10. La forma de l’espai

Les equacions del camp gravitacional que posen en relació la curvatura de l’espai amb la distribució de la matèria fa comencen a formar part del sentit comú.

Caure en el buit com queia jo, cap de vosaltres no sap què vol dir. Per vosaltres caure és estimbar-se potser des del vintè pis d’un gratacel, o d’un avió que s’avaria en ple vol: precipitar-se cap per avall, gesticular una mica en l’aire, i de cop la terra ja és allí, i un es clava una gran patacada. Jo us parlo, en canvi, de quan no hi havia a sota cap terra ni cap altra cosa sòlida, ni tan sols un cos celest a la llunyania capaç d’atreure’t a la seva òrbita. Es queia, així, indefinidament, durant un temps indefinit. Jo anava avall en el buit fins al límit extrem al final del qual és concebible que es pugui anar avall, i una vegada allí, veia que aquell límit extrem devia trobar-se molt i molt més ensota, llunyaníssim, i continuava caient per tal d’arribar-hi. No havent-hi punts de referència, no tenia ni idea de si la meva caiguda era ràpida o lenta. Ara que hi penso m’adono que ni tan sols hi havia proves que realment estigués caient: tal vegada m’havia quedat sempre immòbil al mateix lloc, o em movia en sentit ascendent; atès que no hi havia ni un amunt ni un avall, només es tractava de qüestions nominals, i tant era continuar pensant que queia, com semblava natural de pensar.

Admès, doncs, que es queia, tots quèiem amb la mateixa velocitat, sense sotracs; en efecte, sempre érem si fa no fa a la mateixa altura, jo, Úrsula H’x, el Tinent Fenimore. Jo no li treia els ulls del damunt, a l’Úrsula H’x, perquè era molt bonica de veure, i tenia en caure un capteniment desimbolt i relaxat; esperava aconseguir d’interceptar algun cop la seva mirada, però Úrsula H’x, mentre queia, sempre estava ocupada llimant-se i llustrant-se les ungles o passant-se la pinta pels cabells llargs i llisos, i no girava mai els ulls cap a mi. Cap al Tinent Fenimore tampoc, val a dir, i això que ell feia de tot per atreure’n l’atenció.

Una vegada el vaig sorprendre —ell creia que no el veia— mentre feia senyals a Ürsula H’x: primer picava els dos índexs estirats l’un contra l’altre, després feia un gest rotatori amb una mà, després assenyalava avall. En fi, semblava al·ludir a una entesa amb ella, a una cita per a més tard, en alguna localitat d’allí sota on es trobarien. Tot plegat, romanços, ho sabia perfectament: no hi havia trobades possibles entre nosaltres, perquè les nostres caigudes eren paral·leles i entre nosaltres sempre quedava la mateixa distància. Però que el Tinent Fenimore es fiqués al cap idees d’aquesta mena —i intentés fícar-les al cap d’Úrsula H’x— era suficient per a posar-me nerviós; malgrat que ella no li fes cas, més ben dit, amb els llavis feia un lleu trompeteig, dirigint-se —em semblava que no hi havia dubte— justament a ell. (Úrsula H’x queia regirant-se sobre ella mateixa amb moviments mandrosos com si es rabegés en el seu llit, i era difícil de dir si un gest seu era adreçat a algú més que no a algú altre o si estava joguinejant pel seu compte com de costum).

També jo, naturalment, no somiava res més que trobar-me amb Úrsula H’x, però atès que en la meva caiguda seguia una recta absolutament paral·lela a la que seguia ella, em semblava fora de lloc manifestar un desig irrealitzable. Certament, volent ser optimista, sempre quedava la possibilitat que, si les nostres paral·leles continuaven fins a l’infinit, arribaria el moment en què es tocarien. Aquesta eventualitat era suficient per a donar-me alguna esperança, o millor: per a mantenir-me en una excitació contínua. Us diré que una trobada de les nostres paral·leles l’havia somiada tant, en tots els seus detalls, que a hores d’ara formava part de la meva experiència com si ja ho hagués viscut. Tot s’esdevindria d’un moment a l’altre, amb senzillesa i naturalitat: després de tant de temps d’anar separats sense poder-nos acostar un sol pam, després de tant de temps d’haver-la sentida estranya, presonera del seu trajecte paral·lel, vet aquí que la consistència de l’espai, d’impalpable que havia estat sempre, es faria més tensa i al mateix temps més flonja, un espessiment del buit que semblaria venir no de fora sinó de dintre de nosaltres i que ens estrenyeria tots dos alhora (només havia de tancar els ulls per veure-la venir endavant, amb un capteniment que sabia seu encara que fos diferent de tots els capteniments habituals en ella: els braços estirats cap avall, tocant els costats, torçant els polsos com si es desemperesís i, a la vegada, insinués una contorsió que era també una manera quasi serpentina d’estirar-se), i tot d’una, la línia invisible que recorria jo i la que ella recorria es convertirien en una sola línia, ocupada per una mescla d’ella i de mi en què tot el que d’ella era mòrbid i secret era penetrat, millor encara, embolcallava i gairebé diria xuclava tot el que de mi, amb més tensió, havia anat sofrint fins allí d’estar sol, separat i eixut.

Passa, amb els somnis més bonics, que es transformen de cop i volta en malsons, i així ara se m’acudia que el punt en què es trobarien les nostres dues paral·leles podia ser aquell en què es troben totes les paral·leles existents en l’espai, i aleshores no sols assenyalaria la trobada d’Úrsula H’x i meva, sinó també —perspectiva execrable!— del Tinent Fenimore. En el mateix moment en què Úrsula H’x deixés de ser-me estranya, un estrany amb el seu bigotet negre es trobaria compartint les nostres intimitats de forma inextricable: aquest pensament era suficient per a llançar-me a les més lacerants al·lucinacions de la gelosia: sentia el crit que la nostra trobada —d’ella i meu— ens arrencava, fondre’s en un uníson espasmòdicament joiós, i heus aquí que —jo m’esborronava només de pensar-ho!— d’ell se separava lancinant el crit d’ella violada —així en la meva enquimerada parcialitat ho imaginava— a traïció, i al mateix temps el crit de vulgar triomf del Tinent, però potser —i aquí la meva gelosia arribava al deliri— aquests crits seus —d’ella i d’ell— també podien ser no tan diferents i dissonants, podien atènyer igualment ells un uníson, sumar-se en un únic crit fins i tot de plaer, distingint-se del crit incontenible i desesperat que sorgiria dels meus llavis.

En aquesta alternança d’esperances i aprensions, jo continuava la meva caiguda, sense però deixar d’escrutar les profunditats de l’espai per si mai alguna cosa anunciés un canvi actual o futur de la nostra condició. Un parell de cops vaig aconseguir albirar un univers, però era lluny i es veia petit, petit, molt a la dreta o a l’esquerra; amb prou feines era a temps de distingir un cert nombre de galàxies com puntets brillants reagrupats en masses superposades que rodaven amb un flèbil zumzeig, i ja tot s’havia esvanit de la mateixa manera que havia aparegut, cap amunt o cap a un costat, fins al punt de quedar en el dubte que no haguessin estat pampallugues.

—Allí! Mira! Hi ha un univers! Mira allí! Hi ha alguna cosa! —cridava a Úrsula H’x assenyalant en aquella direcció, però ella, amb la llengua estreta entre les dents, estava molt aqueferada acariciant-se la pell llisa i tersa de les cames a la recerca d’escassíssims i quasi invisibles pèls superflus que extirpava amb una seca estrebada de les ungles formant una pinça, i l’únic senyal que indicava que hagués entès la meva crida podia ser la forma com estirava una cama cap amunt, com per aprofitar —s’hauria dit—, per a la seva metòdica inspecció, la poca llum que reverberés d’aquell llunyà firmament.

És inútil que digui el desdeny que el Tinent Fenimore mostrava en aquests casos per allò que jo podia haver descobert: alçava les espatlles —la qual cosa li feia sacsejar les xarreteres, la banda i les condecoracions de què anava inútilment guarnit— i es tombava de l’altre costat rient amb sornegueria. Ell, però (quan estava segur que jo mirava cap a una altra banda), per despertar la curiositat d’Úrsula (i aleshores era el meu torn, de riure, en veure que ella, per tota resposta, es girava sobre si mateixa en una mena de tombarella plantant-li el darrera als nassos: un gest indubtablement poc delicat però bonic de veure, fins al punt que jo, després d’haver-me’n alegrat com si es tractés d’una pena infligida al meu rival, em sorprenia envejant-lo com si es tractés, en canvi, d’un privilegi), assenyalava un làbil punt que fugia per l’espai baladrejant:

—Allí! Allí! Un univers! Així de gros! L’he vist! És un univers!

No dic que mentís: afirmacions d’aquesta mena, pel que jo sé, tant podien ser certes com falses. Que de tant en tant passéssim a certa distància d’un univers estava comprovat (o bé que un univers passés a certa distància de nosaltres), però no es comprenia si eren molts universos escampats per l’espai o si sempre era el mateix univers que continuàvem creuant mentre rodàvem en una misteriosa trajectòria, o si, en canvi, no hi havia cap univers i aquell que crèiem veure era el miratge d’un univers que potser havia existit alguna vegada i la imatge del qual continuava rebotant a les parets de l’espai com el retruny d’un eco. Però també podia ben ser que els universos haguessin estat sempre allí, atapeïts al voltant nostre, i no tinguessin cap pensament de moure’s, i nosaltres tampoc ens movíem, i tot s’estava quiet per sempre, sense temps, en una fosca sols puntejada de ràpids centelleigs quan alguna cosa o algú aconseguia desprendre’s per un moment d’aquella tòrpida absència de temps i insinuar l’aparença d’un moviment.

Hipòtesis, totes elles, igualment dignes de ser preses en consideració, i de les quals només m’interessava la part que concernia la nostra caiguda i la possibilitat d’aconseguir o no de tocar Úrsula H’x. En fi, ningú no en sabia res. I aleshores, per què aquell presumptuós de Fenimore prenia a vegades uns aires de superioritat, com de qui està segur del que es fa? S’havia adonat que, quan volia fer-me enrabiar, el sistema més segur era fingir que tenia amb Úrsula H’x una familiaritat que datava de molt enrera. En un moment determinat, Úrsula es posava a davallar balancejant-se, amb els genolls junts, desplaçant el pes cap aquí o cap allà, com oscil·lant en una ziga-zaga cada vegada més àmplia: tot per enganyar l’avorriment d’aquella caiguda interminable. I el Tinent, aleshores, també es posava a oscil·lar, intentant agafar el mateix ritme que ella, com si seguís la mateixa pista invisible, o millor, com si ballés al so d’una mateixa música audible només per a ells dos, que ell fins i tot feia veure que xiulava, i posant-hi, només ell, una mena de sobreentès, d’al·lusió a un joc entre companys de gresques. Tot era un bluf, com si jo no ho sabés, però era suficient per a ficar-me al cap la idea que una trobada entre Úrsula H’x i el Tinent Fenimore ja podia haver-se esdevingut, qui sap quant de temps abans, a l’origen de les seves trajectòries, i aquesta idea em causava un desfici dolorós, com una injustícia comesa en perjudici meu. Reflexionant-hi, però, si Úrsula i el Tinent havien ocupat en el passat el mateix punt de l’espai, era senyal que les respectives línies de caiguda s’havien anat allunyant i, presumiblement, continuaven allunyant-se. Ara, en aquest lent però continu allunyar-se del Tinent, res de més fàcil que Úrsula s’acostés a mi; per tant, el Tinent tenia ben pocs motius per anar tan envanit per les seves passades intimitats: el futur era a mi que somreia.

El raonament que em portava a aquesta conclusió no bastava per a tranquil·litzar-me íntimament: l’eventualitat que Úrsula H’x ja s’hagués trobat amb el Tinent era per si sola un tort que si se m’havia fet ja no podia reparar-se. He d’afegir que passat i futur eren per a mi termes vagues, entre els quals no aconseguia fer distinció: la meva memòria no anava més enllà de l’interminable present de la nostra caiguda paral·lela, i el que podia haver-hi hagut abans, atès que no es podia recordar, pertanyia al mateix món imaginari del futur, i amb el futur es confonia. Així, fins podia suposar que, si mai dues paral·leles havien sortit del mateix punt, eren justament les línies que seguíem Úrsula H’x i jo (en aquest cas es tractava de la nostàlgia d’una identitat perduda que nodria el meu ansiós desig de trobar-la); però jo em resistia a donar crèdit a aquesta hipòtesi, perquè podia implicar un allunyament nostre progressiu i potser una arribada d’ella entre els braços galonejats del Tinent Fenimore, però sobretot perquè jo no sabia sortir del present si no era per imaginar-me un present diferent, i tota la resta no comptava.

Potser era aquest el secret: identificar-se tant en el propi estat de caiguda per arribar a comprendre que la línia seguida en caure no era la que semblava sinó una altra, o sigui, aconseguir canviar aquella línia de l’única manera en què podia canviar-se, és a dir, fent que arribés a ser com realment havia estat sempre. Però no va ser concentrant-me en mi mateix que em va venir aquesta idea, sinó observant amb ulls d’enamorat que maca que també era Úrsula H’x vista de darrera, i notant, en el moment en què passàvem a la vista d’un llunyaníssim sistema de constel·lacions, un arquejament de l’esquena i una mena de sacsejada del cul, però no tant del cul en si mateix com un lliscament extern que semblava que fregués contra el cul i hi provoqués una reacció no antipàtica per part del cul mateix. N’hi hagué prou amb aquesta impressió fugissera per a fer-me veure la situació d’una nova forma: si era veritat que l’espai amb alguna cosa a dins és diferent de l’espai buit, perquè la matèria hi provoca una curvatura o tensió que força totes les línies contingudes en ell a tensar-se o a corbar-se, aleshores la línia que cada un de nosaltres seguia era una recta de l’única manera en què una recta pot ser una recta, això és, deformant-se tant com la límpida harmonia del buit és deformada pel destorb de la matèria, o sigui, entortolligant-se a tot el voltant d’aquest galet, porro o excrescència que és l’univers al mig de l’espai.

El meu punt de referència continuava essent Úrsula i, de fet, una certa manera seva d’anar com voltejant podia fer més familiar la idea que la nostra caiguda era un cargolament i descargolament en una mena d’espiral que ara s’estrenyia, ara s’eixamplava. Però aquests balandreigs Úrsula els feia —si un s’hi fixava bé— adés en un sentit, adés en un altre, i per tant el dibuix que traçàvem era més complicat. L’univers era considerat, així doncs, no un inflament barroer plantat allí com un nap, sinó com una figura escairada i punxeguda en què a cada entrant, sortint o faceta corresponien cavitats, carreus i entalles de l’espai i de les línies recorregudes per nosaltres. Però aquesta era encara una imatge esquemàtica, com si haguéssim d’heure’ns-les amb un sòlid de parets llises, una compenetració de políedres, un conjunt de cristalls; de fet, l’espai en què ens movíem era tot emmerlat i foradat, amb agulles i pinacles que resplendien per tots costats, amb cúpules, balustrades i peristils, amb coronells i rosetons, i nosaltres, mentre ens semblava que ens precipitàvem recte avall, en realitat lliscàvem per la vora de motllures i frisos invisibles, com formigues que per travessar una ciutat segueixen recorreguts traçats no per l’empedrat dels carrers, sinó al llarg de les parets, els sostres, les cornises i els llums. Ara, dir ciutat equival a tenir encara al cap figures d’alguna manera regulars, amb angles rectes i proporcions simètriques, mentre que, en canvi, hauríem de tenir sempre present com es retalla l’espai entorn de cada cirerer i de cada fulla de cada branca que es mou al vent, i de cada dent del marge de cada fulla, i també com s’afaiçona en cada nervació de fulla, i en la xarxa dels nervis a l’interior de la fulla i en les punxades amb què a cada moment les fletxes de la llum la crivellen, tot estampat en negatiu en la pasta del buit, de manera que no hi ha res que no hi deixi la seva empremta, cada empremta possible de cada cosa possible, i ensems cada transformació d’aquestes empremtes instant per instant, i és així que el petit furóncol que creix al nas d’un califa o la bombolla de sabó que es posa sobre el pit d’una bugadera canvien la forma general de l’espai en totes les seves dimensions.

Em bastà comprendre que l’espai era fet així, per a adonar-me que s’hi amuntegaven certes cavitats mòrbides i acollidores com hamaques en què jo em podia trobar enllaçat amb Úrsula H’x i gronxar amb ella mossegant-nos recíprocament per tot el cos. Les propietats de l’espai, en efecte, eren tals que una paral·lela anava per un cantó i una per l’altre; jo, per exemple, em precipitava dins una caverna tortuosa, mentre Úrsula H’x era xuclada a una galeria que comunicava amb aquella mateixa caverna, de manera que ens trobàvem rodolant altra vegada plegats sobre una catifa d’algues en una mena d’illa subespacial entrellaçant-nos en totes les positures i capgiraments, fins que de sobte les nostres dues rectes reprenien la seva trajectòria rectilínia i prosseguien cada una per la seva banda com si res no hagués passat.

La constitució de l’espai era porosa i reblerta d’escletxes i dunes. Si estava ben alerta, podia adonar-me de quan el recorregut del Tinent Fenimore passava al fons d’un congost estret i tortuós; aleshores m’apostava dalt d’un espadat i, al moment just, m’hi llançava al damunt procurant d’encertar-lo a les vèrtebres cervicals amb tot el meu pes. El fons d’aquests precipicis del buit era pedregós com el llit d’un torrent assecat, i entre dos punxons de roca que emergien, el Tinent Fenimore, en estimbar-se, quedava amb el cap entaforat, i jo de seguida li premia un genoll a l’estómac, però ell, mentrestant, m’estava esclafant les falanges contra les espines d’un cactus —o el dors d’un porc espí?— (espines, en tot cas, d’aquelles que corresponen a determinades contraccions agudes de l’espai), per tal que jo no aconseguís apoderar-me de la pistola que li havia fet caure amb una puntada de peu. No sé com, però un instant després em vaig trobar amb el cap enfonsat en la granulositat sufocant dels estrats en què l’espai cedeix esfullant-se com sorra; vaig escopir, atordit i encegat; Fenimore havia aconseguit arreplegar la seva pistola; una bala em xiulà a l’orella, desviada per una proliferació del buit que es dreçava en forma de termiter. I jo ja era damunt seu amb les mans al coll per escanyar-lo, però les mans van batre l’una contra l’altra amb un «paf!»: els nostres camins havien tornat a ser paral·lels i el Tinent Fenimore i jo baixàvem mantenint les nostres distàncies de costum i donant-nos ostensiblement l’esquena com dos que fan veure que no s’han vist ni conegut mai.

Aquestes línies que bé podien considerar-se rectes unidimensionals s’assemblaven, de fet, a ratlles d’escriptura cursiva traçades en una pàgina blanca per una ploma que desplaça paraules i trossos de frase d’una ratlla a l’altra amb afegits i remissions en la pressa d’acabar una exposició conduïda a través d’aproximacions successives i sempre insatisfactòries, i així ens perseguíem, el Tinent Fenimore i jo, amagant-nos darrera els traus de les «1», especialment les «1» de la paraula «paral·leles», per disparar i protegir-nos de les bales i fingir-nos morts i esperar que passi Fenimore per fer-li la traveta i arrossegar-lo pels peus, fent-lo caure de morros al fons de les «v», de les «u», de les «m» i de les «n», que, escrites totes iguals en cursiva, esdevenen una sotraguejant successió de sots de l’empedrat, per exemple, en l’expressió «univers unidimensional», deixant-lo estès en algun lloc tot masegat pels gargots i des d’allí alçar-me brut de tinta agrumollada i córrer cap a Úrsula H’x que, la molt múrria, voldria ficar-se dins els nusos de la «efa» que s’afinen fins a esdevenir filiformes, però jo l’agafo pels cabells i la doblego contra una «d» o una «t», així com, apressadament, les escric jo ara, tan inclinades que hom pot ajeure-s’hi a sobre, després ens excavem una concavitat al més pregon de la «g», a la «g» de «pregon», un cau soterrani que es pot adaptar a voluntat a les nostres dimensions o fer més recollit i gairebé invisible, o bé disposar en sentit més horitzontal per estar-nos-hi ben ajaçats. Mentre que, naturalment, les mateixes ratlles, en comptes de successions de lletres i de paraules, poden desenrotllar-se perfectament en el seu fil negre i entendre’s en línies rectes, contínues, paral·leles, que no signifiquen res més que elles mateixes en el seu continu escolament sense trobarse mai, així com no ens trobem mai en la nostra contínua caiguda jo, Úrsula H’x, el Tinent Fenimore i tots els altres.