18

Havia entrat el mes de novembre, i en una d’aquelles tardes, freda, humida i ja fosca, en què l’alè d’en Dalmau es convertia en un baf que es barrejava amb una mena de boirina pudent que surava per damunt del carrer mentre ell caminava apressat cap a la seva habitació, de sobte el van envoltar tres o quatre persones. Caminava distret, barrinant la composició del següent quadre que es proposava pintar per a la Casa del Poble, i després d’un ingenu «Disculpi» a qui li barrava el pas, va intentar esquivar-lo i continuar el seu camí. Un cop de puny fort a la boca de l’estómac l’hi va impedir.

—Heretge! —va ressonar al carreró.

En Dalmau ho va sentir doblegat, amb les mans al ventre, cercant l’aire que no li arribava als pulmons. Un cop a la cara va fer que el cap se li girés violentament cap al costat dret.

—Cabró! Déu no tindrà pietat de tu. Et matarem!

En Dalmau va intentar redreçar-se, però va ser massa lent i es va arronsar, esperant el cop següent. En lloc del cop, va sonar un tret: no va ser un soroll sec i contundent, sinó més aviat un espetec trencat. En Dalmau no l’hauria reconegut com a tal; els altres, sí.

—Ens ataquen!

Va sonar un altre tret. Els assaltants van fugir, però abans li van donar un cop al clatell i el van amenaçar:

—Tornarem a venir a buscar-te, fill de puta. No et sortirà de franc injuriar Déu, els seus vicaris i els seus fidels. Et volem mort.

Es van perdre entre la borina. Amb penes i treballs, en Dalmau es va posar dret, va respirar per fi, i es va repenjar a la paret d’un edifici, en el moment que van arribar fins a ell dos joves bàrbars.

—Estàs bé?

—T’han fet mal?

El van assetjar a preguntes mentre el palpaven i li obrien l’abric per comprovar que no tingués cap ferida.

—Estic bé —va acabar calmant-los ell—. Qui sou? —volia saber, malgrat que ja s’ho afigurava.

El van acompanyar a l’habitació alhora que li donaven consells. «Busca’ns primer». «Uns o altres serem sempre per aquí, a casa teva o al Palau, depèn». «Per què? —va repetir estranyat la pregunta d’en Dalmau un d’ells—, doncs perquè en Lerroux ho ha ordenat. Que et vigilem i et defensem». Ja l’havien avisat d’això a la Casa del Poble: podia ser que els catòlics l’ataquessin a causa del quadre. Havia d’anar amb compte. Va ser com la primera vegada, aquella en què la Maravilles es va presentar davant seu amb la història que havia sentit a les escales de l’església de la Barceloneta. Va estar pendent uns quants dies, menys que la primera vegada, amb la trinxeraire, i després es va relaxar. Per sort per a ell, els qui no van caure en aquesta despreocupació van ser els joves bàrbars.

Cap diari no va escriure sobre aquell tiroteig produït al barri de Sant Pere. Quatre crits i un parell de trets no eren notícia en una ciutat com Barcelona, que en aquell any 1907 ja havia patit disset bombes als carrers, amb vint-i-una víctimes. La policia no se’n sortia, de detenir els terroristes, suposadament anarquistes, i les mesures que s’adoptaven, com era la d’obligar que a cada casa hi hagués una portera per impedir que les bombes es col·loquessin a les entrades dels edificis, distaven molt de ser eficaces. Ni els propietaris no van contractar porteres ni les bombes es limitaven a les porteries; un dels llocs preferits dels terroristes van ser els urinaris públics de les Rambles, que al final van ser retirats per evitar els atemptats.

Davant de tanta incompetència, associacions d’empresaris i diverses corporacions van exigir la creació d’una policia particular, aliena a la de l’Estat, que era controlada des de Madrid, i aquell any es va materialitzar amb la contractació d’un inspector de Scotland Yard, Charles Arrow, que no parlava castellà ni català, però que va crear l’Oficina d’Investigació Criminal (OIC), amb personal insuficient per a una ciutat com Barcelona, sense competències definides i que, com prou es va ocupar d’assegurar tota la premsa, va resultar ser poc eficient i de recorregut molt curt.

I si l’anglès Arrow havia estat cridat com a salvador de Barcelona, l’Emma ho havia estat per qualsevol cosa que li pogués passar a en Dalmau, atès que els joves bàrbars que s’ocupaven de la seva protecció van començar a informar-la de tots els incidents que es produïen al seu voltant.

—I per què m’ho expliqueu a mi? —va cridar als joves, enfadada, la primera vegada que van anar a donar-li part, el dia dels trets.

Els dos bàrbars van dubtar.

—Doncs perquè tu ets la cap —va al·legar un.

—Ordres de Lerroux? —va apuntar l’altre, arronsant les espatlles.

—Ordres de Lerroux —li va confirmar en Romero, després de pujar als despatxos a comprovar-ho.

—Però jo no hi tinc res a veure. Per què no se n’ocupa en Vicenç?

—Ordres del cap —va insistir el secretari, fent el gest de tancar la porta—. Ves a queixar-te a ell, com si fos el teu pare —va afegir en to burleta.

L’Emma no volia tenir notícies d’en Dalmau, que havia tornat a entrar a la seva vida com un remolí. Recordava els seus afalacs el dia de la presentació del quadre, i com hi havia insistit, sincerament, malgrat que ella l’havia insultat, però el que més li venia al cap era com havia aparegut de cop i volta enmig de la baralla amb els catòlics. Sense voler-ho, al seu rostre es dibuixava un somriure, quan revivia l’embranzida matussera amb què en Dalmau es va afegir a la batussa. En la trifulga el va veure llançar-se cridant contra un carlista, amb els braços arronsats al davant i els punys disposats a etzibar cops. Ho va intentar, encara que l’altre el va esquivar fàcilment. L’Emma va témer que el carlista no clavés una pallissa a en Dalmau, però uns quants joves bàrbars van anar a ajudar-lo. En acabat el va veure feliç com un nen, abraçant els bàrbars i republicans, satisfet com si ell sol hagués fet fugir tots els enemics. Va agitar el cap amb violència; no volia somriure davant d’unes emocions que procurava desterrar. No estava preparada per a cap relació; el cos se li posava tens només d’imaginar aquesta possibilitat. Havia renegat mil vegades dels homes! Ara tot just havia assolit la tranquil·litat que li havia procurat l’estima i el suport públic de Lerroux, i l’Engràcia, l’altra cuinera de segona, li va explicar amb pèls i senyals la visita de la Josefina a les cuines.

Ja no la molestava ningú. L’Expedito li feia el buit, però els altres la tractaven amb cortesia, fins i tot amb afecte, com si acabés de superar una prova molt penosa. A la Josefina no li va treure el tema. Quan l’Engràcia li va narrar aquells fets, li va bullir la sang i hauria corregut en aquell mateix moment cap al carrer de Bertrellans per exigir explicacions de per què es ficava en la seva vida, però l’ofuscació va anar minvant al ritme de cocció d’una sopa de peix. Diverses escórpores, el rei dels peixos de roca, amb tanta espina com gust, petites perquè es desfessin del tot dins l’olla amb aigua bullent, i tres raps força grossos. Va separar els raps ja cuits i va colar la resta del brou. La Josefina ho havia fet amb tota la bona voluntat, es va dir a si mateixa mentre treia les espines i l’os central del rap per aprofitar-ne el tall. I a més, li havia sortit bé: ara la respectaven. Colada la sopa i net el rap, es va posar a fer el sofregit de ceba i tomàquet, que va deixar al foc mentre preparava la picada que l’acompanyaria: pinyons, ametlles, all, molla de pa, julivert, una mica de safrà i el toc definitiu que li proporcionaria un gust exquisit: el fetge del rap. A més, mentre feia la picada d’esma, va pensar que tractar d’aquell tema implicaria reconèixer una situació que, tot i ser sabuda, no s’havia arribat a verbalitzar mai. La Josefina respectava la seva intimitat i les seves decisions; mai no l’hi retrauria. Va barrejar el brou, el peix, el sofregit i la picada, va deixar que bullís prou estona perquè es lligués tot i va preparar el pa torrat que serviria amb la sopa. S’estimava la Josefina; una dona que l’havia acollit com una filla, i que tenia un desfici per la Júlia, tant com per renegar dels seus principis i recórrer a la beneficència de l’Església.

Aquella nit, quan l’Emma va tornar a casa i va trobar la Josefina al peu de la màquina de cosir, es va limitar a somriure-li, a fer-li un petó al front i demanar-li que deixés la feina. No van enraonar de l’assalt a les cuines, de l’Expedito, ni de la seva nova situació. L’Emma va treure de les mans de la Josefina la roba que cosia i van xerrar de la Júlia, que dormia plàcidament a l’habitació.

A partir d’aquell dia es va sentir alliberada, amb una feina que li permetia mantenir la filla, acompanyada de la família i sense cap home que l’assetgés i la maltractés. Per això no volia somriure amb el record d’en Dalmau quan havia atacat matusserament el carlista. Només volia oblidar, donar temps a les seves pors i a la rancúnia, i viure.

El mestre Maragliano li va permetre quedar-se fins a la inauguració del Palau de la Música, prevista en el termini d’un parell de mesos, a primers de febrer del 1908. Era un gran treballador, el va felicitar l’italià, però la baralla amb la Gregòria havia enrarit l’ambient que es respirava al taller. «La gent se l’estima molt, aquesta noia», va adduir el mestre, i a això calia afegir el seu protagonisme en els successos amb els republicans i les repercussions que li podien suposar al mercat.

—Confio que hagis escollit el bàndol correcte —va acabar desitjant-li el mestre italià, malgrat que en el fons de les seves paraules es percebia una nota de retret.

En Dalmau va rumiar un instant. Podia replicar que ningú l’havia ajudat a quedar-se a l’altre bàndol, el del mestre, el dels pintors, i retreure-l’hi amb un to més acre que el de la invectiva subtil del mosaïcista, però va optar per no furgar-hi més. S’havia equivocat en intentar accedir a un món que no era el seu.

—Estic al bàndol que em correspon, mestre, el dels obrers, el dels assalariats dels tallers d’arts.

Ho va deixar aquí. Maragliano es va donar per al·ludit, va assentir serrant els llavis i li va desitjar sort.

En Dalmau es va quedar immòbil al centre de l’escenari, petit, dissenyat exclusivament per a orquestres i cors, com l’Orfeó Català. El magnífic orgue, imponent, s’alçava darrere seu gairebé amenaçador, al segon pis, per sobre del lloc on els empleats de Maragliano ja acabaven els mosaics que formaven els vestits de les muses, i el trencadís que recobria tota aquella paret, la frontal. Però el que més impressionava en aquell moment a treballadors i mestres era la gran claraboia que els cèlebres vidriers Rigalt i Granell havien instal·lat al sostre de l’auditori. Un treball excepcional, inigualable, segons deien els que coneixien el món i les seves obres d’art. Neta ja aquella zona de bastides i d’altres materials de treball i de seguretat, la claraboia va resplendir, configurada en un rectangle de seixanta metres quadrats, confeccionada amb dues mil sis-centes peces circulars de vidre de diversos colors, entre els quals destacaven el vermell i els tons ocres en l’estructura que baixava, immensa, sobre el públic de la platea. Hi havia qui la comparava amb una cúpula invertida, amb un globus o una campana, amb un sol flamejant o un llum encès. Alguns es van atrevir a distingir-hi el pit d’una de les quaranta donzelles, el rostre grisenc de les quals envoltava geomètricament el rectangle que componia la claraboia, a manera d’un cor d’àngels. En Dalmau, en canvi, va veure en aquella armadura de discos de colors que penjava sobre el públic un mugró: un mugró enorme que des d’aquelles donzelles alimentava de llum l’interior de l’auditori.

La claraboia era l’element que tancava l’univers de llum ideat per Domènech i Montaner. L’auditori s’alçava com una capsa de vidre: milers de vidres emplomats, artístics, tant a les parets com als murs cortina i al sostre, que havien d’inundar de llum de diferents colors el temple de la música. En aquell espai, anàrquic en la decoració, de composició enlluernadora, la llum i el so es difondrien en un espectacle increïble.

Les obres acabaven, i la feina d’en Dalmau també finalitzaria, igual com estava acabant ja una època, la modernista, que havia revolucionat conceptes i criteris, despertant tota una societat adormida, fins llavors acomodada en el neoclassicisme, si no en la vulgaritat. Juntament amb el Palau de la Música, continuava la construcció de dos grans projectes modernistes: la Sagrada Família, de Gaudí, i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Domènech i Montaner. A banda d’això, i ja finalitzada la Casa Batlló, feia tres anys que l’arquitecte de Déu projectava la construcció d’un nou edifici al passeig de Gràcia: la Casa Milà, també anomenada la Pedrera, un edifici en què la pedra de la façana, les finestres i els balcons, les parets i les columnes es manifestava en formes sinuoses, vives, dinàmiques, a les quals s’afegia l’entramat retorçat de ferros forjats als balcons. L’interior era semblant: espais irregulars, passadissos i patis laberíntics, sempre torçats, ondulats, sinuosos, igual que els habitatges. Es deia que aquella seria l’última obra civil de Gaudí abans de dedicar-se de ple a la Sagrada Família. A en Dalmau li havien explicat que la dona del propietari, la senyora Milà, s’havia queixat que no veia ni un lloc recte on posar el piano una vegada acabessin les obres, i que Gaudí, ensuperbit, li havia recomanat que toqués la flauta.

En Dalmau no va poder corroborar la veracitat d’aquell rumor, però sí que va entendre que, al final, Gaudí havia aconseguit el seu objectiu: donar vida a la pedra, aconseguir que semblés que es movia. Tanmateix, aquell últim edifici modernista que es construïa al passeig de Gràcia de Barcelona no va conciliar l’aprovació dels ciutadans ni la de molts intel·lectuals, que es van burlar de l’obra i la van criticar mordaçment en un avançament, en matèria d’arquitectura, d’un nou moviment artístic i cultural ja en vigor d’ençà que l’any 1906 el filòsof i escriptor Eugeni d’Ors el va definir: el noucentisme.

Es tractava de crear un corrent artístic, literari i fins i tot arquitectònic influït per la política, el catalanisme a ultrança que es vivia en aquella època; un art social arrelat en els objectius polítics de la societat catalana. De l’explosió de la màgia del modernisme, individual, creativa i fantasiosa, ara es tendia vers la raó, l’estabilitat, l’austeritat, l’ordre i l’harmonia, aprofundint sempre en les tradicions mediterrànies i pròpies del poble català. En arquitectura, suposava el retorn al classicisme i a la proporció àuria. L’artista perdia la independència, s’havia d’integrar a l’estructura social catalana i treballar per ella, ja fos a través de l’art o de les diverses manifestacions culturals.

En realitat, va pensar en Dalmau, això era si fa no fa el que feia ell, si no pel catalanisme, sí per la classe obrera. L’individualisme i la llibertat que li permetien pintar allò que volia, com passava amb El taller de mosaics, es van veure substituïts per un objectiu polític: enardir el poble, fer-lo alçar contra l’Església, talment com volien fer els noucentistes amb els seus valors nacionals.

El 9 de febrer de 1908, data de la inauguració solemne del Palau de la Música Catalana, en Dalmau va aconseguir esquitllar-se entre els milers de privilegiats que hi van poder assistir. Uns retocs d’última hora, va dir al porter, sí, és clar, podien parlar amb el mestre Maragliano o, fins i tot, amb en Domènech i Montaner. «Ves a buscar-lo», va instar l’home, que ell es podia esperar, però si queia el mosaic que estava una mica fluix… «No, home, no!», va insistir, ara ja davant de dos porters malcarats que li impedien l’accés per l’entrada del personal. «Us penseu que no tinc res més a fer un diumenge? Aneu a preguntar a algú d’una vegada, cony!». No hi van anar, sinó que li van demanar la cèdula personal i es van apuntar el seu nom. «Si és mentida, te les heuràs amb mi», el va amenaçar un d’ells. En Dalmau es va arronsar d’espatlles, com si li fos igual. Tot seguit li van franquejar el pas.

Després dels discursos de les autoritats i de la benedicció del bisbe, en Dalmau, dret darrere de l’última fila de seients del tercer pis, es va deixar portar pel concert de l’orquestra filharmònica de Berlín, dirigida per Richard Strauss, i per les veus de la coral de l’Orfeó Català, música i cants que per primera vegada inundaven aquell espai, sobreeixint-ne, per escometre la gent i sacsejar-la, gratant les seves emocions amb la compulsió pròpia de l’esplendor efímera. En Dalmau va escoltar i es va perdre en la llum que, com un intèrpret més, entrava pels finestrals i la claraboia, tan silenciosa com fulgurant, tenyint les veus i les notes de colors, portant-les fins a l’espectador embolcallades amb espurnejos màgics. L’efecte encisador es completava amb les obres d’art que envoltaven l’espectacle: la ceràmica tremolava amb la llum; el ferro forjat, sinuós, jugava amb la música com si la reptés a esmunyir-se pels seus laberints; la pedra sostenia uns sentiments desbocats, capaços de devorar l’ambient, i muses i escultures somreien i cantaven. En Dalmau va tenir la sensació que li faltava l’aire. La funció continuava, amb més ímpetu i magnificència, si era possible, però ell va copsar amb una intensitat que aclaparava, terriblement inquietant, que allà, en aquell mateix moment, reunits a l’interior de l’obra cimera del modernisme català, es posava punt final a una època.

Allò que havia sentit i que ja comptava amb manifestacions en la literatura, la pintura i l’escultura, ho vivia ara juntament amb milers de persones que en nom de la política volien transformar l’art. El catalanisme guanyava. Ja no hi hauria més pedres en moviment, petons de colors ni quadres, en aquella broma que esperonava la imaginació de l’espectador.

Es va sentir consternat i va sortir del Palau de la Música molt abans que acabés el concert. El grup escultòric que, com si fos el mascaró de proa d’un vaixell, s’alçava a la cantonada de les dues façanes, li va flanquejar l’esquena mentre enfilava amunt pel carrer de Sant Pere Més Alt. Per davant de tots els altres personatges, una donzella que representava la música catalana estava penjada en l’aire, amb els cabells al vent, la túnica que duia agafada al cos, un braç alçat, com si en realitat estigués navegant; darrere seu, envoltant-la, el poble català simbolitzat pels oficis, i per sobre de tots, brandant una espasa en una mà i la senyera a l’altra, amb cuirassa i elm, sant Jordi, el patró de Catalunya.

En Dalmau deixava enrere uns quants anys de feina en un edifici màgic que, això no obstant, ja començava a rebre crítiques per part dels racionalistes, incapaços d’entendre, i encara menys de sentir, aquell efluvi de creativitat. Però també deixava enrere l’ofici de ceramista. D’ençà que Maragliano li havia anunciat que ja no continuaria amb ell, en Dalmau va emprendre un pelegrinatge pels tallers i les fàbriques de ceràmica de Barcelona, grans o petits, importants o humils. Ningú li va oferir feina. «La crisi». «Ens sobren empleats». Encara que algú va reconèixer la veritable raó: «Si hi ha algú en una llista negra al món de la ceràmica, ets tu, Dalmau Sala». Es va assabentar de les pressions del senyor Manel; l’hi van reconèixer expressament: «Sí, ha vingut a enraonar amb l’amo. Sí, de tu». Però no va ser només el seu antic mestre, qui va instar els altres a no contractar-lo; van ser molts altres arquitectes, gairebé tots relacionats amb els Llucs, que van aconseguir que li tanquessin les portes. En realitat, la majoria d’aquells arquitectes, mestres d’obres i grans industrials de la ceràmica eren catòlics, i, si no, ho feien veure, i si realment no ho eren ni ho simulaven, combregaven amb el catalanisme i, en últim cas, amb el conservadorisme, i totes aquelles idees i tendències xocaven amb l’actitud a favor dels obrers i les postures anticlericals d’en Dalmau, tan airejades i discutides a la premsa, ja fos per lloar-les o per vilipendiar-les.

Feia temps, doncs, que havia decidit de buscar feina en altres sectors, ni que fos com a ajudant o per ocupar-se de la neteja, com el treballador més insignificant en uns processos de fabricació que desconeixia. El sou tant li feia, mentre n’hi hagués prou per menjar i per continuar pintant a l’habitació que donava a la terrassa on les dones estenien la roba. Aquells quadres constituïen l’objectiu de la seva vida: la lluita contra l’Església, contra el poder que representava i exercia amb duresa, com ara mateix, una altra vegada, negant-li fins i tot el pa. No va trobar feina: ningú necessitava més personal, i encara menys, sense experiència. «Cobraré el que vostè vulgui», va intentar convèncer els primers patrons que va anar a veure. Ho va ometre a les entrevistes següents; aquells homes van riure, alguns sense manies, a riallades, i d’altres amb cinisme. «Ja paguem el que volem —va ser la resposta unànime—, i si no els agrada, que facin vaga».

La desesperació havia fet acte de presència en l’ànim d’en Dalmau el matí que va rebre la visita de l’Emma. El va escometre al mateix carrer de Sant Pere Més Alt, amb un jove bàrbar un xic apartat, i la seva veu quedà superada pel soroll que feien a les obres definitives del grup escultòric del mascaró de proa del Palau de la Música. Va notar com la sang li corria impetuosa per tot el cos.

—No et sento —li va dir, assenyalant-se l’orella amb una mà, mentre amb l’altra, sense pensar, l’agafava pel braç per apartar-la del terrabastall.

L’Emma va fer un bot enrere només de sentir aquell contacte.

—No em toquis!

—Disculpa’m —es va excusar en Dalmau, ja a recer de la fressa—. No volia…

—Deixa-ho —el va tallar ella.

—Deixar-ho? M’agradaria no haver de deixar-ho. —L’Emma va arrufar les celles en una reacció defensiva—. M’agradaria tornar-te a veure, no deixar-ho. Demà i l’endemà…

El cor li bategava fort, animant-lo a continuar, com si participés d’aquells desitjos i sentiments que li havien esclatat per dins tan bon punt l’havia vist.

—Dalmau —va sospirar l’Emma—, allò nostre va morir fa molt de temps.

—No és veritat, som vius —va objectar ell—, i si som vius, per què no podríem…?

—Perquè no, Dalmau, perquè no —el va tornar a interrompre ella—. Potser som vius, però dins meu han mort moltes coses, ja. —Durant molt de temps s’havia humiliat davant l’Expedito, i això la corsecava i li impedia de pensar amb naturalitat en els homes. Davant la simple fantasia d’una relació sexual, l’assetjava la vergonya, se sentia bruta, fastiguejada, i les perversions del cuiner li tornaven al cap i li paralitzaven el cos i l’esperit, era incapaç de reaccionar. Ho va intentar ara. Va respirar fondo. Va expulsar una part dels dimonis i va tornar a respirar—. La mort —va xiuxiuejar llavors a en Dalmau— no és una cosa que arriba de sobte; sí, pot passar en alguns casos, però la majoria de les vegades ens encalça a poc a poc, robant-nos la felicitat, l’amistat, la dignitat, fins que ens etziba el cop fatal. No demano que ho entenguis, Dalmau —va afegir veient el gest d’incredulitat d’ell—, però és així. Sigui com sigui, no he vingut a parlar de morts i d’amors impossibles.

La Josefina li havia explicat la situació del seu fill: no trobava feina. Els republicans, Lerroux el primer, l’havien d’ajudar, va intentar la dona convèncer l’Emma la mateixa nit que en Dalmau va fer la confessió. Ell no cobrava per pintar, ni cobraria. Era la seva contribució a la lluita; altres morien de gana o arriscaven el benestar dels fills i de les seves dones. Havia perdut la feina amb el mosaïcista entre d’altres coses pel seu activisme polític, una postura que li impedia de trobar altres feines. Els republicans havien de reaccionar, tenien influències, a banda que els interessava: si en Dalmau no menjava ni podia pagar una habitació, tampoc no pintaria.

—Treballaries a les brigades municipals que s’ocuparan de derruir totes les cases que calgui treure per obrir la gran via, que anirà d’aquí mateix, on som ara, fins al mar —li va oferir l’Emma després d’admetre que s’havia preocupat, i que era allà a instàncies de la Josefina—. Està previst que les obres de demolició comencin d’aquí a poc més d’un mes. T’interessa?

En Dalmau coneixia el projecte, que efectivament seria executat en aquell termini el dia que el rei Alfons XIII vingués a Barcelona per inaugurar-lo. Era una de les tres grans avingudes que havia previst Cerdà en el seu pla per a la Ciutat Comtal, i de les quals encara no se n’havia començat a obrir cap. Aquesta, que s’havia de dir via Laietana, era la primera, i estava destinada a connectar la ciutat moderna amb el port. La feina consistia a enderrocar més de sis-centes cases, els milers d’habitants de les quals serien desplaçats a barraques míseres, sense serveis ni condicions higièniques, bastides amb urgència a la platja mateix o a la muntanya de Montjuïc.

—És un projecte per als rics —va replicar ell—. Infinitat de famílies obreres seran obligades a substituir les seves cases per barraques situades a llocs infectes. I tot perquè els industrials i burgesos puguin arribar abans al port i construir els seus grans edificis en aquella zona nova.

—És veritat —va admetre l’Emma—, però és l’únic que m’han ofert. Els republicans tenen influència a l’Ajuntament.

—No ho sé, Emma —va vacil·lar en Dalmau davant del rebuig moral que li provocava un projecte urbanístic com aquell—. Necessito treballar, però em costa prendre part en això.

—Aleshores… —va començar a dir ella.

—M’ho rumiaré, encara que ja t’avanço que si trobo qualsevol altra feina, per menyspreable que sigui, no dubtaré a agafar-la.

Tots dos es van quedar en silenci un instant, defugint qualsevol contacte visual.

—És decisió teva.

—Vols que t’ensenyi com va el segon quadre? —la va sorprendre en Dalmau, de sobte.

—I hauria de conèixer aquelles dues dones amb qui et rebolques? —li va engegar l’Emma, sense pensar. Ell es va quedar blanc i va desviar els ulls cap al jove bàrbar, que, una mica allunyat d’ells, deixava passar el temps donant puntades a pedres imaginàries del carrer i que no va interrompre el seu deambular—. No, no vull —el va tornar a la realitat l’Emma—. Ja veuré el quadre el dia que el donis a la Casa del Poble.

—Emma… —va provar de disculpar-se en Dalmau.

—No cal que em donis cap explicació —li va impedir de continuar ella.

No hi volia tenir tracte, però tampoc no podia evitar que l’afectés la vida íntima d’en Dalmau; era una contradicció interna que l’angoixava, i a la qual no trobava escapatòria. En qualsevol cas, no tenia dret a qüestionar les seves diversions, es va dir, al mateix temps que tornava a recriminar-se el fet de plantejar-se amb tanta frivolitat, mirant de restar-los importància, els embolics amorosos d’en Dalmau.

—Ja em diràs alguna cosa de la feina —es va acomiadar bruscament.

L’Emma s’havia promès una i mil vegades que mai no mencionaria les relacions que en Dalmau mantenia o deixava de mantenir amb qui volgués. Tanmateix, a la primera ocasió que es trobaven, l’hi havia retret. Li havia sortit del fons del cor, de manera inconscient, com si fos una navalla esmolada que tenia amagada dins seu i que d’improvís havia sortit per ferir. Però a qui feria? Que potser no tenia dret en Dalmau a anar-se’n al llit amb qui volgués?

El dia que els dos joves bàrbars que s’ocupaven de vigilar en Dalmau li van explicar entre rialles i comentaris obscens les enraonies que les dones del barri xerraven sobre les relacions del pintor amb un parell de veïnes del seu edifici, l’Emma va tenir la sensació que es quedava buida per dins, com si tots els òrgans se li arronsessin. «O més de dues!», va exclamar una vella esdentegada que tenia per única feina en tot el dia estar asseguda en una cadira a peu del carrer, desgranant faves o pèsols, pelant patates o netejant de pedretes llenties o cigrons. «Imbècil», es va insultar l’Emma. Però les experiències i les il·lusions de la joventut tornaven amb força, com si volguessin encegar la misèria i la matusseria a què l’havia condemnat la fortuna. Malgrat tot, aquells rajos d’esperança li permetien de somiar, un segon que en la seva ment es convertia en infinit, fins que tornava en Truchero o l’Expedito i l’Emma tremolava o plorava a soles, veient com s’enverinaven els seus anhels.

En Truchero va suposar l’inici de la seva entrega, de la seva submissió, però l’home es va cenyir al sexe convencional i a l’exhibició: petulància pública. Aleshores ella va aconseguir una feina ben remunerada que l’altre, l’Expedito, va posar en perill fins que ella es va sotmetre. Amb el cuiner va travessar tots els llindars de la vergonya i la humiliació. La seva panxa immensa unida a un penis minúscul li dificultaven la penetració. Sí que ho van aconseguir alguna vegada, en postures enrevessades, ajudats amb estovalles enrotllades posades a manera de coixins, però la mateixa experiència, forçada o ridícula i tot, la seva ineptitud per al sexe, avergonyia i enfurismava el cuiner. La majoria de les vegades en què la reclamava, l’Expedito utilitzava estris de cuina per obtenir plaer. La mà de morter, com més grossa millor, els mànecs d’escumadores i cassons, tot servia per ficar-ho a la vagina i al recte de l’Emma… O el d’ell, mentre li exigia que li xumés el penis o el cul, que li llepés la panxa o aquell pit penjant, que li feia sacsons sobre l’estómac. Després, a la cuina, li somreia mentre feia servir aquells estris sense haver-los rentat, i llepava la mà de morter fent veure que tastava la picada.

—I per què m’expliqueu la vida privada del pintor? —va cridar l’Emma davant dels joves bàrbars, espargint aquelles escenes del seu record.

—Per si també l’hem de defensar dels marits cornuts —va riure un d’ells, sense acovardir-se gens pel to de la seva cap.

L’Emma va dubtar. Va obrir les mans i les va moure enlaire.

—No… Què sé jo! —va protestar.

—Oh —va ficar cullerada l’altre jove—, és que si l’enxampa un dels cabrons, o tots dos alhora, ens quedem sense pintor i sense quadres per a la Casa del Poble, i això no li agradaria gaire a en Lerroux… ni a ningú.

—Doncs protegiu-lo, també —va admetre l’Emma—. Que no el toqui ningú.

En Lerroux ja tenia prou problemes, va pensar l’Emma, per afegir-hi el fet que un parell de cornuts clavessin una pallissa al seu pintor. Efectivament, tal com havia anunciat quan el van expulsar del partit republicà, al gener del 1908 va constituir una entitat republicana nova, el Partit Radical, però només un mes després es va veure obligat a fugir d’Espanya i refugiar-se a Perpinyà a causa de la pena de presó a què el van condemnar els tribunals per la publicació de poesies subversives. El partit i l’acció política van quedar en mans dels joves violents i extremistes com en Truchero, que va ser a qui es va adreçar l’Emma per aconseguir la nova feina per a en Dalmau, no sense cert recel per si la fuga d’en Lerroux podia afectar la seva situació, dubte que es va esvanir davant l’actitud del qui havia estat el seu amant, així com la de tots els que l’envoltaven a les cuines: fins i tot estant lluny, en Lerroux continuava sent el líder, i les seves decisions eren indiscutibles.

En Truchero ja no sortia amb la rossa que havia desplaçat l’Emma; ella l’havia vist amb alguna altra al restaurant de la Casa del Poble, però es comentava que aquelles relacions no eren res seriós. Potser per això el dirigent polític pretenia l’Emma. «Per rememorar com de bé ens ho vam passar», li va xiuxiuejar a cau d’orella, alhora que, amb delicadesa, com si no es volgués excedir, li acaronava l’esquena. «Un cop de genoll als collons!», va pensar l’Emma en aquell moment. El faria doblegar pel mig. Udolaria de mal. El tenia al davant; només havia d’aixecar el genoll ben fort per engegar-li un cop.

—Si és per això, oblida-te’n —li va respondre l’Emma, també fluixet, descartant la possibilitat del cop de genoll—. Jo no m’ho vaig passar gens bé amb tu. Ets un amant pèssim. —En Truchero es va quedar immòbil—. Però tranquil —va continuar—, que per mi no ho sabrà ningú. No l’hi faria mai, això, a un camarada.

La inauguració del projecte de construcció del nou gran eix urbà destinat a unir la ciutat ideada per Cerdà, l’Eixample, amb el port de Barcelona, es va produir un dimarts de març del 1908 en presència del rei Alfons XIII, nombroses personalitats i una multitud, entre la qual hi eren l’Emma i la Josefina. Després dels discursos, al monarca li van lliurar una piqueta de plata i, al so de la marxa reial, va baixar de la tribuna reial, una de les cinc que s’havien instal·lat i en què destacava la butaca on estava assegut, es va dirigir a un edifici propietat del marquès de Monistrol, al número 71 del carrer Ample, i va picar contra una pedra que va cedir de seguida i va caure.

—Què coi aplaudeixen? Imbècils —va insultar l’Emma la multitud.

—És el seu rei —va contestar la Josefina.

Eren allà per la simple raó que en Dalmau no havia arribat a acceptar aquella feina que suposava el desnonament de milers de persones humils. La Josefina sabia que d’ençà que l’Emma l’hi havia proposat, en Dalmau havia continuat cercant feina. No en trobava, es va veure obligat a admetre a l’hora de dinar, el diumenge anterior. Malgrat tot, tampoc no va assegurar a la seva mare que acceptaria la feina com a operari de l’Ajuntament, i des de llavors no s’havien vist més.

—És allà —va dir l’Emma, assenyalant una de les sis brigades d’obrers municipals que desfilaven per davant del rei.

La Josefina va intentar reconèixer-lo. No se’n va sortir. La vista li fallava; era un gran esforç cosir de dotze a catorze hores diàries. Amb tot, va assentir amb un rictus d’aversió a la cara. Dins del seu cor, desitjava que en Dalmau rebutgés la feina que faria desnonar milers de persones per expulsar-les a les barraques de la platja, però el seu fill es devia trobar en una situació molt desesperada perquè s’hagués afegit a aquelles brigades municipals d’enderroc. Ho va lamentar mentre la gent aclamava els obrers com si fossin soldats victoriosos que tornaven del camp de batalla. Una posada en escena digna d’un monarca que havia honrat Barcelona amb la seva presència; al davant dels treballadors municipals, dos carros, l’un tirat per sis cavalls, i l’altre, per sis mules, i tots els animals anaven guarnits amb gualdrapes de seda i or que transportaven les eines dels operaris. Encapçalava cada brigada un capatàs amb una branca de llorer de la qual penjava una nota amb la referència de la casa que havien de demolir, i per darrere de cada una d’elles, una banda de música. Els militars i els guàrdies municipals anaven vestits de gala, radiants. Quant a les autoritats civils, anaven abillats amb frac i barret de copa ells, i engalanades elles amb sedes i joies.

—Ridícul! Esperpèntic! Un malbaratament inadmissible a l’època que vivim, i un servilisme ofensiu —es va tornar a queixar l’Emma—, com si fóssim esclaus.

—La monarquia és justament això —va argüir la Josefina—. Malbaratament, excentricitat, ostentació de poder i caprici. Per això som republicans.

L’Emma va clavar la mirada en en Dalmau quan passava per davant del rei: arrossegava els peus i anava capcot. Els republicans donaven suport al projecte urbanístic, però, així i tot, com es devia sentir en Dalmau, traint la seva gent? En Truchero li podia haver ofert un altre lloc de treball; segur que tenia alternatives. Tanmateix, probablement, el cop de genoll verbal a la seva virilitat el va fer decidir a proposar-li aquella feina com a única possibilitat. L’Emma va sospirar. La Josefina encara no havia pogut clissar el seu fill, però va sentir el sospir de l’Emma, i va parar esment que estava neguitosa.

—No té altre remei. Bé ha de menjar —va apuntar. L’Emma es va limitar a assentir amb el cap, pensativa. Aquell moviment sí que el va distingir la Josefina—. Tu també havies de menjar, i alimentar la teva filla… i fins i tot a mi.

—Què vol dir?

—Vull dir que tots, en algun moment de la vida, ens hem vist obligats a humiliar-nos i a fer alguna cosa inconvenient, pel nostre bé o pel bé dels nostres. Ara és en Dalmau. Abans vas ser tu. Hauries de deixar córrer el passat.

—No sap de què parla, Josefina. Hi ha coses que és impossible treure’s del cap.

La cerimònia havia tocat fi, i la gent es va dispersar un cop el rei es va perdre de vista entre aplaudiments. La Josefina i l’Emma van decidir fer el tomb a la ciutat pel passeig de Colom, que s’obria a la façana del port, i evitar ficar-se en aquells carrerons on, amb tota seguretat, toparien alguna brigada que estaria derruint una casa.

—Passem ratlla a tot, noia. Fins i tot a la mort dels qui estimem, que és la pitjor desgràcia que ens pot passar.

—Josefina…

—Te’n recordes, de la Montserrat?

—Sí, és clar! —va protestar l’Emma, ofesa.

—Quants cops al dia?

Van caminar unes passes en silenci. El moviment al port era constant, caòtic; el temps, primaveral, agradable; l’olor de peix, forta i torbadora.

—No sigui cruel —es va queixar l’Emma.

—No ho soc pas. Quantes vegades et recordes de la Montserrat? Una a la setmana, potser? Quan trobes alguna cosa que t’hi fa pensar, oi?

—Josefina, sisplau…

—Era la meva filla, i em passa si fa no fa el mateix. Continuo plorant per ella les nits que la seva absència dolorosa em venç, però sis anys han fet que els seus trets es desdibuixin en el meu record, i que només me’n quedi l’esperit. Després la vida diària t’engoleix i els pensaments estan per altres mil coses, depenent del que et passi. I la pena que em va provocar la mort de la Montserrat la vas esmorteir tu i, sobretot, la Júlia. —Van caminar en silenci, sota el sol temperat, envoltades de crits i d’olors—. No crec que estigui traint la memòria de la meva filla per això —va afirmar tot seguit la Josefina—. Torna a la vida, Emma. Procura passar-t’ho bé, oblida!

—Josefina… —Més passes, el silenci de totes dues enmig de l’enrenou del port—. He arribat a un punt que soc incapaç d’imaginar-me amb un home. Ni tan sols al llit, sola, a les fosques, no puc oblidar. Pensar en un home, imaginar de tenir-hi relacions sexuals, em repugna. Tremolo, suo, de vegades m’ofego, igual que em passava quan el fill de puta del cuiner m’agafava pel coll i m’estrenyia i estrenyia.

—No hauries de pensar en el sexe.

L’Emma va deixar anar una riallada, que va interrompre la Josefina.

—Just en això és en el que pensen ells! No pensen en res més, quan són davant d’una dona. Només ens veuen com a animals, i vostè prou que ho sap.

Per un moment, la Josefina va pensar que s’havia quedat sense arguments. L’Emma tenia raó, i més encara tractant-se d’una dona bella, atractiva i voluptuosa. La sensualitat ho impregnava tot, quan passava ella, però no podia permetre que caigués en aquell abisme que la devorava: l’havia de treure d’allà.

—La Júlia ja no és tan petita. —L’Emma es va aturar. Què li volia dir? La Josefina es va adonar de fins a quin punt la podia afectar la veritat que estava a punt de descobrir—. La teva filla ara ja es pot adonar que la seva mare no és feliç. No ho dissimulen, els quatre petons i les abraçades que li fas a la nit! Els perquès són constants. «Per què la mare no ve a dinar els diumenges? S’ho passaria bé, amb nosaltres i en Dalmau». «Per què no hi és mai?». «Per què no m’explica contes?». Recordes cap conte per a nens? —Aquelles paraules de la Josefina la van mantenir en silenci—. «Per què no riu mai?». Aquesta pregunta me l’ha feta unes quantes vegades, Emma: «Per què la mare no riu com vostè, Josefina?». Aleshores he de deixar de jugar-hi perquè no em compari amb tu. Si jugo i ric, perds tu; si deixo de jugar, perd la nena. Has de tornar a riure, estimada.

L’Emma ho va intentar. Va demanar més temps lliure a les cuines i l’hi van concedir, igual que ho feien quan els comunicava que anava a rebentar algun míting o amb els joves bàrbars a encalçar rosaris i processons. Era la protegida d’en Lerroux. Algun diumenge fins i tot es va afegir als dinars amb en Dalmau. Era l’any 1908, i en una d’aquelles trobades festives ell li va comunicar que aviat acabaria el segon quadre.

—Pinta molt bé, mare —va saltar en aquell moment la Júlia—, a mi m’ha dibuixat. I a vostè? Demani-li que li faci un dibuix.

—Ja me’n va fer, bonica —va contestar l’Emma assentint amb tristor, amb el record dels maleïts nus al cap.

—I estava maca?

—La teva mare era molt maca —va intervenir en Dalmau—, igual que ho és ara.

La Josefina es va ennuegar amb l’escudella i la seva tos va tallar la conversa un moment, fins que va tornar a respirar, cosa que va tranquil·litzar els altres, i els comensals de les taules del costat, algun dels quals fins i tot s’havia aixecat per fer costat a en Dalmau quan donava cops a l’esquena de la seva mare. Tornaven a anar a cases de menjars barats, brutes i sorolloses, aquelles on per vint cèntims donaven pa, vi —o més aviat un succedani elaborat amb alcohol alemany, com va corroborar l’Emma tot just el va tastar, tot i que va callar—, escudella bullida amb col i patates, ossos, carcasses i cansalada rància de primer, i de segon, llengua, o qualssevol altres menuts que haguessin emprat per fer la sopa. En Dalmau guanyava pocs diners, molts menys que amb Maragliano, ja que l’Ajuntament l’havia contractat com a peó de segona, la categoria més baixa, atès que no tenia experiència com a paleta, de manera que l’habitació on vivia i la manutenció se li enduien bona part del sou.

Superat l’ensurt, la Josefina, encara una mica sufocada, va somriure a l’Emma i a en Dalmau. Després es va adreçar a la Júlia:

—Sí, la teva mare era tan maca com ho és ara.

L’Emma no va voler mirar en Dalmau, així que va clavar els ulls en la taula i en el que menjaven. El que no va poder evitar de veure van ser les seves mans, ara plenes de durícies, amb força rascades i alguna ferida. Per un moment, li van recordar les del seu paleta, encara que no eren tan grosses ni poderoses. En Dalmau treballava en una cosa semblant al que feia l’Antoni: enderrocava edificis, transportava pedres de la casa als carros; fent això, es feia mal a les mans. Cobrava pocs diners, això ho sabia l’Emma, però en Dalmau no aspirava a res més. Semblava feliç amb aquells dinars dels diumenges, la feina i la pintura… Era la seva manera de lluitar pels obrers. Tot allò potser amenitzat amb alguna rebolcada amb aquelles bacones de veïnes. L’Emma va sentir un esclat de ràbia per aquelles dones a qui ni tan sols podia posar cara, per bé que el va reprimir de seguida; no era assumpte seu. El seu problema sí que podien ser les mans ferides d’en Dalmau, ja que potser l’afectaven quan pintava.

No va ser així, ja que en Dalmau va lliurar a la Casa del Poble un segon quadre, magnífic com el primer a parer de molts crítics, en què tornava a figurar-hi una institució religiosa cremant, en aquest cas un monestir de frares que corrien espantats davant del poble alçat en armes.

—El foc és el motiu central dels dos primers quadres, i no tinguin cap dubte que es repetirà en el tercer lliurament —va anticipar en Dalmau en el discurs espontani que va fer, perquè l’hi van demanar a la Casa del Poble. Va dubtar abans de decidir-se a enraonar, però s’hi va llançar en comprovar que la inseguretat i els nervis d’altres èpoques no li tenallaven l’estómac ni la gola. Va esguardar el quadre. Aquella era la seva força, d’allà treia la seguretat—. Hem d’ensenyar als capellans que amenacen i espanten els feligresos amb el foc etern, que en realitat no hi ha altre infern que aquest, el que patim nosaltres, amb la misèria, els sous minsos, humiliants, les condicions de treball i les jornades esgotadores, amb les malalties dels nostres fills i la falta de menjar i de medecines.

El públic aplegat al saló de la Casa del Poble escoltava les seves paraules en un silenci gairebé reverencial. L’Emma, que aquesta vegada era entre la gent, tremolava de l’emoció, tenia un nus a la gola i les llàgrimes li pujaven als ulls, on se les eixugava gairebé amb violència amb la màniga de la camisa, com si fossin una ofensa, una mostra de feblesa. La Josefina la va agafar pel braç afectuosament i se la va atansar. En Dalmau continuava enraonant:

—D’aquest infern que pateixen els nostres no se’n poden escapar, ni se n’han d’escapar els rics, els burgesos i els capellans, amb les seves oracions i les seves pregàries.

La gent va esclatar en ovacions. La Josefina va abraçar l’Emma amb força, i a en Dalmau el va sorprendre la vehemència i la duresa del seu propi discurs. Però era el seu triomf; aquells crits i aquells aplaudiments provinents de simples obrers arrossegaven a l’oblit el quadre que el senyor Manel havia llençat a les escombraries, la persecució a què l’havien sotmès els catòlics conservadors, i tots els greuges patits per culpa d’aquella gent. Aquest era el seu lloc, al costat de la seva gent. Havia trigat a entendre-ho, però les efusives felicitacions dels líders republicans del nou partit fundat per Lerroux, en aquell moment refugiat a l’Argentina, l’hi van acabar de confirmar. En Dalmau va guaitar la seva mare i l’Emma, que eren a baix, abraçades entre la gent, i els va somriure.

Aquell segon quadre va suscitar unes controvèrsies semblants a les de l’anterior. Uns diaris a favor i d’altres en contra. Declaracions i insults, entre ells, els del senyor Manel Bello. Els republicans, seguint els ensenyaments de Lerroux, van atiar les disputes per tal de generar la violència que unia el poble entorn de la seva formació política. L’únic en què es va diferenciar aquesta jornada festiva va ser en el fet que no hi hagué cap baralla a les portes de la Casa del Poble, ja que la policia n’havia ocupat els carrers i tots els voltants.

I ara faltava pintar l’últim quadre, per tal de fer els tres que com a excusa va improvisar l’Emma el dia que es dirigia amb els joves bàrbars a la caserna de la Concepció, va pensar mentre els quatre, comptant-hi la Júlia, dinaven convidats al restaurant de la Casa del Poble, envoltats dels líders republicans, que estaven asseguts en altres taules. Un menú exquisit: arròs amb verdures i estofat de vedella, un bon vi, i poma al forn de postres. En Dalmau va menjar amb ànsia, amb una esgarrapada, gairebé sense mastegar, i a mesura que buidava el plat, la Josefina li donava bona part del seu. L’Emma feia veure que s’ocupava de la Júlia, que feia cas omís del menjar per adreçar-se als altres amb preguntes i més preguntes, encara que, en realitat, mentre esperava amb la forquilla alçada que la nena es decidís a badar la boca, l’Emma mirava de reüll en Dalmau.

Havia llegit les crítiques d’art: en Dalmau feia anar el pinzell com un mestre consumat. Dominava els colors, l’espai i la llum, encara que sobretot les ombres. És cert que les crítiques que apareixien als diaris catòlics o catalanistes no eren tan positives, però, en general, en un exercici d’honestedat, tampoc no s’aferrissaven contra la qualitat del pintor, sinó amb la temàtica escollida: el foc, l’infern, la violència, la incitació a la massa a revoltar-se contra l’Església. I aquell era l’home que tenia assegut davant i que menjava amb fruïció, probablement perquè normalment passava gana. Aquell era l’home que havia estimat de jove, i amb qui havia somiat viure eternament. Un home que va caure al pou més fondo de la desgràcia, amb la droga que li torçava l’enteniment, però que va aconseguir sortir-ne. Un menyspreat per la burgesia que havia acabat trobant-se amb la seva gent, amb el seu camí, i que s’hi lliurava de manera altruista, sense aspirar ni tan sols a aquell àpat amb què l’havien sorprès, i que gaudia com un necessitat a qui conviden a un banquet: els ulls esbatanats, el pa sempre a la mà i la boca plena en tot moment.

I ella? La forquilla, fins llavors alçada davant de la seva filla, es va inclinar, i el menjar va caure al plat. «Mare!», la va renyar la Júlia, malgrat que fins llavors no havia fet gens de cas dels seus esforços perquè mengés. L’Emma va ser incapaç d’alçar una altra vegada la forquilla; en lloc d’ella ho va fer la Josefina. I ella?, es va preguntar de nou. Havia venut el seu cos. No era més que una dona desesperada que es llançava a la lluita contra catòlics, catalanistes i tot aquell que se li posés al davant, com la via de fugida a una vida sense altre atractiu que una filla a qui hauria d’amagar que s’havia prostituït per proporcionar-li una vida millor. El contrari implicaria responsabilitzar la nena d’aquell error, i això no ho faria mai. La va esguardar: la Júlia menjava de la mà de la Josefina. Li va somriure, i va aprofitar un moment en què tenia la boca buida per fer-li pessigolles en un costat.

—Amb mi no menjaves! —va dir de broma.

—Perquè s’ha de ser més afectuós —va intervenir en Dalmau—. Oi que sí, Júlia?

L’Emma va copsar, i també la Josefina, que el retret anava adreçat a ella; no tenia res a veure amb la nena. Afecte? Quant de temps feia que no tractava un home amb afecte?

—Jo faig el que… —va començar a replicar l’Emma, però la seva filla l’hi va impedir.

—La meva mare és molt afectuosa —el va sorprendre la nena—, i molt bona, i treballa molt perquè la Josefina i jo puguem menjar i tinguem una casa.

Aquella nit, en Dalmau va convidar l’Emma a prendre una copa al Paral·lel.

—Com quan érem joves.

—Ja no ho som, Dalmau —va dir ella, rebutjant la proposta.

—No afluixaràs? —li va preguntar després la Josefina, quan van ser totes dues a casa.

No ho faria. No estava preparada. Li agradava el nou Dalmau, modest, afectuós amb la seva gent, dedicat a la mateixa causa que ella, però el cos li deia que no cedís.

—No —va respondre a la Josefina.

Es va entestar a treballar a la cuina. Va voler aprendre d’en Fèlix les receptes d’aquells plats típics catalans que omplien els estómacs dels republicans que anaven a la Casa del Poble: peus de porc amb naps; pollastre amb samfaina; cargols amb allioli; tota mena d’arrossos, amb ànec, amb bacallà; perdius a la catalana, guisades amb alls i aiguardent. Ara bé, com més treballava, com més intentava distreure’s de les preocupacions, més insistia en Dalmau.

—Què li passa al seu fill? —va preguntar a la Josefina—. No té intenció de deixar-me en pau?

—Doncs, pel que es veu, no. Vols que li digui res?

—Sí. Digui-li que se’m tregui del cap d’una vegada per totes.

—Ui, no! Em referia a donar-li alguna bona notícia, com ara que acceptes d’anar-hi a dinar o a passejar.

—Josefina!

—Us estimo a tots dos —es va disculpar la dona.

—Vostè ja sap quina és la raó que m’ho impedeix.

—No. No sé res.

—Si en Dalmau ho arribés a saber…

—Si en Dalmau ho arribés a saber —la va interrompre la dona—, n’hauria d’estar orgullós i felicitar-te per tot el que has fet per la Júlia i per mi, que soc sa mare. No siguis tan estricta amb tu mateixa, filla. Estàs segura que el problema és en Dalmau?

L’Emma va dreçar més el cap i va entretancar els ulls en un gest rude que l’acompanyava des que treballava a les cuines. Tot i això, la Josefina va continuar amb la qüestió que ja surava entre elles després de l’anterior pregunta:

—I si el problema fossis tu?

—Què vol dir?

La Josefina no va respondre.

L’any 1908 es va agreujar la crisi econòmica, que va afectar sobretot una indústria destacada a Catalunya, la del cotó, que des de feia anys arrossegava problemes de superproducció, acumulant estocs impossibles d’absorbir pel mercat, a la qual cosa es va afegir una puja constant del preu internacional del cotó en floca, que portava les fàbriques a treballar amb pèrdues. Ultra això, aquell any es va produir un descens de gairebé dos terços de les vendes a les Filipines com a conseqüència de l’expiració del tractat amb els Estats Units, pel qual totes dues nacions es repartien aquell mercat transoceànic, amb la qual cosa va pesar encara més sobre la indústria catalana la negociació d’un nou tractat comercial amb Cuba, que finalitzava el 1909. Empreses històriques d’importació de cotó en floca es van declarar en fallida, i a aquestes empreses els van seguir algunes banques comercials. Diverses factories i negocis de corretatge tampoc no van poder suportar les condicions del mercat i es van tornar insolvents.

Després de buscar nous mercats on abastir-se de cotó barat, com va passar amb el de l’Índia, de pitjor qualitat però que es barrejava amb l’americà, els grans industrials tèxtils van adoptar les mesures temudes per la massa laboral: la reducció de personal. Un quaranta per cent dels homes i un trenta per cent de les dones que treballaven a Barcelona i a la vall del Ter van ser acomiadats, mentre que als qui mantenien la feina els reduïen els salaris i els augmentaven la jornada laboral fins a les dotze hores diàries. Nombrosos fabricants van recórrer al locaut, el tancament empresarial temporal; simulaven la venda de les seves empreses tèxtils a germans, parents o a tota mena de fiduciaris per declarar extingits els contractes als treballadors, imposar-los noves condicions molt més adverses per a ells, i en el cas que no les acceptessin, substituir-los per esquirols disposats a treballar per uns sous més baixos.

Una multitudinària massa laboral es va sumar als qui ja vivien en la misèria, i els rumors sobre una nova vaga general van començar a córrer entre els obrers, les organitzacions polítiques i les societats laborals.

La tensió social es podia palpar. A l’octubre del 1908, els traginers de Barcelona es van declarar en vaga per reivindicar els seus drets. Els empresaris, les agències de transport, es van negar a fer cap concessió, van acomiadar els treballadors i els van substituir per esquirols. La violència no va trigar a esclatar. Els vaguistes van matar un esquirol i la policia va respondre amb violència en defensa dels empresaris. L’Emma va penjar el davantal de cuinera i, després de provocar un sospir de resignació per part d’en Fèlix, es va afegir als traginers en vaga, als joves bàrbars i als obrers sense feina que recorrien la ciutat armats per donar l’alto a qualsevol carro que infringís l’aturada laboral.

El port i l’estació de tren constituïen els llocs on més tràfic hi podia haver de mercaderies i, per tant, de traginers. L’Emma i els seus joves bàrbars s’hi van dirigir sense dubtar-ho. Entre les files republicanes va córrer el rumor que s’havien vist esquirols al voltant dels llocs on es procedia a enderrocar els edificis necessaris per a l’obertura de la futura via Laietana. Després d’uns quants dies de vaga, si els obrers no netejaven la zona de runa, era impossible continuar treballant-hi.

—Som-hi! —va ordenar l’Emma als bàrbars.

Envoltats d’edificis a mig derruir, amb el terra ple de runa, les brigades municipals s’afanyaven a carregar-la als tres carros tirats per mules que trencaven la vaga; operaris, esquirols i animals protegits per un destacament muntat de la Guàrdia Civil i diversos agents a peu, armats amb fusells. L’Emma va buscar en Dalmau entre ells, però no el va trobar. Potser havia tingut sort i estava treballant en una altra casa, en un carrer per sobre d’on eren ells en aquell moment. Aquell instant d’indecisió va fer que un dels capitosts dels bàrbars se li avancés:

—A l’atac!

La topada va ser brutal. Els cavalls no podien maniobrar entre els maons i els rocs, i n’hi hagué algun que va ensopegar i va caure a terra. En nombre, els vaguistes superaven de llarg les forces policials, que en pocs segons es van trobar sota una pluja de pedres. Es van sentir trets. L’Emma va dirigir un grup contra els traginers esquirols que trencaven la vaga.

—Malparits! Traïdors! —va cridar mentre els perseguia fins a gairebé ficar-se entre el destacament de cavalleria de la Guàrdia Civil, on els altres havien corregut a refugiar-se.

Va haver de recular amb els seus. Va anar de poc que no rep l’impacte de les pedres que llançaven els seus propis companys.

—Ataqueu! Ataqueu! —els va animar, embravida.

Igual que la cavalleria havia vist minvada la seva efectivitat entre tota aquella runa, pedres i parets a mig ensorrar, els agents que anaven a peu estaven més pendents de protegir-se de les pedres que volaven per sobre dels seus caps que no d’apuntar i disparar. Per la seva banda, els vaguistes creixien en nombre a mesura que els obrers del voltant s’afegien a la lluita pels drets dels companys. Mentre els uns continuaven mantenint a ratlla la Guàrdia Civil, altres van desjunyir les mules, les quals van fugir espantades; tot seguit van bolcar els carros, encara amb pedres, i els van calar foc. Convenia començar a retirar-se, perquè aviat arribarien reforços. L’Emma continuava escrutant el lloc per si hi distingia en Dalmau, i per fi el va clissar: s’arrecerava d’esquena a un mur per protegir-se de les pedres que llançaven els vaguistes.

—Fora! —es va sentir entre les files dels activistes—. Marxem!

Vaguistes i republicans van obeir i van fugir, dispersant-se pels carrerons de la ciutat vella, la que intentaven enderrocar per acontentar els rics i els burgesos. La interrupció de l’atac i el llançament de pedres va esperonar la Guàrdia Civil, que va fer el mateix amb els cavalls i va començar a perseguir els agressors. De cop i volta, l’Emma es va trobar sola al costat d’un carro encès. Concentrada en la visió d’en Dalmau, havia perdut uns segons vitals per fugir, i els guàrdies civils que no corrien al darrere dels vaguistes es disposaven a controlar la zona. L’Emma va sentir les ordres dels oficials, els insults dels agents, les promeses de venjança eterna, i es va ajupir darrere de la pantalla de foc que s’alçava del carro; si la descobrien en aquell moment, serien capaços de qualsevol cosa. El cor se li va encongir en sentir els crits de dolor d’algun vaguista o republicà que devia haver quedat enrere, ferit. Els guàrdies s’hi acarnissaven. L’Emma es va alçar d’un bot.

—Què penses fer, ingènua? —Una estirada del braç la va aturar i la va obligar a tornar a ajupir-se darrere del foc.

En Dalmau era al seu costat. Fins en aquesta situació, l’Emma va intentar desfer-se de la seva mà. L’altre no l’hi va permetre, i la va sacsejar abans de continuar parlant-li molt fluixet.

—Vols que t’arrestin i que et jutgi un tribunal militar? Aquests són guàrdies civils, són militars. Primer et clavaran una pallissa, i després… després ja et pots imaginar què faran amb una dona com tu, i per acabar t’imposaran una condemna d’una pila d’anys de presó.

Els laments anaven en augment a mesura que els agents trobaven vaguistes ferits. Alguns gemecs se sentien reprimits, però no per això eren menys esgarrifosos. L’Emma es va imaginar aquell camarada que serrava les dents, que lluitava per no concedir a la policia la satisfacció del seu suplici. Altres, en canvi, lliures de tota prudència, s’alçaven d’allò més punyents. Els agents de la Guàrdia Civil havien patit una severa derrota, encaixonats com havien quedat entre els enderrocs, i a les seves files hi havia força ferits de cops de roc. Ara no estaven disposats a perdonar.

—I què vols que faci? —va replicar l’Emma, arronsada davant dels crits, que no paraven. Si hagués pogut lluitar, enfrontar-s’hi, la sang i la ràbia l’encegarien, però allà amagada, inerme, es va sentir fràgil i abandonada.

—Anem.

En Dalmau no li va deixar temps per decidir-se. La va estirar fort i van travessar l’espai que els separava d’una de les cases a mig enderrocar. Van sentir crits darrere seu: «¡Por ahí!», «¡Escapan!», «¡Detenedlos!». Aquella fugida era una bogeria, va arribar a pensar l’Emma mentre seguia en Dalmau, saltant per sobre de les pedres i la runa. Travessaven edificis mig ensorrats amb els guàrdies civils estalonant-los, ordenant-los que s’aturessin. L’Emma es pensava que continuarien corrent per un carrer que s’obria al lloc on abans hi havia la façana d’una casa, però llavors en Dalmau va parar. Va mirar els peus de l’Emma, es va ajupir, li va treure una espardenya i la va llançar al mig del carrer.

—Què fas?

—Fica’t aquí, de pressa!

I la va empènyer cap a darrere d’una paret solitària que en un racó amagava l’entrada al que havia estat el celler de la casa. En Dalmau i l’Emma van baixar els quatre graons que duien al soterrani quan els guàrdies civils s’aturaven al davant, al carrer.

—¡Allí! ¡Ha perdido un zapato!

Això va ser l’últim que van sentir abans de deixar caure sobre els seus caps la feixuga porta que clausurava el celler.

—No et facis il·lusions —va dir de broma en Dalmau, mentre intentaven acostumar-se a l’escassa claror que hi penetrava per uns forats més pensats per ventilar que no per proporcionar llum al celler—, que el vi se’l van endur abans d’anar-se’n de casa.

—Era una espardenya pràcticament nova —es va queixar ella.

Es van asseure a terra, repenjats d’esquena a la paret, ella en una punta i ell a l’altra. Era un celler petit, amb espai per encabir-hi quatre o cinc botes.

—No ens trobaran, aquí? —L’Emma es va preocupar.

—Aquesta és la zona on treballo. En principi, no hi hauria de venir ningú, per aquí, i avui no crec que treballi ningú. Ja has vist que el celler està força amagat. Jo havia deixat la porta oberta, però, una vegada tancada, és molt difícil distingir-la del terra; està coberta de peces de ceràmica amb un dibuix idèntic que les de la resta de l’estança, i fins i tot les juntes s’avenen amb les de la porta. Una bona feina, les rajoles es confonen. Un amagatall perfecte per al vi. No, no crec que ens trobin. Ens hi podem quedar tant de temps com vulguem…

—Que serà l’imprescindible per sortir sense perill —el va interrompre ella.

—Jo m’esperaria que es fes fosc.

—Massa estona.

Malgrat les dimensions reduïdes d’aquell espai, amb prou feines si es veien. Una ombra al davant de l’altra. Només veus.

—Tant m’odies, que no vols estar amb mi unes quantes hores? Tot el que va passar quan érem…

—No t’odio. En absolut.

—Aleshores, a què ve aquest rebuig? Sé que no estàs amb cap altre home. I tampoc no espero que te’n vagis al llit amb mi, ni que t’enamoris de mi, només que tornem a ser amics.

Les veus es van convertir en respiracions, quasi més audibles que les primeres, a mesura que passava l’estona. «I si el problema fossis tu?». La pregunta formulada per la Josefina li repicava dins el cap.

—Creus que mereixo aquest tracte per part teva? —Ara va ser en Dalmau qui va trencar el silenci—. Ja sé que vaig cometre molts errors. Ja et vaig demanar perdó llavors, segurament no amb la insistència que ho hauria d’haver fet, però les coses van anar així. T’ho he tornat a demanar, ja en aquesta etapa de la nostra vida, i si convé, ho repeteixo ara: perdona’m, Emma, per tot el mal que et pugui haver fet. El cert és que vius amb la mare, i que ella t’estima com una filla, i a la teva filla l’adora com una neta. I em consta que l’afecte és recíproc. A què ve aquest menyspreu, doncs? Per què no podem ser amics?

«Perquè no em puc tornar a enamorar de tu», va pensar l’Emma. Li hauria agradat reconèixer-ho, però, si ho deia, després vindrien més preguntes. I acabaria confessant que s’havia vist obligada a lliurar-se a la lascívia d’un degenerat, i a partir d’aquí, qualsevol solució seria dolenta: en Dalmau podria renunciar a ella, menysprear-la com una meuca, o al contrari, comprendre-la i assumir el seu passat, com deia la Josefina, però com podia arribar a entendre, en Dalmau, les seves accions, si ni ella mateixa no arribava a entendre-les? Va notar com li lliscaven les llàgrimes per les galtes. L’Emma no trobava consol per al seu esperit trencat quan nit rere nit les imatges de les seves humiliacions li regiraven les entranyes una vegada més, i li tornava a fer mal l’entrecuix, la boca i els pits. Ara ja sanglotava, però li era igual. La tensió de l’atac, el veure’s arrestada, la fugida…, en Dalmau. Notava la sensibilitat a flor de pell, les simples paraules l’acaronaven. Li semblava impossible arribar a oblidar mai…

Va tenir un ensurt.

En Dalmau li acaronava la galta! Absorta en les seves afliccions, i enmig de la penombra del celler, no s’havia adonat que ell se li acostava.

—Què fas?! —va cridar, i li va apartar la mà amb un cop fort—. Què t’has cregut?!

L’Emma semblava totalment fora de si. A en Dalmau li va semblar que els ulls li refulgien entre les llàgrimes que l’havien fet atansar-s’hi i seure al seu costat, i va reaccionar tirant-se-li al damunt.

—Deixa’m! —es va remoure ella.

—Sí, sí —va acceptar ell amb un xiuxiueig, alhora que intentava tapar-li la boca—, però, sobretot, no cridis, que ens descobriran.

L’afany d’ell per fer-la callar va encendre una ràbia irracional en ella.

—Doncs no haver-me tocat! —va insistir l’Emma abans que en Dalmau li pogués tapar la boca.

—Ho sento —es va disculpar ell, quan ja tenia la mà sobre la boca de l’Emma i només sentia la respiració accelerada d’ella, i els intents infructuosos per tornar a parlar i a cridar es van quedar en un murmuri apagat—. Només et volia consolar. T’he vist plorant i he pensat… Calma’t, si us plau. No m’hauria imaginat mai que reaccionaries així només perquè t’he acaronat la galta.

Però l’Emma no es podia calmar. La boca tapada, igual que feia ara en Dalmau amb la mà, però amb un drap de cuina fastigós per evitar que cridés, o que ni tan sols cridés l’atenció: així la forçava l’Expedito de vegades. I en aquest moment, emmordassada de nou, en una foscor que l’atemoria, va creure tornar a notar com el mànec dur de fusta d’algun estri de cuina se li enfonsava al recte després d’esquinçar-li l’anus mentre l’obès llardós panteixava excitat. Es va girar contra en Dalmau amb l’impuls que li imprimia la ràbia, i va acabar clavant-li una puntada de peu a l’estómac que el va fer apartar.

—No em tornis a tocar mai de la vida! —va cridar posant-se dreta.

—Calla, t’ho demano si us plau.

—Ves-te’n a la merda!

I dit això, va empènyer la porta del celler cap amunt i va pujar els graons fins al pis cobert de runa. No va adoptar cap precaució, i va tenir la sort que no hi havia cap guàrdia civil. Va donar una ullada al carrer, obert de cap a cap davant de l’edifici sense façana, i va reconèixer la seva espardenya, llançada a terra. La va anar a buscar, es va calçar i es va perdre a correcuita per l’entramat de la ciutat vella sense mirar enrere, cap a un Dalmau amb mig cos a fora del celler, que, amb una expressió atònita, brandava el cap.