18

Però algú va tornar a deixar sentir la seva veu de tro.

—Mayella Violet Ewell!

Una noia es va dirigir cap a la tribuna dels testimonis. En el moment que aixecava la mà per jurar que diria la veritat, tota la veritat i res més que la veritat amb l’ajuda de Déu, em va semblar poqueta cosa, però quan es va asseure de cara a nosaltres a la cadira dels testimonis va mostrar-se com el que era, una noia robusta acostumada a treballar fort.

Al comtat de Maycomb no costava gaire saber quan algú es banyava amb regularitat o, al contrari, ho feia una vegada l’any. El senyor Ewell feia cara d’escaldat, com si una immersió sobtada l’hagués desproveït de les capes de ronya que li protegien la pell i l’hagués deixat exposat als elements. La Mayella, en canvi, semblava vetllar per la seva higiene, i em va fer pensar en la renglera de geranis vermells del pati de casa seva.

El senyor Gilmer va demanar a la Mayella que amb les seves pròpies paraules expliqués al jurat què havia passat el vespre del 21 de novembre de l’any anterior; amb les seves pròpies paraules, si tenia la bondat.

La Mayella es va mantenir en silenci.

—On eres aquell dia cap al tard? —va començar el senyor Gilmer, sense perdre la paciència.

—Al porxo.

—Quin porxo?

—Només n’hi ha un, a davant.

—Què hi feies?

—Res.

El jutge Taylor va dir:

—Limita’t a explicar-nos què va passar. Creus que ho podràs fer?

La Mayella se’l va quedar mirant i va arrencar a plorar. Es va tapar la boca amb les mans i va posar-se a sanglotar. El jutge Taylor la va deixar plorar una estona, i després va dir:

—Va, prou. No has de tenir por de ningú dels presents, sempre que diguis la veritat. Ja sé que tot això t’és desconegut, però no t’has d’avergonyir ni has de tenir por de res. Què et fa por?

La Mayella va dir alguna cosa sense treure’s les mans de davant de la boca.

—Què dius? —li va demanar el jutge.

—Ell —va dir ella sanglotant, assenyalant l’Atticus.

—El senyor Finch?

Va assentir vigorosament amb el cap, i va dir:

—No vull que em faci com ha fet amb el meu pare, inventant-se que era esquerrà…

El jutge Taylor es va gratar la seva atapeïda mata de cabells blancs. Es notava que no s’havia trobat mai amb un problema d’aquella mena.

—Quants anys tens? —li va demanar.

—Dinou i mig —va dir la Mayella.

El jutge Taylor es va escurar la gola i va intentar infructuosament adreçar-se-li en un to tranquil·litzador.

—El senyor Finch no té cap intenció d’espantar-te —va remugar—; i si t’espantés, ja sóc jo aquí per impedir-l’hi. Per això estic assegut aquí dalt. Ja ets una doneta, o sigui que fes el favor de seure bé i d’explicar el que…, què et va passar. Oi que podràs?

Jo vaig dir a en Jem en veu baixa:

—Creus que és sincera?

En Jem tenia els ulls clavats en la tribuna dels testimonis.

—Encara no t’ho sé dir —em va respondre—. De moment ha aconseguit fer pena al jutge; però podria ser que només… No ho sé, no ho sé.

Més tranquil·la, la Mayella va adreçar a l’Atticus una última mirada esporuguida i va dir al senyor Gilmer:

—Doncs era al porxo i…, ell passava i… Resulta que al pati teníem un asmari vell que el meu pare havia portat per fer-ne llenya, i el meu pare m’havia dit que en fes llenya mentre ell era al bosc, però estava cansada i…, ell passava…

—Qui és «ell»?

La Mayella va assenyalar en Tom Robinson.

—T’agrairia que fossis més concreta —va dir el senyor Gilmer—. Al taquígraf se li fa difícil transcriure els teus gestos.

—Aquell d’allà —va dir—. En Robinson.

—I, què més va passar?

—Jo li vaig dir: «Vine; si m’estelles aquet asmari et pago cinc centaus». Vaig pensar que ho podia fer en un moment. Ell va entrar al pati i jo vaig entrar a casa a buscar els cinc centaus, i en el moment que em vaig tombar me’l vaig trobar a sobre. M’havia vingut al radere. Em va engrapar pel coll i va començar a insultar-me i a dir-me porqueries… Vaig començar a cridar i a defensar-me, però em tenia agafada pel coll, i em va començar a pegar…

El senyor Gilmer va esperar que la Mayella es calmés. Havia deixat el mocador rebregat i xop, i quan el va obrir per eixugar-se la cara era ple dels sécs que hi havia fet d’estrenye’l amb les mans suades. Va esperar que el senyor Gilmer li fes una altra pregunta; però, com que no n’hi feia cap, va dir:

—… i em va tombar a terra i em va escanyar i va abusar de mi.

—Vas cridar? —li va demanar el senyor Gilmer—. Vas cridar i t’hi vas resistir?

—I tant; vaig cridar tan fort com vaig poguer, em vaig posar a clavar coces i crits tan fort com vaig poguer.

—I, què més va passar?

—No me n’enrecordo gaire bé, però la següent cosa que recordo és el meu pare plantat al meu costat bramant: «Qui ha sigut? Qui ha sigut?». Llavors em devia desmaiar, perquè la següent cosa que me n’enrecordo és el senyor Tate aixecant-me de terra i acostant-me cap on tenim la galleda.

Va semblar que la relació dels fets havia donat confiança a la Mayella, però no pas a la manera bufada del seu pare: ella tenia un aire més aviat furtiu, com un gat que et mira fixament mentre no para de remenar la cua.

—Dius que t’hi vas resistir amb totes les teves forces, amb tota la teva ànima? —li va demanar el senyor Gilmer.

—Sí senyor —va dir la Mayella, igual que el seu pare.

—Pots assegurar que va abusar de tu?

La Mayella va fer una ganyota, i vaig tenir por que tornés a posar-se a plorar, però va dir:

—Va fer el que havia vingut a fer.

El senyor Gilmer, en honor a la calda que feia, es va eixugar el front amb el palmell de la mà.

—No tinc més preguntes de moment —va dir en to afable—, però no t’aixequis, perquè em sembla que el malvat senyor Finch et voldrà demanar unes quantes coses.

—Prego a l’acusació pública que no predisposi desfavorablement la testimoni contra la defensa —va murmurar el jutge Taylor en to de broma—, almenys no encara.

L’Atticus es va aixecar amb un somriure a la boca, però en lloc de dirigir-se cap a la tribuna dels testimonis va descordar-se l’americana, va agafar-se l’armilla amb els polzes i va travessar tranquil·lament la sala en direcció als finestrals. Va mirar a fora, però no va semblar que el que hi va veure li interessés especialment i es va tombar per tornar a dirigir-se amb pas calmós cap a la tribuna dels testimonis. Pels anys que feia que el coneixia, vaig donar per segur que estava a punt de prendre una decisió sobre alguna cosa.

—Senyoreta Mayella —va dir somrient—, no penso pas fer-vos agafar por, si més no de moment. Primer coneguem-nos una mica. Quants anys teniu?

—Ja he dit que en tenia dinou; ho he dit al senyor jutge —va dir la Mayella, assenyalant molesta cap a l’estrada amb el cap.

—És veritat, és veritat. Haureu de tenir una mica de paciència amb mi, perquè em faig gran i no tinc la memòria que tenia. Potser us demanaré coses que ja heu dit, però, oi que em respondreu? Gràcies.

En la cara de la Mayella no vaig veure res que justifiqués el supòsit de l’Atticus segons el qual podia comptar amb la seva plena col·laboració. Se’l mirava amb ràbia.

—No penso respondre-li cap pregunta mentres continuï enrient-se’n de mi —va dir ella.

—Com? —li va demanar l’Atticus, sobtat.

—No penso parlar mentres continuï enburlant-se’n de mi.

El jutge Taylor va dir:

—El senyor Finch no es burla de tu. Què t’agafa?

La Mayella va mirar l’Atticus amb el cap acalat, i va dir al jutge:

—Mentres em digui senyoreta i em tracti de vós, no penso escoltar-lo ni respondre-li res.

L’Atticus va tornar a acostar-se amb pas calmós cap als finestrals perquè ara fos el jutge Taylor qui resolgués aquell conflicte. El jutge Taylor no era un individu que et mogués fàcilment a compassió, però em va tocar el cor veure com mirava d’explicar-se.

—És la manera de ser del senyor Finch —va dir a la Mayella—. Fa anys i panys que treballem junts en aquest jutjat, i el senyor Finch sempre tracta tothom amb urbanitat. No se’n riu, de tu; només vol ser educat. És la seva manera de ser. —El jutge es va repenjar al respatller de la cadira—. Continuï l’interrogatori, Atticus. I que consti en acta que la testimoni no ha sigut objecte de burla, sinó tot al contrari.

Vaig pensar que potser ningú havia tractat mai la Mayella de senyoreta ni de vós; segurament no, ja que aquella mostra de respecte l’ofenia. Com devia ser la seva vida? No vaig trigar a descobrir-ho.

—Dieu que teniu dinou anys —va continuar l’Atticus—. Quants germans i germanes sou a casa vostra?

L’Atticus va tornar dels finestrals cap a la tribuna dels testimonis.

—Set —va dir la Mayella, i vaig pensar si tots devien ser com el que havia conegut el primer dia d’anar a escola.

—Sou la gran?

—Sí.

—Quant fa que es va morir la vostra mare?

—No ho sé; molt.

—Heu anat mai a escola?

—Sé llegir i escriure tan bé com mon pare.

La Mayella parlava una mica com un tal Jingle d’un llibre que m’havia llegit.^[15]

—Quant temps vau anar a escola?

—Dos anys, tres… No ho sé.

De mica en mica vaig anar veient l’objectiu de l’Atticus: partint de preguntes que el senyor Gilmer no considerava prou improcedents per protestar, l’Atticus anava presentant davant del jurat una imatge de la vida domèstica dels Ewell. El jurat va assabentar-se de les coses següents: amb el taló del subsidi la família no en tenia prou per viure ni de bon tros, i a més a més tot feia sospitar que el pare se’l gastava en beguda, perquè de tant en tant se n’anava cap als aiguamolls a passar-hi uns quants dies i en tornava malalt; rara vegada feia prou fred per haver d’anar amb sabates, però quan en feia se’n fabricaven unes de collonudes amb tires de pneumàtics vells; la família anava a buscar l’aigua amb galledes en una font que hi havia a tocar de l’abocador —tenien tot el voltant net d’escombraries—, i cadascú es cuidava de la seva pròpia higiene, de manera que quan un es volia rentar s’anava a buscar ell l’aigua; els germans petits estaven sempre refredats i patien de menjança de tant anar per terra; de tant en tant passava una senyora que demanava a la Mayella per què no continuava anant a escola, i ella li donava la resposta per escrit: havent-hi dos membres de la família que sabien llegir i escriure, no calia que els altres n’aprenguessin, perquè el pare els necessitava a casa.

—Senyoreta Mayella —va dir l’Atticus, fent un esforç—, una noia de dinou anys com vós ha de tenir amistats. Quines amistats teniu?

La testimoni va arrufar les celles, com si quedés desconcertada.

—Amistats?

—Sí. No coneixeu ningú que sigui de la vostra edat, o una mica més gran o una mica més jove? Algun amic o alguna amiga, algun noi o alguna noia…

L’hostilitat de la Mayella, que havia anat minvant fins a convertir-se en indiferència desdenyosa, va renéixer.

—Que torna a enburlar-se’n de mi, senyor Finch?

L’Atticus li va respondre amb una altra pregunta:

—Estimeu el vostre pare, senyoreta Mayella? —li va demanar ara.

—Què vol dir, si l’estimo?

—Vull dir si trobeu que us tracta bé, si és amable amb vós…

—Normal, menys quan…

—Menys quan, què?

La Mayella va mirar el seu pare, que seia amb la cadira arrambada a la barana de darrere. El senyor Ewell va tirar-se endavant i va esperar la seva resposta.

—Menys quan res —va dir la Mayella—. He dit que normal.

El senyor Ewell es va tornar a repenjar al respatller.

—Menys quan beu? —va demanar l’Atticus a la Mayella, amb tanta dolçor que ella va assentir amb el cap—. Us posa la mà a sobre alguna vegada?

—Com vol dir?

—Quan està…, irritat, us ha pegat mai?

La Mayella va mirar tot al seu voltant, va mirar el taquígraf i va aixecar els ulls cap al jutge.

—Respon la pregunta, sisplau, Mayella —va dir el jutge Taylor.

—Mon pare no m’ha tocat mai ni un cabell —va afirmar amb fermesa—. No m’ha tocat mai.

A l’Atticus li havien caigut una mica les ulleres, i se les va tornar a posar bé al pont del nas.

—Hem fet un bon repàs, senyoreta Mayella; ara potser que entrem en matèria. Dieu que vau demanar a en Tom Robinson que us estellés un…, com n’heu dit?

—Un asmari, un d’aquells robers vells amb tot de calaixos en un cantó.

—El coneixíeu, en Tom Robinson?

—Com vol dir?

—Vull dir si sabíeu qui era i on vivia.

La Mayella va assentir amb el cap.

—Sí; passava per davant de casa cada dia.

—I, aquesta va ser la primera vegada que li vau dir que entrés al pati de casa vostra?

La pregunta va causar un lleuger sobresalt a la Mayella. L’Atticus continuava anant i tornant dels finestrals, tal com havia fet tota l’estona: feia una pregunta, i tot seguit mirava a fora mentre n’esperava la resposta. No va veure el bot involuntari de la Mayella, però em va semblar que s’havia adonat que s’havia mogut. Es va tombar i va arrufar les celles.

—Va ser la primera…?

—Sí, la primera.

—Fins aquell dia, no li havíeu demanat mai que entrés al pati?

Ara ella estava preparada.

—No, no, mai.

—Amb un «no» n’hi ha prou —va dir l’Atticus sense alterar-se—. I, tampoc li havíeu demanat mai que us fes alguna feina puntual?

—Podria ser —va reconèixer la Mayella—. Una vegada van venir uns quants negres.

—No recordeu cap altra vegada?

—No.

—Molt bé; ara tornem a parlar del que va passar. Heu dit que dintre l’habitació us vau trobar amb en Tom Robinson a sobre quan us vau tombar. Va ser així?

—Sí.

—Heu dit que us «va engrapar pel coll i va començar a insultar i a dir porqueries». Va ser així?

—Va ser així.

L’Atticus havia recuperat la memòria de cop i volta.

—Heu dit que «em va tombar a terra i em va escanyar i va abusar de mi». Va ser així?

—Sí, això he dit.

—Recordeu que us pegués a la cara?

La testimoni va vacil·lar.

—Veig que esteu segura que us va escanyar. Durant tota aquesta estona us vau estar defensant, dèieu, no? Us vau posar a «clavar coces i crits tan fort com vau poder». Recordeu que us pegués a la cara?

La Mayella no deia res. Semblava que fes un esforç per treure l’entrellat d’alguna cosa. Per un moment vaig pensar que feia aquell truc del senyor Heck Tate i meu d’imaginar-se que tenia una persona al davant. Va mirar el senyor Gilmer de cua d’ull.

—És una pregunta molt fàcil, senyoreta Mayella; us la tornaré a fer. Recordeu que us pegués a la cara?

L’Atticus havia abandonat aquell seu to de veu agradable; ara parlava amb la seva freda i neutra veu de lletrat: «Recordeu que us pegués a la cara?».

—No, no m’enrecordo de si em va pegar o no… Dic mentida; sí que me n’enrecordo, que em va pegar.

—La vostra resposta és això últim que heu dit?

—Què? Sí, em va pegar… No me n’enrecordo, no me n’enrecordo; va anar tot molt de pressa.

El jutge Taylor va mirar la Mayella amb severitat.

—No ploris, dona… —va començar, però l’Atticus el va interrompre.

—Deixi-la que plori, jutge, si vol. Tenim tot el temps del món.

La Mayella va ensumar amb ràbia i va mirar l’Atticus.

—Li respondré tot el que em demani, però deixi d’enriure-se’n de mi! Li respondré tot el que em demani…

—Tranquil·la —va dir l’Atticus—. De seguida acabem, senyoreta Mayella. Resumint: heu declarat que l’acusat us va pegar, us va engrapar pel coll, us va escanyar i va abusar de vós. Vull que em digueu segur que és l’home que dieu. Podríeu identificar l’home que us va violar?

—Sí; és aquell d’allà.

L’Atticus es va tombar cap a l’acusat.

—Aixeca’t, Tom, perquè la senyoreta Mayella et pugui mirar bé. És aquest?

Les poderoses espatlles d’en Tom Robinson es van tibar sota la tela prima de la camisa. Va posar-se dret i es va quedar amb la mà dreta sobre el respatller de la cadira. Se’l veia guerxo, però no era a causa de la postura, sinó perquè tenia el braç esquerre un pam i mig més curt que el dret i li penjava inert al costat del cos. El braç acabava en una mà petita i cargolada, i des de la galeria mateix es podia veure que no li servia per a res.

—Scout! —em va dir en Jem amb un fil de veu—. Scout, mira! Reverend, és esguerrat!

El reverend Sykes es va inclinar per davant meu i va dir a en Jem en veu baixa:

—Va quedar enganxat en una desgranadora de cotó; va quedar enganxat a la desgranadora del senyor Dolphus Raymond quan era petit… Va estar a punt de morir-se dessagnat… La màquina li va separar tots els músculs de l’os…

L’Atticus va dir:

—Aquest és l’home que us va violar?

—Sí, sí que ho és.

La següent pregunta de l’Atticus va constar d’una sola paraula:

—Com?

La Mayella estava fora de si.

—No sé com ho va fer, però ho va fer… Ja he dit que tot va anar molt de pressa…

—Examinem-ho amb calma… —va començar l’Atticus, però el senyor Gilmer el va interrompre amb una objecció: la pregunta no era improcedent, però l’Atticus estava torturant la testimoni.

El jutge Taylor va riure de gust.

—Va, segui, Horace, que això no és veritat; si de cas és la testimoni, que està torturant l’Atticus!

El jutge Taylor va ser l’única persona de la sala que va riure. Fins i tot els nadons callaven, i de cop me’ls vaig imaginar tots ofegats contra el pit de les mares.

—Aviam, senyoreta Mayella —va dir l’Atticus—, heu declarat que l’acusat us va escanyar i us va pegar; no heu dit que se us acostés furtivament per darrere i us deixés estesa a terra d’un cop, sinó que us vau tombar i us el vau trobar al davant… —L’Atticus tornava a ser darrere la seva taula, i remarcava el que deia picant-hi amb els nusos dels dits—. Voleu rectificar res del que heu declarat?

—Vol que digui el que no va passar?

—No senyoreta, vull que digueu el que en realitat va passar. Torneu-nos-ho a explicar, sisplau; què va passar?

—Ja ho he explicat.

—Heu declarat que us vau tombar i us el vau trobar al davant. Us va escanyar aleshores?

—Sí.

—I després, us va deixar d’engrapar pel coll i us va pegar?

—Això he dit.

—I, us va deixar l’ull esquerre de vellut amb el puny dret?

—Em vaig ajupir i…, em va picar de cantó. Em vaig ajupir i em va picar de cantó. —Per fi a la Mayella li havia caigut la bena dels ulls.

—Veig que us ha tornat la memòria de cop; fa un moment no us en recordàveu gens…

—He dit que em va pegar.

—Entesos. Us va escanyar, us va pegar i després us va violar, oi?

—Sí.

—Vós sou una noia forta. Què vau fer tota l’estona? Estar-vos quieta?

—Ja he dit que em vaig defensar i vaig començar a clavar coces i crits…

L’Atticus es va treure les ulleres, va fixar l’ull bo en la testimoni i va començar a assetjar-la a preguntes. El jutge Taylor va dir:

—Una pregunta després de l’altra, Atticus. Doni temps a la testimoni de respondre.

—D’acord. Per què no us vau escapar?

—Ho vaig provar…

—Com? Què us ho va impedir?

—Doncs…, ell em va tombar a terra. Això; em va tombar a terra i se’m va posar a sobre.

—I, tota l’estona cridàveu?

—Sí.

—Aleshores, com és que els vostres germans no us van sentir? On eren? A l’abocador?

Silenci.

—On eren? Com és que els vostres crits no els van fer venir corrents? L’abocador és més a prop que el bosc, oi?

Silenci.

—O és que no vau cridar fins que no vau veure el vostre pare a la finestra? No vau cridar fins aleshores, oi?

Silenci.

—Vau cridar més pel vostre pare que no pas per en Tom Robinson, oi?

Silenci.

—Qui us va pegar? En Tom Robinson o el vostre pare?

Silenci.

—Què va veure el vostre pare per la finestra? Una violació, o més aviat el contrari? Per què no dieu la veritat, Mayella? Oi que qui us va pegar va ser en Bob Ewell?

L’Atticus va apartar-se de la Mayella amb la cara de qui té l’estómac regirat; la Mayella, en canvi, tenia una expressió entre aterrida i colèrica. L’Atticus es va deixar caure a la cadira i es va netejar les ulleres amb el mocador.

De cop la Mayella va recobrar la parla.

—Vull dir una cosa —va dir.

L’Atticus va aixecar el cap.

—Ens direu què va passar?

Però ella no va fer cas del to suplicant de la invitació de l’Atticus.

—Vull dir una cosa, i no penso repetir-la. Aquest negre d’allà va abusar de mi, i si vostès no pensen fer-hi res és que són uns cagats, uns cagats i uns gallines. Ja se’ls pot confitar, senyor Finch, els seus aires de senyor; ja se’ls pot confitar, tant «vós» i tanta «senyoreta»…

I de cop va arrencar a plorar de debò, amb uns sanglots de ràbia que li sacsejaven les espatlles. No va respondre cap més pregunta, ni tan sols quan el senyor Gilmer va tractar d’asserenar-la. M’imagino que si no hagués sigut tan pobra i tan ignorant el jutge Taylor l’hauria fet empresonar per la falta de respecte que havia manifestat a tothom de la sala. No veia ben bé com, però m’adonava que l’Atticus li havia tocat la fibra sensible, i que no havia trobat plaer a fer-ho. Estava a la seva taula assegut amb el cap baix, i la mirada que li va dirigir la Mayella quan va baixar de la tribuna i li va passar pel costat és la més carregada d’odi que he vist que algú adrecés mai a una altra persona.

Quan el senyor Gilmer va dir al jutge Taylor que l’acusació sol·licitava una pausa, el jutge Taylor va dir:

—Ens convé a tots. Descansarem deu minuts.

L’Atticus i el senyor Gilmer van anar fins davant de l’estrada, s’hi van estar un moment parlant en veu baixa i tot seguit van sortir de la sala per una porta que hi havia darrere de la tribuna dels testimonis, cosa que tots vam interpretar com un senyal per anar a estirar les cames. Vaig descobrir que havia estat asseguda sobre la vora del llarg banc que ocupàvem, i que estava encarcarada. En Jem es va aixecar i va badallar, en Dill va fer igual, i el reverend Sykes es va eixugar la cara amb el barret. Érem a quasi noranta, va dir.^[16]

El senyor Braxton Underwood, que havia estat assegut en silenci en una cadira reservada a la premsa, embevent-se de tots els testimoniatges gràcies a l’esponja que tenia per cervell, va dignar-se a passejar els seus ulls penetrants per la galeria de la gent de color, i va coincidir amb els meus. Va fer un esbufec i va desviar la mirada.

—Jem —vaig dir—, el senyor Underwood ens ha vist.

—No passa res. No en dirà res a l’Atticus; ho inclourà a la secció de successos del Tribune.

En Jem va girar-se cap a en Dill, segurament per explicar-li aspectes més subtils del judici, però jo no vaig acabar de veure quins podien ser. No hi havia hagut cap debat llarg entre l’Atticus i el senyor Gilmer sobre cap punt; semblava que el senyor Gilmer exercís l’acusació a contracor; tots dos, com aquell qui diu, havien menat els testimonis pel ronsal, pràcticament sense objeccions de la part contrària. Però l’Atticus ens havia dit una vegada que als judicis que presidia el jutge Taylor l’advocat que interpretava les proves d’una manera estricta solia acabar rebent instruccions estrictes des de l’estrada. Crec que ens ho deia per fer-nos veure que el jutge Taylor podia semblar que era un dropo i presidia mig adormit, però rara vegada li anul·laven cap sentència, i allò era la prova del nou. L’Atticus deia que era un bon jutge.

Al cap d’una estona el jutge Taylor va tornar i es va acomodar a la seva cadira giratòria. Va treure’s un puro de la butxaca de pit de l’armilla i el va examinar amb deteniment. Vaig donar un cop de colze a en Dill. Després d’haver superat la inspecció del jutge, el puro va rebre una ferotge mossegada.

—A vegades venim només per mirar-lo —li vaig dir—. Veuràs que s’hi passa tota la tarda; fixa-t’hi.

Sense saber que l’observaven des de dalt, el jutge Taylor es va desfer de la punta mossegada col·locant-se-la expertament entre els llavis i escopint-la amb un «Floc!». Va encertar l’escopidora tan de ple que vam sentir com hi queia.

—Tirant boles de paper devia ser temible —va murmurar en Dill.

Normalment, una pausa donava lloc a una desbandada general, però aquell dia la gent no es va moure de lloc. Fins i tot el «club dels ganduls», que no havien aconseguit que algun home més jove els cedís el seu seient, s’havien quedat dempeus arrambats a la paret. Em vaig imaginar que el senyor Heck Tate havia reservat el vàter del jutjat per als seus funcionaris.

L’Atticus i el senyor Gilmer van tornar, i el jutge Taylor va mirar l’hora al seu rellotge.

—Va, que passa de les quatre —va dir, cosa que em va deixar intrigada, perquè el rellotge del jutjat deia l’hora almenys dues vegades i jo no l’havia sentit ni n’havia notat les vibracions.

—Mirem d’enllestir aquesta tarda? —va demanar el jutge Taylor—. Tu com ho veus, Atticus?

—Em sembla que sí que podrem —va dir l’Atticus.

—Quants testimonis tens?

—Un.

—Doncs vinga, crida’l.