11

L’havien apallissat tantes vegades que el dolor s’havia arribat a convertir en una sensació, si no agradable, sí que essencial en la seva vida. El que la Maravilles no controlava era la gana: la necessitat de menjar alguna cosa, encara que fos un crostó florit, la feia embogir. El fred la portava a arraulir-se al recer d’una cantonada, quieta, tremolosa, rendida a la possibilitat de no tornar a obrir els ulls l’endemà. Sensacions com l’amor o el plaer no existien en la vida d’una trinxeraire que vagava pels carrers des que tenia ús de la raó. El dolor, però, l’acompanyava com una cosa que sempre havia viscut amb ella, ara més agut, ara menys… En Delfí deia que el seu pare l’havia apallissat així que va néixer, que poques hores després de ser al món ja tenia uns quants blaus.

—Què has de saber tu si ets més petit que jo, imbècil? —va replicar ella després de pensar un instant.

—I a tu qui t’ha dit que jo soc més petit que tu?

Ningú, aquella era la veritat. La Maravilles no s’atrevia ni tan sols a defensar que ella i en Delfí fossin germans. No tenien cap record de la infància que els relacionés. El cert és que tampoc no els tenia d’ella mateixa. De vegades, se li manifestaven com flaixos: cares desdibuixades, molta gent, molts nens, pidolaires; entorns pudents; fam i misèria; fred; crits i plors, i molt dolor. I un dia al carrer, demanant almoina, quan els va aturar un policia, en Delfí va dir que era el seu germà, o potser va ser ella qui ho va fer.

—És clar que soc més gran que tu! —es va voler imposar—. Que ets burro? Que no ho veus?

El nano se la va mirar de cap a peus. Tots dos, com tots els nens del carrer, només acumulaven roba vella i brutícia; pel que feia a la resta, tots ells eren producte de la desnutrició i les malalties: escardalencs, menuts, alguns gairebé nans, de cossos esquelètics i cares pàl·lides i xuclades.

—Qui et va defensar ahir a la nit? —insistí en Delfí—, eh?, eh? Qui va ser? Si no fos més gran que tu, t’hauria defensat? Com vols que el més petit defensi el més gran? Sempre és al revés. Reconeixe-ho!

Van continuar caminant entre la gent. La majoria els evitava, però també hi havia qui els amenaçava d’apartar-los del camí. La Maravilles i en Delfí, com tots els trinxeraires, percebien aquests últims i els esquivaven; era una de les primeres lliçons que aprenien els nens del carrer: si no aprenies a burlar aquests desaprensius, et queien clatellots i bufetades, com si fossis un gos que es podia insultar, apallissar i escopir. Més tard els germans es van separar per deixar pas a un carretó de dues rodes carregat de palla tirat per un home. Sí, en Delfí havia sortit a defensar-la, tot i que poc importava que ho hagués fet: el primer clatellot li havia trencat el cor mentre li capgirava el cap; els altres cops no li podien fer més mal. En Delfí s’havia interposat abans que li etzibés el segon clatellot, potser el que li va girar la cara, potser el que hauria aconseguit que les seves ferides es cicatritzessin com corresponia a una desgraciada com ella, sense dret a pensar en el cor si no era que fallava. En Delfí havia rebut aquell segon cop de puny. Estava destinat a la Maravilles i li hauria anat bé. El dolor curava, el dolor els mantenia vius i alerta; el dolor els recordava qui eren.

—No necessitava que em defensessis —recriminà aleshores al seu germà.

—Doncs no ho tornaré a fer. —Aquesta vegada van canviar de vorera per no topar un policia que venia en la seva direcció—. Però continuo sent més gran que tu —insistí en Delfí, un cop superat el perill—. A on anem?

—Vull anar a veure aquella mala puta.

En Delfí va esbufegar. No va dir res. Sabia que no aconseguiria que la Maravilles canviés d’opinió. En Dalmau, el seu Dalmau, l’havia bufetejat. Sí, la nit anterior l’havien trobat vagant pels carrers del Raval, sol, nerviós, suat. En Delfí l’hi havia advertit a la seva germana: «No hi vagis. No t’hi acostis. Li falta la dosi». Es tractava d’un drogoaddicte perillós. «No ho facis, Maravilles», va encertar a dir-li quan ella es va alliberar de la seva mà i es dirigí cap a en Dalmau.

El rajoler li va dir que era una puta, una bagassa que li havia destrossat la vida ensenyant-li on era l’Emma, portant-lo fins a casa seva per trobar-la embarassada d’un altre home. Per què ho havia fet, si ho sabia? Havia caigut en la morfina per culpa de la Maravilles, només per culpa d’ella, si no l’hagués portat…

—Tens morfina? —li preguntà entre insult i insult. La Maravilles va fer que no—. I diners per comprar-ne? —va inquirir—. Tampoc. I tu? —afegí adreçant-se a en Delfí, que va recular negant amb el cap—. Mala pècora —tornà a dirigir-se a la Maravilles—. M’has arrossegat a la misèria! Qui t’havia demanat que la busquessis? Ja l’havia oblidat! I Sabies que estava embarassada d’un altre!

Aleshores el cos se li va sacsejar per l’abstinència, i la tremolor es va convertir en convulsions que semblava que l’havien d’estimbar a terra, però en comptes d’això, el van portar a pegar amb força la cara de la Maravilles. En Delfí va córrer i es va interposar entre tots dos; el següent cop va ser per a ell.

—M’heu destrossat la vida —va escopir en Dalmau, com si aquells rampells violents l’haguessin extenuat—. T’odio, noia. No has fet res més que portar-me desgràcies. Des que et vaig pintar, la meva vida ha estat un calvari. More’t! No et vull veure mai més.

La Maravilles no va plorar, va romandre encongida en un portal, arrambada a en Delfí, la resta de la nit. El dolor li recordava que no ho havia de fer, que l’havien parit sense llàgrimes, de la mateixa manera que n’hi havia que naixien sense un braç o una cama.

—Per què vols veure la puta aquella? —li preguntà el germà, quan, després que es fes de dia, ella li va proposar d’anar a veure l’Emma.

—En Dalmau no sap què diu —l’excusà la Maravilles—. Estava drogat. Però aquella filla de puta sí que sap el que fa, i l’ha enfonsat.

—No és problema nostre, Maravilles. U: no viurà gaire; morirà aviat, ho saps. I si no és així, el mataran el dia que intenti robar alguna cosa per comprar droga, o l’engarjolaran, cosa que serà pitjor. I dos: tant hi fa, no? Per què no els deixem estar tots dos?

—En Dalmau morirà? —es plantejà la trinxeraire—. Segur —va acabar contestant-se—. Qui et diu que no moriré jo abans? O tu? Demà mateix: el tifus o la tuberculosi, la verola… o una ganivetada. Que no ho vivim cada dia? Recordes aquell que li deien el Pelut? —va dir la Maravilles. En Delfí va assentir. Ell ja se n’havia assabentat, però va deixar que la seva germana continués—: Va morir ahir. I el dia abans aquella puteta que es refugiava al nostre costat, ho recordes? —També la recordava en Delfí, sí—. I l’anterior… —No va continuar—. Demà podem ser nosaltres, Delfí. Jo vull veure aquella puta per qui en Dalmau plora; haver conegut el mestre és l’única cosa bonica que m’ha passat a la vida. Només la vull veure —va puntualitzar. L’altre va deixar anar mitja rialla d’incredulitat—. No vinguis, si no vols.

—Està embarassada —va apuntar en Delfí com si així pogués fer que la seva germana relegués qualsevol mala intenció que tingués respecte de l’Emma.

—Ja deu haver parit.

I així era. L’Emma transportava el seu nadó lligat al pit amb un farcell gran que cobria completament la menuda. Portava el menjar per a l’Antoni, a l’obra on la Maravilles sabia que treballava el paleta, un edifici de cinc pisos que estaven construint en un carreró del barri de Sant Pere. Allà era gairebé impossible moure’s. Les bastides envaïen part del carrer, força estret. La gent intentava circular-hi esquivant el material amuntegat per a l’obra, totxos, sacs de sorra, posts de fusta… Uns cridaven, els altres es queixaven i de tant en tant algú feia broma. I allà hi havia l’Emma, com altres dones, esperant que el capatàs posés el punt final a la jornada matutina i els paletes que treballaven en la construcció baixessin de les bastides.

—I ara? —va preguntar en Delfí a la seva germana, tots dos aturats només dues passes més enllà, a la vora d’una casa ruïnosa a l’altre costat del carrer, davant de la que estaven construint.

«Ara?», va pensar la nena amb la mirada clavada en l’Emma. Podia tocar-la.

—Surt d’aquí, sangonera! —va sentir que li cridaven des del darrere.

Es va girar i va topar un carro de quatre rodes que transportava fustes per a la construcció. Un perxeró gros tirava del vehicle, nerviós pels crits i les fuetades del carreter, necessaris per circular per aquells carrerons del barri vell.

«Ara veuràs», va pensar la Maravilles, i en comptes d’allunyar-se per deixar passar el carro, va fer veure que ensopegava just quan passava el perxeró, al qual va espantar agitant en l’aire les mil robes amb què es cobria, com si pretengués evitar caure-hi al davant.

La reacció va ser immediata: el cavall es va espantar i va saltar amb violència cap al costat oposat, allà on es trobaven l’Emma i les altres dones, que van fugir aterrides davant de l’animal.

La Maravilles va veure que totes fugien saltant sobre els pots de menjar, el pa i les botes de vi; va fer mitja volta i va riure triomfadora mirant el seu germà, imitant les dones, corrent sobre el lloc i brandant els braços fent broma, com si estigués espantada, quan un fort terrabastall li cridà l’atenció: no només el cavall s’havia arrambat a la paret oposada, creant la fugida de les dones dels paletes, sinó que el carro havia seguit la mateixa trajectòria i una de les rodes havia xocat contra les fustes que apuntalaven la bastida per davant de la façana de l’obra.

El carreter va sentir un primer cruixit, va percebre el perill i, en comptes de lluitar amb el cavall, va saltar del carro per evitar que li caigués l’obra al damunt. El perxeró, sense el control de l’amo i amb la roda encallada en un dels pals de fusta, va utilitzar totes les seves forces per alliberar-se, però l’única cosa que va aconseguir va ser que la bastida trontollés; els cubells, l’aigua, la sorra i les fustes li van caure al damunt, cosa que encara el va fer embogir més. L’animal va estirar tant com va poder, ajudat per la seva immensa gropa i unes potes robustes com troncs. Aquesta vegada va arrossegar la bastida sencera, l’obra de la façana que apuntalava i, de retruc, els paletes que hi treballaven, que van caure des d’uns quants metres d’altura en un mar de runa, ferralla, posts de fusta i maons.

Encara no s’havia aixecat la pols que s’acumulava al carreró i el cavall perxeró continuava espeternegant estès a terra, ferit, lligat al carro, quan les dones dels paletes es van llançar a la recerca dels seus marits. Poc després que el cavall renillés i se sumés als gemecs dels ferits i els crits de les dones, les campanes de l’església de Sant Pere de les Puelles van començar a repicar en senyal d’alarma: ràpidament, reiteradament.

L’Emma ni veia res ni podia respirar. «Ves amb compte amb les coces del cavall!», va sentir que algú li advertia. Va protegir amb el cos la Júlia, la seva filla, i va intentar allunyar-se del lloc en què se sentien els repics dels cascos del cavall picant a terra i a la runa. Al carreró estret, com si fos un embut, semblava que la pols en suspensió no hagués de desaparèixer mai.

—Antoni! —va cridar. Va xocar amb algú, una altra dona.

—Ramon! —cridava l’altra.

—Antoni!

Immòbil sobre les fustes, no va sentir cap rèplica. El seu esgarip es va barrejar amb molts d’altres, i, a poc a poc, amb els gemecs de dolor dels ferits, els crits de la gent que anava apareixent, els renills aguts que feia el perxeró i el ressò de les campanes de Sant Pere. Van arribar més cavalls: la policia. La pols va començar a esvair-se i la visió de l’escena va millorar. Estaven tots bruts. L’Emma va embolcallar encara més la nena amb el mocador. No se la sentia, però la notava viva; la sentia bategar contra el pit. Algú, un policia, va començar a donar ordres, però ningú no li va fer cas. La gent aixecava posts de fusta i runa intentant alliberar els paletes que s’hi havien quedat atrapats. Algunes dones ajudaven; d’altres, com l’Emma, estaven quietes, amb la respiració continguda, mirant aquí i allà, fins que aconseguien reconèixer l’home que buscaven. De sobte el va veure: l’arrossegaven dos homes que l’estiraven dels braços com si fos un ninot. Ella va saltar per damunt de dos posts de fusta i va estar a punt d’ensopegar.

—Aneu amb compte! —els recriminà.

Tots dos es van aturar. No van deixar anar l’Antoni, que es va quedar mig penjant.

—Senyora… —va començar a dir un d’ells.

—Guàrdia! —va cridar l’altre.

Algú, des del darrere, la va agafar de les espatlles.

—És mort —li mussità mentre els altres dos continuaven estirant el cadàver.

L’Emma el va observar, gros i fort. No hi havia sang. No presentava cap ferida. Com volien que un home tan ben cossat morís?

—No —va replicar amb un fil de veu.

El policia la va agafar per les espatlles encara amb més força mentre acabaven de treure el cos de l’Antoni i el col·locaven contra la façana de la casa del davant, al costat d’un altre mort i un parell de ferits asseguts contra la paret. Aleshores la va deixar anar. L’Emma es va girar.

—No —va repetir quan el va veure.

El guàrdia va arrufar la boca.

L’Emma es va agenollar al costat del cadàver de l’Antoni mentre continuaven les tasques de desenrunament. Amb la mà esquerra, per damunt del mocador, agafava el cap de la seva nena; amb la dreta acariciava els cabells esbullats de l’Antoni. No podia creure que fos mort. Li va clavar uns copets a la galta, intentant fer-lo reaccionar. Un metge jove del dispensari municipal del Parc, el servei més proper de la zona, s’agenollà al seu costat.

—Ho comprovarem —li va dir amb dolcesa buscant el pols de l’home en un dels canells—. Em sap greu —sentencià, quan, després d’una estona d’engany, va considerar que l’Emma estaria més disposada a acceptar el tràgic diagnòstic.

A partir d’aquí, la successió dels fets es va confondre en la ment de l’Emma. Va plorar. Ho va fer sobre el cadàver del seu paleta, imponent tot i ser mort, agafant la Júlia amb totes les seves forces. Van intentar aixecar-la, però ella s’hi oposà. «S’han d’endur els morts i els ferits, senyora», va sentir que li deien. Va deixar d’oposar resistència i el metge jove la va ajudar a aixecar-se i, sense bellugar-se, va veure com carregaven el seu Antoni a una tartana. «A l’hospital de la Santa Creu», van contestar a la pregunta que li va sortir esquinçada de la gola. Tot i que ella necessitava tocar-lo una altra vegada, no l’hi van deixar: portaven un altre ferit.

—Primer, vagi-se’n a casa —li van aconsellar—. Un dipòsit de cadàvers no és un lloc per a un nadó.

Algú la va abraçar, una dona.

—On vius? —li va preguntar.

L’Emma va tartamudejar. Dues bones samaritanes es van oferir a acompanyar-la.

—I l’escudella amb el dinar, i la bota de vi? —se li va ocórrer preguntar a l’Emma després de confessar que ni tan sols portava els deu cèntims que costava el tramvia.

Les dones la van tranquil·litzar: buscarien l’escudella i la bota de vi, li van assegurar; a més van pagar el tramvia de la seva butxaca.

Un cop al passadís del celobert on donaven els casinyots, l’Emília i la Pura immediatament es van fer càrrec de la situació. L’Emma continuava coberta de pols, els cabells empastats de terra, com la roba. Només a la cara, les llàgrimes havien obert uns reguerols nets. Gairebé li van haver d’arrabassar la filla. Sense deixar de vigilar la canalla, la van posar a dormir. La van netejar i li van oferir un brou que no va tastar. Qui sí va mamar va ser la Júlia. «És una dona forta», es van dir totes dues en silenci a la vista de la llet que no havia perdut. Però cap de les dues no hauria pogut assegurar fins quan duraria aquella fortalesa.

El municipi es va encarregar de l’enterrament després de comprovar la falta de recursos de l’Emma. Ho va fer ràpidament, en menys de quaranta-vuit hores perquè eren al mes d’agost del 1904 i la calor no afluixava. Malgrat les presses, l’Emma es va veure sorpresa per la presència de gairebé una dotzena de persones. A les altres dues víctimes de l’esfondrament no les van inhumar al recinte lliure, sinó al catòlic, on van anar els representants de la propietat de les obres. Ella no havia tingut temps de comunicar a ningú la seva desgràcia. Tampoc no tenia a qui dir-l’hi: l’hi hauria pogut explicar a la Dora, però estava segura que el barreter no l’hauria deixat anar-hi, no fos cas que es taqués. I pel que feia a la Josefina… Feia temps que no la veia, des que en Dalmau s’havia presentat aquell dia amb la intenció d’ajudar-la. A més, només la Josefina podia haver dit al seu fill on vivia ella, o amb qui ho feia, o, si no, li devia haver donat algun detall per localitzar-la. De manera que l’Emma no podia evitar guardar sentiments contradictoris cap a la mare d’en Dalmau. L’Emília i la Pura no hi havien pogut anar; elles ja havien fet prou. I tampoc no coneixia la família de l’Antoni; sabia que hi havia una mare i un parell de germanes amb qui no tenia relació i que vivien en un poble dels afores de Barcelona. «El dia del casament te les presentaré», li prometria sempre ell, però tal com els anaven les coses, l’enllaç es retardava una vegada i una altra.

No obstant això, allà hi havia alguns d’aquells companys que havien corregut al costat d’ells en l’última vaga de la construcció. «Visca la República!», va cridar un d’ells amb el braç alçat quan els enterramorts van baixar el fèretre de l’Antoni a la fossa comuna. «Això li hauria agradat», va pensar l’Emma dibuixant mig somriure als llavis. Ningú no va atacar l’Església, potser per respecte al dolor de les famílies que uns metres més enllà enterraven els seus éssers estimats.

I la gran sorpresa va ser la presència d’en Joaquín Truchero, aquesta vegada amb les sabates netes i lluents, acompanyat d’en Romero, el seu ajudant. D’ençà que havia tingut la nena i les coses anaven mal dades, l’Emma ja no anava a fer classes nocturnes.

—Et faig arribar el condol de tot el partit i del meu. —En Truchero li allargà la mà quan l’Antoni ja havia desaparegut sota terra i els assistents s’acomiadaven.

—Gràcies —li contestà ella atansant-li la mà dreta mentre amb l’altra agafava la nena, protegida al costat del pit, embolcallada amb un mocador gran—. Truchero… —el va cridar ella quan l’altre ja se n’anava. El líder jove es va girar—. Necessito feina.

—Ja en vam parlar, d’això, Emma. Ja saps quina és la meva resposta.

—El meu company, el pare de la meva filla, ha mort per ser a les llistes dels maleïts…

La majoria dels que havien anat a l’enterrament envoltaven ara l’Emma i els dos funcionaris del partit.

—Jo també hi soc des de l’última vaga; m’hi van incloure amb l’Antoni —va al·legar un dels homes.

—Doncs jo me’n vaig deslliurar —va apuntar un altre.

—L’Antoni va morir perquè va haver de treballar per pocs diners i en unes condicions laborals poc segures —va seguir l’Emma—, i tot això va passar per fer cas al partit i lluitar pels drets dels treballadors.

—Són molts els que lluiten, molts els que estan sense feina i molts els que en pateixen les conseqüències —va dir en Truchero.

—No sembla que tu siguis un d’ells —l’increpà un dels paletes.

L’Emma va tornar a mirar les sabates lluents d’en Truchero; el jove potser s’havia equivocat enllustrant-les.

—Segur que d’aquests n’hi ha molts —va afegir un altre per socórrer l’Emma—, però l’Antoni ha mort, i deixa una dona sense recursos i una criatura de mesos, i és d’ella de qui estem parlant.

—A les fraternitats la podran ajudar.

—No vull que m’ajudin. Vull feina. —La veu de l’Emma s’havia endurit—. Si no hi podeu fer res, no serviu als obrers i encara menys als que lluiten per vosaltres.

—El partit no està per atendre-us un a un.

—Digues a Lerroux —l’amenaçà l’Emma— que o bé m’aconsegueix una feina decent, o tornaré a buscar les dones i a fer mítings, però aquesta vegada per desenganyar-les d’aquesta revolució de la qual tant us ompliu la boca.

L’Emma i en Truchero van enfrontar les mirades. El sol queia a plom i fins i tot els enterramorts estaven pendents de la situació. L’Emma va serrar les mandíbules i va cloure els punys com feia en els moments en què s’enfrontava a la Guàrdia Civil, amb la Montserrat al costat, quan uns i altres es desafiaven; aleshores els republicans es reduïen a un grup de nostàlgics vells. Elles sí; elles hi eren, des de petites, i aguantaven les mirades carregades d’odi d’uns policies ressentits a qui no permetien carregar contra les dones i els nens. En Truchero no comptava ni tan sols amb les detencions dels guàrdies, només era un jove radical i servil, i això jugava en contra seva, cosa que va demostrar al cap d’uns segons, quan va assentir amb el cap, cedint a la pressió.

—Soc cuinera —li recordà l’Emma quan l’altre ja marxava.

En Romero ni tan sols no s’atreví a oferir-li la mà; es va acomiadar d’ella tocant-se l’ala del bombí.

Però aquella actitud no li va servir quan després es dirigí a l’obra, acompanyada tan sols per dos amics de l’Antoni. Malgrat el temps passat, la runa encara estava amuntegada a un costat i deixava l’espai just per permetre el trànsit pel carreró; uns paletes s’afanyaven per acabar d’apuntalar la construcció. Hi havia força gent: operaris, constructors, funcionaris i molts tafaners. L’Emma va preguntar pel capatàs a un home que semblava el vigilant.

—Per què el vol veure? —s’interessà ell.

—Perquè el pare de la meva filla va morir aquí fa dos dies.

L’Emma va recórrer el terra amb la mirada, com si li volgués indicar el lloc exacte on havia mort l’Antoni, però abans que alcés el cap, el vigilant ja havia anat a trobar un home que controlava de prop les labors d’apuntalament i que va canviar la seva atenció en sentir les paraules que l’altre li va dir a l’orella. En un moment era al costat de l’Emma, amb la gorra rebregada entre les mans.

—Em sap greu —li va dir—. Què hi feu vosaltres aquí? —va afegir dirigint-se a la parella de paletes que feien costat a l’Emma, i a qui era evident que coneixia.

—Venim de l’enterrament d’un company —contestà de males maneres un d’ells—. Un que també va ser amic teu abans que et dediquessis a contractar esquirols i a explotar els obrers.

—Parles de l’Antoni? —va preguntar el capatàs, tot i que en el fons sabia la resposta; no havia reconegut l’Emma, que va assentir. L’home sospirà—. Li vaig advertir que no era aquest el camí…

—El camí de defensar els drets dels treballadors? —va saltar l’Emma.

—El camí d’alimentar els seus —replicà l’encarregat—, però tampoc no vull discutir amb tu —va intentar escapolir-se.

En aquell moment ja s’hi havien aplegat més persones.

—Què vol? —va inquirir directament a l’Emma un home ben vestit, de negre rigorós, camisa blanca, corbata de colors i una barba poblada i ben cuidada.

—El senyor José Sancho —el presentà el capatàs—, l’amo de l’edifici.

—El meu… —«El meu… què?», acabava sempre preguntant-se l’Emma. No havien arribat a casar-se—. El pare de la meva filla va morir fa dos dies en aquesta obra.

—El meu sentit condol —l’interrompé el burgès.

—Volia reclamar la indemnització que pugui correspondre a l’òrfena per l’accident.

El propietari i el capatàs van fer cara de sorpresa. Els dos paletes amics de l’Antoni que acompanyaven l’Emma li donaven suport en silenci, tot i que ja li havien advertit de camí a l’obra que no li pagarien ni un ral.

«Vull sentir-ho en boca seva», s’entestà ella. I així va ser:

—No li correspon cap indemnització, senyora —li negà el propietari.

—Però…

—L’accident —va intervenir el capatàs— no es va produir com a conseqüència dels treballs en l’obra, ni de negligència o falta de seguretat per part de la propietat. Nosaltres no tenim cap culpa que un cavall desbocat es llancés contra la bastida.

—L’Antoni tampoc no la va tenir! —va exclamar l’Emma.

—Ja, això és veritat —reconegué l’home—. Per això es tracta d’un cas de força major, ho entén? Ningú no n’ha tingut la culpa… Excepte si vol reclamar contra el carreter, però aquest també ho ha perdut tot: carro i cavall. Ni tan sols recuperaria els diners que gastés en advocats i procuradors.

—El pare de la meva filla treballava per a vostès —insistí ella.

—Si vol anar als jutjats —va intentar posar fi a la conversa el propietari davant de la gent que s’anava concentrant al lloc—, hi té tot el dret.

—Vostès… —L’Emma va assenyalar amb l’índex el burgès. Escopia les paraules—: vostès són l’escòria del món. Deixen vídues i orfes només per guanyar més diners. Aquesta bastida era fràgil i inestable. Quatre taulons de fusta mal posats enmig d’un carrer, sense cap protecció. Només els interessa estalviar diners.

—Ningú no va obligar l’Antoni a treballar en aquesta obra —va dir el capatàs—. Es tractava d’un paleta expert. Si fos cert el que diu, hauria rebutjat la feina.

El cinisme amb què el capatàs va deixar anar la frase, sabent prou bé que la gana i la necessitat era el que arrossegava els homes a acceptar aquelles condicions precàries, exasperà l’Emma.

—Fill de puta! —L’Emma es va abraonar contra ell.

L’home va recular, si bé no va caldre que ho fes gaire, perquè l’Emma es va aturar quan va recordar que carregava amb la nena a coll.

—Gossos fastigosos! —va insultar aleshores a tots els presents—. Miserables!

Un policia que vigilava l’obra es va dirigir cap a ella. El burgès va fer un gest negatiu amb el cap.

—Aquesta dona està molt alterada —va intervenir—. És ben normal, ateses les circumstàncies. No li tindrem en compte els insults. Se li devia algun jornal al pare de la seva filla? —va preguntar al capatàs.

L’Emma, enrabiada, encesa, la mandíbula serrada, els va mirar tots, un a un, aturant-se en el policia, que s’ho mirava expectant. La ràbia la impulsava a actuar, però la raó es va imposar: què passaria amb la nena si l’arrestaven a ella? Va escopir a terra i va fer el gest de fugir d’allà fins i tot renunciant a les quatre monedes que li oferien. «Necessites aquests diners», li van dir a sota veu els amics de l’Antoni. Va acabar davant del burgès, d’aquell home amb levita negra i barba endreçada, intentant no allargar la mà, esperant aquelles pessetes que l’altre comptava amb parsimònia. Al final ho va haver de fer. La mà no va acompanyar la seva voluntat, i va tremolar.

Abans que se n’anés, es va atansar a una dona que li donà una bota de vi, neta i greixada.

—L’escudella no la trobem —confessà. L’Emma se li va abraçar—. Sigues forta —li va dir a cau d’orella—. La teva filla et necessita. No cedeixis. Moltes hem passat per això.

Si no hagués existit aquell cavall, li van explicar en acabat els paletes, ja de camí a casa, tampoc no li haurien pagat. Dreta llei, ho haurien de fer: existia una normativa des de feia poc més de quatre anys que ho establia, però els jutges continuaven exigint la concurrència d’alguna mena de culpa per part de l’empresari, i això era molt difícil de provar sobretot quan els mateixos companys de l’accidentat acostumaven a negar-se a declarar contra el seu patró per por de perdre la feina.

Netejava plats i tasses amb la terra d’escudelles de Montjuïc, tal com feia a la fonda de Can Bertran. Fregava el terra i les taules del cafè restaurant de la Fraternitat Republicana, els llums, les portes i els coberts. Netejar i fregar; aquella va ser la feina que en Truchero li va buscar. Va reprendre les classes amb les obreres tres nits a la setmana. El temps s’escolava d’ençà de la mort de l’Antoni, i la gent que aleshores es va abocar a ella, alguna amb generositat, havia tornat a les seves rutines i a les seves pròpies desgràcies. L’Emma plorava de nit, i mentre el record de l’Antoni se li escapava entre les llàgrimes, els problemes creixien, com si la tornada a la vida hagués decidit mostrar-se fins i tot més cruel del que ella ja preveia.

Amb les tres pessetes que guanyava de jornal diari no n’hi havia prou per aconseguir l’alimentació d’ella i de la seva filla i pagar el lloguer d’aquell cau indecent al passadís. Havia aconseguit aguantar dos mesos, però l’amo de l’edifici, un altre burgès enriquit a costa dels humils, ja li havia enviat l’administrador, un vell calb i prim que feia pudor i tremolava, que, sense cap consideració pel fet que estigués donant de mamar a la Júlia, la va amenaçar amb el desnonament immediat, tret que… La mirada carregada de luxúria que va inundar aquells ulls vidriosos va ensorrar l’Emma. Li faltava el seu home, el seu paleta, i fins i tot un vell tronat pretenia aprofitar-se de la seva necessitat. Tornava a aquella vida: la del matalasser i el venedor de pollastres.

—Vagi-se’n a prendre…! —Va callar i rectificà a temps—. De quin termini estem parlant? —va inquirir aixecant-se del llit, allunyant la Júlia prou perquè aquell porc li veiés part de la pitrera.

—No ho sé… —L’administrador se li atansà—. Quant necessitaries?

L’Emma va deixar la nena al llit i es va girar cap al vell amb els pits ja totalment al descobert, els mugrons erectes, plens a vessar d’una llet que es negava a deixar d’emanar. Al sàtir se li escapà la bava entre la comissura dels llavis. Va allargar la mà per tocar el pit jove de l’Emma, i ella li etzibà una puntada de peu a l’entrecuix. L’home va udolar de dolor i es va endur les mans als testicles, i l’Emma li tornà a etzibar puntades de peu. I una tercera vegada, fins que va caure a terra, doblegat.

—De moment em concediràs un mes més, oi? —va dir l’Emma. L’altre no va contestar—. Oi? —insistí deixant-se caure de genolls sobre el tors del vell, que semblava cruixir com si s’hagués trencat.

—Sí —va dir estossegant.

El va obligar a signar un rebut, com si l’Emma hagués pagat un mes més. Ho va fer amb la navalla de l’Antoni pressionant-li els ronyons; l’hi havien donat al dipòsit de cadàvers de l’hospital, amb tots els altres efectes personals. El paleta feia servir aquella navalla per a tot, des de tallar el pa i punxar les patates que l’Emma li portava per dinar, fins a joguinejar amb ella i tallar trossos de fusta que no s’assemblaven mai a la idea inicial que pretenia esculpir. L’Emma sempre reia i es burlava d’ell quan veia el resultat final.

—No té validesa res que hagi estat signat sota coacció. —El vell la va fer tornar a la realitat.

L’Emma el va agullonar amb la punta de la navalla. «L’hauria de dur sempre al damunt», es va jurar en aquell moment.

—Però sí que tindria validesa si m’ho haguessis signat després de tocar-me el cony, és això el que vols dir? —Ara va pressionar la navalla encara més, fins que va notar com se li clavava a la carn i el vell es recargolava de dolor—. Quan hagi passat aquest mes, vine a mirar-me l’altre pit.

Ara s’apropava aquell dia, i no tenia diners. Pràcticament tot s’ho gastava en menjar; s’havia d’alimentar bé perquè la llet fluís i la seva filla creixés sana. Necessitava roba per a la Júlia de cara a l’hivern, encara que fos usada, a més d’espelmes, carbó i pagar algun bitllet de tramvia el dia que es veia incapaç de recórrer mig Barcelona a peu per arribar a la feina. L’única facilitat era que deixava la nena a la guarderia de la Fraternitat, on la cuidaven i on acudia per donar-li de mamar cada vegada que l’avisaven.

Havia tornat a utilitzar la navalla de l’Antoni un dia que l’encarregat del cafè li recriminà per enèsima vegada les seves constants anades i vingudes. Aquesta vegada l’home la va atacar amb més acritud, amb més violència, potser perquè havia begut més del compte.

—No pot ser! Aquestes anades i vingudes no poden ser! Deixes la neteja penjada i ens quedem sense copes, ni vasos ni…

L’Emma se li atansà.

—Em sap greu —es va voler excusar.

A partir d’aquí es van interrompre l’un a l’altre:

—No n’hi ha prou…

—Ja saps que tinc una filla…

—Doncs que se n’ocupi una altra!

—Li haig de donar el pit.

—Busca’t una dida…

L’home va mal interpretar la distància que havia retallat l’Emma. La tenia tan a prop que la podia tocar. La pudor d’aiguardent era insuportable per a la noia.

—No puc pagar una dida —va dir entre dents.

—Doncs aleshores ho hauràs de compensar d’una altra manera… —li insinuà ell.

L’home va callar en notar la punta de la navalla agullonant-li els testicles. Va recular, però l’Emma va pressionar més. L’altre va continuar caminant enrere, els braços gairebé alçats, fins a xocar d’esquena contra la paret. L’Emma no va cedir.

—Et castraré com tornis a ficar-te amb mi o amb la meva filla. Ho has entès?

No obstant això, l’Emma estava segura que l’administrador no cauria en el mateix engany que ja l’havia portat a regalar-li un mes més de lloguer. Aquell dia, l’Emma no tenia classe nocturna i sabia que li quedava una possibilitat. De la Fraternitat, al costat de la Universitat de Barcelona, es dirigí al barri de Sant Antoni, allà on havia viscut amb el seu oncle Sebastià i els cosins. Era a dues passes, tot i que es tractava d’un camí i d’una zona que havia intentat evitar des del dia que l’havien fet fora de la casa.

La porta era oberta, així que hi va trucar i hi va entrar sense esperar resposta. Estaven tots sopant: l’oncle, la Rosa i els dos cosins. Van trigar a reaccionar, fins que la cosina es va aixecar i va córrer a abraçar-la. L’Emma va permetre que se li escapessin les llàgrimes.

—Poseu un plat més a taula —ordenà la Rosa.

—No… —intentà rebutjar l’Emma.

Els altres no es van bellugar.

—No m’ha sentit, pare? —va cridar la Rosa.

L’Emma només volia recuperar l’estilogràfica amb el tap d’or que pertanyia al seu pare; segur que, amb els diners que en tragués, podria pagar un mes de lloguer, potser dos, però va acabar menjant una bona sopa amb verdures i carn en abundància, com corresponia a un treballador de l’escorxador, mentre la Rosa jugava amb la Júlia, asseguda cama ací cama allà a la seva falda.

L’Antoni, el seu marit, sí, s’havia casat, va decidir explicar, havia mort en un accident. Era paleta. «L’accident del cavall que va embogir i va ensorrar tota la bastida?». «El mateix», ratificà a un dels seus cosins després de la pregunta. El rictus de desaprovació amb què l’havia acollit el seu oncle Sebastià es va suavitzar en escoltar-la, i fins i tot es va permetre agafar una de les manetes de la Júlia, al seu costat a la taula. Ella va intentar no explicar gaire cosa més. Treballava a la Fraternitat, tot i que ja no participava als mítings republicans. Les dones tenien poques coses a dir i, pel que semblava, ella ja hi havia aportat tot el que podia. L’oncle Sebastià va anar a buscar l’estilogràfica, abans fins i tot d’acabar-se el plat.

—Per què no l’hi vas regalar al teu marit quan us vau casar? —va inquirir com qui no vol res abans de seure una altra vegada i d’endur-se una altra cullerada a la boca.

La ploma havia quedat damunt la taula delicadament embolicada en una gasa.

«Per què no l’hi vaig regalar?», es va plantejar l’Emma mentre fins i tot la seva filla semblava que esperés la resposta.

—Perquè no sabia escriure —va resoldre la qüestió—. No volia posar-lo en evidència.

L’oncle Sebastià va acabar-se el sopar i se’n va anar de casa. Tenia torn de nit. Va dubtar abans d’apropar-se a la taula per acomiadar-se.

—Ens tornaràs a venir a veure? —li preguntà.

Va ser l’Emma qui es va aixecar i li va fer un petó per damunt del front. Ell esbossà un somriure.

Més tard, els dos germans van sortir a prendre una copa, de manera que l’Emma i la Rosa es van quedar soles i assegudes al llit que tant temps havien compartit, plorant i rient, amb la Júlia profundament adormida entre totes dues, i es van explicar tot el que els havia passat d’ençà del dia que es van separar.

Per la seva cosina va tenir notícies d’en Dalmau. Estava desaparegut. N’hi havia que deien que l’havien vist aquí o allà, tot i que tots coincidien que sempre anava begut o drogat, com un captaire més dels que es bellugaven a l’ombra de la nit.

—I la Josefina? —va preguntar l’Emma.

—Mil anys més vella, però no perd el bon caràcter. De vegades me la trobo —va recordar la Rosa—. Diuen que un dia va aparèixer en Dalmau i es va emportar totes les coses de valor que hi havia a la casa. Diuen també… Tot i que no sé si creure-m’ho…

—Què? —l’instà l’Emma a parlar.

—Diuen que va maltractar la seva mare. Que ella el va intentar aturar, calmar-lo, parlar-hi, però… —La Rosa va callar. L’Emma va recordar la clatellada que li havia clavat a ella mateixa, al cafè del Paral·lel—. No ho sé, cadascú explica una cosa diferent, ja saps com és això. En qualsevol cas, sense l’ajut econòmic que li proporcionava el fill, la Josefina s’ha vist obligada a rellogar l’habitació d’en Dalmau a una família que acaba d’arribar d’un poble de Lleida: un matrimoni amb dos fills menuts.

Tot i que ja s’havia fet de nit quan es va acomiadar de la seva cosina, l’Emma va caminar fins al carrer de Bertrellans. Si perdia l’últim tramvia podria refugiar-se a la Fraternitat per evitar la quilometrada que havia de caminar fins a casa seva; sempre hi havia algú que dormia amagat en algun racó i no seria la primera vegada que ella ho fes. Eren molts els empleats que, sense recursos, dormien sobre els taulells de les botigues on treballaven i fins i tot hi arribaven a viure. Entre els sorolls de la nit, l’Emma va sentir el sotragueig de la màquina de cosir abans fins i tot d’endevinar l’espelma que titil·lava i il·luminava tènuement la Josefina per treballar, i que ni tan sols arribava a donar llum a l’ampit de la finestra de la seva habitació. No es podia creure el que li havia explicat la Rosa, no aconseguia imaginar-se un Dalmau drogat i desaparegut. Durant la conversa amb la seva cosina, la xerradissa constant d’ella li havia impedit fer-se càrrec de la transcendència de la situació, però tal com va sortir a la nit, tal com es va endinsar a la ciutat vella i la fortor i la humitat dels seus carrers la van assaltar, la culpa i els records li tenallaren els pensaments. «I si s’ha mort?», es va preguntar. Un calfred s’afegí a l’angoixa que li generava l’entorn. Va abrigallar la seva filla. L’última vegada que havia vist en Dalmau l’havia insultat, menyspreat. Ni tan sols va creure ni una paraula de l’explicació que ell li va donar sobre el robatori dels nus. Un obrer que fumava recolzat a la façana de l’edifici li va llançar quatre floretes. L’Emma va palpar la navalla. Tampoc no li podia fer res, a aquell home, però els crits que faria ella ressonarien al carreró i algú l’ajudaria, o no? Va accelerar el pas i va mirar l’obrer abans d’introduir-se al portal fosc de casa la Josefina: ell continuava recolzat a la paret.

Les va sentir ja des de l’escala: gallines. Després de treballar amb el venedor de pollastres, reconeixeria aquell tuf fins al moment exacte anterior a la seva mort, quan els sentits ja haurien d’haver abandonat la persona. Pel que semblava, els inquilins de la Josefina havien ocupat el replà exigu que s’obria davant de les diverses portes dels pisos, perquè allà jugaven dos nens petits gairebé despullats i s’amuntegaven dues gàbies amb dues gallines cadascuna. No era seva, no havia estat mai casa seva per molt que en una època pensés que algun dia ho seria, i, tot i així, es va sentir envaïda en la seva intimitat quan va treure el cap per la porta i va veure dos pagesos acabats d’arribar del camp, bruts i pudents, asseguts a la taula de la cuina. La navalla de l’Antoni semblava una joguina al costat de la que descansava damunt la taula a tocar d’una llesca de pa sec.

No va fer cap cop al marc de la porta, ni tan sols va escurar la gola per cridar l’atenció d’aquells dos, senzillament va entrar, sense saludar.

—He vingut a veure la Josefina —va anunciar dirigint-se directament al seu dormitori.

Els altres tampoc no es van sobresaltar.

El soroll de la màquina de cosir es va aturar abans que l’Emma, aquesta vegada sí, piqués a la porta amb els artells de la mà. La Josefina la va rebre amb els braços oberts i llàgrimes als ulls, com si l’hagués estat esperant des de feia molt de temps.

Es va emportar el bressol de la Júlia, la roba personal i la de llit, dos plats i dos gots, coberts, la navalla, la ploma i la nina de drap de la filla. Tampoc no hi cabia res més a casa de la Josefina. Va aconseguir que el repartidor de gel de la Fraternitat li transportés el bressol i els altres articles en la seva tartana a canvi de l’abric vell de l’Antoni que fins aleshores havia conservat com a manta per a la Júlia a les nits. El poc que li quedava, després d’anar venent objectes i després de permetre que la Pura i l’Emília escollissin un record, ho va liquidar a un baratador per unes pessetes que li anirien molt bé ara que començava a refermar aquell hivern del 1905.

L’Emma no sabria dir si l’hi hauria arribat a demanar, però quan la Josefina l’hi va oferir, es pensava que es desmaiaria allà mateix: «Veniu a viure amb mi». Va ser com si tota la tensió acumulada des de la mort de l’Antoni se li n’anés pels porus de la pell. No va plorar, no podia plorar més després que una i l’altra s’haguessin esplaiat en les seves desgràcies. «No era ell, no era ell, no ho era», excusà la Josefina al seu fill quan va confessar a l’Emma que sí, que la nit que va entrar a robar a la casa l’havia agredit. Després de la proposta, l’Emma es va deixar caure al llit on en aquells moments seia amb la Josefina mentre parlaven.

—Això és un sí? —li preguntà la Josefina. L’Emma va assentir amb el cap, fregant la cara a la vànova—. Li diré a aquesta família que se n’ha d’anar i ocuparàs l’habitació d’en Dalmau.

La Josefina ja li havia comentat que no creia que en Dalmau tornés mai. El seu germà Tomàs havia utilitzat tots els seus contactes del món anarquista per intentar localitzar-lo: va tenir constància de la seva deriva i del descens a l’infern. «Sembla que és on s’ha instal·lat —va mussitar la dona amb els ulls negats—, al costat del diable». Després no van aconseguir trobar-lo. De sobte, ningú més va donar notícies d’ell; havia desaparegut de la ciutat. «Deu ser mort —va dir la Josefina entre plors—. El deuen haver recollit dels carrers, indocumentat, com un més d’aquests captaires que hi acaben». L’Emma la va abraçar mentre la Josefina es desfeia en un plor reiterat, espasmòdic. «No l’he pogut enterrar», repetia una vegada i una altra. La jove es va veure arrossegada pel dolor i la tristesa de la dona i va notar que li lliscaven les llàgrimes per les galtes. «No haig de plorar per ell», es va retreure. En Dalmau no s’ho mereixia. Però la mort… Això tampoc no l’hi hauria desitjat mai.

—No perdi l’esperança, Josefina —va xiuxiuejar—. En Dalmau em va venir a veure, sap? —va comentar després—. Ho va fer per oferir-me diners.

—Li vaig advertir que no ho fes.

L’Emma va vacil·lar un instant, però si pensava viure en aquella casa, ho havia de saber:

—Per què li va dir on vivia?

—No ho vaig fer pas.

—I aleshores, com va arribar fins a mi? —va preguntar l’Emma, sorpresa.

—No ho sé, Emma. No sé com et va trobar.

Va passar un instant, en què la dona es va deixar portar pel dolor i l’Emma per la intriga de com havia arribat en Dalmau fins a la seva porta.

«En qualsevol cas —va haver de reconèixer al final—, una simple coincidència hauria estat suficient».

—I els rellogats? —va preguntar aleshores la jove per arrancar la Josefina de la tristesa mentre assenyalava la cuina—. Creu que se n’aniran?

—Els tornaré els diners —va afirmar ella després de sospirar i posa fi al plor—. Són mala gent. Els nens… Bah, només són nens, uns belluguets com tots, i ella és una desgraciada que tot el dia rep llenya. Són molt rústics, uns bèsties i uns bacons. Ara bé, ell, l’Anastasi, és perillós. Qui me’ls va recomanar em va enganyar i em vaig equivocar a l’hora de jutjar-los. El dia que aquell animal s’excedeix amb la beguda, tremolo tancada a la meva habitació. Se n’ha d’anar. Entre tu i jo tirarem endavant.

—I si no accepten els diners?

No els van acceptar. L’Anastasi va estampar un cop tan fort a la taula de la cuina que fins i tot les gallines van deixar de cloquejar a les gàbies i els nens van treure el nas des del replà.

—Fa uns quants dies et vaig pagar el mes sencer, i penso estar-me aquí tot el mes —va udolar el pagès—. No tinc temps per començar a buscar una altra casa, haig de trobar una feina.

—Doncs no sembla que t’hi escarrassis gaire —replicà la Josefina. L’Anastasi la va travessar amb la mirada. L’Emma s’arrambà a ella per fer causa comuna davant de l’home—. Sempre t’estàs allà assegut, o a la taverna de sota —li recriminà.

—M’has de dir tu el que haig de fer?

—Doncs sí…

—Escoltin… —El repartidor de gel, que esperava instruccions sobre on havia de deixar el bressol de la nena, va interrompre la discussió—. Què faig amb això?

—Deixi’l al replà, amb les gallines —ordenà l’Anastasi.

—Al meu dormitori —el corregí la Josefina. L’Emma, sorpresa, la interrogà amb la mirada—. Serà només un mes —la tranquil·litzà l’altra—. Entre l’armari i els peus del llit, que compartirem aquest temps, hi cap el bressol.

—I el dia que et cansis de la vella, pots venir amb mi —va riure l’altre.

La Remei, la dona de l’Anastasi, també asseguda a la taula, ni tan sols va fer una ganyota.

—Abans… em suïcido.

La mà de la Josefina, a l’avantbraç de l’Emma, la va fer callar.

El dormitori de la Josefina va acabar ple com un ou, tant que era gairebé impossible caminar-hi. El llit estava enganxat en un racó perquè, així, al costat de la finestra, hi cabessin la màquina de cosir, la banqueta, els cabassos i els estris necessaris per a la roba i la costura. Al peu del llit hi havia un armari de fusta, amb un mirall picat penjat de l’interior d’una de les portes, i va ser on l’Emma va guardar la seva roba i la de la Júlia, no sense abans adonar-se que allà també hi havia la d’en Dalmau, que la Josefina devia haver tret de l’habitació que ara ocupaven l’Anastasi i la seva família. A la noia se li encongí el cor en fregar aquelles peces amb la mà, perquè les hi havia vist posades quan festejaven i ara el més probable és que fos mort. El problema era que, un cop enquibit el bressol, les portes de l’armari no es podien obrir.

—No t’amoïnis, l’haurem de bellugar per obrir-lo —li va dir la Josefina, ja asseguda darrere de la màquina, disposada a tornar a treballar. Entre el llit, el bressol, l’armari, la màquina i els estris, a l’habitació només quedava lloc per a una tauleta i un rentamans amb aigua—. Vigila amb aquest home —va advertir la Josefina a l’Emma—. I tanca la porta amb clau.

L’Emma li va ensenyar la navalla mentre obeïa. La Josefina va evitar comentaris i va trepitjar el pedal de la màquina de cosir. L’Emma va seure a la cantonada del llit que donava a la paret i es va posar la nena al pit. Després es va desvestir fins que es va quedar només amb la camisa, es va arrossegar pel llit de quatre grapes fins a arribar a la Josefina, i li va fer un petó a la galta.

—No treballi tant —li suplicà.

—Ja saps que soc de dormir poc —contestà ella.

L’última cosa que va pensar l’Emma abans de conciliar el son va ser les vegades que tant ella com en Dalmau s’havien queixat de la remor monòtona i exasperant de la màquina de cosir que torbava la puresa de les seves promeses d’amor i les rialles ingènues, per la necessitat econòmica que implicava l’ús constant de l’aparell, i sobretot per la misèria que s’obtenia després d’una jornada de catorze hores de feina. Aquella nit, però, va trobar en la remor del pedal i els repics de l’agulla avançant sobre la roba blanca la cançó de bressol necessària per agafar el son.

L’Emma i la Josefina comptaven els dies que faltaven perquè l’Anastasi i la seva família marxessin del pis del carrer de Bertrellans, un habitatge que s’havia convertit en un lloc opressiu, fins i tot perillós per a l’Emma. La Remei, com tampoc l’Anastasi, no aconseguia aquella feina promesa que feia somiar els pagesos fins al punt d’abandonar les seves terres i emigrar a la ciutat. La crisi econòmica ja afectava multitud d’oficis i feines. Més d’un vint per cent de les dones que treballaven en el ram del tèxtil s’havien quedat a l’atur. En la construcció, els percentatges eren tràgics: el cinquanta per cent dels fusters no tenien cap ocupació i, no obstant això, a les fàbriques de Barcelona treballaven més de vint-i-dos mil nens. La Remei era basta, inculta, analfabeta, incapaç de servir la burgesia, i no tenia cap ofici que la pogués ajudar a optar a un lloc de treball. Però l’Anastasi encara era pitjor que la dona; l’Emma l’havia vist per la Fraternitat, acompanyant com un pinxo pelacanyes els grups republicans. Era dels que protegia les espatlles als líders, o bé dels que s’encarregaven d’estendre el pànic ciutadà i boicotejar manifestacions o esdeveniments contraris a les seves idees.

Perquè la violència havia tornat a Barcelona. L’any anterior, el 1904, els anarquistes havien renunciat al compromís adquirit després del fracàs de la vaga general del 1902, i havien tornat a omplir de bombes els carrers de la ciutat; si Lerroux prometia la revolució als obrers, els llibertaris no es quedarien enrere. Els activistes de partits polítics i sindicats anaven armats amb pistoles, i les batusses eren el pa de cada dia, fins al punt que les associacions de comerciants sol·licitaven permís a les institucions per a la creació d’una policia privada que solucionés la ineficàcia de la municipal. Mentrestant, pràcticament totes les poques vagues que les societats obreres s’atrevien a afrontar en una situació com aquella fracassaven. El 1904, les aturades es van reduir en un seixanta per cent respecte a l’any anterior, i la gran majoria es van veure frustrades per la intransigència dels patrons, que fins i tot es negaven taxativament a complir el descans dominical obligatori regulat per llei el març de l’any anterior.

Davant d’aquesta situació, i excepte quan cridaven l’Anastasi a una acció concreta o decidia anar a emborratxar-se a alguna taverna, perquè semblava que aquelles activitats li aportaven uns bons calerons, els dos pagesos i els fills que la Josefina havia qualificat tan benèvolament de «belluguets», deixaven passar les hores de manera gairebé impúdica asseguts a la taula de la cuina, els pares escridassant-se fins que l’Anastasi acabava la disputa amb una palmellada a la taula, que de vegades arribava a l’espatlla o a la galta de la Remei, perquè els nanos preveien l’esclat de violència del seu pare amb més exactitud que la d’un mariner avesat a predir la tempesta, i fugien cames ajudeu-me.

—Ja busques un nou pis? —s’interessava la Josefina a mesura que passaven els dies.

L’Anastasi contestava unes vegades i remugava unes altres. «No s’amoïni», li recriminà una vegada. «Hi ha moltes cases que ens acolliran; la gent necessita els diners», va etzibar un altre dia. «Me n’aniré quan canviï la meva dona per aquesta noia que li escalfa el llit», va riure en l’última ocasió, fent un gest amb el cap cap a l’Emma, com si la convidés a entrar al dormitori que havia estat d’en Dalmau.

Tot i que la ràbia l’hi reclamava, l’Emma no va replicar aquell merdós i va abaixar la mirada per evitar provocar-lo. Aquella era la promesa que la Josefina li havia arrencat: silenci. «No t’hi encaris», li ordenà. I això era el que feia: esquivar-lo quan el tenia davant; cobrir-se amb tota mena de roba per evitar les seves mirades; tancar-se al dormitori de la Josefina; callar, callar i callar fins i tot amb la Remei, a qui li hauria agradat encoratjar a l’oposició, a enfrontar-se al seu marit, a lluitar contra la submissió. «No ho facis —la va convèncer la Josefina—. T’indigna tant com a mi, però ja queda poc, nena. Uns quants dies i se n’aniran».

I aquell dia s’acostava sense que l’Anastasi ni la seva família haguessin fet res per buscar un altre lloc on discutir al voltant d’una taula de cuina, amb els nens corrent per la casa i les gallines al replà. Era primera hora del matí i la Josefina compartia amb la Remei el fogó encastat a la paret; totes dues preparaven l’esmorzar. L’Emma havia donat el pit a la seva filla i s’acabava de rentar amb l’aigua del rentamans. Els nens entraven i sortien al replà. L’Anastasi passejava en roba interior per la cuina gratant-se el cap, la panxa, el cul i els testicles, quan de sobte tres homes van ocupar el forat de la porta oberta.

—Dalmau Sala? —va preguntar un d’ells agitant uns papers que portava a la mà.

La Josefina es va girar.

—No hi és —va aconseguir contestar—. Que en saben res, d’ell? —va inquirir amb les mans avançades cap a aquells tres desconeguts, com si demanés almoina.

—Qui és vostè? —va preguntar l’home.

—La seva mare.

—I vostès? —va preguntar l’Emma, ja darrere de la Josefina, amb la nena en braços, avançant-se a la següent pregunta de l’home.

—Soc l’oficial de l’escrivania del jutjat de primera instància de les Drassanes —va contestar amb displicència. Tot seguit va assenyalar els homes que l’acompanyaven—. I ells són els algutzirs i els ordenances —va afegir indicant encara més enrere, cap al replà i l’escala.

—En Dalmau! —va exclamar la Josefina abalançant-se als funcionaris judicials—. Què li ha passat?

—No sabem res del seu fill —la va interrompre l’oficial mentre permetia que els algutzirs s’interposessin en el camí de la Josefina—. Diu vostè que no és aquí?

En sentir-ho la Josefina es va aturar. L’Anastasi s’havia allunyat amb discreció així que va saber que eren funcionaris judicials. La Remei continuava fent l’esmorzar que els nens li exigien, aliens a tot, i l’Emma va notar un estrany pessigolleig que no presagiava res de bo.

—On és? —repetí l’home.

—En Dalmau? —va inquirir la Josefina amb ingenuïtat.

—Per descomptat, en Dalmau Sala.

—No ho sé. Fa temps que no sabem on para el meu fill…, si és que és viu.

L’oficial i els algutzirs van passejar la mirada pels presents, aturant-se en l’Anastasi.

—Qui és vostè? —va preguntar un d’ells.

—Un rellogat —contestà la Josefina.

—Anastasi Jové —va respondre l’altre al mateix temps—. Volen la meva cèdula?

—Sí —l’instà l’oficial—. Bé. En Dalmau Sala no hi és i vostè diu que és la seva mare… —Va consultar els papers que portava—. La Josefina Port, és així?

—Sí.

L’Emma es va atansar a la Josefina. El pessigolleig augmentava.

—Bé. Això també li incumbeix. Tingui. —L’oficial li va allargar uns papers, que la Josefina va agafar com si cremessin—. Es tracta d’una demanda que el senyor Manel Bello ha formulat contra vostès dos, Dalmau Sala i Josefina Port —va concretar—. Els reclama la quantitat de… —L’home va intentar calcular la xifra allà mateix—. No ho sé exactament, però ronda l’equivalent de mil dues-centes pessetes en or, més els interessos.

—Com? —va dir mig plorant la Josefina.

—Doncs ja ho ha sentit. El senyor Bello li reclama mil dues-centes pessetes.

—A ella, a la mare? —va intervenir l’Emma.

—Sí. A ella també. —Aquest cop va ser l’oficial qui va donar un cop d’ull als papers—. Senyora —va cridar—, aquí diu que vostè va signar un contracte pel qual el senyor Bello feia un préstec al seu fill de mil cinc-centes pessetes d’or per quedar exempt de fer el servei militar. No és així?

—Sí —va haver de reconèixer la Josefina—, però…

—Però res —la interrompé l’altre—. S’han deixat de pagar les quotes de cent pessetes anuals i el contracte ha vençut. Venim a embargar.

—Les gallines són meves —va etzibar en aquell moment l’Anastasi.

—Té vostè contracte de subarrendament? —li preguntà l’oficial.

—No. Jo només li pago a ella una quantitat mensual.

—Aleshores tot el que hi ha a la casa, en principi, pertany a la inquilina —el va fer callar l’altre amb una manotada a l’aire—. Discuteixi-ho vostè amb el jutge. Comenceu —ordenà als algutzirs, que van deixar passar diversos ordenances que esperaven al replà.

Gallines; navalles, totes dues, la gran de l’Anastasi i la petita de l’Emma; la ploma amb el tap d’or del pare de l’Emma; quadres i alguns dibuixos d’en Dalmau emmarcats; figuretes de vidre; un vestit i unes sabates gairebé noves de l’Anastasi que s’acabava de comprar per a la feina i de les quals presumia com si fos un marquès, i una bossa amb bastants diners que van trobar a sota del matalàs: els que havia portat del poble de Lleida després de liquidar una miserable propietat rural que suposava més suor que beneficis, a més del que havia anat guanyant com a perdonavides a Barcelona, prop de quatre-centes pessetes en total.

—Això és meu! —va bramar l’Anastasi mirant els dos algutzirs i els ordenances que els acompanyaven, com si sospesés la possibilitat d’agafar la bossa i fugir. «Ni ho intentis», va llegir en el pensament del funcionari—. És meu —insistí aleshores l’Anastasi.

—Expliqui-ho al jutge —va repetir l’oficial amb certa sornegueria, ja assegut a la taula de la cuina, amb les monedes disposades en muntanyetes davant d’ell per anotar-ne la quantitat exacta a la nota de béns embargats.

I mentre els fills de l’Anastasi es barallaven a dentegades amb els ordenances perquè no s’emportessin les gallines, els dos algutzirs van creuar l’estança i van passar per davant de la Josefina carregant la banqueta, els coves amb la roba blanca i la magnífica màquina de cosir adquirida a casa del senyor Escuder, al carrer d’Avinyó.

L’Emma, amb la Júlia en un braç, es va haver d’afanyar per atrapar la Josefina abans no fos massa tard; tot d’una estava pàl·lida, amb la boca oberta però incapaç d’emetre cap so. L’Emma la va subjectar abans que es desplomés en veure passar per davant seu la seva màquina de cosir en mans d’aquells malànimes.

Només havia estat a la fàbrica de rajoles la vegada que hi va anar per insultar en Dalmau perquè havia venut els nus que havia dibuixat d’ella. Aquell dia no hi va arribar a entrar, i aquest tampoc no l’hi van permetre després que en Paco informés el senyor Manel que el volia veure una noia que havia estat la xicota d’en Dalmau.

—Què vol? —li havia preguntat el vigilant.

—Un tema personal.

En Paco havia fet que no amb el cap, de la mateixa manera que negava quan va tornar a la caseta de l’entrada per comunicar a l’Emma la negativa del senyor Manel.

—Puc esperar —va proposar ella—. Demà va bé? —insistí davant del constant moviment de cap per part del vigilant.

—No et rebrà, noia. No t’hi escarrassis.

Com volia que no s’hi escarrassés? El senyor Manel els havia portat a la ruïna. Tret dels llits, la roba de cada dia i el mobiliari i els estris de cuina i menjar, la casa havia quedat buida, i ni de bon tros cobria el deute. La Josefina s’havia quedat trastornada. Si l’addicció a la droga i la desaparició d’en Dalmau ja l’havien commogut, el fet que uns estranys violessin la seva intimitat, el lloc on va compartir vida amb el seu marit, on va criar els seus fills, el seu refugi, li va crear un trasbals que l’Emma no va saber controlar. La Josefina buscava la màquina de cosir i quan no la trobava al costat del llit, on havia de ser, on havia estat durant tants anys, feia que no amb el cap i murmurava com si no ho entengués, i sortia a la cuina, i al replà, i tornava al dormitori aparentment convençuda que hi trobaria la màquina. Però la màquina no hi era.

—M’esperaré aquí —va dir l’Emma al vigilant recolzant-se a l’exterior del reixat d’entrada a la fàbrica de rajoles.

—Fes el que vulguis, però no aconseguiràs res, noia —va replicar l’altre.

Ho havia d’aconseguir. Què hi guanyava, el senyor Manel, perjudicant una senyora com la Josefina? Ella també havia perdut el fill. L’hi havien robat, s’havia lamentat més d’una vegada a l’Emma; aquells burgesos havien doblegat l’ànima d’en Dalmau, i ell, ingenu, havia caigut en la supèrbia, en la riquesa i finalment en el vici.

Per la seva banda, l’Anastasi havia seguit els funcionaris fins als jutjats de les Drassanes i ja havia buscat un advocat que lluités per recuperar les seves pertinences com a sotsarrendatari, tot i que tenia més aviat mala peça al teler, els comentà l’advocat Josep Maria Fuster, després que es presentés a casa de la Josefina una altra vegada de la mà d’en Tomàs, llegís la demanda que havien notificat els funcionaris i escoltés en boca d’una Josefina alterada i balbucejant que, efectivament, havia signat aquell contracte que deslliurava en Dalmau del servei militar.

L’Emma pensava en totes aquestes coses, i també en la fúria que l’Anastasi desfermaria quan tornés del jutjat. De sobte, però, es va obrir la porta reixada de la fàbrica de rajoles i el cotxe de cavalls que normalment la traspassava a un trot còmode ho va fer aquesta vegada al galop, si bé no va córrer prou perquè l’Emma no arribés a entreveure l’home de patilles grosses i tofudes que hi viatjava a l’interior i que li va retenir la mirada. Va córrer darrere del cotxe, però l’única cosa que va aconseguir va ser empassar-se la polseguera i rebre l’impacte de la pluja de pedretes que li llançaven les rodes.

L’Emma es va maleir els ossos. Era tard i no podia perdre més temps. Havia implorat aquell permís a la feina que tenia a la Fraternitat; la Júlia volia mamar i el seu cap devia estar exigint a crits gots i tasses nets. No es podia arriscar a perdre aquell jornal, ja que tot apuntava que de moment els seus diners serien els únics que entrarien a la casa de la Josefina, perquè el perdonavides, que probablement continuaria protegint els uns i extorsionant els altres, encara que fos sense vestit elegant i sabates pràcticament noves, ja els havia advertit que ell i la seva família no es mourien d’allà i que no pensava pagar ni un cèntim fins que no recuperés el que li pertanyia. El problema, pensava l’Emma mentre refeia el camí de la fàbrica de rajoles fins a la Fraternitat, seria com aconseguirien pagar elles el lloguer principal.

Va esllomar-se treballant el que quedava del dia. Sovint pensava en la Josefina i en la dura vida d’aquella pobra dona. Havia perdut el marit i la filla, la Montserrat, per la causa obrera; havia perdut el seu fill Dalmau per tot el contrari, perquè els burgesos li havien doblegat l’ànima, i ara li arrabassaven tot el que tenia. Era imprescindible que parlés amb el senyor Manel; si tan bon catòlic era com deien, hauria de ser compassiu. Era evident que a la fàbrica no hi aconseguiria entrar, i tampoc sabia exactament on vivia. En algun edifici del passeig de Gràcia, li havia comentat diverses vegades en Dalmau, en un pis de sostres altíssims i que donava a una terrassa immensa al pati d’illa, amb infinitat d’habitacions, quadres, llums, plata i mil coses. Però l’Emma no sabia on exactament. Tot i que el que sí que sabia era a qui podia recórrer.

—Voldria veure mossèn Jacint.

Tot i que pràcticament ja era de nit, als Escolapis de la ronda de Sant Antoni s’hi continuaven fent classes, com en les fraternitats o els ateneus. En aquell mateix lloc les havia donat en Dalmau, mentre ella suplantava la Montserrat i aprenia catecisme al correccional de les monges del Bon Pastor. Prèviament, l’Emma va anar a deixar la Júlia al carrer de Bertrellans amb la Josefina, a qui també va portar alguna cosa de menjar, i després va anar als Escolapis i es va presentar al porter com la xicota d’en Dalmau Sala. L’home va dir que el coneixia, de quan feia classes allà, i la va fer esperar en una habitació llòbrega i fosca, com semblava que eren totes les dels religiosos, presidida per un Crist crucificat, amb una taula de fusta i diverses cadires al voltant.

—Tu deus ser…

L’Emma l’havia vist entrar per la porta amb la sotana negra. El religiós no li oferí la mà.

—Emma Tàsies. Vaig ser la xicota d’en Dalmau… Dalmau Sala.

—Ja, ja —la va interrompre mossèn Jacint—. Sé qui és. I què hi fas aquí?

L’Emma es va llançar a explicar les raons que l’havien dut a recórrer a ell. Mossèn Jacint la va escoltar impertèrrit fins que la noia va comentar que feia molt de temps que ningú no sabia res d’en Dalmau i que el donaven per mort.

—N’esteu segurs? —va preguntar.

—No. És impossible tenir aquesta certesa. Però algú l’hauria vist, si no. La seva mare el dona per mort, i ara… Com li he dit, li han pres l’únic mitjà de vida amb què comptava. És vídua i no té cap ajuda. També morirà.

—I tu vols que el senyor Manel li torni la màquina de cosir?

—Sí —va dir l’Emma—. Miri, mossèn, sé el que va passar entre en Dalmau i la filla del senyor Manel i el tràgic desenllaç, però sé també que el senyor Manel és un bon cristià, i que els bons cristians, tot i injuriats, han de perdonar i no conservar ni rancor, ni odi, ni desig de venjança. —L’Emma havia preparat aquella part del discurs des que va decidir anar a veure el religiós, el qual es va alçar a la cadira davant d’aquells raonaments—. No creu vostè que les poques pessetes que el senyor Manel aconseguirà recuperar d’aquella màquina de cosir vella només serviran com a venjança i per descarregar l’odi en la mare d’en Dalmau?

—Tindràs l’oportunitat de preguntar-l’hi tu mateixa.

Va ser l’endemà. «Si no m’hi deixa anar, li ben juro que li tallo els collons!», va haver d’imposar-se l’Emma al cap del cafè de la Fraternitat, tot i que ja no tenia la navalla, perquè li concedís un nou permís. Mossèn Jacint li havia fet arribar l’encàrrec que el senyor Manel la rebria abans de dinar, a casa seva, i li comunicava l’adreça.

Ho havia d’aconseguir: la Josefina es consumia per moments.

La van fer pujar al principal per l’escala de servei, i allà va haver d’esperar dreta, més de mitja hora, fins que la mateixa criada que l’havia mirat amb un deix de menyspreu li havia obert la porta, la va acompanyar ara a la zona noble. En Dalmau no havia exagerat en descriure la magnificència i les riqueses que adornaven aquella casa. «Ves amb compte de no tocar ni trencar res», es va permetre advertir-li la minyona.

La van rebre a la sala principal, el senyor Manel, vestit d’un dol rigorós, i mossèn Jacint, tots dos asseguts, cadascun en un sofà. Ni la van saludar ni la van convidar a seure.

—O sigui que creus que haig de perdonar —va ser el primer que va dir el mestre, amb ella dreta davant de tots dos i amb la minyona a l’esquena— i no venjar-me en la mare de qui va matar la meva filla?

—Ell no la va matar —va adduir l’Emma.

—Has vingut a discutir això?

—No, no he vingut a discutir això —rectificà l’Emma—. I sí, crec que no hauria de buscar vostè la venjança en la mare d’en Dalmau. És una dona que morirà si no disposa d’aquesta màquina; només sap cosir i, tal com està la feina a la nostra ciutat, no podrà subsistir sense. —Va agafar aire i es va empassar l’orgull—. Imploro la seva caritat, senyor Manel.

—Parles de caritat, virtut cristiana com n’hi ha poques! —va exclamar l’altre—, i mossèn Jacint m’ha comentat les raons que vas argüir ahir…

El mestre va deixar la frase en l’aire.

—Sí —es va veure obligada a respondre l’Emma.

—Però ets revolucionària, anarquista o republicana. Ara estan tots barrejats! —es va queixar amb menyspreu—. Com pot ser que busquis arguments cristians per defensar les teves pretensions?

—Vostè acceptaria raonaments estrictament socials? —Al moment va entendre que s’havia tornat a equivocar. Va buscar l’ajuda en el religiós. No la va trobar—. Vull dir…

—Sé què vols dir —l’interrompé el senyor Manel—: a les raons que exalteu en vagues, aldarulls i manifestacions. Les conec i les pateixo. Però, en qualsevol cas, del que m’adono és que els revolucionaris feu servir uns o altres arguments segons bufa el vent. D’això se’n diu hipocresia.

—No he vingut a insultar-lo.

—Però sí que ho fas. Et burles de les meves creences, de la meva religió…

—Pretenc ser respectuosa amb els altres. No és la meva intenció burlar-me de ningú.

—Sí que ho és —intervingué el senyor Manel—. Us passeu el dia blasfemant, acusant l’Església i els creients de tots els mals. Però després no dubteu a apel·lar conceptes com la caritat cristiana per aconseguir el que us interessa. No ho veu així, mossèn?

Mossèn Jacint assentí sense dir res.

—Sou uns falsaris —continuà el senyor Manel—. No teniu ni honor ni vergonya i preteneu que accedim a les vostres súpliques invocant el nom d’un Déu en què ni tan sols creieu.

L’Emma va aguantar aquella dura diatriba, empassant-se l’orgull que l’empenyia a defensar la seva causa, la dels obrers, i a reivindicar la dignitat que hi havia en ella.

—Potser… —intervingué mossèn Jacint—, potser el senyor Manel se sentirà més benèvol si li diguessis on para en Dalmau…

—Jo això no ho sé, mossèn —va replicar l’Emma.

—No saben mai res! —es mofà el senyor Manel—. Sempre demanen i demanen sense donar res a canvi. Són uns paràsits que s’aprofiten de les nostres fàbriques i que ni tan sols no agraeixen que els donem l’oportunitat de treballar. On seríeu sense aquests patrons a qui tant critiqueu? Què seria de gent com tu, desgraciada, si en aquesta ciutat no hi hagués cap lloc on et donessin feina? Ja t’ho dic jo: acabaràs al carrer, venent el teu cos i el de la teva filla, perquè no tens ni moral, ni decència, ni temor de Déu… En Dalmau és escòria i, si tu vas anar amb ell, és que deus ser de la mateixa mena… Escòria!

A l’Emma li van fallar els genolls. Les paraules del senyor Manel els hi havien colpejat com si es tractés d’una barra de ferro. Va trontollar, es va recolzar en una tauleta i va fer caure una gerra, que es va esmicolar a terra. No es va bellugar ningú a l’estança. Tot d’una el món se li va ensorrar. L’angoixa va ser tan forta que no va poder impedir que les llàgrimes li llisquessin per les galtes, allà mateix, davant del senyor Manel i del mossèn. No va fer res per amagar la seva dissort; els altres tampoc no van fer res per consolar-la i es van mantenir ferms, amb l’esquena recta com un pal al sofà.

—I què volen que faci? —va dir somiquejant.

Cap dels dos no va contestar. L’Emma parlava entre sanglots, amb les mans entrellaçades amb força davant la panxa.

—Volen que els supliqui?

Es va agenollar a terra. Una esquerdill de la gerra se li clavà al genoll dret, que va començar a sagnar i a tacar la catifa. Mossèn Jacint es va aixecar com si volgués tancar d’una vegada el tema.

—No —la va aturar el senyor Manel—. No volem que ens supliquis a nosaltres, noia. Agenolla’t davant de Déu i suplica-li a Ell —va afegir assenyalant un Crist crucificat que penjava a la paret.

L’Emma va acotar el cap, la barbeta contra el pit i potser hauria obeït si no hagués vist als llavis del senyor Bello un somriure burleta, condescendent. Va saber que el seu gest no serviria de res, que aquell home no cediria mai perquè estava encegat per un odi immens.

—Prou! —va cridar, posant-se dreta, sense fer cap cas al genoll, que sagnava profusament—. No em penso agenollar més. Ni davant seu ni davant de Déu. Ja ho vaig fer en el passat… —Va començar a riure, i amb el riure va tornar la força, la dignitat—. Vostès es creuen molt llestos, però no saben res. Es pensaven que la Montserrat, la germana d’en Dalmau, assistia als seus estúpids resos, com una ovella esgarriada, però ella no hi va anar mai. Vaig ser jo, sí, jo, qui va suplantar la germana d’en Dalmau. No saben com ens en fotem de les monges! Volen que els reciti el parenostre? Encara me’n recordo…

—Fora! Fuig d’aquí, blasfema —va cridar el senyor Manel—. T’hauríem de prendre la filla, puta, abans que la venguis a qualsevol macarró. Vols que li tornem a aquella vella la màquina de cosir? Doncs torna al convent del Bon Pastor, demana perdó a les monges que vas enganyar; ingressa-hi i dona’ns la teva filla. Li buscarem una bona casa, lluny d’una perduda mentidera com tu.

—No! —va cridar—. No permetré que s’apropin a la meva filla. Lluitaré contra vostès i la meva filla serà al meu costat. I si cal, morirem juntes.