3. Un senyal a l’espai

Situat a la zona exterior de la Via Làctia, el Sol està uns 200 milions d’anys per acomplir una revolució completa de la Galàxia.

Exacte, aquest temps s’hi està, no pas menys —va dir Qfwfq—, jo una vegada tot passant vaig fer un senyal en un punt de l’espai, expressament per poder-lo trobar de nou dos-cents milions d’anys després, quan passéssim altra vegada per allí a la volta següent. Un senyal com? És difícil de dir, perquè si se us diu senyal, vosaltres de seguida penseu en alguna cosa que es distingeixi d’alguna cosa, i allí no hi havia res que es distingís de res; vosaltres de seguida penseu en un senyal marcat amb algun estri o bé amb les mans, estri o mans que després desapareixen i el senyal en canvi queda, però d’estris, en aquells temps, encara no n’hi havia, ni tampoc mans, o dents, o nassos, coses totes elles que es van tenir posteriorment, però molt de temps després. Quant a la forma que calia donar al senyal, vosaltres dieu que no és cap problema perquè, tingui la forma que tingui, un senyal només ha de servir de senyal, és a dir, que sigui diferent o igual a d’altres senyals: també en aquest cas us és ben fàcil de parlar, però jo en aquella època no tenia exemples en què agafar-me per dir el faig igual o el faig diferent; coses per a copiar no n’hi havia, i ni tan sols una línia, fos recta o torta, se sabia què era, o un punt, o un sortint, o un entrant. Tenia la intenció de fer un senyal, això sí, o sigui, tenia la intenció de considerar senyal qualsevol cosa que se m’acudís de fer, per tant, havent fet jo, en aquell punt de l’espai i no en cap altre, alguna cosa volent fer un senyal, resultà que hi havia fet realment un senyal.

En fi, per ser el primer senyal que es feia a l’univers, o almenys al circuit de la Via Làctia, he de dir que va sortir força bé. Visible? Sí, molt bé, i qui els tenia els ulls per veure-hi, en aquells temps? Res no havia estat mai vist per res, ni tan sols es plantejava la qüestió. Que fos reconeixible sense possibilitat d’equivocar-se, això sí: a causa que tots els altres punts de l’espai eren iguals i indistingibles, i en canvi aquest tenia el senyal.

Així, prosseguint els planetes la seva volta, i el Sistema solar la seva, ben aviat vaig deixar el senyal darrera meu, separat per camps interminables d’espai. I ja no podia estar-me de pensar quan tornaria a trobar-lo, i com el reconeixeria, i el gust que em donaria, en aquella extensió anònima, després de cent mil anys llum recorreguts sense topar en res que em fos familiar, res durant centenars de segles, durant milers de mil·lenis, tornar i veure’l al seu lloc, tal com l’havia deixat, pelat, però amb aquella empremta —diguem— inconfusible que jo li havia donat.

Lentament, la Via Làctia es girava sobre ella mateixa amb les seves filagarses de constel·lacions, de planetes i de núvols, i el Sol juntament amb la resta, cap a la vora. En aquells cavallets de fira, només el senyal estava quiet, en un punt qualsevol, a cobert de qualsevol òrbita (per fer-lo, m’havia abocat una mica als marges de la Galàxia, de manera que quedés enfora i el rodar de tots aquells mons no li vingués al damunt), en un punt qualsevol que ja no era qualsevol des del moment que era l’únic punt que estàvem segurs que era allí, i en relació al qual podien ser definits els altres punts.

Hi pensava nit i dia; més ben dit, no podia pensar en res més; o sigui, era aquella la primera ocasió que tenia de pensar alguna cosa; o millor, pensar alguna cosa mai no havia estat possible, primer perquè faltaven les coses per pensar, i segon perquè faltaven els senyals per a pensar-les, però des del moment que hi havia aquell senyal, apareixia la possibilitat que qui pensés, pensés un senyal, i per tant aquell, en el sentit que el senyal era la cosa que es podia pensar i també el senyal de la cosa pensada, és a dir, d’ell mateix.

Per tant, la situació era aquesta: el senyal servia per a assenyalar un punt, però a la vegada assenyalava que allí hi havia un senyal, cosa encara més important, perquè de punts n’hi havia molts, mentre que de senyals només hi havia aquell, i a la vegada el senyal era el meu senyal, el senyal de mi, perquè era l’únic senyal que jo havia fet mai i jo era l’únic que havia fet mai senyals. Era com un nom, el nom d’aquell punt, i també el meu nom que jo havia signat en aquell punt, en fi, era l’únic nom disponible per a tot allò que demanava un nom.

Transportat pels marges de la Galàxia, el nostre món navegava més enllà d’espais llunyaníssims, i el senyal era on l’havia deixat per assenyalar aquell punt, i al mateix temps m’assenyalava, el portava amb mi, m’habitava, em posseïa enterament, s’interposava entre jo i qualsevol cosa amb què podia provar una relació. En l’espera de tornar-lo a trobar, podia intentar derivar-ne altres senyals i combinacions de senyals, sèries de senyals iguals i contraposicions de senyals diferents. Però ja havien passat dotzenes i dotzenes de milers de mil·lennis des del moment en què l’havia traçat (més ben dit: des dels pocs segons en què l’havia aviat en el moviment continu de la Via Làctia) i, justament ara que em calia tenir-lo present en tots els seus detalls (la més mínima incertesa sobre com estava fet feia incertes les possibles distincions respecte a d’altres senyals eventuals), em vaig adonar que, a pesar de tenir-lo al cap en els seus trets essencials, en la seva aparença general, amb tot me’n fugia alguna cosa, en fi, si intentava descompondre’l en els seus diversos elements, ja no recordava si entre un element i un altre fos així o bé aixà. Hauria hagut de tenir-lo allí al davant, estudiar-lo, examinar-lo, mentre que era lluny no sabia encara quant, perquè l’havia fet precisament per saber el temps que esmerçaria a tornar-lo a trobar, i fins que no el tornés a trobar no ho sabria. Ara, però, no era el motiu pel qual l’havia fet el que m’importava, sinó com era fet, i em vaig posar a fer hipòtesis sobre aquest com, i teories segons les quals un senyal determinat havia de ser necessàriament d’una manera determinada, o procedint per exclusió intentava eliminar tots els tipus de senyals menys probables per arribar al correcte, però tots aquests senyals imaginaris s’esvanien amb una habilitat imparable perquè no hi havia aquell primer senyal per fer de terme de comparació. En aquest encaparrament (mentre la Galàxia continuava regirant-se insomne al seu llit de buidor mòrbida, com moguda per la picor de tots els mons i els àtoms que s’encenien i resplendien), vaig comprendre que a hores d’ara també havia perdut aquella confusa noció del meu senyal, i aconseguia concebre únicament fragments de senyals intercanviables entre ells, és a dir, senyals interiors al senyal, i cada canvi d’aquests senyals a l’interior del senyal canviava el senyal en un senyal completament diferent, això és, m’havia oblidat ben bé de com era el meu senyal i no hi havia manera de fer-me’l venir al cap.

Em vaig desesperar? No, l’oblit era empipador, però no irremeiable. Anés on anés, sabia que el senyal m’estava esperant, quiet i callat. Hi arribaria, el retrobaria i podria reprendre el fil dels meus raonaments. Poc més o menys, ja devíem haver arribat a la meitat del recorregut de la nostra revolució galàctica: calia paciència, la segona meitat sempre fa la impressió de passar més de pressa. Ara no havia de pensar més que en el fet que el senyal existia i que tornaria a passar per allí.

Un dia rera l’altre, ja devia trobar-me a prop. Frisava d’impaciència perquè podia topar amb el senyal en qualsevol moment. Era aquí, no, una mica més enllà, ara compto fins a cent… I si ja no hi fos? I si havia passat de llarg? Res. El meu senyal s’havia quedat aneu a saber on, enrera, completament fora de l’abast respecte a l’òrbita de revolució del nostre sistema. No havia tingut en compte les oscil·lacions a què, especialment en aquells temps, estaven subjectes les forces de gravetat dels cossos celests i que els menaven a traçar òrbites irregulars i esmotxades com dàlies. Durant un centenar de mil·lennis em vaig esprémer el cervell per refer els meus càlculs: resultà que el nostre recorregut tocava aquell punt no cada any galàctic, sinó solament cada tres, és a dir, cada sis-cents milions d’anys solars. Qui ha esperat dos-cents milions d’anys també en pot esperar sis-cents; i jo vaig esperar; el camí era llarg però no havia de fer-lo pas a peu; a cavall de la Galàxia recorria els anys llum voltejant sobre les òrbites planetàries i estel·lars com sobre la sella d’un corser amb les peülles espargint guspires; em trobava en un estat d’exaltació progressivament creixent; em semblava que avançava a la conquesta d’allò que només comptava per mi, senyal, regne i nom…

Vaig fer la segona volta, la tercera. Ja hi era. Vaig llançar un crit. En un punt que havia de ser precisament aquell punt, al lloc del meu senyal hi havia un gargot informe, una raspadura de l’espai esmussada i masegada. Ho havia perdut tot: el senyal, el punt, allò que feia de manera que jo —essent el d’aquell senyal en aquell punt— fos jo. L’espai, sense senyal, s’havia convertit en una afrau de buidor sense principi ni final basquejant, en què tot —jo inclòs— es perdia. (I que no se’m digui que, per a assenyalar un punt, el meu senyal o l’esborrament del meu senyal eren exactament el mateix: l’esborrament era la negació del senyal, i per tant no assenyalava, és a dir, no servia per a distingir un punt dels punts precedents i següents).

Descoratjat, em vaig estar arrossegant molts anys com mancat de sentits. Quan finalment vaig alçar els ulls (en l’endemig, la vista havia aparegut al nostre món, i per consegüent, també la vida), quan vaig alçar els ulls, vaig veure allò que mai no m’hauria esperat de veure. El vaig veure, el senyal, però no aquell, sinó un senyal semblant, un senyal sens dubte copiat del meu, però que es veia de seguida que no podia ser el meu, rabassut com era, descurat i matusserament pretensiós, una grollera imitació del que jo havia pretès assenyalar en aquell senyal i la indicible puresa del qual només ara —per contrast— aconseguia evocar de nou. Qui m’havia fet aquesta jugada? No me’n sabia avenir. Finalment, una plurimil·lenària cadena d’induccions em va dur a la solució: en un altre sistema planetari que acomplia la seva revolució galàctica davant nostre, hi havia un tal Kgwgk (el nom es deduí posteriorment, en l’època tardana dels noms), individu despectiu i rosegat per l’enveja, que en un impuls vandàlic havia esborrat el meu senyal i, després, amb artifici barroer, havia intentat marcar-ne un altre.

Era clar que aquell senyal no assenyalava res fora de la intenció de Kgwgk d’imitar el meu senyal, per la qual cosa ni tan sols calia comparar-los. Però en aquell moment, el desig de no cedir al rival va ser en mi més fort que qualsevol altra consideració: vaig voler traçar de seguida un nou senyal a l’espai que fos un autèntic senyal i fes morir d’enveja Kgwgk. Feia poc més o menys set-cents milions d’anys que no intentava de fer un senyal, després d’aquell primer: m’hi vaig posar amb afany. Però ara les coses eren diferents, perquè el món, tal com us he indicat, estava començant a donar una imatge de si mateix, i en cada cosa a la funció li començava a correspondre una forma, i es creia que les formes d’aleshores tenien un llarg esdevenidor davant seu (en canvi, no era veritat: vegeu —per referir-nos a un cas relativament recent— els dinosaures), i per tant en aquest nou senyal meu es notava la influència de com es veien les coses aleshores, diguem-li l’estil, aquella manera especial que tenia cada cosa d’estar d’una manera determinada. He de dir que me’n vaig sentir realment satisfet, i ja no tenia ganes d’enyorar aquell primer senyal esborrat, perquè aquest d’ara em semblava molt més bonic.

Però per la durada d’aquell any galàctic ja es començà a comprendre que fins en aquell moment les formes del món havien estat provisionals i que canviarien una per una. I el coneixement d’això anà acompanyat d’un fastigueig per les velles imatges, fins al punt que no se’n podia suportar ni el record. I em va començar a turmentar un pensament: havia deixat aquell senyal a l’espai, aquell senyal que m’havia semblat tan bonic, original i adequat per a la seva funció, i que ara apareixia a la memòria amb tota la seva presumpció fora de lloc, com a senyal abans de tot d’una manera antiquada de concebre els senyals, i de la meva estúpida complicitat amb una disposició de les coses de la qual hauria d’haver sabut separar-me a temps. En fi, m’avergonyia d’aquell senyal que, al llarg de segles, continuava essent vorejat pels mons voladors, donant un espectacle ben ridícul d’ell, de mi i d’aquella manera nostra de veure provisional. Quan el recordava (i el recordava contínuament), m’agafaven unes vermellors que duraven eres geològiques senceres: per amagar la meva vergonya m’enfonsava als cràters dels volcans, clavava les dents pel remordiment als casquets de les glaciacions que cobrien els continents. Em corsecava el pensament que Kgwgk, precedint-me sempre en el periple de la Via Làctia, veuria el senyal abans que jo el pogués esborrar i, vil com era, m’escarniria i m’imitaria, repetint el senyal per menyspreu en destraleres imitacions per tots els racons de l’esfera circumgalàctica.

Aquesta vegada, en canvi, la complicada rellotgeria astral em va ser favorable. La constel·lació de Kgwgk no trobà el senyal, mentre que el nostre sistema solar hi anà a parar puntualment en acabar la primera volta, tan a la vora que vaig poder esborrar-ho tot amb cura extrema.

Ara, de senyals meus a l’espai no n’hi havia ni un. Podia posar-me a traçar-ne un altre, però a hores d’ara ja sabia que els senyals també serveixen per a jutjar qui els traça, i que en un any galàctic els gustos i les idees tenen temps de canviar, i la manera de considerar els d’abans depèn del que ve després, en fi, em feia por que el que ara em podia semblar un senyal perfecte, d’aquí a dos-cents o sis-cents milions d’anys no em fes fer un mal paper. Per contra, en el meu enyorament, el primer senyal, vandàlicament esborrat per Kgwgk, restava inatacable per l’evolució dels temps, per tal com havia nascut abans de tots els inicis de les formes i contenia sens dubte alguna cosa que sobreviuria a totes les formes, és a dir, el fet de ser senyal i prou.

Fer senyals que no fossin aquell senyal ja no tenia interès per a mi; i aquell senyal feia mil milions d’anys que l’havia oblidat. Així, no podent fer veritables senyals, però volent d’alguna manera fer empipar Kgwgk, em vaig posar a fer senyals falsos, osques a l’espai, forats, taques, truquets que només un incompetent com Kgwgk podia prendre per senyals. I tanmateix, ell s’entestava a fer-los desaparèixer tot esborrant-los (com jo constava a les voltes subsegüents), amb una obstinació que devia fer-li suar sang. (Jo ara sembrava l’espai d’aquests senyals falsos, per veure fins a on arribava la seva beneiteria).

Ara bé, observant aquests esborraments una volta rera l’altra (les revolucions de la Galàxia ja s’havien convertit per a mi en un navegar ronsejaire i avorrit, sense finalitat ni expectativa), em vaig adonar d’una cosa: amb el pas dels anys galàctics tendien a esblaimar-se a l’espai, i a sota tornava a aflorar allò que havia marcat jo en aquell punt, el meu —com deia— fals senyal. El descobriment, lluny de desplaure’m, m’omplí novament d’esperança. Si els esborraments de Kgwgk s’esborraven, el primer que ell havia fet, allí en aquell punt, ja devia haver desaparegut, i el meu senyal devia haver tornat a la seva primitiva aparença!

Així, l’espera tornà a dur inquietud als meus dies. La Galàxia es girava com una truita en la seva paella roent, ella mateixa paella xauxinadora i daurada truita a la francesa; i jo em fregia amb ella d’impaciència.

Però amb el pas dels anys galàctics l’espai ja no era aquella extensió uniformement erma i esgrogueïda. La idea de marcar amb senyals els llocs per on es passava, de la mateixa manera que se’ns havia ocorregut a mi i a Kgwgk, l’havien tinguda molts, escampats per milers de planetes d’altres sistemes solars, i contínuament topava amb una d’aquestes coses, o un parell, o fins i tot una dotzena, simples burots bidimensionals, o bé sòlids de tres dimensions (per exemple, políedres), o àdhuc alguna cosa feta amb més mirament, amb la quarta dimensió i tot. El cas és que arribo al punt del meu senyal, i n’hi trobo cinc, tots allí. I no sóc capaç de reconèixer el meu. És aquest, no, és aquest altre, i ara!, aquest té un aspecte massa modern, i amb tot, bé podria ser el més antic, no hi reconec la meva mà, com podeu pensar que em passés pel cap de fer-lo així… I mentrestant la Galàxia lliscava per l’espai i deixava darrera seu senyals vells i senyals nous, i jo no havia retrobat el meu.

No exagero si dic que els anys galàctics que seguiren van ser els pitjors que mai havia viscut. Avançava buscant, i a l’espai s’atapeïen els senyals, de tots els mons, qualsevol que en tingués la possibilitat, ara no deixava de marcar la seva petja d’alguna manera, i el nostre món també, cada vegada que em girava, el trobava més carregat, fins al punt que món i espai semblaven un el mirall de l’altre, l’un i l’altre minuciosament ornamentats amb jeroglífics i ideogrames, cadascun dels quals podia ser un senyal o no ser-ho: una concreció calcària al basalt, una cresta alçada pel vent a la sorra aglevada del desert, la disposició dels ulls a les plomes del paó (a poc a poc, el fet de viure entre els senyals ens havia dut a veure com a senyals les innombrables coses que abans eren allí sense assenyalar res més que la pròpia presència, les havia transformades en el senyal d’elles mateixes i les havia afegides a la sèrie de senyals fets expressament per qui volia fer un senyal), les estries del foc contra una paret de roca esquistosa, la quatre-cents vint-i-setena entalla —una mica de biaix— de la cornisa del frontó d’un mausoleu, una seqüència de línies en un vídeo durant una tempesta magnètica (la sèrie de senyals es multiplicava en la sèrie de senyals de senyals, de senyals repetits innombrables cops sempre iguals i sempre d’alguna manera diferents perquè al senyal fet deliberadament s’afegia el senyal que havia anat a raure allí per casualitat), la cama mal impresa de la lletra R que en un exemplar d’un diari de la tarda es trobava amb un residu filamentós del paper, un d’entre els vuit-cents mil escrostonaments d’un mur enquitranat en un carreró dels docks de Melbourne, la corba d’una estadística, una frenada sobre l’asfalt, un cromosoma… De tant en tant, un esglai: És aquell!, i per un segon estava segur d’haver retrobat el meu senyal, a la terra o a l’espai no feia distinció perquè a través dels senyals s’havia establert una continuïtat sense un límit precís.

A l’univers ja no hi havia un continent i un contingut, sinó solament un gruix general de senyals sobreposats i aglutinats que ocupava tot el volum de l’espai, era un puntejat continu, diminut, una retícula de línies, esgratinyades, relleus i incisions, l’univers era esborrallat per totes bandes, al llarg de totes les dimensions. Ja no hi havia manera de fixar un punt de referència: la Galàxia continuava girant però jo ja no aconseguia comptar les voltes, qualsevol punt podia ser el de partença, qualsevol senyal encavallat als altres podia ser el meu, però descobrir-lo no hauria servit de res, tan clar era que independentment dels senyals l’espai no existia i potser no havia existit mai.