9. Els Dinosaures

Continuen essent misterioses les causes de la ràpida extinció dels Dinosaures, que s’havien desenvolupat i engrandit durant tot el Triàsic i el Juràssic, i durant 150 milions d’anys havien estat els incontrastables dominadors dels continents. Potser van ser incapaços d’adaptar-se als grans canvis de clima i de vegetació que tingueren lloc al Cretaci. Al final d’aquesta època tots eren morts.

Tots excepte jo —precisà Qfwfq—, perquè, durant un cert temps, també vaig ser dinosaure: diguem durant una cinquantena de milions d’anys; i no me’n penedeixo: aleshores, en ésser dinosaure es tenia la consciència d’estar en el que és just, un es feia respectar.

Després, la situació canvià, és inútil que us n’expliqui els detalls, començaren a haver-hi desgràcies de tota mena, desfetes, errors, dubtes, traïcions, pestes. Uns pobles nous creixien a la terra, enemics nostres. Rebíem des de totes bandes, res no ens anava bé. Ara hi ha qui diu que les ganes d’extingir-se, la passió d’ésser destruïts formaven part de l’esperit de nosaltres els Dinosaures ja des d’abans. No ho sé: jo aquest sentiment no l’he experimentat mai; si els altres el tenien, és perquè ja se sentien perduts.

Prefereixo no tornar amb la memòria a l’època de la gran mortaldat. No hauria cregut mai que salvaria la pell. La llarga migració que em posà fora de perill la vaig portar a cap a través d’un cementiri de carcasses descarnades, en què només una cresta, o una banya, o una peça de cuirassa, o un tros de pell escatosa recordava l’antiga esplendor de l’ésser viu. I damunt d’aquestes restes treballaven els becs, els rostres, els ullals, les ventoses dels nous amos del planeta. Quan no vaig veure més senyals ni de vius ni de morts em vaig aturar.

En aquells altiplans deserts vaig passar molts i molts anys. Havia sobreviscut a les emboscades, a les epidèmies, a la inanició, al glaç: però era sol. Continuar estant allí dalt eternament no podia. Em vaig posar en camí per davallar.

El món havia canviat: ja no reconeixia ni les muntanyes, ni els rius, ni les plantes. La primera vegada que vaig descobrir éssers vius em vaig amagar; eren una bandada de Nous, individus petits però forts.

—Ep, tu! —M’havien albirat, i de seguida em sorprengué aquella manera familiar d’adreçar-se’m. Em vaig escapar; em perseguiren. Estava acostumat des de mil·lennis a infondre terror al meu voltant, i a tenir terror de les reaccions dels altres al terror que jo infonia. I ara, res—: Ep, tu! —s’acostaven a mi com si res, ni hostils, ni espantats.

—Per què corres? Què és el que et passa pel cap? —Només volien que els indiqués el camí per anar no sé on. Vaig balbucejar que no era d’allí—. Què t’ha agafat per escapar? —digué un—. Semblava que haguessis vist… un Dinosaure! —i els altres rigueren. Però en aquella rialla vaig notar per primer cop un to recelós. Reien una mica per força. I un d’ells es posà seriós i afegí—: No ho diguis ni en broma. Tu no saps què són…

Així doncs, el terror dels Dinosaures encara persistia, en els Nous, però potser no n’havien vistos des de diverses generacions, i no els sabien reconèixer. Vaig seguir el camí, cautelós però impacient de repetir l’experiment. En una font bevia una jove dels Nous; estava sola. M’hi vaig apropar a poc a poc, vaig allargar el coll per beure al costat d’ella; ja pressentia el seu crit desesperat així que em veiés, la seva fugida ansiosa. Sens dubte donaria l’alarma, vindrien en gran nombre els Nous a donar-me encalç… A l’instant ja m’havia penedit del meu gest; si em volia salvar, havia de trossejar-la de seguida: tornar a començar…

La jove es tombà, digué:

—Oi que és fresca? —Es posà a conversar amablement, amb frases una mica de circumstàncies, com es fa amb els estrangers, a preguntar-me si venia de lluny i si havia trobat pluja o bon temps durant el viatge. Jo no hauria imaginat mai que s’hi pogués parlar així, amb els no-Dinosaures, i estava força tens i quasi mut.

—Jo sempre vinc a beure aquí —digué ella—, a la Font del Dinosaure…

Un estremiment em va fer sacsejar el cap, vaig esbatanar els ulls.

—Sí, sí, l’anomenem així, la Font del Dinosaure, des dels temps antics. Diuen que una vegada s’amagà aquí un Dinosaure, un dels últims, i a qui venia a beure ell li saltava al damunt i el feia bocins, ai, mare!

Hauria volgut desaparèixer. «Ara comprendrà qui sóc —pensava jo—, ara s’hi fixarà més i em reconeixerà!», i com fa el qui voldria que no el miressin, mantenia els ulls baixos, i m’entortolligava la cua com per amagar-la. Tan forta era la tensió nerviosa que quan ella, tota somrient, em saludà i prosseguí per la seva via, em vaig sentir cansat com si hagués lliurat una batalla, d’aquelles del temps en què ens defensàvem amb ungles i dents. Em vaig adonar que no havia estat capaç ni de respondre-li bon dia.

Vaig arribar a la riba d’un riu, on els Nous tenien els seus caus, i vivien de la pesca. Per crear un meandre al riu on l’aigua, menys ràpida, retingués els peixos, construïen una presa de branques. Així que em veieren, alçaren el cap i aturaren la feina; em miraren, es miraren entre ells, com interrogant-se, sempre en silenci. «Ja hi som —vaig pensar—, però els ho penso fer suar», i em vaig preparar per fer un salt.

Per sort, vaig saber aturar-me a temps. Aquells pescadors no tenien res contra meu: com que em veien fort, volien demanar-me si em podia quedar amb ells, treballant en el transport de la fusta.

—Aquest lloc és segur —insistiren, davant la meva actitud indecisa—. De Dinosaures, des del temps dels avis dels nostres avis que no se’n veuen…

Ningú no tenia la més lleu sospita de qui podia ser jo. M’hi vaig quedar. El clima era bo, el menjar, no exactament per als nostres gustos però discret, i un treball no excessivament feixuc, donada la meva força. Em cridaven amb un sobrenom: «el Lleig», perquè era diferent d’ells, no per altra cosa. Aquests Nous, no sé com dimonis els anomeneu vosaltres, Pantoters o què, eren d’una espècie encara una mica informe, de la qual, en efecte, sorgí després tota la resta de l’espècie, i en aquell temps entre individu i individu ja es passava a través de les més diverses semblances i dissemblances possibles, de manera que jo, per bé que d’un tipus del tot diferent, em vaig haver de convèncer que després de tot no destacava pas tant.

No era que m’acostumés completament a aquesta idea: encara em sentia un Dinosaure enmig dels enemics, i cada vespre, quan començaven a explicar històries de Dinosaures, transmeses de generació en generació, jo em feia enrera, a l’ombra, amb els nervis tensos.

Eren unes històries terrorífiques. Els oients, pàl·lids, prorrompent de tant en tant en crits d’espant, estaven pendents dels llavis del contista, el qual, a la vegada, revelava amb la veu una emoció no menor. Aviat es va veure clar que aquelles històries ja les coneixien tots (no obstant constituïssin un repertori força abundant), però en sentir-les, l’espant es renovava cada vegada. Els Dinosaures hi apareixien com a monstres, descrits amb detalls que mai no haurien permès de reconèixer-ne un, i ocupats únicament a irrogar danys als Nous, com si els Nous haguessin estat des del principi els més importants pobladors de la Terra, i nosaltres no haguéssim tingut res més a fer que córrer darrera seu tot el sant dia. Per a mi, pensar en nosaltres els Dinosaures era, en canvi, refer mentalment una llarga sèrie de peripècies, d’agonies, de dols; les històries que de nosaltres explicaven els Nous eren tan allunyades de la meva experiència que m’haurien d’haver deixat indiferent, com si parlessin d’estranys, de desconeguts. I tanmateix, tot escoltant-les m’adonava que no havia pensat mai en com havíem aparegut als ulls dels altres, i que entre moltes falòrnies, aquells contes, en algun detall i des del seu determinat punt de vista, l’encertaven de ple. Al meu cap, les seves històries de terror infligides per nosaltres es confonien amb els meus records de terror sofert: com més comprenia com havíem fet tremolar, més tremolava.

Explicaven una història cada un, per torn, i en un moment determinat fan:

—I el Lleig què hi diu? No en tens, d’històries per explicar, tu? A la teva família no n’heu tingut, d’aventures amb els Dinosaures?

—Sí, però… —m’embarbussava—, ha passat tant de temps… ah, si sabéssiu…

Qui m’ajudava, en aquests destrets, era Flor de Falguera, la jove de la font.

—Deixeu-lo en pau… És foraster, encara no s’ha ambientat, parla malament la nostra llengua…

Acabaven canviant de conversa. Jo respirava tranquil.

Entre Flor de Falguera i jo s’havia establert una mena de confiança. Res de gaire íntim: jo no havia gosat mai tocar-la. Però parlàvem molt. O sigui, era ella qui m’explicava tot de coses de la seva vida; jo, per por de trair-me, de fer-li despertar sospites sobre la meva identitat, em mantenia sempre en un nivell vague. Flor de Falguera m’explicava els seus somnis:

—Aquesta nit he vist un Dinosaure enorme, espantós, que treia foc pels narius. S’acosta, m’agafa pel clatell, se m’emporta, se’m vol menjar de viu en viu. Era un somni terrible, terrible, però jo, cosa estranya, no estava pas espantada, no, com t’ho diria?, m’agradava…

D’aquell somni hauria hagut d’entendre moltes coses i sobretot una: que Flor de Falguera no desitjava altra cosa que ser agredida. Era el moment, per a mi, d’abraçar-la. Però el Dinosaure que ells imaginaven era massa diferent del Dinosaure que jo era, i aquest pensament em feia encara més diferent i tímid. En fi, vaig perdre una bona ocasió. Després, el germà de Flor de Falguera tornà de la temporada de pesca al pla, la jove era molt més vigilada, i les nostres converses disminuïren.

Aquest germà seu, Zahn, des del primer moment que em va veure adoptà una actitud recelosa.

—I aquell qui és? D’on ha sortit? —demanà als altres, assenyalant-me.

—És el Lleig, un foraster que treballa a la fusta —li van dir—. Per què? Què té d’estrany?

—M’agradaria preguntar-ho a ell —va fer Zahn, amb un aire enfellonit—. Ei, tu!, què tens, d’estrany?

Què havia de respondre?

—Jo? Res…

—Perquè tu, segons tu, no series estrany, oi? —i rigué. Aquesta vegada acabà així, però jo no m’esperava res de bo.

Aquest Zahn era un dels tipus més resoluts del poblat. Havia rodat món i demostrava saber moltes més coses que els altres. Quan sentia les coses que habitualment es deien sobre els Dinosaures, li agafava una mena de neguit.

—Faules —va dir una vegada—, això que conteu són faules. Us voldria veure si arribava un Dinosaure de veritat.

—Fa tant de temps que no n’hi ha… —intervingué un pescador.

—No pas tant… —rigué estrepitosament Zahn— i , no es pot dir que no n’hi hagi encara alguna bandada perduda pels camps… Al pla, els nostres fan torns de guàrdia dia i nit. Però allí poden refiar-se de tothom, no es queden amb gent que no coneixen… —i fixà la mirada en mi, amb tota la intenció.

Era inútil allargar-ho més: millor que buidés el pap de seguida. Vaig fer un pas endavant.

—L’has agafada amb mi? —vaig preguntar.

—L’he agafada amb qui no sabem de qui ha nascut ni d’on ve, i pretén menjar del que és nostre i cortejar les nostres germanes…

Algun dels pescadors sortí en defensa meva:

—El Lleig la vida se la guanya: treballa fort…

—De portar troncs a l’esquena deu ser capaç, no ho nego —insistí Zahn—, però en un moment de perill, quan ens haguéssim de defensar amb ungles i dents, qui ens garanteix que es portarà com cal?

Començà una discussió general. El més estrany era que la possibilitat que jo fos un Dinosaure no es prenia mai en consideració; la culpa que se m’imputava encara era la de ser un Diferent, un Estranger, i per tant, un Infidel; i el punt controvertit era en quina mesura la meva presència augmentava el perill d’un eventual retorn dels Dinosaures.

—El voldria veure en combat, amb aquesta boqueta de llargandaix… —continuà provocant-me Zahn, desdenyós.

M’hi vaig encarar d’improvís, nas a nas.

—Doncs ja em pots veure ara, si no t’escapes.

No s’ho esperava. Mirà al seu voltant. Els altres van fer rotllana. No hi havia altre remei que batre’ns.

Vaig avançar, vaig esquivar una mossegada seva torçant el coll, ja li havia ventat una guitza que el tombà panxa enlaire, i m’hi vaig llançar al damunt. Era un moviment equivocat: com si no ho sabés, com si no n’hagués vistos morir, de Dinosaures, a unglades i mossegades al pit i al ventre, mentre creien que havien immobilitzat l’enemic. La cua, però, encara la sabia utilitzar, per a tenir-me ferm; no em volia deixar tombar al meu torn; feia força, però sentia que estava a punt de cedir…

Va ser aleshores que un del públic cridà:

—Pit i fora, Dinosaure! —Comprendre que m’havien desemmascarat i tornar a ser el d’abans va ser tot u: perdut per perdut, tant era que els fes sentir altre cop l’antic espant. I vaig colpejar Zahn una, dues, tres vegades…

Ens separaren.

—Zahn, t’ho havíem dit: el Lleig té bona musculatura. No s’hi poden fer bromes, amb el Lleig! —i reien i es congratulaven amb mi, em donaven copets de pota a l’esquena. Jo, que ja em creia descobert, no me’n sabia avenir; no va ser fins més tard que vaig comprendre que l’apòstrofe «Dinosaure» era una manera seva de dir, per encoratjar els contendents d’una lliça, com un: «Vinga, que ets el més fort!», i ni tan sols era clar si ho havien cridat a mi o a Zahn.

Des d’aquell dia, tots em respectaren més. Fins Zahn m’encoratjava, em seguia per veure’m fer noves proves de força. He de dir que les seves referències als Dinosaures també havien canviat una mica, com passa quan ens cansem de jutjar les coses sempre de la mateixa manera i la moda comença a anar en una altra direcció. Ara, si volien criticar alguna cosa al poblat, havien agafat el costum de dir que entre els Dinosaures certes coses no haurien passat, que els Dinosaures en moltes coses podien donar l’exemple, que sobre el comportament dels Dinosaures en aquesta o en aquella situació (per exemple, en la vida privada) no hi havia res a dir, i així successivament. En fi, semblava sorgir quasi una admiració pòstuma per aquests Dinosaures dels quals ningú no sabia res de concret.

Jo, una vegada, vaig tenir l’acudit de dir:

—Tampoc cal exagerar: què creieu que era, un Dinosaure, després de tot?

Em van escridassar:

—Tu calla, què en vols saber, si no n’has vistos mai?

Potser era arribat el moment de començar a posar les coses al seu lloc.

—Sí que n’he vistos —vaig exclamar—, i si voleu fins us puc explicar com eren!

No em van creure; pensaven que volia passejar-me’ls. Per a mi, aquesta nova manera seva de parlar dels Dinosaures era gairebé tan insuportable com la d’abans. Perquè —deixant de banda el dolor que sentia pel cruel destí que havia tocat a la meva espècie— jo la vida dels Dinosaures la coneixia des de dins, sabia fins a quin punt prevalia entre nosaltres una mentalitat limitada, plena de prejudicis, incapaç d’ajustar-se a les situacions noves. I ara havia de veure tots aquells prendre per model aquell petit món nostre tan retrògrad, tan —diguem-ne— avorrit! Havia de sentir-me imposar precisament per ells una mena de respecte sagrat per la meva espècie que jo no havia experimentat mai! Però en el fons era just que fos així: aquests Nous, què tenien de tan diferent respecte als Dinosaures dels bons temps? Segurs al seu poblat, amb les preses i els vivers, havien agafat també ells uns fums, una presumpció… Em passava que experimentava envers ells la mateixa inquietud que havia tingut pel meu ambient, i com més els sentia admirar els Dinosaures, més detestava els Dinosaures i el seu ambient.

—Saps?, aquesta nit he somiat que havia de passar un Dinosaure per davant de casa meva —em va dir Flor de Falguera—, un Dinosaure magnífic, un príncep o un rei dels Dinosaures. Jo m’empolainava, em posava una cinta al voltant del cap i m’abocava a la finestra. Intentava atreure l’atenció del Dinosaure, li feia una reverència, però ell de mi ni tan sols semblava adonar-se’n, no em considerava digna d’una mirada…

Aquest somni em donà una nova clau per comprendre l’estat d’ànim de Flor de Falguera en relació a mi: la jove devia haver pres la meva timidesa per una desdenyosa supèrbia. Ara, si hi penso, comprenc que només hauria calgut insistir en aquella actitud una mica més, demostrar una desafecció altiva, i l’hauria conquistada completament. En canvi, la revelació em commogué tant que em vaig llançar als seus peus amb els ulls plens de llàgrimes, mentre deia:

—No, no, Flor de Falguera, no és com tu et penses, tu ets millor que qualsevol Dinosaure, cent vegades millor, jo em sento tan inferior a tu…

Flor de Falguera s’enravenà, va fer un pas enrera.

—I ara!, què dius? —No era el que ella s’esperava: estava desconcertada i trobava l’escena un xic desagradable. Jo ho vaig comprendre massa tard; em vaig recompondre de seguida, però una atmosfera d’incomoditat pesava ara entre nosaltres.

No hi va haver temps de repensar-s’ho, amb tot el que passà poc després. Van arribar al poblat uns missatgers traient el fetge per la boca.

—Que vénen els Dinosaures! —Una bandada de monstres desconeguts havia estat albirada mentre corria enfurida per la plana. Si prosseguien a aquell pas, l’endemà a l’alba escometrien el poblat. Es donà l’alarma.

Podeu imaginar la plètora de sentiments que es desencadenà al meu pit amb la notícia: la meva espècie no era extingida, podia reunir-me amb els meus germans, recomençar la vida d’abans! Però el record de la vida d’abans que em venia a la memòria era la sèrie interminable de les desfetes, de les fugides, dels perills; recomençar significava potser tan sols un suplement temporani a aquella agonia, el retorn a una fase que m’havia fet la il·lusió d’haver ja clos. Ara havia aconseguit, aquí al poblat, una espècie de nova tranquil·litat i m’apesarava perdre-la.

L’ànim dels Nous també estava dividit entre sentiments oposats. D’una banda el pànic, de l’altra el desig de triomfar sobre el vell enemic, de l’altra, encara, la idea que si els Dinosaures havien sobreviscut i ara avançaven per revenjar-se era senyal que ningú no els podia aturar, i que una victòria seva, tot i despietada, no s’excloïa que pogués constituir un bé per a tots. Els Nous volien al mateix temps, en suma, defensar-se, fugir, exterminar l’enemic, ser vençuts; i aquesta incertesa es reflectia en el desordre dels seus preparatius de defensa.

—Un moment! —cridà Zahn—. N’hi ha un de sol entre nosaltres en condicions de prendre el comandament! El més fort de tots nosaltres, el Lleig!

—És veritat! El Lleig és qui ens ha de manar! —corejaven els altres—. Sí, sí, el comandament per al Lleig! —i es posaven a les meves ordres.

—Que no, com voleu que jo, un estranger, no estic a l’altura… —intentava esquitllar-me’n, però no hi va haver manera que els convencés.

Què havia de fer? Aquella nit no vaig poder aclucar l’ull. La veu de la sang m’imposava desertar i reunir-me amb els meus germans; la lleialtat envers els Nous que m’havien acollit, hostatjat i donat confiança volia, en canvi, que em considerés de la seva part; endemés, sabia prou bé que ni els Dinosaures ni els Nous mereixien que es mogués un dit per ells. Si els Dinosaures tractaven de restablir el seu domini amb invasions i estralls, era senyal que no havien après res de l’experiència, que havien sobreviscut sols per error. I era clar que els Nous, donant-me el comandament, havien trobat la solució més còmoda: deixar totes les responsabilitats a un estranger, que podia ser tant el seu salvador com, en el cas d’una desfeta, un boc expiatori que calia lliurar a l’enemic per apaivagar-lo, com, encara, un traïdor que, posant-los en mans de l’enemic, portés a cap el seu somni inconfessable d’ésser dominats pels Dinosaures. En fi, no volia saber res ni dels uns ni dels altres; que es degollessin mútuament!; jo me’n reia de tots plegats. M’havia d’escapar de seguida, deixar que s’ho fessin ells, i no tenir res més a veure amb aquestes velles històries.

Aquella mateixa nit, arrossegant-me en la foscor, vaig deixar el poblat. El primer impuls era allunyar-me tant com pogués del camp de batalla, tornar als meus refugis secrets; però la curiositat va ser més forta; tornar a veure els meus consemblants, saber qui guanyaria. Em vaig amagar dalt d’unes roques que dominaven el meandre del riu, i vaig esperar l’alba.

Amb la llum, a l’horitzó aparegueren unes figures. Avançaven a la càrrega. Ja abans de distingir-los bé, podia excloure que mai cap Dinosaure havia corregut amb tan poca gràcia. Quan els vaig reconèixer no sabia si riure o vergonyar-me’n. Rinoceronts, una bandada, dels primers, grossos, desmanyotats i grollers, amb bonys de matèria còrnia, però substancialment inofensius, ocupats a rosegar herbeta: aquests eren els qui havien pres pels antics Reis de la Terra!

La bandada de rinoceronts galopà amb soroll de tro, s’aturà a llepar unes mates, reprengué la cursa cap a l’horitzó sense ni tan sols adonar-se dels apostaments dels pescadors.

Vaig tornar corrents al poblat.

—No heu entès res! No eren Dinosaures! —vaig anunciar—. Rinoceronts: això eren! Ja han marxat! No hi ha cap perill! —I vaig afegir, per justificar la meva deserció nocturna—: Jo havia sortit a explorar! Per espiar i contar-vos-ho!

—Nosaltres podem no haver entès que no eren Dinosaures —digué, serè, Zahn—, però hem entès que tu no ets un heroi —i se’m girà d’esquena.

Evidentment, havien quedat decebuts: dels Dinosaures, de mi. Ara les seves històries de Dinosaures esdevingueren acudits en què els terribles monstres apareixien com a personatges ridículs. Jo ja no em sentia més afectat per aquest esperit mesquí seu. Ara reconeixia la grandesa d’ànim que ens havia fet optar per desaparèixer abans que habitar un món que ja no era per a nosaltres. Si jo sobrevivia només era perquè un Dinosaure continués sentint-se com a tal enmig d’aquesta gentussa que amagava amb befes banals la por que encara la dominava. I quina altra opció podia presentar-se als Nous fora d’entre mofa i por?

Flor de Falguera mostrà una actitud diferent en explicar-me un somni:

—Hi havia un Dinosaure, grotesc, verd verd, i tothom se’n reia, li estiraven la cua. Aleshores, jo em vaig fer endavant, el vaig protegir, me’l vaig emportar, el vaig acariciar. I em vaig adonar que, ridícul com era, era la més trista de les criatures, i dels seus ulls grocs i vermells s’escolava un riu de llàgrimes.

Què m’agafà, en sentir aquelles paraules? ¿Una repulsió a identificar-me amb les imatges del somni, el rebuig d’un sentiment que semblava haver esdevingut de pietat, el neguit davant la idea limitada que tots ells es feien de la dignitat dinosaura? Vaig tenir un arravatament de supèrbia, em vaig mostrar inflexible i li’n vaig dir quatre de fresques:

—Per què m’amoïnes amb aquests somnis teus cada cop més infantils? ¿No saps somiar res més que beneiteries?

Flor de Falguera esclafí a plorar. Jo em vaig allunyar amb un arronsament d’espatlles.

Això va passar a la presa; no érem sols; els pescadors no havien sentit el nostre diàleg però s’havien adonat del meu esclat i de les llàgrimes de la jove.

Zahn se sentí en el deure d’intervenir-hi.

—Però qui et creus que ets —va fer, amb veu agra—, per faltar al respecte a la meva germana?

Em vaig aturar sense respondre. Si es volia batre, jo estava a punt. Però l’estil del poblat en els últims temps havia canviat: s’ho prenien tot en broma. Del grup de pescadors sortí una veu d’espinguet:

—Au, va, Dinosaure! —Això era, prou que ho sabia, una expressió faceciosa que havia entrat en ús darrerament, per dir: «Abaixa la cresta, no exageris», i coses per l’estil. Però a mi se’m remogué la sang.

—Sí, ho sóc, si voleu saber-ho —vaig cridar—, un Dinosaure, exactament això! Si no n’heu vistos mai, de Dinosaures, aquí en teniu un: mireu-me!

Esclatà una riallada general.

—Jo en vaig veure un ahir —digué un vell—, ha sortit de la neu. —Al seu voltant es va fer silenci de seguida.

El vell tornava d’un viatge per les muntanyes. El desglaç havia fos una vella glacera i un esquelet de Dinosaure havia sortit a la llum.

La nova es propagà pel poblat.

—Anem a veure el Dinosaure! —Tots corregueren muntanya amunt, i jo amb ells.

Un cop superada una morena de còdols, troncs arrabassats, fang i carcanades d’ocells, s’obria una petita vall còncava. Un primer vel de líquens tenyia de verd les roques deslliurades del gel. Enmig, estirat com si dormís, amb el coll allargat pels intervals de les vèrtebres, la cua estesa en una llarga línia serpentina, jeia un esquelet de Dinosaure gegantí. La caixa toràcica s’arquejava com una vela, i quan el vent batia sobre els llistons plans de les costelles, semblava que encara li palpités a dins un cor invisible. El crani estava girat en una posició forçada, amb la boca oberta com per un darrer crit.

Els Nous van córrer fins allí baladrejant festius: davant del crani se sentiren fitats per les conques buides; es quedaren a algunes passes de distància, silenciosos; després es van girar d’esquena i van reprendre la seva estúpida barrila. Només hauria calgut que un d’ells passés amb la mirada de l’esquelet a mi, mentre m’estava quiet contemplant-lo, perquè s’adonés que érem idèntics. Però cap no ho va fer. Aquells ossos, aquells ullals, aquelles urpes exterminadores, parlaven un llenguatge ja il·legible, no deien res a ningú, tret d’aquell nom vague que havia quedat sense lligam amb les experiències del present.

Jo continuava mirant l’esquelet, el Pare, el Germà, l’igual a mi, Jo Mateix; hi reconeixia els meus membres descarnats, els meus lineaments gravats en la roca, tot allò que havíem estat i que ja no érem, la nostra majestuositat, les nostres culpes, la nostra ruïna.

Ara aquestes despulles servirien als nous i distrets ocupants del planeta per a assenyalar un punt del paisatge, seguirien el destí del nom «Dinosaure» que havia esdevingut un so opac sense sentit. No ho havia de permetre. Tot allò que es referia a la vertadera naturalesa dels Dinosaures havia de romandre ocult. A la nit, mentre els Nous dormien al voltant de l’esquelet engalanat, vaig transportar i enterrar vèrtebra per vèrtebra el meu Mort.

L’endemà al matí, els Nous no trobaren cap senyal de l’esquelet. No se’n preocuparen gaire temps. Era un nou misteri que s’afegia als molts misteris relatius als Dinosaures. El van foragitar aviat dels seus caps.

Però l’aparició de l’esquelet deixà un senyal, i així en tots ells la idea dels Dinosaures restà lligada a la d’una trista fi, i en les històries que ara explicaven predominava un to de commiseració, de pena pels nostres sofriments. D’aquesta pietat seva, jo no sabia què fer-me’n. Pietat de què? Si mai una espècie havia tingut una evolució plena i rica, un regnat llarg i feliç, era la nostra. L’extinció havia estat un epíleg grandiós, digne del nostre passat. Què podien entendre’n aquests ximples? Cada vegada que els veia posar-se sentimentals amb els pobres Dinosaures, em venien ganes de rifar-me’ls, d’explicar-los històries inventades i inversemblants. Al capdavall, la veritat sobre els Dinosaures ja no la comprendria ningú, era un secret que servaria només per a mi.

Un escamot de vagabunds s’aturà al poblat. Enmig d’ells hi havia una jove. En veure-la, em vaig estremir. Si els ulls no m’enganyaven, aquella, a les venes, no hi tenia únicament sang dels Nous: era una mulata, una mulata dinosaura. Se n’adonava? Evidentment que no, a jutjar per la seva desimboltura. Tal vegada no un dels pares, sinó un dels avis, dels besavis o dels tresavis havia estat dinosaure, i els trets, les maneres de la nostra nissaga es tornaven a manifestar en ella amb un posat gairebé desvergonyit, a hores d’ara irreconeixible en tots, ella inclosa. Era una criatura graciosa i alegre; va tenir de seguida un grup de galantejadors al darrera, i entre ells, el més assidu i enamorat era Zahn.

Començava l’estiu. El jovent feia una festa al riu.

—Vine amb nosaltres! —m’invità Zahn, que després de tantes baralles intentava fer-se’m amic; es posà a nedar al costat de la Mulata.

Em vaig acostar a Flor de Falguera. Potser havia arribat el moment de donar-nos explicacions, d’arribar a un acord.

—Què has somiat, aquesta nit? —vaig preguntar, per encetar conversa.

Es quedà amb el cap cot.

—He vist un Dinosaure ferit que es retorçava en l’agonia. Inclinava el cap noble i delicat, i patia, patia… Jo el mirava, no sabia separar-ne els ulls, i em vaig adonar que sentia un plaer subtil, a veure’l patir…

Els llavis de Flor de Falguera es tensaven en un plec malèvol, que no havia observat mai en ella. Només hauria volgut demostrar-li que amb aquell joc de sentiments ambigus i tèrbols jo no hi tenia res a veure: jo era algú que treia profit de la vida, era l’hereu d’una estirp feliç. Em vaig posar a ballar al seu voltant, la vaig esquitxar amb aigua del riu remenant la cua.

—Només ets capaç d’explicar històries tristes! —vaig dir, frívol—. Ja n’hi ha prou, vine a ballar!

No em va entendre. Va fer una ganyota.

—I si no balles amb mi, ballaré amb una altra! —vaig exclamar. Vaig agafar per una pota la Mulata, emportant-me-la de davant els nassos de Zahn, que de primer mirà com s’allunyava sense comprendre, tan absort estava en la seva contemplació amorosa, i després tingué un atac de gelosia. Massa tard: la Mulata i jo ja ens havíem capbussat al riu i nedàvem cap a l’altra riba, per amagar-nos entre les mates.

Potser només volia donar a Flor de Falguera una prova de qui era jo realment, desmentir les idees sempre equivocades que s’havia fet de mi. I potser també m’empenyia una vella rancúnia envers Zahn, volia rebutjar d’una manera ostensible el seu nou oferiment d’amistat. O bé, més que res, eren les formes familiars i tanmateix insòlites de la Mulata el que em feia desitjar una relació natural, directa, sense pensaments amagats, sense records.

La caravana dels vagabunds se n’aniria l’endemà al matí. La Mulata accedí a passar la nit entre les mates. Em vaig quedar festejant amb ella fins a l’alba.

Tot això no eren més que episodis efímers d’una vida d’altra banda tranquil·la i escassa d’esdeveniments. Havia deixat enfonsar-se en el silenci la veritat sobre mi i sobre l’era del nostre regnat. Dels Dinosaures, gairebé ja no se’n parlava més; potser ningú ja no creia que haguessin existit. Fins Flor de Falguera havia deixat de somiar-hi.

Quan ella m’explicà:

—He somiat que en una cova hi havia l’únic que havia quedat d’una espècie de la qual ningú recordava el nom, i jo l’hi anava a demanar, i era fosc, i sabia que hi era, i no el veia, i sabia prou bé qui era i com era però no hauria sabut dir-ho, i no comprenia si era ell que responia a les meves preguntes o jo a les seves… —fou per a mi el senyal que finalment havia començat una entesa amorosa entre nosaltres, com jo havia desitjat des que m’havia aturat la primera vegada a la font i encara no sabia si m’era donat de sobreviure.

D’aleshores ençà havia après moltes coses, i sobretot la manera com guanyen els Dinosaures. Primer, havia cregut que el fet de desaparèixer havia estat per als meus germans la magnànima acceptació d’una desfeta; ara sabia que els Dinosaures com més desapareixen més estenen el seu domini, i en selves força més il·limitades que aquelles que cobreixen els continents: a l’envitricoll dels pensaments del qui resta. Des de la penombra de les pors i dels dubtes de generacions ja ignotes, continuaven estirant els seus colls, alçant les seves potes articulades, i quan l’última ombra de la seva imatge s’havia esborrat, el seu nom continuava superposant-se a tots els significats, perpetuant la seva presència en les relacions entre els éssers vius. Ara, esborrat també el nom, els esperava fer-se una mateixa cosa amb els motlles muts i anònims del pensament, a través dels quals prenen forma i substància les coses pensades: pels Nous, i per aquells que vindrien després dels Nous, i per aquells que vindran encara després.

Vaig mirar al meu voltant: el poblat que m’havia vist arribar estranger ara podia ben dir que era meu, i dir que era meva Flor de Falguera: de la manera com un Dinosaure pot dir-ho. Per això, amb un silenciós gest de salutació em vaig acomiadar de Flor de Falguera, vaig deixar el poblat, me’n vaig anar per sempre.

Pel camí mirava els arbres, els rius i les muntanyes, i ja no sabia distingir els que hi eren als temps dels Dinosaures i els que havien vingut després. Entorn d’uns caus hi havia uns vagabunds acampats.

Vaig reconèixer de lluny la Mulata, encara plaent, a penes una mica més grassa. Per tal de no ser vist, em vaig arrecerar al bosc i la vaig espiar. La seguia un fillet que amb prou feines podia córrer sobre les seves cames remenant la cua. ¿Des de quan no veia un Dinosaure tan perfecte, tan ple de la pròpia essència de dinosaure, i tan ignorant d’allò que el nom Dinosaure significa?

El vaig esperar en una clariana del bosc per veure’l jugar, perseguir una papallona, rebotre una pinya contra una pedra per treure’n els pinyons. M’hi vaig apropar. Era realment el meu fill.

Em mirà encuriosit.

—Qui ets? —preguntà.

—Ningú —vaig fer—. I tu, ho saps qui ets?

—I ara! Ho saben tots: sóc un Nou! —va dir.

Era justament allò que esperava que em digués. Li vaig acaronar el cap, li vaig dir:

—Molt bé! —i me’n vaig anar.

Vaig recórrer planes i valls. Vaig arribar a una estació, vaig agafar el tren, em vaig confondre amb la multitud.