19

En el lliurament del tercer i últim quadre d’en Dalmau a la Casa del Poble, l’Emma no hi va ser. «Tenia molta feina a la cuina», la va excusar la Josefina. Tampoc no és que hi assistís gaire gent, ni l’acte havia tingut el ressò que havien despertat els anteriors quadres als mitjans de comunicació per més que, continuant amb la temàtica de l’incendi d’un convent de monges —tal com havia promès el pintor—, el contingut fos molt més violent, procaç i insultant respecte als altres dos. El senyor Manel va signar alguns articles duríssims a la premsa catòlica i no es va mossegar la llengua, emprant tota mena d’insults i invectives destinades a desacreditar i injuriar en Dalmau, tant en l’àmbit personal com en l’artístic però, deixant de banda aquelles diatribes, l’atenció pública estava posada en altres problemes.

Barcelona, com tot Espanya, i també els diaris, els polítics i sobretot els obrers, estava pendent dels turbulents esdeveniments que succeïen al nord d’Àfrica, a la zona del Rif, on s’enclavaven les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla. Com a potència colonial sobre aquell territori, aquell mes de juny del 1909, el govern espanyol havia autoritzat la sortida de les tropes acantonades a Melilla per imposar l’ordre i sufocar la violència i els atacs de les cabiles, les tribus berbers que poblaven la regió. Després d’una acció bèl·lica costosa en vides humanes per a totes dues parts, en què no va faltar la invocació a la reina Isabel la Catòlica en la seva lluita contra els moros, els espanyols van recuperar el control del Rif i es van reobrir les mines de ferro que hi explotaven tot un grup de grans empresaris espanyols, encapçalats pel comte de Romanones a Madrid i pel marquès de Comillas a Barcelona. Durant nou mesos, les mines havien estat tancades i havien estat improductives arran de les revoltes dels cabilencs. Banquers i rics industrials que defensaven les seves inversions en ferrocarrils i mines al nord d’Àfrica, al costat dels militars, sempre heroics, sempre delerosos d’entrar en combat, van forçar el govern de Madrid a prendre aquesta primera decisió, que es va intentar encobrir com una acció de simple policia, però diaris i polítics, i fins i tot el mateix poble planer, començaven ja a entreveure una nova guerra. Sobre la moral de la gent encara pesava el desastre del 1898, tot just feia onze anys, en què s’havien perdut de la manera més humiliant les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. I en aquest cas s’hi afegia la incertesa de batallar un cop més contra l’enemic atàvic dels espanyols: els moros. «És mil vegades més perillós anar al Marroc que deixar d’anar-hi», es repetia als carrers i a les tavernes.

Espanya, invariablement superbiosa, va negociar amb marroquins i cabilencs des de la prepotència, com si encara regentés aquell imperi en què mai no es ponia el sol. Les empreses mineres van defensar els seus interessos pactant amb el cap dels berbers, que va atacar el sultà i va cedir el comandament al seu segon, el qual va trencar tots els compromisos i va alçar el poble rifeny contra aquells que espoliaven les seves riqueses naturals. Per la seva banda, l’estat espanyol, a través del seu ambaixador al Marroc, feia unes declaracions a la premsa estrangera en què titllava el nou sultà d’esquerp, descortès i faltat de cap preparació per governar; unes cartes de presentació més que dubtoses davant de les autoritats d’un país que havia d’oferir ajut en temps d’incertesa.

Amb tot, en Dalmau va rebre clams i aplaudiments després de descobrir el nou quadre que tancava la sèrie i que, al costat dels anteriors, ocupava gran part d’una de les parets de la sala d’actes i restaurant de la Casa del Poble republicà. Després el van convidar a dinar amb la Josefina i la Júlia, una nena que al llarg dels seus cinc anys de vida havia suavitzat de mica en mica els trets aspres i grollers heretats del pare, però mantenia el desvergonyiment de la mare.

—Avui tampoc no vindrà la mare? —es va queixar la Júlia després que el cambrer hagués pres nota del menú.

—La teva mare té molta feina, bonica —va intentar desviar la conversa la Josefina.

La Júlia va obrir la boca per replicar, però la Josefina va fer que no amb el cap, pacientment, instant-la a no continuar, així que la menuda va cedir i es va dedicar a observar amb insolència els comensals de les taules del voltant; abans, però, va fer una ganyota. Els nens s’obliden ràpidament de les coses; el disgust més gran s’esvaeix en cosa d’hores. Aquesta és la gran virtut de la infància: els nens han nascut per riure, per deixar de banda les desgràcies i tornar als seus jocs i fantasies. No obstant això, fins i tot la Júlia era capaç de percebre la tensió que hi havia entre l’Emma i en Dalmau. Diverses vegades havien coincidit, havien discutit, i la seva mare fins i tot s’havia arribat a mostrar despectiva amb ell. La Júlia s’estimava en Dalmau, adorava la Josefina i venerava la seva mare, però tot el seu món afectiu s’esfondrava tan aviat com es trobaven tots dos. No es va atrevir a preguntar a la seva mare per no esguerrar els moments de felicitat que vivien quan tornava de la feina, a més, quina culpa podia tenir ella? Era la seva mare! Però aleshores va intentar satisfer la curiositat a través de la Josefina, que es va perdre en excuses i no li va aclarir res.

—Per què et baralles amb la meva mare? —va etzibar a en Dalmau de cop i volta en un dinar de diumenge.

—Perquè l’estimo.

La Júlia va fer uns ulls com unes taronges.

—Llavors, si l’estimes…

—No són coses de nenes —la va interrompre la Josefina, i tot seguit va recriminar al seu fill la resposta.

—L’estimo, sí —insistí l’altre sense fer cap cas de la seva mare—. Però ella no s’atreveix.

La Josefina va alçar el cap i va mirar el sostre. Pressentia el que comportaria aquella estúpida declaració d’amor utilitzant la Júlia com a mitjancera. Sabia quina era la situació de l’Emma. N’havien parlat, fins i tot havien plorat juntes. L’Emma no aconseguia superar el passat i aquella rèmora l’impedia estimar ningú més. Havia reaccionat empresonant encara més els sentiments, sobretot quan la buscava en Dalmau, i desfogant-se en la política, en la lluita obrera, en el menyspreu cap a l’Església, a qui continuava fent responsable de tots els mals que assetjaven l’univers. La noia s’havia radicalitzat, i allà on hi havia un problema, allà on ningú s’atrevia a fer un míting, allà hi era ella perquè l’aclamessin o per plantar cara. Passava els dies i les nits entre la feina a la cuina i l’activitat revolucionària. Cada vegada veia menys la seva menuda i la Josefina va arribar a veure en ella el reflex de la seva filla Montserrat quan va sortir de la presó, quan les seves paraules traspuaven odi per la societat, per la gent, fins i tot per la vida. La Montserrat va morir, es repetia una vegada i una altra amb les llàgrimes lliscant-li per les galtes, tement el mateix desenllaç per a qui s’havia fet dir germana seva.

No van trigar a fer-se realitat els presagis de la Josefina sobre les conseqüències dels comentaris d’en Dalmau a la Júlia. L’Emma el va buscar a les obres d’enderrocament de la Via Laietana, li va demanar un minut i li’n va sobrar mig.

—No li tornis a dir a la meva filla que m’estimes —el va abordar sense cap mena de discreció, a dues passes escasses d’on els seus companys continuaven treballant—, o que jo no m’atreveixo a estimar-te, o qualsevol altra ximpleria que et passi pel cap. Si no ets capaç de limitar la teva conversa amb la Júlia als dibuixos i a les nines, potser millor que no la tornis a veure.

—Emma…

—Ni Emma ni hòsties. Entre nosaltres no hi ha res ni hi tornarà a haver res. Continua divertint-te amb les teves veïnes i a mi deixa’m en pau, ho has entès? —En Dalmau la mirava amb la tristesa marcada a la cara. Alguns dels paletes presenciaven l’escena en silenci—. Queda entès? —va repetir—. I vosaltres què mireu?! Que no teniu feina?! —va acabar cridant a tots els altres.

—Per aguantar una dona com aquesta, més val que la deixis córrer, Dalmau —va intervenir un dels seus companys.

—En trobaràs de dolces i afectuoses —s’hi va afegir un altre en to burleta.

—Fes cas als teus amics, Dalmau —va xisclar l’Emma donant una manotada a l’aire i tornant cap a la Casa del Poble; ho va dir sense girar el cap per evitar que ningú no li pogués veure els ulls negats.

El que el govern de Madrid havia qualificat eufemísticament de simple acció de la policia a l’Àfrica va acabar convertint-se en el que tots veien a venir: una guerra. Al juliol, els rifenys van atacar el ferrocarril i van matar quatre obrers espanyols; els altres treballadors van fugir i van aconseguir arribar fins a Melilla amb una locomotora. Des d’allà es va iniciar una operació de càstig que va acabar amb un nombre indeterminat de cabilencs morts pels efectes de l’artilleria i el foc de metralladora. A les files espanyoles, el correctiu es va saldar amb quatre morts, entre ells un oficial, i més de vint ferits. A partir de l’agressió a civils indefensos, un fet revelador de les veritables intencions de les tribus rifenyes, el general de la plaça africana de Melilla va sol·licitar reforços a la península per fer front al conflicte.

Les dificultats van posar de manifest, un cop més, tal com havia passat a la guerra de Cuba, la incompetència i la supèrbia dels militars i els polítics. Després de segles de sobirania sobre les places africanes de Ceuta i Melilla, els militars espanyols ni tan sols havien aixecat plànols topogràfics de la regió; no coneixien les característiques físiques dels enclavaments muntanyosos que calia controlar, i tampoc no sabien on havien de desembarcar les tropes en cas que calgués fer-ho a la costa, lluny dels ports de les places fortes. La diplomàcia, per la seva banda, es va tornar a basar en una actitud arrogant sobre els moros i en la falta absoluta d’habilitat. Davant de la situació al Rif, el sultà del Marroc va enviar una missió diplomàtica especial a Madrid per convèncer els espanyols que enretiressin els seus efectius, i es va comprometre a restaurar la normalitat amb les forces de l’ordre marroquines. Aquesta missió diplomàtica especial la va rebre i atendre un subsecretari interí —un funcionari sense cap representativitat— i el mateix ambaixador que s’havia permès insultar el sultà als diaris. Abans fins i tot que la missió tornés al seu país, les autoritats espanyoles felicitaven les tropes espanyoles establertes a l’Àfrica pel càstig infligit als berbers.

Però independentment d’errors i negligències, la pitjor lacra que va envoltar la «guerra dels banquers», com se la va anomenar pels interessos econòmics que hi havia en joc, va ser la de l’orgull personal i les enveges dels alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un defecte que al llarg de la història havia portat Espanya a la decadència. El juliol del 1909 hi havia a Cadis, al sud d’Espanya, a vint-i-quatre hores d’estar plenament operatius a la zona del Rif només creuant l’estret de Gibraltar, un exèrcit de setze mil homes perfectament preparats i equipats pel general Primo de Rivera, anterior ministre de la Guerra del govern d’Espanya, que, preveient els enfrontaments bèl·lics a l’Àfrica, va prendre la decisió de crear aquell cos d’exèrcit professional.

Amb tot, el general Linares, ministre de la Guerra en l’època de la revolta del Rif, va menysprear els esforços i la visió del seu antecessor i va prescindir de les tropes preparades al camp de Gibraltar, en aquell moment sota les ordres del general Orozco. En contrapartida i, juntament amb els escassos soldats en actiu, va cridar a files els reservistes, majoritàriament catalans. Ja feia sis anys o més, el 1903, que havien servit a l’exèrcit i es consideraven lliures d’obligacions militars. Confiats amb aquesta idea, s’havien casat, havien format famílies i havien portat fills al món. La majoria d’ells havien de sortir del port de Barcelona.

A la Casa del Poble, sobre l’estrada, asseguda en una de les cantonades de la taula que presidia la reunió republicana, de cara a la sala d’on s’havien enretirat les taules del restaurant i on s’acumulaven els obrers, enfurismats per la mesura del govern de cridar a lleves els reservistes, l’Emma escoltava els discursos dels líders del partit i les aclamacions o les xiulades que els esperonaven.

—De què viuran les nostres famílies?

Aquesta era una de les preguntes que es repetien i que irrompien en tots els discursos.

—Com s’alimentaran els meus fills?

Ho preguntaven les dones, algunes cridant i alçant el puny, d’altres amb llàgrimes als ulls; la misèria i la mort ja les rondava. La gernació escridassava i insultava els rics, que es lliuraven d’anar a la guerra pagant mil cinc-centes pessetes, i llençava proclames contra les autoritats de Madrid i l’Església, que donava suport a aquell enfrontament com si es tractés d’una croada.

Eren nois d’uns vint-i-cinc anys, com ella o fins i tot més joves, va pensar l’Emma mentre se’ls mirava. Joves que quan els va tocar van complir amb el servei actiu, però que ara tenien dona i fills. Que els cridessin a files volia dir que les seves famílies passarien gana, perquè els soldats no cobraven ni un cèntim. Corria el rumor que el rei pretenia compensar els reservistes amb dos rals diaris, mitja pesseta, si en realitat cristal·litzava el gest de generositat de què es vantava el monarca. De què viuria la seva gent? Una família amb dos fills necessitava uns ingressos mínims de cent quinze pessetes al mes simplement per sobreviure.

Milers de famílies escapçades. Homes sobtadament enviats a la guerra, amb una preparació militar que se suposava que tenien, però que en temps de pau no havien arribat a rebre per estalviar en despesa, fins al punt que un regiment de mil homes acabava format la major part de l’any per tres-cents per falta de pressupost. Així era la milícia espanyola: més generals que oficials; més oficials que soldats. El fantasma del Desastre del 1898, amb la pèrdua de Cuba i les Filipines, amb milers de soldats morts per la imperícia i la negligència dels seus comandaments, sobrevolava la Casa del Poble i tot Espanya.

—Per què no criden a files els milers d’homes que l’excedent de contingent ha deixat fora aquests últims anys? —va clamar una dona—. Ells no tenen ni dones ni fills. Els joves són els que haurien d’anar a la guerra, i no els pares de família.

L’auditori republicà va esclatar en crits i insults. Els de la taula presidencial es van mirar entre ells. Molts podrien contestar a aquella pregunta, però va ser l’Emma qui es va aixecar i va esperar que la gent es tranquil·litzés. Coneixia la història i els motius d’aquella decisió tan injusta. L’oncle Sebastià, amb qui havia viscut de petita, quan havia esclatat la guerra de Cuba, no parava de queixar-se, una vegada i una altra, i aquelles queixes eren una mena de cantarella que li havia quedat gravada: diversos familiars que ella ni tan sols coneixia havien estat cridats a files encara que tinguessin dona i canalla.

—Sabeu per què han triat els reservistes? —va intervenir l’Emma quan es va plantejar la pregunta. Després va esperar una estona, la necessària perquè fins i tot se silenciés la remor—. Perquè si els militars reclutessin els joves, els quintos que van quedar fora en els sortejos dels últims anys, els rics d’aquesta ciutat perdrien molts diners.

—Això mateix ja va passar a la guerra de Cuba —va cridar algú.

L’Emma va assentir.

La gent va tornar a insultar i a escridassar, però molts dels que hi eren van reclamar silenci cridant «Per què?» o «Què vols dir?». L’Emma va recordar totes i cadascuna de les paraules de l’oncle Sebastià:

—Hi ha companyies d’assegurances que s’omplen les butxaques segons si a una persona la criden o no a files. Si es recluta aquesta persona, l’asseguradora ha de pagar les mil cinc-centes pessetes en metàl·lic que costa la redempció del servei militar. Tots coneixeu el sistema, tot i que cap de vosaltres no heu pogut pagar les quotes que demanen aquestes asseguradores —va afegir verbalitzant el que tots pensaven en aquell moment—. Per tant, si són els reservistes qui van a la guerra, les companyies d’assegurances no han d’afluixar ni un cèntim: els reservistes que vau estar en servei actiu no teníeu cap assegurança, si l’haguéssiu tingut ni tan sols hauríeu entrat a l’exèrcit, no seríeu reservistes. En canvi, si criden tots els quintos que es van quedar fora per l’excedent, gent que va tenir sort en el sorteig, aquestes companyies asseguradores hauran de pagar tots els contractes que han signat per mil cinc-centes pessetes, ja que tots els quintos, sense excepció, serien cridats a la guerra i molts d’ells tindrien una assegurança. I això —va afegir l’Emma— és un perjudici econòmic que els inversors rics d’aquesta ciutat ni poden ni pensen consentir. Ells, els rics… i l’Església, han declarat una guerra que ens venen com a patriòtica quan només és una excusa per defensar les seves mines i els seus ferrocarrils. A sobre, seran els mateixos interessats en la guerra qui s’encarregaran de transportar des de Barcelona els nostres homes en vaixells de la seva propietat i en cobraran els ports a l’Estat. I, per si no fos prou, fins i tot decideixen qui dels nostres, dels humils, dels miserables, ha de morir. Tu o tu! O potser tu! —va interrompre el seu discurs assenyalant alguns homes—. I aquesta macabra elecció no la fan per patriotisme, la fan pensant en els beneficis personals.

Si algú esperava que tornés a esclatar una gran cridòria es va equivocar. Va ressonar algun crit, sí, i també algun insult, que es va aturar en sec davant de l’actitud de la majoria dels obrers, que van sentir com les paraules de l’Emma perforaven el seu amor propi i arrasaven la poca dignitat que els quedava després d’entregar la seva vida a fàbriques i tallers en jornades inacabables i per uns jornals mesquins. Els homes no es van atrevir a mirar les dones i els fills, perquè no tenien paraules per expressar el que sentien. Quina dignitat els quedava perquè els reconeguessin com a caps de família? Es van sentir titelles d’uns fils que movien els rics, fins al punt que disposaven de les seves vides. Es van sentir uns ninots i podien fer amb ells el que volguessin. I sabien que amb les seves vides, les dels bufons sotmesos al capital, arrossegaven també les de les seves famílies.

Els rumors van renéixer al cap d’un instant.

—Impost de sang! —va cridar aleshores l’Emma des de l’estrada—. Això és el que ens cobren als pobres, als que no tenim recursos: un impost de sang. —Va passejar la mirada per l’auditori—. El volem pagar?!

Un bram tronador va sorgir dels centenars de boques que omplien fins dalt la Casa del Poble.

—El pagarem?! —va tornar a cridar l’Emma, el puny alçat, exaltada, tot i que ja ningú no la podia sentir.

—Mori la guerra!

Aquest va ser l’eslògan que van adoptar els republicans del Partit Radical i que van escampar per tot Barcelona, manifestant-se principalment per les Rambles, perquè els batallons de soldats es dirigien al port per aquesta via i també perquè era allà on hi havia el palau del marquès de Comillas, l’objecte de la ràbia de tots els manifestants. Els embarcaments de soldats de la tercera brigada van començar l’11 de juliol. L’Emma coneixia bastants d’aquests reservistes que desfilaven per les Rambles cap a un destí tan incert com perillós: dos cambrers de la Casa del Poble; diversos membres de les brigades de joves bàrbars i molts homes, pares de família d’edat semblant a la d’ella, amb canalla, que se li van apropar després d’haver fet el discurs a la Casa del Poble. N’hi havia que havien intentat desertar, però les autoritats, previsores, van augmentar les mesures de vigilància en camins, trens, ports i fronteres. La detenció fulminant de diversos desertors i la publicitat que es va concedir a l’èxit de la policia van dissuadir la gran majoria dels reservistes de llançar-se a una aventura que, si fracassava, comportava una pena superior a la d’acudir a la guerra contra els moros. Pares i mares desesperats van demanar solucions a l’Emma. «Què pensa fer el Partit Radical?». «Com ens defensarà?». «On és en Lerroux?». «Per què no és aquí lluitant per la seva gent?». «Nosaltres vam construir aquesta casa perquè ell ens ho va demanar».

—En Lerroux torna ara de l’Argentina —va dir l’Emma per intentar calmar els ànims. No podia jurar-ho, però es comentava que estava decidit a tornar a Espanya emparat en la immunitat parlamentària que li procurava la seva acta de diputat nacional obtinguda en la seva absència—, però us prometo que aturarem la guerra. Ho aconseguirem! Farem una vaga general. Paralitzarem el país. Els nostres camarades de Madrid i d’algunes altres ciutats estan amb nosaltres. Ens hauran de fer cas. Confieu-hi!

El recurs de la vaga general s’exposava com la millor mesura de pressió, però no van ser els republicans radicals qui ho van fer, sinó els socialistes, que es van afanyar a abanderar les protestes contra la guerra, mentre els líders republicans radicals es mostraven complaents amb el govern de Madrid. Amb tot, conscients que les seves bases eren les que patien les conseqüències del conflicte, van desviar les culpes cap a l’Església, cap a aquells catòlics recalcitrants, amics del Papa, els interessos del qual eren els que havien alçat en armes als berbers.

En qualsevol cas, els obrers d’una banda, els anarquistes i els radicals de l’altra, els socialistes i fins i tot els catalanistes amb ells, van aconseguir que Barcelona es convertís en un polvorí a punt d’esclatar.

—Crida, filla —va animar l’Emma a la seva filla—. Vinga! Crida amb mi: Mori la guerra!

—Mori la guerra! —va repetir la Júlia, alçant el puny a l’aire com la seva mare.

—Bravo! Molt bé! Ja ets de les nostres!

Van ser la Josefina i altres dones les que van felicitar la nena, com feien amb tots els altres infants que també acompanyaven les seves mares a les manifestacions.

Davant la duresa amb què el governador pretenia imposar l’ordre, a través de la policia, de la Guàrdia Civil, de trets a l’aire i de detencions, els manifestants van tornar a les tàctiques d’anys enrere: dones i nens per davant dels obrers per alterar l’esperit de les forces de l’ordre públic. L’Emma es creixia i gaudia amb la política de confrontació oberta adoptada pel Partit Radical. Més de sis mil radicals havien arribat a congregar-se davant de la Casa del Poble! Però sobretot contemplava orgullosa la presència de la seva filla i de la Josefina, que s’havia entestat a acompanyar-la quan va saber que l’Emma pretenia portar-hi la petita. «No us deixaré soles», li va dir. I no ho va fer. Lluitaven juntes! Eren la seva família i les tenia al costat. Ja feia dies que assistien a manifestacions i l’Emma es mostrava exultant, fins al punt que cada dia acabava amb la veu rogallosa. A les nits, la Júlia queia rodona, i la Josefina obligava l’Emma a callar encara que volgués comentar els fets de la jornada, mentre li proporcionava unes pastilles per al mal de coll que contenien clor, bor i cocaïna, indispensables, segons deia el prospecte, per a oradors i cantants.

—Cantar no cantes —va comentar la Josefina amb ironia la primera vegada que l’hi va donar—, però com a oradora no hi ha qui et superi.

El diumenge 18 de juliol del 1909 no van fer cap dinar amb en Dalmau. Aquell dia hi havia programat un nou embarcament de tropes integrades majoritàriament per catalans, i la Josefina va fer arribar al seu fill la notícia que havien d’estar atentes al pas dels soldats. També ella sentia que revivia amb les revoltes. Percebia la tensió a la ciutat, en la seva gent i fins i tot als edificis. La desfilada va tenir lloc a primera hora de la tarda, i els soldats es van trobar que no només els esperaven activistes i manifestants, sinó també els veïns de Barcelona. El descans dominical ja era un dret, i la gent sortia al carrer a prendre la fresca i a deixar per uns moments uns habitatges que els queien al damunt, sobretot en un mes de juliol calorós.

Les autoritats civils i militars de Barcelona, arrogants, continuaven menyspreant els obrers i, malgrat els mítings, les protestes al carrer i les amenaces, en comptes de fer el tomb a la ciutat vella per arribar al port, on hi havia els vaixells, van fer passar els soldats pel centre de la ciutat: des de la caserna del Bonsuccés, a tocar del tram inicial de les Rambles, fins al port. Allà hi havia l’Emma, amb la filla de cinc anys, i la Josefina, i dones que ploraven desconsolades el pas dels seus marits, que carregaven a les espatlles, com si es tractés d’una impedimenta més, els seus fills petits. Els oficials, davant de la gentada que s’arremolinava al voltant de les files, ho van permetre. Hi havia àvies que els animaven, però la gran majoria també plorava. Marits, pares i fills que marxaven a la guerra contra els moros, i que deixaven enrere, en la misèria, sense recursos, les seves famílies.

L’Emma, amb la gola engarrotada, va estrènyer la Júlia contra el cos. Portava la nena al davant, agafada de les espatlles. Ella mateixa va buscar el consol de la Josefina i s’acostà a la dona. No era el moment de crits ni consignes. La majoria ho va entendre i va exigir respecte als qui alçaven la veu. Un funeral massiu: el dol de centenars de dones que lliuraven els marits als capricis dels rics. Les tropes es van anar fonent amb el poble. L’Emma va carregar la Júlia a collibè i, amb la Josefina al costat, envoltades de les files desmanegades de soldats, motxilles i fusells, es van afegir a la processó que baixava en direcció al port. La tensió, continguda fins al límit, va rebentar en el moment que la immensa comitiva es va espargir quan va arribar a l’ampli passeig de Colom, davant dels molls. Allà s’havien aglomerat els barcelonins. Algun crit d’ànims, aïllat, temorós de trencar l’encanteri amb què es desplaçava la multitud. Uns primers aplaudiments discrets que van anar en augment fins que van assolir un fragor que va fer retrunyir les llambordes de la calçada.

L’Emma no podia aplaudir perquè agafava la Júlia dels turmells, però la menuda sí que ho feia, com la Josefina, com moltes altres dones obreres, la majoria deixant córrer les llàgrimes, com l’Emma. Als crits de suport de la multitud s’hi van començar a afegir les reivindicacions: «Mori la guerra!», va sentir l’Emma que cridava la seva filla, i li van tremolar les cames. Es va refer i va continuar amb el pas ferm i les dents serrades, sacsejant la Júlia amb les espatlles, esperonant-la perquè intentés alçar la veu infantil per sobre de l’escàndol. Era perillós i l’Emma ho sabia. Ho sabia la dona que tenia a l’esquera, amb un nen a les espatlles com ella, i també la de la dreta, que portava agafat de la mà un nen més gran. Ho sabien les del darrere, i les dels costats que formaven la capçalera de la protesta. Totes elles eren conscients del risc que corrien, elles i els seus fills, però estaven decidides a lluitar per frenar la injustícia.

—Mori la guerra! —bramaven dones i infants.

Al moll els esperava una considerable força de policia ben armada que, sense cap mena de consideració, va obligar els soldats a separar-se dels seus éssers estimats i a embarcar a bord del vapor Cataluña. La situació es va descontrolar quan, des de la multitud, es va poder comprovar que allà on ells tenien prohibit accedir-hi, sí que ho havien pogut fer unes desenes de burgeses, riques, senyores de l’alta societat, vestides de negre com si anessin a un funeral, perfumades i enjoiades, que repartien medalletes religioses i tabac entre els soldats, talment com si fossin unes protectores divines, enviades de Déu, la qual cosa encara va irritar més la tropa i els seus acompanyants. La gran majoria dels soldats van llançar les medalles al mar amb menyspreu.

—Llanceu també els fusells! —es va sentir des de la multitud.

—Que hi vagin els rics, a la guerra!

La policia va exhibir les seves armes per contenir l’allau de civils al moll.

«I els capellans!». «Que hi vagin ells a convertir els moros!». «Que hi vagin a morir els rics!». «O tots o ningú!».

Mentre la cridòria i les amenaces refermaven i la policia començava a disparar a l’aire per controlar el tumult, els oficials es van afanyar a agilitzar l’embarcament, van enretirar la passarel·la i el Cataluña, carregat de reservistes, va salpar. Encara s’acomiadaven familiars i soldats, quan part de la policia va augmentar els trets a l’aire per dissoldre la multitud i un altre grup iniciava les detencions. Les dones amb criatures s’havien enretirat davant de les primeres detonacions, i l’Emma se’n va anar amb elles, fins que va trobar la Josefina i li entregà la Júlia. «Cuidi-me-la!», li va demanar abans de girar-se colèrica cap al moll, com si policies, activistes i fins i tot militars estiguessin esperant el seu retorn. Es va situar a la primera fila, envoltada de dones, que continuaven assumint el seu paper de punta de llança en defensa dels seus homes, i allà va cridar més que ningú, va escopir als policies que formaven un mur de contenció i els etzibà puntades de peu. Dos dels agents se li van tirar al damunt, delerosos de detenir la Mestra. La coneixien: s’havia guanyat a pols constar a totes les llistes d’elements conflictius i revolucionaris que corrien per les autoritats. L’Emma no va poder maniobrar amb agilitat. Va intentar escapar, però la van agafar abans que fes tres passes. Va estirar el policia mentre buscava ajut. Un braç fort li va encerclar la cintura i li va impedir continuar. L’altre policia la va atrapar pel tòrax i li recolzà una de les mans directament al pit.

—Fills de puta! —va cridar ella.

Els policies l’arrossegaven, vençuda, cap al moll, on encara hi havia les autoritats i les beates per a les quals moririen els reservistes catalans perquè poguessin continuar lluint vestits fastuosos i joies.

Tot d’una es van aturar.

—Deixeu-la anar!

Va ser la veu qui va aconseguir que reviscolessin dins seu les forces que semblava que l’haguessin abandonat. L’Emma es va regirar contra els policies amb més afany. Noves veus conegudes entre els trets a l’aire de la policia i la bullícia. Eren els seus joves bàrbars! Cinc, potser més, a les ordres d’en Vicenç. Van encerclar l’Emma i els policies, que demanaven ajut als seus, tot i que l’ajuda va arribar del bàndol dels radicals, que no van haver d’utilitzar ni tan sols la força per alliberar l’Emma, ja que els dos agents van recular cap al moll, ensenyant els palmells de les mans a mitja altura.

—Sempre estàs ficada en embolics —va fer broma en Vicenç mentre s’allunyava del lloc amb l’Emma i la seva colla de joves.

Aquell mateix 18 de juliol en què els ciutadans de Barcelona s’havien alçat contra els embarcaments de tropes, es van produir les primeres baixes importants al Rif. Els cabilencs van atacar per sorpresa l’exèrcit espanyol i van causar més de tres-centes baixes. La notícia va arribar l’endemà per telegrama, tot i que l’exèrcit encara trigaria molt més a comunicar la identitat dels morts, de manera que mares, dones i fills dels reservistes van començar a viure el seu propi calvari: el de l’espera anguniosa fins a saber si algun dels soldats abatuts era dels seus.

L’Emma va viure aquell patiment en primera persona. S’havia refugiat a casa d’en Vicenç, al barri fabril de Sant Martí de Provençals, la Manchester catalana. Era en una illa en què, com passava en moltes de les d’aquella zona, les cases s’integraven amb les indústries, i així gran part del terreny era ocupat per una fàbrica o un taller, i la resta, de manera caòtica, per edificis d’habitatges obrers. En el cas de la família d’en Vicenç, la seva casa afrontava una forja de grans dimensions que, a part de fer tremolar el terra i les parets amb cada cop de martell piló, feia augmentar la temperatura per l’escalfor que s’escapava dels forns permanentment encesos i empitjorava la sensació de xafogor d’aquell mes de juliol. Allà, al característic pis construït per allotjar-hi obrers —habitacions fosques sense a penes ventilació, que donaven a uns patis ridículs, una sala d’estar que no tenia ni cuina i lavabos compartits—, s’amuntegaven els pares d’en Vicenç, ell mateix i la seva germana, amb un nen petit i sola perquè al marit l’havien cridat com a reservista. Elvira, es deia la noia, i el plor, que havia estat constant d’ençà que s’havia embarcat el marit, havia crescut amb la notícia de les primeres baixes. A instàncies del mateix Vicenç i d’alguns altres líders republicans, es va decidir que l’Emma s’amagués durant un temps al barri de Sant Martí, ja que la policia no trigaria a iniciar les detencions. «Per la cuina no et preocupis —l’havien alliberat els seus caps—, ens fas més servei als carrers». Davant la nul·la reacció del govern a les reivindicacions obreres perquè s’aturés la guerra, es parlava ja obertament d’una vaga general d’àmbit estatal encapçalada pels socialistes. A Madrid, un dels embarcaments de reservistes a l’estació de tren de Mediodía havia acabat en una batalla campal, amb les dones esteses sobre les vies, alguns vagons bolcats i els seguidors de Pablo Iglesias enfrontant-se a la policia.

Davant d’aquesta situació, la Josefina es va fer càrrec de la Júlia, i els joves bàrbars, de l’Emma. Els joves radicals la protegien perquè no patís cap mal ni la detinguessin al llarg de totes les protestes que van tenir lloc a Barcelona mentre es preparava una vaga general que tenia el suport dels líders republicans. No obstant això, en Lerroux encara era a l’estranger, i, en una mena de doble joc, els republicans dissimulaven el seu ferm compromís amb les revoltes que es produïen a Barcelona: certament, hi enviaven els seus activistes i afiliats, i fins i tot arribaven a vendre pistoles, a terminis, a la Casa del Poble mateix, però tot quedava en aquell perfil baix, el de l’Emma, els seus bàrbars, els obrers i els anarquistes, que, orfes d’organització, s’havien sumat a les files republicanes. Nit rere nit, la multitud de revoltats es concentrava a la plaça de la Universitat, on els esperava un destacament especial de la policia que disparava a l’aire i intentava detenir-ne uns quants.

La situació a Barcelona va empitjorar. Les autoritats van imposar una censura informativa que va impedir tenir constància del que passava en altres parts d’Espanya, principalment a Madrid, però això no va afectar una població com la barcelonina, que sempre havia lluitat pels seus drets.

Al cap d’uns quants dies es va saber que els cabilencs del Rif, després d’una setmana de combats, havien trencat les línies espanyoles d’avituallament. Les autoritats van censurar la difusió del nombre de baixes que s’havien comptabilitzat entre els espanyols, la qual cosa només va aconseguir que proliferessin els rumors entre les tavernes i les tertúlies, i la catàstrofe es multiplicava. Els reservistes, que com a molt havien disparat un fusell tres vegades a la vida, i d’allò feia un grapat d’anys, en el període de servei actiu, van desembarcar sobre el terreny i, sense descansar ni tenir cap preparació prèvia, els van enviar al front a combatre contra els berbers, guerrillers experts que lluitaven ferventment per la seva terra i la seva gent.

I les notícies que arribaven a la ciutat, així com la posició intransigent de les autoritats, que havien intensificat la seva força dissuasiva amb set-cents guàrdies civils més, ben armats, molts a cavall, encara enardien més els ànims dels obrers barcelonins. La seva gent moria com gossos en una guerra iniciada pels rics per defensar els seus interessos econòmics!

Barcelona vivia un mes de juliol càlid i xafogós. La pols dels carrers sense pavimentar del barri de Sant Martí es barrejava amb la suor de la gent; ni tan sols les nits portaven una mica de fresca a un ambient sec i opressiu. Després de les protestes, homes i dones es quedaven als carrers, incapaços de tancar-se als tuguris que tenien per casa. Allà esclataven les llàgrimes que en forma d’insults i odi s’havien vessat a les concentracions al ritme de les càrregues policials. Allà, a les entrades d’aquelles cases miserables, els crits contra la guerra es convertien en udols, els uns sords, els altres aguts i forts, d’altres esquinçadors, que sorgien de la boca de mares i dones joves.

—Anem al terrat —va convidar en Vicenç a l’Emma. La mirada de pocs amics de la noia el va obligar a donar explicacions—: Potser hi corre més aire.

En Vicenç ho va intentar una vegada al terrat, en un racó, allunyats d’alguns veïns que també buscaven aquella fresca inexistent. L’Emma sabia que tard o d’hora ho faria; el noi ja feia temps que desviava una mirada que ella percebia com a lasciva. La va voler besar. L’Emma el va allunyar; ho va fer amb tendresa, malgrat que la sensació de fàstic i brutícia la colpegés amb força davant la simple possibilitat d’una relació. No va poder suportar la idea del seu contacte, dels llavis i la llengua d’en Vicenç, de les seves mans lliscant-li pels pits… Se li regirà l’estómac i una glopada de bilis li arribà a la boca.

—No, si us plau —li pregà davant la insistència del capità dels bàrbars, tornant-lo a allunyar.

—Per què no? —va preguntar l’altre—. Sé que no estàs amb ningú. Deixa’t anar. Gaudeix del moment.

No estava amb ningú, era veritat. D’ençà de l’última escridassada que li havia fet a en Dalmau no havia tornat a tenir notícies d’ell. No entenia per què pensava en en Dalmau en aquell moment, perquè, de fet, feia molts anys que no havia estat amb ell. Potser perquè sentia que s’havia excedit. Sí, segur que era per allò. Les mans d’en Vicenç als malucs la van portar de nou a la realitat. Deixar-se anar? Gaudir del moment? S’havia parlat molt d’ella i, tot i així, no estava disposada a confessar al bàrbar els horrors patits a les maleïdes cuines de la Casa del Poble.

—Si us plau —insistí ella—. T’aprecio, Vicenç, però no vull. No.

El cap dels bàrbars va fer espetegar la llengua i la va deixar anar.

—La gent mor —va dir ell aleshores, assenyalant amb el dit en l’aire, indicant-li que es fixés en els plors que procedien dels carrers—. Hauríem de gaudir del moment. Som joves. Si canvies d’opinió, ja saps on soc.

L’Emma es va limitar a assentir amb el cap.

El dilluns 26 de juliol del 1909 es va iniciar una vaga general a Barcelona. Tal com estava previst, a les cinc del matí, l’Emma va sortir amb els piquets a convèncer els obrers que aturessin l’activitat i ocupessin les fàbriques. Les dones, que portaven un llaç blanc, es van convertir en els elements més actius i fins i tot en els més violents.

—Tanqueu! —L’Emma i altres dues dones es van encarar amb diversos operaris d’una fàbrica de galetes que es negaven a afegir-se a l’aturada.

—Que us follin! —contestà un d’ells.

—Només serveixen per a això —va riure un altre.

—Tenim temps per fotre-us un bon clau.

Una de les dones va mostrar un garrot que amagava a l’esquena i que va fer giravoltar per sobre el cap, i una altra va amenaçar els homes amb un ganivet. Els obrers van recular. L’Emma no anava armada. Havia intentat recuperar la seva pistola, la que no havia disparat mai, però la Josefina l’hi havia impedit amb el mateix argument de sempre: la Júlia. «Baralla’t amb un policia, si cal, però no disparis a ningú», li aconsellà. No portava cap garrot, però això no li va impedir abalançar-se contra els dos fatxendes, amb les mans com dues urpes, fent costat a les altres dues.

—Prou! —Un home es va interposar entre les dones i els obrers. La situació es va apaivagar el temps necessari perquè l’intrús es pogués explicar—: No cal que hi insistiu —va dir a les dones—, ni que vosaltres us oposeu a la vaga —va afegir mirant els treballadors—, l’amo ha decidit tancar la fàbrica.

I això va ser el que va passar al cinturó industrial de Barcelona. Molts obrers es van afegir a la vaga, però també hi va haver molts industrials que van tancar les fàbriques i els tallers, alguns per por davant la inexistència de prou forces policials per controlar la situació, d’altres perquè combregaven amb el pacifisme i la causa antimilitarista que abanderaven tant els homes com les dones activistes: la fi de la guerra al nord de l’Àfrica.

Un cop controlada la gran indústria només en un matí, l’Emma i els seus acompanyants es van dirigir al centre de Barcelona, on malgrat les instruccions de la Guàrdia Civil i el seu compromís de defensar-los, botiguers i petits comerciants se sotmetien als tancaments a mesura que l’Emma i els seus acompanyants els instaven a fer-ho; pocs van discutir.

—Guanyarem —comentava l’Emma amb les dones que l’acompanyaven a mesura que els comerciants assentien a les seves pretensions. En coneixia algunes, del partit, d’altres no les havia vist mai: obreres i treballadores il·lusionades—. Mori la guerra! —va cridar amb el puny enlaire.

Multitud de goles van cantar la consigna republicana. Era el cant de nens i joves amb ganes de brega que s’afegien al pas d’un piquet cada vegada més nombrós. Una cosa semblant passava en altres punts de la Barcelona vella, amb la notícia del triomf de la vaga als suburbis en boca de tots els ciutadans, on es van anar formant grups revolucionaris, tot i que de vegades dirigits per simples delinqüents delerosos d’aprofitar el caos, o per conegudes prostitutes, com la que, al comandament d’una banda d’homes i dones, va causar el terror als cafès i als locals d’espectacles del Paral·lel que es negaven a tancar.

L’Emma va anar a dinar a la Casa del Poble, des d’on es planificaven les accions, tot i que abans va passar pel carrer de Bertrellans per fer manyagues a la Júlia, que se li agafava a les cames entre crits i rialles.

—Aquesta tarda —va dir a la Josefina mentre abraçava la nena— s’ha convocat una concentració davant de la Capitania General. Ves a jugar a la nostra habitació —va demanar a la petita després d’una estona de dedicar-li tota l’atenció. La nena va obeir tot i que li va caldre una empenteta afectuosa a l’esquena—. No hi portaré la Júlia —va dir abans que la Josefina la interrompés.

—No saps que tranquil·la em quedo. No sortirem al carrer, em quedaré amb ella.

—Ja. L’ambient s’està enterbolint. Aquesta vegada és diferent, Josefina, es percep als carrers, en la gent… Hi ha tensió. N’he parlat amb altres companyes i totes hem decidit el mateix. —Va deixar passar uns segons durant els quals totes dues es van distreure escoltant com enraonava la Júlia amb la seva nina—. El que sí que m’agradaria és que em donés la pistola —va dir l’Emma trencant la màgia del moment. Aquesta vegada tampoc no la va aconseguir—. Tothom va pel carrer disparant —va al·legar.

—Però si no la saps fer servir! —es burlà d’ella la Josefina—. Escolta —li advertí, sufocant l’intent de l’Emma de queixar-se i discutir—, declararan l’estat de guerra, com va passar el 1902, i a tots els que arrestin armats els jutjaran sota la llei marcial. No t’arrisquis. —L’Emma sospirà—. Encara no has trobat un bon garrot? —va intentar animar-la.

Un cop a la Casa del Poble, els vaguistes van lluitar contra els guàrdies civils que protegien els tramvies, també per darrere de les dones i algunes criatures que feien de mur defensiu. Hi va haver ferits de bala, entre ells una nena. L’Emma va veure com la mare de la criatura, una activista republicana que coneixia, corria amb la nena en braços cridant i demanant ajuda. La pal·lidesa de la mare contrastava amb la sang que rajava de la ferida de la filla, i l’Emma va pensar que era una sang innocent, més líquida i brillant que la que perdien els altres ferits. Va anar a ajudar-la, però un grup d’homes va envoltar la dona i es van ocupar de la petita.

—Feu córrer la veu entre les mares —va ordenar aleshores als joves bàrbars— que no han de portar els fills petits a les protestes.

—Ja ho saben els alts comandaments? —se li va ocórrer qüestionar l’ordre a un d’ells—. Els líders del partit, vull dir.

—Tu en veus cap, de líder, aquí? —contestà l’Emma amb sarcasme.

Ningú no liderava aquella lluita.

Tal com va augurar la Josefina, aquell mateix dia el capità general va declarar l’estat de guerra a Barcelona. Van clausurar la Casa del Poble i molts altres ateneus. Els obrers i els delinqüents que s’havien afegit als activistes polítics es van dedicar a assaltar aleshores les comissaries; els primers per alliberar els seus companys detinguts, els segons per incendiar els arxius i les fitxes policials i eliminar així els seus antecedents penals. En algun cas ho van aconseguir. Hi va haver més morts, com els que es van produir a la manifestació convocada a la tarda davant de la Capitania General, al passeig de Colom, un cop més amb les dones al capdavant. S’hi van veure molt poques criatures, i les mateixes dones van desplaçar aquelles mares cap a files posteriors. L’Emma es va mantenir amb el braç alçat, com moltes altres camarades, exigint el final de la guerra al nord de l’Àfrica i el retorn dels reservistes, fins que les forces de seguretat van obrir foc contra els concentrats. La policia va parlar d’alguns ferits, no més de tres; els vaguistes van consignar força morts.

La situació escapava del control de totes les parts. L’exèrcit, que rondava els mil cinc-cents homes, estava format per oficials i soldats a parts iguals, a raó d’un oficial per soldat, i no va rebre cap més ordre que la de controlar els edificis administratius. La seguretat pública quedava així en mans d’un miler de guàrdies civils i un altre miler de policies, clarament insuficients per enfrontar-se a les desenes de milers d’obrers que havien pres els carrers mentre la resta de la ciutadania es tancava a casa seva com si el problema no els afectés. Els polítics, sobretot els republicans, es van distanciar d’un moviment que no podien dominar, de manera que la massa obrera, excitada, irada per la guerra i les morts a la seva ciutat, va quedar sota les ordres dels activistes més radicals, que el primer que van fer va ser aïllar Barcelona amb barricades, controls i talls de carreteres, vies de tren, telèfons i comunicacions.

La vaga general que havia nascut per reclamar la fi de la guerra anava camí de convertir-se en una veritable revolució capaç d’enderrocar el govern i fins i tot el rei. «Visca la república!», cridaven molts dels revoltats.

Aquella nit del 26 de juliol, la primera de la revolució, els republicans van dirigir la seva ira contra aquell enemic atàvic culpable de tots els mals de la societat i a qui els seus líders havien responsabilitzat fins i tot de la guerra: l’Església. Al capvespre, al barri del Poblenou, es va calar foc a una escola que dirigien els germans maristes, una institució generosament finançada per seglars rics amb què ni republicans ni sindicats podien competir. L’educació dels nens obrers, per tant, quedava en mans de religiosos que els inculcaven unes idees determinades i els feien acceptar la seva condició social com a designi diví. Renunciaven així a la seva llibertat, es deixaven humiliar i se sotmetien pacíficament als privilegiats, tot plegat sota la promesa d’un món millor després de la mort. A més de l’escola, sense que les forces de l’ordre no fessin res per impedir-ho, van cremar l’església i la biblioteca.