cal té molt bon criteri en general… A més a més, els nens l’estimen.

Vaig tornar a respirar. No era de mi de qui parlaven, sinó de la Calpurnia. Alleujada, vaig entrar a la sala. L’Atticus s’havia refugiat darrere el diari i la tieta Alexandra atacava el brodat. Xac, xac, xac, l’agulla perforava el cercle tibant. Es va aturar i va tibar més la tela: xac-xac-xac. Estava enfurismada.

En Jem es va aixecar i va passar per sobre l’alfombra. Em va fer un gest perquè el seguís. Em va precedir fins a la seva habitació i va tancar la porta. Feia una cara llarga.

—Han discutit, Scout.

En Jem i jo discutíem molt aquells dies, però jo no havia vist ni sentit mai ningú discutir amb l’Atticus. No era un espectacle gaire agradable.

—Scout, sisplau, procura no fer enfadar la tieta!

Jo encara estava dolguda pels comentaris de l’Atticus, i no vaig escoltar el prec que em feia en Jem. Em vaig tornar a encendre:

—No em diguis què haig de fer!

—No; però pensa que l’Atticus ja té prou coses al cap perquè a sobre nosaltres l’atabalem.

—Quines?

A mi no em semblava que l’Atticus en tingués gaires, de coses al cap.

—Aquest cas d’en Tom Robinson, que el té molt preocupat…

Jo li vaig respondre que l’Atticus no es preocupava per res. A més a més, aquell cas només ens trasbalsava un dia a la setmana i no gaire estona.

—Això és perquè tu només ets capaç d’estar pendent de les coses una estona i prou —va dir en Jem—. Però els adults som diferents…

Últimament en Jem exhibia una superioritat insuportable. Només tenia ganes de llegir i de sortir a voltar tot sol. Continuava passant-me tot el que llegia, això sí, però amb una diferència: abans ho feia perquè creia que m’agradaria, però ara ho feia per la meva instrucció i edificació.

—Collons, Jem! Qui et creus que ets?

—T’ho dic de veritat, Scout; si fas enfadar la tieta rebràs.

Allò em va acabar la paciència.

—Què t’has cregut, idiota?

En Jem estava assegut al llit, o sigui que no em va costar gens agafar-lo pel serrell i clavar-li un cop de puny a la boca. Ell s’hi va tornar amb una bufetada. Li vaig voler clavar un altre cop de puny amb l’esquerra, però ell me’n va fúmer un a la panxa que em va fer caure estesa a terra. Em va deixar quasi sense respiració, però tant se me’n donava perquè s’hi havia tornat. Continuàvem tractant-nos d’igual a igual.

—No ets tan gran com et penses! —li vaig dir cridant, i el vaig tornar a escometre. Com que ell encara era al llit no vaig esperar que vingués, sinó que m’hi vaig tirar a sobre amb tota la ràbia clavant cops, estirades, pessigades i esgarrapades. El que havia començat com una baralla a cops de puny va acabar en batalla campal. Encara estàvem abraonats quan l’Atticus va entrar a separar-nos.

—Ja n’hi ha prou —va dir—. A dormir tots dos ara mateix.

—Apa! —vaig dir a en Jem. El feien anar a dormir a l’hora que em tocava anar a dormir a mi.

—Qui ha començat? —va demanar l’Atticus, amb aire resignat.

—En Jem. Em vol dir què haig de fer. Eh que ja no li haig de fer cas?

L’Atticus va somriure.

—Farem una cosa: faràs cas a en Jem mentre t’hi pugui obligar. Hi estàs d’acord?

La tieta Alexandra també hi era, però no va dir res. Quan va tornar cap al rebedor amb l’Atticus vam sentir que li deia una frase que ens va tornar a unir a en Jem i a mi:

—Veus? Això que et deia…

Les nostres habitacions eren contigües. Quan vaig tancar la porta que les comunicava, vaig sentir que en Jem deia:

—Bona nit, Scout.

—Bona nit —vaig murmurar mentre travessava l’habitació a les palpentes per obrir el llum. Quan passava pel costat del llit vaig ensopegar amb una cosa tèbia, flonja i fina. No era una cosa dura com un pneumàtic, i em va semblar que era viva. També vaig sentir que es movia.

Vaig encendre el llum i vaig mirar el terra de vora el llit. El que acabava de trepitjar ja no hi era. Vaig trucar a la porta que comunicava amb l’habitació d’en Jem.

—Què mana —va dir.

—Quin tacte tenen les serps?

—Més aviat aspre. Fred. Rugós. Per què?

—Em sembla que en tinc una sota el llit. Pots venir a mirar-ho?

—Fas broma? —En Jem va obrir la porta. Anava amb pantalons de pijama. Em vaig fixar, no sense satisfacció, que a la boca encara hi tenia el senyal dels nusos dels dits meus. Quan va veure que parlava de debò, va dir—: Vas bé, si et penses que hi ficaré el cap per veure si hi ha cap serp.

Va anar a la cuina a agafar l’escombra.

—Valdrà més que t’enfilis al llit —va dir.

—Tu creus que ho podria ser? —li vaig demanar.

Allò era un esdeveniment. Les cases del veïnat no tenien soterrani, sinó que estaven construïdes sobre carreus de pedra i quedaven una mica aixecades de terra, i que hi entrés algun rèptil no era corrent però tampoc insòlit. L’excusa que donava la senyoreta Rachel Haverford per prendre’s un got de whisky sol cada matí era que no s’havia arribat a refer mai de l’esglai que havia tingut un dia que tornant de rentar-se havia trobat una serp de cascavell feta un cabdell a l’armari de paret de l’habitació, en el moment d’anar-hi a penjar el negligé.

En Jem va burxar sota el llit amb l’escombra. Jo vaig mirar per sobre els peus del llit per si sortia una serp. No en va sortir cap. En Jem va burxar més endintre.

—Les serps es queixen?

—No és cap serp —va dir en Jem—. És una persona.

De cop va sortir disparat de sota el llit un farcell marró molt brut. En Jem va aixecar l’escombra i a punt va estar de clavar un cop a en Dill a la closca quan va treure el cap.

—Bon Déu —va dir en Jem en to reverent.

Vam veure aparèixer en Dill de mica en mica. Hi estava encaixat. Es va aixecar, va tirar enrere les espatlles, va fer girar els turmells i es va fer un massatge al clatell. Un cop restablerta la circulació, va dir:

—Hola.

En Jem va invocar Déu una altra vegada. Jo havia quedat muda.

—Estic defallit —va dir en Dill—. Teniu res per menjar?

Vaig anar cap a la cuina com si somiés. Vaig portar-li una mica de llet i el pa de blat de moro que havia sobrat del sopar. En Dill el va devorar esmicolant-lo amb les dents de davant, com sempre feia.

Al cap d’una mica vaig recobrar la parla.

—Com has arribat?

D’una manera complicadíssima. Revifat pel menjar, en Dill ens va relatar la seva aventura. El seu pare nou, que no el podia veure, l’havia deixat encadenat al soterrani (a Meridian hi havia soterranis) perquè es morís, però un pagès que passava per allà havia sentit els seus crits d’ajuda i l’havia mantingut viu a base de pèsols crus (que aquell bon home li tirava tavella a tavella pel forat de ventilació), fins que en Dill havia aconseguit alliberar-se arrencant les cadenes de la paret. Encara emmanillat, havia caminat fins dues milles enfora de Meridian, on havia trobat una petita casa de feres ambulant on l’havien agafat de seguida perquè es cuidés de tenir net el camell. Havia viatjat amb la casa de feres per tot Mississipí, fins que el seu infal·lible sentit de l’orientació li havia dit que era al comtat d’Abbott, a Alabama, i que a l’altra banda del riu hi havia Maycomb. El que li quedava de camí ho havia fet a peu.

—Com has arribat? —li va demanar en Jem.

Havia agafat tretze dòlars del portamonedes de la seva mare, havia pujat al tren de les nou a Meridian i havia baixat a Maycomb Junction. Havia fet a peu deu o onze de les catorze milles que hi havia fins a Maycomb, per l’altra banda de les bardisses de la vora de la carretera per si de cas la policia el buscava, i l’últim tros l’havia fet agafat al darrere d’un carro de cotó. Li semblava que devia haver passat sota el llit un parell d’hores; ens havia sentit al menjador, i el so metàl·lic de les forquilles als plats havia estat a punt de trastocar-lo. Es pensava que en Jem i jo no aniríem a dormir mai; havia tingut la temptació de sortir de sota el llit per ajudar-me a estovar en Jem, perquè en Jem s’havia fet molt més corpulent, però sabia que el nostre pare apareixeria en qualsevol moment i havia considerat que valia més que no es mogués d’on era. Estava cruixit i anava brut com un picaportes, però havia arribat.

—No deuen saber on ets —va dir en Jem—. Hauríem de saber si et busquen…

—Encara deuen estar buscant per tots els cines de Meridian —va dir en Dill amb un somriure.

—La teva mare hauria de saber on ets —li va dir en Jem—. Hauria de saber que ets aquí…

En Dill va mirar en Jem amb ulls suplicants, i en Jem va abaixar la vista. De cop es va aixecar i va trencar l’últim pacte de la nostra infància. Va sortir de l’habitació i va baixar al rebedor.

—Atticus —vam sentir-li dir fluix—, que podries venir un moment, sisplau?

Tot i els regalims secs de suor i pols que li cobrien la cara, vaig veure que en Dill empal·lidia. Se’m va fer un nus a l’estómac. L’Atticus va aparèixer al llindar de la porta.

Va entrar fins al mig de l’habitació i es va quedar plantat amb les mans a les butxaques i el cap baix mirant en Dill.

Al cap d’una mica vaig recobrar la parla:

—No pateixis, Dill. Farà el que hagi de fer. —En Dill em va mirar—. No pateixis, de debò —li vaig dir—. No et farà res; no li has de tenir por, a l’Atticus.

—No tinc pas por… —va murmurar en Dill.

—Gana, deus tenir, més aviat. —L’Atticus va dir això en el seu agradable to irònic de sempre—. Scout, potser li podríem donar alguna cosa més que pa de blat de moro, no trobes? Primer que s’atipi, i després tornaré i mirarem què es pot fer.

—Senyor Finch, sisplau, no l’hi digui a la tieta Rachel! No em faci tornar! Em tornaré a escapar!…

—Tranquil, home —li va dir l’Atticus—, que ningú et farà anar enlloc. Dic mentida: al llit, i d’aquí no gaire. Ara només aniré a dir a la senyoreta Rachel que ets aquí i li demanaré si pots passar la nit aquí a casa. Et sembla bé? I un altre dia no ens portis a casa tanta terra, que ens deixaràs el país encara més erosionat de com està.

En Dill es va quedar mirant com el meu pare sortia de l’habitació.

—Fa broma —li vaig dir—. Ha volgut dir que et convindria un bany. Ho veus? Ja t’ho he dit, que no et faria res.

En Jem estava dret en un racó, amb una escaient expressió de traïdor.

—L’hi havia de dir, Dill —va dir—. No pots escapar-te tres-centes milles lluny sense que la teva mare ho sàpiga.

Ens en vam anar sense dignar-nos a respondre-li.

En Dill va menjar com un llop. No havia menjat res des de la nit anterior. S’havia gastat tots els diners en el bitllet, havia pujat al tren com havia fet tantes vegades i havia conversat animadament amb el revisor, que ja coneixia en Dill de vista, però no havia gosat recórrer al privilegi que tenen els nens quan fan un viatge llarg tots sols: si has perdut els diners, el revisor te’n deixarà prou per sopar, que el teu pare li tornarà al final del trajecte.

En Dill es va acabar de cruspir les sobres del sopar i, en el moment que anava per agafar del rebost una llauna de mongetes amb cansalada, del rebedor ens va arribar el «Déu meu Senyor!» de la senyoreta Rachel. En Dill va començar a tremolar com un conill.

Va suportar amb estoïcisme els seus «Espera que arribem a casa» i «Els teus pares deuen estar desesperats», no va perdre la calma amb l’«Havies de ser un Harris», va somriure quan va sentir «No passarà res si et quedes una nit» i va acabar corresponent a l’abraçada que la seva tieta es va dignar finalment a fer-li.

L’Atticus es va treure les ulleres i es va passar les mans per la cara.

—El vostre pare està cansat —va dir la tieta Alexandra, després d’un mutisme que a nosaltres ens havia semblat d’hores. Hi havia sigut present tota l’estona, però devia haver quedat atordida—. Va, aneu a dormir.

Vam deixar-los al menjador, mentre l’Atticus encara s’eixugava la cara.

—Déu n’hi do quina nit! Violació, aldarulls i una fuga! —Vam sentir-li fer una rialleta—. Aviam què passarà les dues pròximes hores.

Com que la cosa semblava haver acabat força bé, en Dill i jo vam decidir comportar-nos amb en Jem. A més a més, en Dill havia de dormir-hi, i segurament hi hauria de parlar.

Vaig posar-me el pijama i vaig llegir fins que de cop vaig ser incapaç de mantenir oberts els ulls. En Dill i en Jem no feien soroll, i quan vaig apagar el llum de la tauleta de nit vaig veure que sota la porta que comunicava amb l’habitació d’en Jem no hi havia cap escletxa de claror.

Devia dormir molta estona, perquè quan em van despertar sacsejant-me l’habitació estava banyada per la claror esblaimada de la lluna que es ponia.

—Fes-te enllà, Scout.

—Ha cregut que ho havia de fer —vaig murmurar—. No estiguis enfadat amb ell.

En Dill es va ficar al llit al meu costat.

—No ho estic pas —va dir—. És que tinc ganes de dormir amb tu. Estàs desperta?

Ara ja ho estava, però molt endormiscada.

—Per què ho has fet? —Silenci—. Per què t’has escapat, vull dir? Era tan mal pare com has dit?

—No…

—Que no l’heu construït, aquella barca que em vas dir que faríeu a la carta?

—Va dir que la faríem, però no l’hem fet.

Vaig repenjar-me sobre un colze, mirant el perfil d’en Dill.

—Això no és motiu per escapar-se. La majoria de les vegades acaben no fent el que diuen que faran…

—No ho he fet per això; és que no estava gens per mi.

Vaig trobar-ho una raó ben estranya per escapar-se de casa.

—Què vols dir?

—Doncs que eren fora tot el dia, i quan eren a casa es tancaven en una habitació tots dos.

—I, què hi feien?

—Res; descansar i llegir; però no volien que estigués amb ells.

Vaig acostar el coixí al capçal i em vaig incorporar.

—Saps què? Aquesta mateixa nit havia decidit escapar-me perquè estaven massa per mi. No poden estar sempre per tu, Dill.

En Dill va deixar anar el seu sospir de resignació.

—Bona nit…

—L’Atticus es passa el dia fora i a vegades part de la nit i tot, quan ha d’anar a l’assemblea legislativa i no sé on més… No poden estar sempre per tu. No sabries fer res, Dill, si estiguessin sempre per tu.

—No és això.

Mentre en Dill s’explicava, vaig pensar què seria de mi si en Jem fos diferent, és a dir diferent de com era ara; què seria de mi si l’Atticus no sentís necessitat de la meva presència, la meva ajuda i el meu consell. Si no podia passar ni un dia, sense mi! Ni tan sols la Calpurnia sabria espavilar-se, sense mi. Em necessitaven.

—Dill, això que em dius no pot ser veritat; els teus pares no podrien viure sense tu. Poden tractar-te malament, això sí. Saps què has de fer?

En Dill continuava parlant a les fosques:

—El que passa és que… El que vull dir és que quan estan més bé és sense mi, i que per ells no compto. No és que em tractin malament. Em compren tot el que vull, però com si diguessin: «Ara que ho tens, juga-hi. Tens l’habitació plena de coses. Et vaig comprar aquell llibre que volies, no?; doncs ara a llegir-te’l». —En Dill va voler fer un to de veu més greu—. «Que no ets un nen o què? Els nens surten al carrer a jugar a beisbol amb els altres nens, no es queden tancats a casa atabalant els pares».

Una altra vegada amb la seva pròpia veu, va dir:

—No, no em tracten pas malament. Em fan un petó i m’abracen a l’hora d’anar a dormir i al dematí i em diuen que m’estimen… Scout, anem a buscar un nen.

—A on?

En Dill havia sentit parlar d’un home que tenia una barca i que anava remant fins a una illa envoltada de boira on hi havia tots els nens que havien de néixer; era allà on s’encarregaven…

—Això és mentida. La tieta Alexandra diu que Déu els deixa caure per la xemeneia. Em sembla que és això, el que em va dir. —Ni que fos per una vegada, la tieta Alexandra no s’havia expressat amb tota claredat.

—No és veritat. Els fas entre tots dos. Però aquest home existeix… Té tots els nens que han de néixer esperant que ell els desperti, que els doni vida tirant-los l’alè…

En Dill va tornar a deixar volar la imaginació. Dintre el seu cap fantasiós es descabdellaven històries meravelloses. Era capaç de llegir dos llibres en el mateix temps que jo me’n llegia un, però s’estimava més la màgia dels seus propis somnis. Sumava i restava com un llamp, però s’estimava més el seu món de fantasmagories, un món on els nadons dormien, esperant que algú els collís com flors de lliri blanc. Parlava a poc a poc per adormir-se i per emportar-se’m, però enmig de la quietud de l’illa envoltada de boira es va formar la imatge borrosa d’una casa grisa de tètriques portes de fusta.

—Dill…

—Mana…

—Per què creus que en Boo Radley no s’ha escapat mai?

En Dill va deixar anar un gran sospir i em va donar l’esquena.

—Potser perquè no té cap lloc on escapar-se…